L'alt preu que paguen els cuidadors a jornada completa

Cuidar pares amb demències afecta la salut, l'economia i les relacions personals

La vida d’Àngela Torres va canviar de cop el 9 de març del 2009. Aquell dia va rebre una trucada de la policia a la fàbrica on treballava. La seva mare s’havia perdut. La van trobar de nit en un bar amb un brot d’esquizofrènia. Era dissabte i el dilluns havia de tornar a la feina. Una amiga es va fer càrrec de la mare els primers dies. «Però si no rebia 30 trucades diàries no en rebia cap. «Ángela, la teva mare es fa mal; Ángela, se’n vol anar de casa’...», recorda. Al quart dia va deixar la feina. A partir de llavors s’ha dedicat íntegrament a l’atenció de la seva mare. 24 hores al dia, set dies a la setmana, set anys ja. Una nova vida que l’ha afectat en tots els sentits: des de la salut fins a l’economia, passant per les relacions personals.

A Juana Padilla, la seva mare, li van diagnosticar demència amb cossos de Lewy, que encara es confon amb l’Alzheimer. La malaltia va ser especialment dura el primer any. L’Ángela es va trobar sola, vivint dels estalvis i amb una situació que la va sobrepassar. En aquell període va tenir un intent de suïcidi, va patir una anèmia i arrossega un parell d’hèrnies lumbars i calcificació al maluc dret, entre altres malalties que li vénen de moure la seva mare cada dues hores.

Amb els anys no només la salut se’n va anar ressentint. També les relacions personals. «Fa poc Pablo A. Barredo –director de la Fundación Diario de un Cuidador– ens va demanar a manera de teràpia que expliquéssim com afecta ser cuidador la parella. A mi el gener passat em van dir adéu després de 22 anys, perquè ja era massa», resumeix. La falta de sexe va ser un dels desencadenants de la ruptura. Perquè la seva parella, encara que arribés cansada a casa, tenia el sopar posat i podia desconnectar de la feina. Però l’Ángela, no. «Al llit la meva parella volia gresca i jo estava feta pols. ¿Qui em pregunta com estic jo? ¿Qui cuida del que cuida? Ningú. És un altre preu que hem de pagar», diu.

Ho tornaria a fer

Malgrat el sacrifici constant, assegura que se’n va al llit cada nit amb una gran satisfacció. «Angelita, no em portis a una residència, em deia la meva mare quan estava bé». Així que va complir la seva voluntat. Tampoc hauria tingut alternativa. Les llistes d’espera per a les residències públiques estaven al voltant de l’any i mig i les privades no baixaven de 1.500 euros al mes. Amb els 750 que tenia llavors la seva mare de pensió hauria sigut impossible pagar-ne una. Ara s’ha d’apanyar amb una mica més de 800 euros de pensió materna i 400 d’ajuda a la dependència per exercir de cuidadora. «Als dements ningú els vol, aquesta és la trista realitat. Sense diners no són productius», declara.

L’Àngela es pregunta què passarà quan la seva mare es mori. En aquesta situació es troba Vicent Joan Subirats. L'excuidador, es va haver d’ocupar des del 2007 fins al maig del 2015 de la seva mare, que patia Alzheimer. Fins al 2009, també del seu pare, dependent per problemes cardíacs. «Jo treballava de subaltern a l’Ajuntament de Tarragona. Ho vaig deixar perquè em sortia més econòmic ocupar-me’n jo d’ells», diu. Ara està sense feina i amb un panorama laboral diferent del que va deixar el 2007.

Subirats va ser dels primers a rebre l’ajuda a la dependència. 540 euros per cada pare, a més a més de seguretat social (sense dret a atur). El Partit Popular va rebaixar aquella ajuda un 15% i va anul·lar la cotització. Després de la mort de la mare, va poder aguantar fins al setembre amb els pocs diners que tenia estalviats i amb ajudes de Càritas, Creu Roja i, sobretot, de la família. Ara acaba de començar a cobrar l’atur i està a punt de rebre la renda activa d’inserció.

Subirats va passar els dos primers anys sense sortir de casa. Va canviar de vivenda per la seva mare i es va dedicar per complet a cuidar-ne. Pateix problemes d’esquena com a conseqüència de l’atenció als seus pares. Igual que Ángela Torres, representa els milers de cuidadors que el Govern insisteix a anomenar oficialment cuidadors no professionals.

María G. San Narciso

10/04/2016

El Periódico