La traïció

L’Europa de la llum agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació i esdevé ombra

En aquests moments sento un fàstic profund, un fàstic dins del fàstic, una nàusea seca, amarga, àcida. És un fàstic que puja per la boca de l’estómac, on habita la bilis, i després de cremar la tràquea explota en un vòmit de sang. És el fàstic de la vergonya, de la culpa, el fàstic d’aquesta Europa que ven la seva superioritat tot a cent, perduda la seva ànima goethiana en els negocis foscos que perpetra amb el diable. És el fàstic d’una Europa ferida, envilida, derrotada, incapaç de superar la lascívia espúria i la baixesa moral.

És el fàstic per la traïció a tots, a tants, tantes vegades en la història, aquesta traïció que queda segellada en els acords dels seus Chamberlain amb els seus Hitler. És el fàstic per uns estats altius, avariciosos i prepotents que només treuen la cartera perquè un aprenent de tirà construeixi un mur de Berlín per tancar amb pany i forrellat milers de vides desesperades. És el fàstic d’Europa agenollant-se davant un Putin a la turca, que se sap impune a les agressions i barbàries.

I així, perpetrada la ignomínia, l’Europa de la llum s’apaga en els camps de refugiats, agonitza amb els nens caiguts a les platges de la desesperació, sucumbeix a les pors i es converteix en l’Europa de les ombres. Aquestes ombres són la traïció. La traïció als milions d’éssers humans que fugen de l’horror i es troben amb el rebuig. La traïció als centenars de periodistes que Erdogan persegueix, reprimeix i empresona; la traïció al gran diari Zaman, intervingut per la policia; la traïció als seus directius, acusats de terrorisme per haver publicat documents que avalarien la complicitat dels serveis d’intel·ligència turcs amb l’Estat Islàmic; la traïció als kurds bombardejats, perseguits, deixats a la seva sort perquè l’Estat Islàmic els massacri; la traïció als manifestants del parc Geli, tirotejats per la policia; la traïció als qui han denunciat, amb perill de les seves vides, la corrupció als voltants de la presidència, incloent-hi el mercat negre del petroli que ven l’Estat Islàmic; la traïció a l’esperit d’un Atatürk que va intentar convertir Turquia en una gran i sòlida democràcia; la traïció a les dones turques que lluiten amb valentia per frenar la creixent pressió de l’islamisme que imposa Erdogan; la traïció a tots els ciutadans turcs que lluiten per frenar el procés autoritari que està perpetrant un cop blanc a la democràcia. La traïció als sirians, que veuen com la frontera turca és porosa per als seguidors gihadistes. La traïció…

L’acord multimilionari amb Turquia perquè amagui, tanqui, controli i domini milions de persones desesperades és un dels actes més foscos, més negres d’aquesta Europa a la deriva. Hem tret el talonari per comprar el diable, i pel camí li perdonem totes les maldats. Pobra Europa, tan perduda, tan pèrfida, tan trista. Va creure’s que era un bell somni, i és un fosc malson.

Pilar Rahola

19/03/2016

La Vanguardia

"El valor de la fidelitat en la parella està fora de mercat"

Eva Illouz, sociòloga de la parella i l’amor; assagista 

Foto per: César Rangel

He après que depenem més de les estructures de poder que de la nostra psicologia: si cobres una misèria, l’autoajuda és un sarcasme.

Viure en la vella parella de tota la vida ja no és el desitjable?

A la fidelitat per tota la vida l’estan rellevant els valors de mercat: exploració incansable del que és nou; reemplaçament continu; horror a l’avorriment i a la repetició i revisió contínua dels hàbits de compra de manera que el vigent es fa provisional.

Aquesta no és la música de la parella de sempre.

Antigament l’ideal de parella fidel fins a la mort era l’únic que garantia la realització de l’amor inextingible, però avui aquesta realització es comença a veure irrealitzable i indesitjable i es veu menys desitjable que l’aventura sexual.

I els valors de l’aventura sexual sí que són els del supermercat.

Són els del consum incessant d’experiències només interessants si són noves i la renovació compulsiva del desig pel canvi de l’objecte. És el que ven la publicitat; canvi sense fi.

I l’amor s’arna en les velles novel·les?

La seva exigència de lleialtat per tota la vida i profunditat en una relació única entra en contradicció amb el culte a la intensitat de l’experiència sempre nova. La joventut, així, es converteix en l’únic paradigma del que és sexi: la fidelitat s’està quedant fora de mercat.

I la família? Gaudeix de bona salut?

S’adapta a aquests canvis de valor canviant de mil formes, perquè no hi tenim recanvi, per a la família. I com que no la podem substituir, l’anem remodelant i readaptant.

Com?

Encara és la millor garantia de procreació i la unitat bàsica de consum i socialització, a la qual se n’han anat incorporat els homosexuals en la mesura que han demostrat que també són uns consumidors excel·lents. La família, per poder continuar sent la família, va adossant ex, germanastres, amics i amigues especials, amants ... Canvia per continuar igual.

Però les noies ja no aspiren a enamorar-se i d’una vegada per sempre?

Hi ha confusió. La igualtat de gènere es viu com una font d’incertesa i tensió tant per a ells com per a elles. Si analitza les novel·les romàntiques –la indústria editorial més important del planeta–, veurà què és el que elles troben a faltar...

Digue’m quina és la teva fantasia i et diré què ­necessites.

Posem per cas 50 ombres d’en Grey. Ell és el protomascle jove, multimilionari, poderós, guapíssim, virtuós del sexe i fins i tot del piano...

... que n’és de desagradable, aquest paio!

Per descomptat que va de dona en dona dominant-les, però per això mateix no s’hi lliura, a elles: tampoc no vol i ni tan sols sabem si es pot enamorar de cap dona.

Una existència vàcua i sense sentit: pobre.

Ella, en canvi, és una noia normaleta –i això és important perquè totes les dones s’hi puguin identificar– que arribarà a atrapar-lo no per la seva bellesa excepcional, sinó pel seu caràcter i habilitat. L’amiga d’ella, en canvi, sí que és extraordinàriament atractiva, però menys llesta –i això també és rellevant–, de manera que es lliurarà sense més ni més a Grey i ell no s’enamorarà.

On és la sociologia, aquí?

En el fet que és un pur relat de poder: una fantasia regressiva i reaccionària. En el fons, les lectores troben a faltar aquella època de la galanteria quan ell s’humiliava primer –“als seus peus, senyoreta” – per dominar-les després.

Com?

Grey i ella tenen una relació sadomaso i, com totes, és un contracte, que ella es nega a firmar. I apareix la dialèctica hegeliana d’amo-esclau: perquè l’amo pugui gaudir de la dominació, requereix submissió, però no la de qui ja és esclau, sinó la d’un ésser lliure. Ella no es deixa dominar i, al final, l’acaba sotmetent, enamorant-lo.

Quina és la fantasia, aquí?

Que la parella pot ser igualitària i a més gaudir del sexe sadomaso. Ella pot ser igual que ell i al mateix temps també submisa i dominadora. I, com en els contes de tota la vida, ell santificarà tot aquest plaer en renunciar al seu regne per amor a ella. Ell és el dominat, al capdavall.

Difícil de creure, en efecte.

Hi ha homes, en suma, que saben més del plaer de les dones que elles mateixes.

Això és un conte de fades.

Sens dubte, Grey és un fantasma. Però la fantasia a què serveix el relat té raons molt reals i segueix l’estructura d’aquells relats d’abundància en temps de fams, quan les taules dels contes s’omplien de menjar exquisit per art de màgia.

Tan necessitades veu les lectores?

Proven de compensar la seva inseguretat davant els nous temps d’igualtat amb els homes, els quals, al seu torn, tampoc no saben gaire bé com interpretar el seu nou rol.

Els temps canvien per a tothom.

Per això, les lectores de Grey solen fer que ho llegeixin els seus esposos i amants: perquè aprenguin. Volen compartir-hi aquest tiberi de plaer que creuen que és modern i atrevit, encara que en realitat reprodueixi els tòpics més rancis de la galanteria més tronada .

Només domina qui sap agenollar-se.

Estan revivint els vells usos del mascle dominant, que primer s’havia d’inclinar davant la dama per poder fer-la inclinar després.

I si Grey només fos un altre narcisista?

Vostè utilitza una etiqueta psicològica per a relacions de poder sociològiques. Avui la dona abandona un home que no l’ajuda a casa no per problema psicològics, sinó perquè han canviat els valors col·lectius.

Contra la psicologia

Per què ens desenamorem? Illouz busca respostes, perquè fins ara l’art, la ciència i la literatura s’han ocupat més de l’enamorament que no del desamor. I no espereu d’ella elucubracions psicològiques ni teràpia de parella. La sociòloga explica al Palau Macaya-La Caixa que la psicologia i la seva germana petita, l’autoajuda, proven d’explicar coses que només s’entenen des de la sociologia: valors col·lectius, institucions, relacions de poder... Si l’home, per exemple, continua creient que no està tan obligat com la seva parella a fer les tasques de la llar, és probable que ella el deixi d’estimar. “I no serà –apunta Illouz– un problema psicològic o de teràpia de parella, sinó sociològic: les relacions de poder han canviat”.

Lluís Amiguet

17/03/2016

La Vanguardia

“Pau Casals plorava amb el dolor dels refugiats”

Marta Casals, vídua de Pau Casals i cofundadora de la fundació del músic

La vídua de Pau Casals no descansarà fins que la Vil·la Museu del Vendrell atregui tants visitants com la casa de Mozart a Salzburg . No és demanar tant: el llegat del mestre català i el seu compromís amb la pau i els drets humans continua present a escala planetària. Casals no només es va negar a tornar a la Rússia estalinista o a tocar per a Hitler. O es va exiliar de l’ Espanya franquista i va protestar amb el seu silenci quan els aliats van mantenir el dictador. El seu compromís amb l’ajuda humanitària o la promoció de la pau mundial es torna a posar ara d’actualitat amb la situació a Síria . És per això que avui té lloc un concert organitzat per la Fundació Pau Casals, de la qual Marta Casals (Humacao , Puerto Rico, 1936) n'és vicepresidenta. Juntament amb l’Acnur, l’agència de refugiats de l’ONU, la fundació proposa al Saló del Tinell (19 h) un acte on Rosa Maria Sardà llegirà una carta del 1940 en què el mestre agraeix al director de la Simfònica de Boston l’enviament d’un xec per ajudar infants i mares refugiades a la maternitat d’Elna, al Pirineu. La música la posaran el jove violoncel·lista Pablo Pérez i la pianista Yoko Suzuki.

Es van casar el 1957 i vostè el va acompanyar en la seva croada personal contra la guerra freda i a favor d’una entesa mundial. Com els rebien els caps d’Estat?

Amb molt respecte. Ell s’oposava a les guerres, l’opressió, les dictadures... però d’entrada no era polític ni representava ningú ni res que no fos la moralitat, la llibertat i els drets humans. El veien com un home que s’havia sacrificat, que parlava i no tenia por de l’exili. Algú capaç de deixar una carrera internacional fabulosa i dedicar-se a fer concerts per a nens a la França ocupada...

Un home radicalment empàtic.

Ell patia, sí. Fins i tot plorava quan parlava d’aquells nens que s’havien quedat sense pares i no tenien ni menjar ni medecines. Tenia més de 85 anys i continuava anant per aquests països tocant El i creant amb el seu caixet una fundació per ajudar refugiats, estudiants de música... el que fos. Però també era una persona optimista. Tenia sentit de l’humor. El seu dia començava amb una caminada per connectar amb la natura, després dues fugues de Bach al piano i aleshores esmorzar. Era metòdic i disciplinat. Després d’agafar el violoncel li quedava atendre els centenars de cartes que rebia de caps d’Estat, gent de les Nacions Unides, organitza­cions que volien fer això o allò altre. Es va ­convertir en un eix, ell unia la gent.

I quan s’asseia a compondre?

No ha arribat a ser gaire conegut com a compositor perquè quan va arribar a l’exili va adquirir el compromís amb tantes i tantes coses... Però havia començat amb 5 o 6 anys, amb el seu pare. Al museu de Sant Salvador hi ha una partitura. Ell deia que sempre tenia música al cap i li sabia greu no haver pogut dur-la al pentagrama. Però és que hi va haver anys que va arribar als 300 concerts, i en una època en què es viatjava en tren, avui aquí, demà allà. Això quan era concertista. Després se li afegí l’Orquestra Pau Casals. Amb tot, l’obra compositiva és com ell: tot cor i emoció. No s’assemblava a ningú.

Què queda per fer respectar la seva figura i la seva obra?

Moltes coses. Ara estic rescatant tots els enregistraments que va fer per ràdios de tot el món i que s’han de remasteritzar. Vull que la fundació tingui una sala audiovisual en què la gent pugui veure cinc minuts d’això o dues hores d’allò, perquè hi ha un material fabulós i els films que s’han fet fins ara estan bé però no són l’essència. Trobo a faltar els seus discursos durant la guerra. Hi ha milers d’hores d’àudio i cal organitzar.

A què atribueix la seva vigència com a revulsiu en una causa humanitària, mig segle després?

Al fet que no només pensava en els seus. Ell ja es va negar a tornar a Alemanya quan va veure com tractaven els músics jueus el 1931. La seva força són els fets. “Podem tenir opinió i desaprovar coses, però cal actuar”, deia. I és el que ell va fer, amb el seu silenci, sense violència. Ara hi ha músics involucrats en causes, però d’aquest tipus de sacrifici personal de donar força una idea no n’hi ha.

I aquest concert d’avui li sembla que tindrà ressò internacional o quedarà a Catalunya?

El que es fa aquí encara es queda aquí, però a poc a poc la fundació obre camí. Tenim el festival al Vendrell però ha de ser més rotund. Si la gent va a Salzburg, no creu que vindria al Vendrell amb un festival com Déu mana, tenint com tenim la platja, aquesta casa i tots els records del mestre? És només a una hora de Barcelona. I ara el museu ha agafat embranzida. Hi he enviat gairebé totes les coses que tinc, perquè n’hi ha que són a Puerto Rico, on ell també té una història.

No voldria que tot fos al ­Vendrell?

És que hi serà, tinc duplicat de tot i tothom quedarà content.

I el violoncel que va usar per al seu concert a les Nacions Unides?

El tinc jo i el cedeixo a importants talents. Des que va morir l’han tingut 15 o 20. Ara el té Amit Peled.

Maricel Chavarría

15/03/2016

La Vanguardia

Mor mossèn Ballarín, el rector de Catalunya

No va ser rector que cap gran basílica, però l’èxit literari i la televisió el van convertir en el rector de Catalunya. El capellà de capçalera d’una generació. Josep Maria Ballarín ha mort la matinada d'aquest divendres als 96 anys a Berga. El funeral se celebrarà aquest dissabte a les quatre de la tarda a l'Església de Santa Eulàlia de Berga presidit pel bisbe de Solsona. Després serà enterrat a Gósol.

La popularitat de mossèn Ballarín quedarà vinculada per sempre a dos fets. Primer, l’èxit de la novel·la Mossèn Tronxo, publicada el 1989 i un dels pocs títols en català que ha aconseguit trencar el sostre de vendes de 100.000 exemplars. S’ha reeditat durant anys. I, després, les tardes al sofà del programa de TV3 conduït per Mari Pau Huguet, la finestra per la qual va entrar a casa de molta gent a principis dels anys 90. Molt abans de l’arribada de les monges mediàtiques.

Però mossèn Ballarín és molt més que això. Primer de tot, un capellà. A la seva manera, però capellà del bisbat de Solsona. Els primers anys de la seva biografia, potser més oblidada, expliquen molt el personatge.

La desfeta del 1939

La trajectòria de mossèn Ballarín està marcada per la Guerra Civil. Va néixer el 8 de febrer de 1920 a Barcelona i va estudiar als Escolapis. Un dels primers records que tenia va ser acompanyar el seu pare a la Plaça Sant Jaume per veure com Macià proclamava la República.

Fill d’una família catòlica i catalanista va ser dels catalans que va perdre la Guerra Civil dues vegades. Els pares van arriscar-se acollint capellans perseguits i Ballarín va saber de l’assassinat de diversos companys seus de la Federació de Joves Cristians de la qual també va formar part. Després va partir el bombardejos a Barcelona. I, l’abril de 1938, després d’iniciar els estudis d’enginyeria, és cridat a files dins de “la lleva del biberó”.

Va tenir la sort de no ser destinat a la Batalla de l’Ebre, però des de Begues va ser obligat a iniciar la retirada del que quedava de l’exèrcit republicà cap al nord mentre les tropes franquistes conquerien el territori català. Just el dia que feia 19 anys va ser capturat i portat a una presó de Tarragona. Des de la cel·la sentia com companys seus eren torturats.

No va tenir cap denúncia i per això el van alliberar aviat i el van destinar a fer la mili a Zamora. Però el tràgic 1939 es va tancar primer amb la mort de la seva germana i després del seu pare. Malalt de tuberculosi, el van llicenciar i es va recloure amb la seva mare a Matadepera.

Passat el 1939, i agafat per la malaltia durant sis anys, va començar a aprofundir les seves lectura filosòfiques. El carmelita Bartomeu Xiberta és un dels seus guies intel·lectuals. Ballarín es planteja entrar a Montserrat, però finalment, el 1946, es decanta per l’orde de Sant Felip Neri, al barri de Gràcia, on va ser ordenat el 1951. En recaure de la tuberculosi és enviat a Solsona per procurar-li un ambient més saludable. Allà acaba fent classes al seminari i incardinant-se com a capellà diocesà.

Destitucions episcopals

La trajectòria de Ballarín dins de l’àmbit eclesial han estat marcada per dues destitucions de dos prelats ben rellevants: Vicente Enrique y Tarancón i Antoni Deig. Tarancón, que havia arribat a Solsona el 1945, no es va refiar de Ballarín pel seu esperit, que llavors veia massa catalanista i massa obert. Així, el 1958 el va destituir com a formador del Seminari de Solsona i el va enviar al Santuari de Queralt, a Berga. A un racó de la diòcesis que en aquell moment no tenia cap al·licient un mossèn culte i amb una suposada carrera eclesiàstica per davant com Ballarín.

Però Ballarín no era una home de carrera. Era un capellà de poble. I amb aquesta proximitat va convertir el Santuari de Queralt en un dels més visitats de Catalunya. Alhora, en un santuari de l’antifranquisme. Amb esperit benedictí, hi acollia tothom. Ja l’any 60 va contribuir a amagar els promotors dels Fets del Palau de la Música que fugien de la policia. Raimon Galí i Josep Benet són alguns dels seus contactes i és l’època en què coneix la generació de polítics que faran la transició a Catalunya. I també els dos futurs presidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i amb els dos va mantenir l'amistat fins el darrer dia. Una activitat compromesa amb estudiants i intel·lectuals que el va portar a ser controlat per la policia. Fins i tot va tenir el telèfon intervingut, tot i que no ho va saber fins a finals dels anys vuitanta quan en una revisió el tècnic el va advertir que encara tenia la línia punxada. Iniciada l'època democràtica, la seva implicació i lideratge en el GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, on es van formar la majoria de quadres catalanistes del país. Ja iniciada l'època democràtica, va ser un dels promotors del GEN, el Grup d'Estudis Nacionalistes, on es van formar bona part dels dirigents que avui lideren el moviment sobiranista.

Curiosament, durant l'etapa de resistència no va tenir gaires problemes amb el successor de Tarancón, el bisbe José Bascuñana. Fins i tot, el 1966 mossèn Ballarín va rebre Franco al Santuari, on va fer una visita amb motiu del 50 aniversari de la coronació de la Verge de Queralt i va inaugurar un ascensor inclinat que només va ser utilitzat aquell dia.

Al mateix temps, la tasca al Santuari li va deixar més temps per escriure. De les primeres col·laboracions a Serra d’Or, passa a una intensa producció bibliogràfica que arriba a una quarantena de títols. Molts van ser publicats a partir dels anys 90 amb l’empenta que li dóna la seva popularitat. Però fonamentalment Ballarín ha estat un escriptor religiós.

Santa Teresina de Lisieux. Quaderns autobiogràfics (1964) i Francesco (1967) són els primers títols que recullen l’espiritualitat evangèlica de Ballarín i la influència en la seva obra d’aquests dos sants de la senzillesa. Durant els anys vuitanta a l’Abadia de Montserrat publica títols de caire religiós i espiritual com Pregària al vent, Torrent avall, De Nadal a Reis, Sant Benet, mil cinc-cents anys, Ai Francesc, si aneu a les valls d'Andorra..., i un dels més celebrats: Paràbola dels retorns.

I el 1989 arriba d’èxit de Mossèn Tronxo. I el 1996 el Premi Ramon Llull de novel·la amb Santa Maria, pa cada dia. I la popularitat. Però també n’ha de pagar un preu. Ell mateix explica que a la gent “carca” de Berga no li agradava aquesta popularitat i amb l’excusa que cada vegada s’ocupava menys del Santuari van demanar al bisbe Antoni Deig la seva destitució com a rector. Finalment, Deig claudica i el 1993 Ballarín és destituït per segona vegada, 36 anys després d’arribar desterrat a Queralbs.

De Gósol al cel

“L’important no és Queralt, Gósol o Berga, l’important per a la gent és fer-los companyia. La fórmula és molt senzilla, és estar amb els que pateixen, i també, si passen un moment bo, alegrar-te’n”. Josep Maria Ballarín explicava així al cap d’uns anys com va entomar la sortida de Queralt. Creia que el bisbe Deig s’havia equivocat però no li guardava cap rancor. El 2004 va rebre la Medalla d'Or de l’Ajuntament de Berga i va ser proclamat fill adoptiu il·lustre, un reconeixement promogut pels mateixos sectors que van promoure la seva destitució deu anys abans. El 1995 també havia rebut la Creu de Sant Jordi.

Però, a més, la sortida de Queralt acaba proporcionat a Ballarín un nou paradís. El bisbe Deig li demana que continuï el seu “apostolat” literari i mediàtic i no li dóna cap responsabilitat parroquial. Ballarín pot anar a viure on vulgui i apareix l’Emilia. Santa Emilia, com li diu ell. Una vídua de Solsona que li ofereix un pis buit que té a Berga i que s’acaba convertint en la seva família, fins el darrer dia.

L’Emilia estiueja a Gósol, un petit poble al nord del Berguedà que ja pertany al bisbat d’Urgell. Allà Ballarín hi coneix el seu mossèn Tronxo: mossèn Ramon Anglerill. Des de l’any setanta està destinat a atendre diversos pobles de la zona i, el primer dia que es coneixen, Ballarín ja l’ajuda dient una de les moltes misses que ha fer cada cap de setmana. Una col·laboració amb Gósol que s’ha mantingut fins els darrer dia sense ser-ne mai rector. És l’època que retrata Albert Om en el capítol de El Convidat de TV3 dedicat a mossèn Ballarín.

Amb l’edat de jubilació l’activitat de Josep Maria Ballarín no s’atura. I fins fa pocs dies encara es mantenia intel·lectualment actiu amb les piulades diàries a El Matí Digital, i l’article quinzenal a El Punt Avui. I actiu en el seu compromís catalanista. En les darreres eleccions catalanes va tancar la llista de la demarcació de Lleida de Junts pel Sí.

Tampoc els darrers dies va prendre una de les qualitats que l'ha fet més fort: el sentit de l'humor. Quan rebia els amics que anaven a acomiadar-lo, en algun moment de lucidesa, els convidava al seu funeral.

I de Gòsol al cel. Allà segur que hi espera mantenir la seva gran devoció. La de no perdre’s cap partir del Barça.

Jordi Llisterri

18/03/2016

Catalunya Religió

Integral, sense greix, sense sucre… l'engany dels aliments 'saludables'

La conscienciació sobre la importància de la dieta ha omplert les botigues de productes que es presenten com a saludables. Però les aparences enganyen 

Realment integral, o simplement enfosquit? / GETTY

Sense greix, sense gluten, sense sucre, vegà, integral… Els supermercats són plens de productes que s'anuncien amb un reclam que els presenta com a saludables. Però, ho són realment? Es tracta d'opcions realment beneficioses per a la salut, o de simples estratègies de màrqueting?

L'augment sostingut dels casos d'obesitat, de diabetis, de malalties cardiovasculars o de càncer ha disparat les alarmes entre la població, que constata amb preocupació com moltes de les malalties més habituals no són inevitables sinó la conseqüència del nostre estil de vida. Això ha generat una gran conscienciació sobre la importància de la dieta per a la nostra salut. Sabem que gaudir de més o menys salut depèn, en bona mesura, d'allò que mengem, la qual cosa vol dir que la salut comença en els passadissos dels supermercats. L'acte de saber comprar, de saber triar, s'ha convertit en un fet molt important.

Triar bé és important per evitar problemes, però triar bé no és fàcil. Sotmesos com estem a una allau d'informació, sovint contradictòria, no tenim ni el temps ni les ganes per llegir amb atenció totes i cadascuna de les etiquetes dels productes que comprem. I allà on no arriba la nostra atenció, arriba l'emoció. Els fabricants ho saben, i concentren els seus esforços a fer creure al consumidor que els seus productes són naturals, que són baixos en calories, que tenen poc greix, que no tenen conservants. Les fotografies o il·lustracions no mostren mai una fàbrica, una instal·lació industrial, sinó la cuina d'una masia; no hi ha enormes contenidors d'alumini sinó galledes de fusta. Els colors són càlids, tot i que també abunda el verd, per associar el producte al camp, a allò natural. En la part frontal, amb lletres grans, un reclam positiu: integral, artesà, natural, sense sucres afegits…

Sense greix

Galetes, iogurts, gelats… Cada vegada hi ha més productes que anuncien entre les seves presumptes virtuts el fet de no tenir greix. Això té dos problemes. El primer és considerar que el greix és, per definició, dolent, cosa que no és certa: l'organisme necessita greixos per funcionar correctament. Els productes que s'anuncien com a 0% MG no només no tenen greixos dolents, com els saturats, sinó que tampoc no en tenen de bons, com els monoinsaturats, útils per lluitar contra el colesterol. L'altre problema és creure que si són baixos en greixos vol dir que no engreixen i que, per tant, podem menjar-ne més quantitat, quan la realitat és que el fet que no tinguin greix, o en tinguin poc, no vol dir que no tinguin calories.

Aquests productes tenen un altre problema, molt més important que les calories. Els aliments sense greix són insípids, no tenen sabor. I si no tenen gust de res no els tornarem a comprar. Com soluciona la indústria el problema? Doncs afegint-hi dosis extres de sal, olis vegetals refinats i, sobretot, sucre. Per això acaben tenint moltes calories, i per això poden acabar sent menys saludables que els productes normals. Finalment, hi ha un fet especialment paradoxal quan mengem aliments sense greix: si no ens n'anem a córrer immediatament després de menjar-nos un iogurt sense greix —amb la intenció de cremar l'energia acumulada— l'organisme convertirà aquest sucre… en greix!

Integral

Durant dècades, només els pobres consumien pa integral. La immensa majoria de la població volia pa blanc, perquè l'associava amb un estatus socioeconòmic més elevat. Els últims anys, però, l'augment de la conscienciació sobre la importància de la dieta i la voluntat de deixar de banda els productes industrials en benefici dels naturals ha fet que molta gent recuperi els aliments integrals, no només el pa, sinó també la pasta, l' arròs o els cereals… És cert que els productes integrals ens omplen més que els refinats, cosa que ens pot ajudar a reduir les dosis. També és cert que, com que tenen més fibra, ajuden a prevenir algunes malalties. En canvi, no és cert que, per ells mateixos, els aliments integrals ens ajudin a aprimar-nos. Si són industrials acostumen a tenir molta sal, greixos hidrogenats i sucre refinat.

Però el principal problema amb els aliments integrals és molt més bàsic: saber si realment ho són. Les botigues estan plenes de falsos integrals, aliments normals als quals se'ls ha afegit algun producte natural (com la melassa) o químic per fer que tinguin un color més fosc. Per ser realment integral, el pa ha d'estar elaborat amb farina integral. És difícil que en tingui un 100%, però ha de tenir-ne com més millor. Als supermercats es troben galetes que s'anuncien com a integrals quan en realitat només tenen un 20% de cereals o farines integrals. I cal tenir present que tot el percentatge restant el formen farines refinades. La trampa és clara: fer servir una proporció mínima de grans integrals però envasar el producte en paquets de color marró amb reclams que diguin ' integral' o ' ric en fibra'. Objectiu, despistar el consumidor.

Un cas semblant al del pa o les galetes integrals és el del sucre morè. En part moguts per un estereotip, en part pel sentit comú, molta gent creu que el sucre integral és més saludable que el blanc. Una percepció que es veu estimulada per la campanya de conscienciació que intenta que la població redueixi el consum de sucre, un dels culpables de l'epidèmia d'obesitat a Occident. Malauradament, milers de consumidors que agafen del supermercat sucres que s'anuncien com a integrals el que estan comprant és sucre blanc refinat, però a un preu molt superior. Com en el cas del pa o la pasta, el que fan els fabricants és afegir-hi melassa per tal d'enfosquir-lo. L'autèntic sucre morè s'elabora amb el suc de la canya de sucre, sense refinar i sense processar. Es troba a les botigues de dietètica. És humit, i es queda enganxat.

'Light'

Seguim parlant de sucre. La mateixa conscienciació que ens porta a allunyar-nos dels productes sense greix ens fa optar per productes sense sucre. I, també aquí, la indústria ha reaccionat omplint els prestatges de productes que donen als consumidors allò que busquen. Però les aparences enganyen, i l'engany comença pel nom. Quan veiem la paraula 'light' en un envàs blanc o amb colors clars que connoten una sensació de lleugeresa, assumim de manera automàtica que aquell producte no engreixa. En realitat, per ser 'light' un producte només ha de contenir un 50% menys de sucre que un altre de normal. Pot semblar una reducció considerable, però tenint en compte l'elevada quantitat de sucre amb què es confeccionen els aliments, aquest 50% ens deixa en un nivell encara molt alt.

Un altre parany és el dels productes ' sense sucres afegits', una nova moda. No en tenen, de sucres afegits, però sí tota mena d'edulcorants com el sorbitol, que fa que acabin tenint les mateixes calories que els productes normals. A més, els productes 'light' sovint contenen més greixos saturats, una estratègia que busca compensar la falta de sabor, en un procés invers al que se segueix en el cas dels productes sense greix als quals s'afegeix sucre. El resultat és que un producte 'light' o sense sucres afegits pot acabar ser tan o més calorífic, i certament menys saludable, que un de normal. Finalment, cal anar amb compte amb els productes ' sense sucre'. És cert que no en porten, però ha estat substituït per ingredients com la fructosa o la mel; són més cars i tenen millor premsa però, pel que fa al cos, actuen exactament igual que el sucre i, per tant, cal restringir-ne el consum.

I com que la indústria sempre reacciona amb rapidesa a les modes, els supermercats comencen a oferir productes que asseguren haver estat endolcits amb estèvia. L'estèvia és una planta amb una extraordinària capacitat d'endolcir, molt superior a la del sucre. La Unió Europea no n'ha autoritzat la venda, més enllà d'extractes, però molts blogs en parlem com si fos un aliment miracle i aquesta reputació explica per què comença a estar a tot arreu, des de la xocolata fins a les galetes, passant pels sucs de fruita o els refrescos de cola. El motiu és obvi: veiem la paraula 'estèvia' al costat d'una fulla de color verd dibuixada, i en un paquet amb colors elegants, i immediatament arribem a la conclusió que aquell producte és millor, més saludable. Però si abans de ficar-lo al carro de la compra llegim amb atenció l'etiqueta descobrirem que la proporció d'estèvia és insignificant, el mínim imprescindible per publicitar el producte, sovint menys d'un 1%. En la lletra petita, aquesta ínfima quantitat d'estèvia conviu al costat d'altres edulcorants, que òbviament no apareixen en la part frontal dels paquets.

Intuïció, emoció, prejudicis

Caure en el parany és fàcil, i evitar-ho molt complicat. La norma general és desconfiar de paraules com ' natural' o ' artesà'. Cal recordar que allò que llegim en els paquets no és informació —excepte la lletra petita— sinó publicitat. Però el principal problema és combatre la nostra pròpia psicologia, que ens fa autoenganyar-nos amb facilitat. Sabem que hem de menjar sà, però tenim gana, no tenim temps, busquem coses saboroses… i sovint ens decantem per opcions que ens fan sentir menys culpables, perquè semblen més saludables. Però que ho semblin no vol dir que ho siguin.

Quan entrem a un supermercat ens veiem bombardejats amb centenars d'estímuls visuals. Els fabricants volen que ens decantem pels seus productes, però la competència és ferotge. Triomfen els que se'n surten millor a l'hora d'unir les tècniques del màrqueting a les de la psicologia, i la indústria de l'alimentació, amb dècades d'experiència a les seves espatlles, sap molt bé com fer-ho. És conscient que la preocupació per la salut ens impulsa a comprar tot allò que es presenti com a natural, tradicional, artesà, i a evitar tot el que interpretem com a nociu. Una complexa barreja d'intuïció i perjudicis que, en contra del que pugui semblar, no està guiada per la raó sinó per l'emoció, per les impressions. Unes impressions que, malauradament, sovint són falses.

Isidre Estévez

16/03/2016

Ara.cat

Un estudi gironí explica un mecanisme que genera les cèl·lules mare tumorals

Vincula el metabolisme amb l'aparició de les causants del desenvolupament del càncer i la resistència al tractament

Als laboratoris de l´Idibgi a Salt s´ha estudiat com cèl·lules normals esdevenen cel·lules mare tumorals. Foto: Marc Martí

Un equip d'investigadors de l'Institut Català d'Oncologia (ICO) i l'Institut d'Investigació Biomèdica de Girona (Idibgi) han descrit per primera vegada el mecanisme que connecta el metabolisme amb la generació de les cèl·lules mare del càncer, un tipus especial de cèl·lula tumoral responsable del creixement del tumor, la resistència al tractament i les metàstasis. Durant dos anys, tres equips d'investigadors -del Grup d'Investigació de Metabolisme i Càncer de l'ICO-Idibgi; del Centre de Recerca Matemàtica de la Universitat Autònoma de Barcelona i també de la Universitat d'Oviedo-, han treballat en aquesta línia de recerca, que obre una nova via per atacar el càncer.

La descoberta, que s'acaba de publicar a la revista Stem Cell Reports, parteix d'un canvi de paradigma que s'ha produït en l'estudi de les cèl·lules mare tumorals en els darrers anys. Si fins ara es concebien com un model jeràrquic, és a dir, que les cèl·lules mare tumorals eren una versió aberrant de les normals després de patir un canvi genètic, s'ha passat a un model més "democràtic", explica el doctor Javier Menéndez, que ha encapçalat l'estudi a Girona.

L'investigador compara aquest model dinàmic amb els ruscos de les abelles: tradicionalment la ciència pensava que en els tumors hi havia milers d'abelles obreres i una única reina, diferent de la resta, però ara se sap que qualsevol obrera pot esdevenir reina dins d'un tumor. "Ara sabem que qualsevol cèl·lula, davant de determinats estímuls, pot convertir-se en cèl·lula mare tumoral, i això complica el coneixement dels tumors i també les teràpies", apunta Menéndez.

Els responsables de l'estudi s'han centrat en el mecanisme que permet aquest canvi sense necessitat que es modifiqui el codi genètic de la cèl·lula: com la desregulació del metabolisme és capaç d'afavorir la generació de cèl·lules mare tumorals.

L'estudi s'ha fet mitjançant l'anomenada biologia de sistemes, una branca de la investigació biomèdica que, en lloc dels mètodes clàssics utilitzats en la biologia molecular, empra models matemàtics que descriuen el comportament del sistema investigat. La modelització permet predir el comportament del procés com un sistema dinàmic, generalment tractat com una xarxa complexa, i comparar-lo amb les observacions experimentals.

Per una banda, el grup de Biologia Matemàtica i Computacional del CRM, liderat pel doctor Tomàs Alarcón, va construir un model matemàtic i computacional que no només descrivia el mecanisme molecular que connecta el metabolisme i la generació d'aquestes cèl·lules, sinó que també era capaç de fer simulacions del model estocàstic.

Per l'altra banda, els investigadors que treballen a les noves instal·lacions de l'Idibgi, al parc hospitalari Martí i Julià de Salt, van avaluar al laboratori la capacitat de les cèl·lules normals de l'epiteli mamari d'adquirir un nou estat cel·lular propi de les cèl·lules mare tumorals, en presència d'un tipus especial de metabòlit anomenat oncometabòlit. Tal com predeia el model matemàtic, els investigadors van demostrar que la generació de les cèl·lules mare era molt més ràpida i eficient en presència d'aquest oncometabòlit.

Permetrà noves teràpies

La descoberta obre una nova via de treball per als tractaments, ja que permetrà dissenyar noves estratègies anticèl·lules mare tumorals aprofitant les fragilitats que acompanyen la robustesa del sistema tumoral. Es tracta de les anomenades teràpies de diferenciació, tractaments capaços d'eliminar tant els oncometabòlits com els mecanismes que afecten.

"L'abella reina és la mare de totes les abelles de la colònia i, per tant, en cas que es mati la reina, la colònia desapareix. Les noves teràpies metaboloepigenètiques podrien reescriure el destí molecular de les cèl·lules mare tumorals cap a un nou destí menys reial", conclouen els investigadors.

Alba Carmona

16/03/2016

Diari de Girona

El pacte amb Turquia per a l'expulsió de refugiats vulnera cinc tractats internacionals

El controvertit preacord restringeix el dret d'asil i incompleix la Declaració Universal de Drets Humans i la Carta de Drets Fonamentals de la UE

Foto per: Sakis Mitrolidis

 Més de 100 organitzacions convoquen manifestacions en 52 ciutats espanyoles per exigir al Govern espanyol que bloquegi l'acord "il·legal i immoral" a Brussel·les.

El controvertit pacte per frenar l'incessant flux d'immigrants i refugiats cap a Europa assolit la setmana passada amb Turquia, que haurà de ser ratificat al Consell Europeu previst aquest dijous i divendres a Brussel·les, ha encès totes les alarmes a l'ONU i en les organitzacions humanitàries. Després de la sorpresa inicial, fins i tot alguns països de la Unió Europea (UE), que inicialment no van posar traves al pla, han arribat a airejar els seus dubtes sobre la possible il·legalitat del preacord, que en el capítol més polèmic obre la porta a la devolució automàtica i massiva de tots els estrangers arribats a les costes de Grècia des de Turquia, incloent-hi els refugiats sirians.

En la pràctica, el preacord negociat a iniciativa de la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el primer ministre turc, Ahmet Davutoglu --a canvi d'accelerar les negociacions d'adhesió a la UE de Turquia i duplicar l'ajuda a Ankara fins a 6.000 milions d'euros, entre altres punts-- qüestiona el dret d'asil i vulnera la legislació humanitària europea i internacional, que impedeix les expulsions col·lectives i les deportacions a països “no segurs”. En concret, el polèmic pacte incompleix almenys cinc convencions o tractats sobre drets humans, des de la Declaració Universal dels Drets Humans fins a la Carta de Drets Fonamentals de la UE, passant per la Convenció de Ginebra sobre els Refugiats (1951) o la mateixa Convenció Europea de Drets Humans, en vigor des del 1953.

El dret d'asil, que quedaria greument restringit si s'aprova el pla amb Turquia, està explícitament garantit en la Declaració Universal dels Drets Humans, en què l'article 14 assenyala: “En cas de persecució, tota persona té dret a buscar asil, i a disfrutar-ne, en altres països”. Així mateix, està promulgat en la Carta de Drets Fonamentals de la UE, proclamada el 2000. En l'article 18, aquest text “garanteix el dret d'asil dins del respecte de les normes de la Convenció de Ginebra de 28 de juliol de 1951 i del Protocol del 31 de gener de 1967 sobre l'Estatut dels Refugiats i de conformitat amb el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea”. Tot seguit, l'article 19 és taxatiu: “Es prohibeixen les expulsions col·lectives”, assenyala, i prossegueix: “Ningú podrà ser retornat, expulsat o extradit a un Estat en què corri un risc de ser sotmès a la pena de mort, a tortura o a altres penes o tractes inhumans o degradants”.

Dret a interposar recurs

En la Convenció Europea de Drets Humans també s'hi declaren “prohibides les expulsions col·lectives d'estrangers” (protocol IV, article 4), i en qualsevol cas, es reconeix sempre el dret a un “recurs efectiu”. “Tota persona amb drets i llibertats reconeguts en el present conveni que hagin sigut violats té dret a la concessió d'un recurs efectiu davant una instància oficial, fins i tot quan la violació hagi sigut comesa per persones que actuïn en l'exercici de les seves funcions oficials” (article 13).

El pacte amb Ankara sobre refugiats tampoc respecta la prohibició d'expulsió o devolució inclosa en la Convenció de Ginebra, que en l'article 33 estableix: “Cap Estat Contractant podrà, per expulsió o devolució, posar de cap manera un refugiat a les fronteres dels territoris on la seva vida o la seva llibertat perilli per causa de la seva raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social, o de les seves opinions polítiques”. El fet que Turquia hagi subscrit aquesta convenció però només concedeixi l'estatus de refugiat a ciutadans europeus suscita dubtes que pugui ser considerat un “país segur”, capaç d'oferir protecció als refugiats d'altres nacionalitats.

Protecció especial als menors

Finalment, el preacord també infringeix la Convenció sobre els Drets del Nen, el tractat universal que es va aprovar el 1989 per defensar al món els drets de la infància, un dels col·lectius més vulnerables en l'actual crisi migratòria. En aquest conveni es fixa el dret a la reunificació familiar i a l'assistència jurídica en qualsevol infracció legal, però sobretot, s'estableixen els drets dels nens refugiats, a qui “es proporcionarà protecció especial (…) i és obligació de l'Estat cooperar amb els organismes competents per garantir aquesta protecció i assistència” (article 22).

Els arguments del respecte als drets humans i a la legalitat internacional formen part de diverses campanyes ciutadanes llançades aquests dies per impedir l'aprovació definitiva del pacte UE-Turquia. L'oenagé Intermón Oxfam ha impulsat una recollida de signatures per exigir al Govern espanyol que bloquegi aquest preacord a Brussel·les, mentre que Amnistia Internacional ha impulsat una altra petició semblant adreçada al president del Consell Europeu, Donald Tusk. Més de 100 organitzacions, entre elles sindicats, oenagés i partits polítics, han convocat per a aquest dimecres concentracions en 52 ciutats espanyoles contra la “vergonya” de l'acord “il·legal i immoral” amb Turquia i per exigir el veto d'Espanya al projecte.

Martí Benach

15/03/2016

El Periódico

L’empremta de la crisi en la demografia

Els anys de conflictes econòmics deixen menys població, menys fecunditat, més suïcidis i més anys amb mala salut

La crisi econòmica no només ha fet efecte a les butxaques. També ha deixat empremta en els comportaments familiars, reproductius, migratoris i en la salut de moltes persones i, per tant, als indicadors i les dinàmiques demogràfiques. Menys població, menys fecunditat, més suïcidis entre els qui estan en edat de treballar, més anys de vida amb mala salut, un retrocés en la igualtat entre sexes i un canvi de signe del saldo migratori són algunes de les seqüeles principals dels anys de conflictes econòmics, segons l’anàlisi que han realitzat investigadors del departament de Població del Centre de Ciències Humanes i Socials (CCHS) del CSIC, els quals adverteixen, a més, que potser aflorin més conseqüències futures, ja que la inèrcia dels factors estructurals pot estar endarrerint alguns efectes.

“En aparença, l’impacte de la crisi en la demografia ha estat modest, tret del descens de la població i el canvi en les migracions, però els indicadors agregats no reflecteixen bé la imatge real, perquè la crisi ha afectat de forma molt diferent les condicions de vida de les persones segons el sexe, l’edat, l’origen o l’estrat social”, explica Teresa Martín, coautora, juntament amb Teresa Castro, Antonio Abellán, Rogelio Pujol i Dolores Puga, de l’informe publicat, Panorama social (Funcas).

Menys habitants i emigració

La crisi ha posat fi a un període de fort creixement de la població. Si entre el 2000 i el 2008 Espanya havia guanyat 5,5 milions d’habitants, a partir d’aquesta data es va alentir el creixement i des del 2012 es va començar a reduir la població perquè es va aturar l’arribada d’immigrants i l’emigració. El 2013 i el 2014 les sortides a l’estranger (immigrants i nacionals) van superar les entrades.

A la cua en fecunditat

La taxa de fecunditat a Espanya ha baixat d’1,44 a 1,32 fills per dona en el període 2008-2014, truncant la recuperació experimentada en la dècada anterior. El retrocés ha estat més intens que en altres països europeus i Espanya se situa ja entre els de menor taxa de fecunditat, i sense gaires perspectives de recuperació. “En temps d’incertesa laboral i econòmica és normal ajornar la decisió de tenir un fill, però la fecunditat repunta després quan arriba la recuperació; però a Espanya la crisi ha estat molt llarga i molt severa, i ha portat una profunda precarització de l’ocupació que es manté, de manera que pot ser que per a moltes parelles la decisió de no tenir fills no sigui temporal sinó definitiva”, indica Martín.

Marxa enrere en la igualtat

A la caiguda de la taxa de fecunditat també ha contribuït, segons Martín, l’abandonament d’algunes polítiques de conciliació i igualtat. Durant la crisi han augmentat les tarifes de les escoles públiques infantils, s’ha ajornat sine die l’ampliació del permís de paternitat, s’han deteriorat les condicions de treball i ha augmentat la durada de les jornades laborals. “Les polítiques d’igualtat són una de les primeres renúncies dels governs i empreses en un context de crisi i això té un efecte negatiu a curt i llarg termini” en les decisions reproductives i ha provocat que moltes dones augmentin la seva càrrega de treball per tenir cura de familiars, diu Martín. La proporció de parelles d’entre 30 i 45 anys amb dos ingressos, que havien crescut fins a representar el 61% el 2007, ha disminuït fins al 54% el 2015. El 2014, només el 6% de les excedències per tenir cura de fills menors de 3 anys sol·licitades les van demanar homes. Només es va transferir part del permís de maternitat al pare en l’1,7% dels casos.

Menys mortalitat, més suïcidis

Abellán explica que, en les crisis, uns indicadors de salut milloren –hi ha menys accidents de trànsit i laborals, baixa el consum de tabac...– i d’altres empitjoren, perquè qui està a l’atur, passa necessitats o és desnonat, pateix estrès i un deteriorament de la salut. La taxa de mortalitat ha continuat disminuint –8,6 defuncions per mil habitants el 2007 i 8,3 en 2013–, però la de suïcidis ha passat del 7,3 al 8,3 per 100.000 habitants i l’augment és especialment visible entre els homes des de 45 fins a 64 anys, franja en què es concentren aturats de llarga durada.

Més anys però amb discapacitat

Malgrat el deteriorament de les condicions de vida, l’esperança de vida –tant en néixer com als 65 anys–, ha continuat a l’alça. Però Abellán remarca que els anys de vida guanyats pels més grans de 65 anys són un temps que es viu en males condicions perquè la reducció de la despesa pública social i sanitària ha minvat tractaments, prestacions i serveis.

Més mares soles

La crisi també ha reforçat tendències ja observades, com ara la reducció del nombre de matrimonis i el retard de l’edat a què es contreuen. Un altre canvi és l’augment dels naixements de mares “soles”: si el 2007 eren el 10% del total, el 2013 ja suposaven el 17,2%.

Mayte Rius

14/03/2016

La Vanguardia

Catalunya rep més d'un miler de refugiats en un any

Les peticions d'asil a l'Estat van créixer un 167% el 2015 

Entitats, ajuntaments i govern sumen esforços per fer front a una imminent allau de la qual ignoren la magnitud ni saben quan arribarà 

El ministre de l'Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, va anunciar la setmana passada a Brussel·les l'arribada “immediata” de 450 refugiats a l'Estat espanyol procedents de Turquia, Grècia i Itàlia. Segons el sistema de quotes marcat per la Unió Europea, a Espanya li pertoquen 17.680 refugiats, dels quals una part proporcional encara per concretar vindria a Catalunya.

Des que va esclatar l'última crisi dels refugiats, la tardor de l'any passat, les entitats que fa anys que treballen per ajudar les persones que demanen protecció en territori català –Creu Roja, el Comitè Català d'Ajuda al Refugiat i l'Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració (Accem), entre altres– no tenen ni un minut de descans. I no només per poder planificar com han d'actuar davant l'allau que ha de venir, sinó per donar resposta a les demandes dels que ja hi són, dels que no paren d'arribar pels seus propis mitjans.

No és fàcil tenir dades precises del nombre de refugiats que van demanar asil l'any passat a Catalunya. El motiu fonamental és que el Ministeri de l'Interior, que és qui té la competència exclusiva, no les ha fet públiques encara per comunitats autònomes adduint que les xifres de què disposa “no són definitives”. Tot i aquest handicap, el recompte fet per les mateixes entitats, agrupades a través de la xarxa Asil.cat, permet afirmar que el nombre va superar de llarg el miler de persones. Segons aquestes dades, no confirmades ni desmentides pel ministeri, l'any passat Catalunya va rebre 1.302 peticions d'asil, la majoria a la demarcació de Barcelona, dada que representaria un increment del 65% respecte al 2014. Al conjunt de l'Estat, segons les xifres que el ministeri ha facilitat a l'agència europea Eurostat, el nombre de demandes de protecció va ser de 14.600, un 167% més que el 2014. Ucraïna, Síria, l'Afganistan, Mali i el Pakistan són els principals països d'origen.

A falta de les xifres oficials per comunitats autònomes, el govern de la Generalitat pren aquest espectacular increment per planificar la seva actuació, segons ha reconegut el secretari d'Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós. El setembre passat el govern va posar en marxa el comitè per a l'Acollida de les Persones Refugiades amb l'objectiu de definir l'estratègia d'acollida i coordinar administracions i entitats.

La Generalitat estima que en els propers dos anys hi arribaran prop de cinc mil refugiats. I les seves necessitats van molt més enllà del primer allotjament, dels primers mesos d'acollida. “Hem detectat que un cop acaba el programa de protecció només una quarta part assoleix un grau d'autonomia, i és per això que estem oferint els nostres serveis, com el Servei d'Ocupació o el Centre de Normalització Lingüística per garantir una bona integració”, destaca Amorós, per a qui l'experiència de la Casa Bloc de Sant Andreu pot ser un bon banc de proves per veure com s'articula l'estratègia d'acollida i integració.

El repte és gran, i més amb la poca informació que facilita l'Estat, segons es queixen. “Aquest és un dels principals problemes que tenim, la falta d'informació és tan gran que no podem planificar“, subratlla el coordinador del programa de refugiats de l'Ajuntament de Barcelona, Ignasi Calbó, que assegura que només el servei municipal responsable de l'atenció als immigrants i refugiats de l'Ajuntament (Saier) va atendre l'any passat prop de 1.400 persones, quatre vegades més que l'any 2012. “Calculem que només a Barcelona hi ha uns 2.000 refugiats, però com que el ministeri no ens dóna informació és impossible saber-ho”, afegeix Calbó, per a qui la coordinació entre entitats i administracions és fonamental.

Precisament en aquesta línia, divendres la consellera de Governació, Administracions Públiques i Habitatge, Meritxell Borràs, va lliurar les claus a les entitats que utilitzaran els pisos de la Casa Bloc per allotjar-hi famílies de refugiats. Aquests pisos, juntament amb l'espai de la Conreria, a Tiana, i unes instal·lacions de Sant Joan de Déu a Manresa, havien de ser per als refugiats que arribessin per quota a través del ministeri, però davant l'increment de peticions que ha registrat Catalunya en l'últim any, els primers d'ocupar-los seran famílies que ja estan al territori. Les primeres trenta places les obrirà la Creu Roja a finals d'aquest mes i les altres seixanta, que gestionaran Accem i el Comitè d'Ajuda al Refugiat, està previst que s'ocupin al llarg del mes d'abril. “Els primers que aniran a la Casa Bloc són famílies que van arribar entre el novembre de l'any passat i el gener d'aquest any i que ara es troben en albergs municipals”, explica Òscar Barbero, de la Creu Roja, que opina també que la Casa Bloc pot ser una bona experiència de coordinació. “La voluntat és concentrar els recursos perquè aquestes històries de vida puguin acabar amb èxit en un gran percentatge”, hi afegeix Barbero.

Tant la Creu Roja com les altres entitats que treballen directament sobre el terreny amb els refugiats estan veient com el degoteig d'arribades creix. Un dels espais on es detecta clarament aquest augment és l'aeroport. “Durant aquest 2016 les xifres s'han disparat. Rebem més de150 persones cada mes, dels quals una vuitantena arriben per l'aeroport”, explica el responsable de la Creu Roja, per a qui una de les actuacions més urgents seria ampliar l'espai d'acollida perquè “les xifres s'han triplicat i l'espai que tenim se'ns ha quedat petit”.

LES FRASES

Treballem perquè el grau d'autonomia, que ara és del 25%, augmenti quan acabi el programa de protecció

Oriol Amorós

SECRETARI D'IGUALTAT, MIGRACIONS I CIUTADANIA DE LA GENERALITAT

El principal problema és que la falta d'informació és tan important que no podem planificar res

Ignasi Calbó

COORDINADOR DEL PROGRAMA DE REFUGIATS DE L'AJUNTAMENT

Cal ampliar l'espai d'acollida a l'aeroport de Barcelona perquè les xifres s'han triplicat i se'ns ha quedat petit

Òscar Barbero

RESPONSABLE DE REFUGIATS DE LA CREU ROJA

El pla de protecció català, encara per desplegar

El consell de govern de la Generalitat va aprovar el 28 de gener del 2014 el pla de protecció internacional de Catalunya amb l'objectiu principal de millorar les condicions d'acollida de les persones refugiades, apàtrides i/o sol·licitants de protecció internacional. Dos anys després que s'aprovés, el pla continua sense una dotació pressupostària.

Davant aquesta situació, i tot i valorar la tasca de coordinació que s'està fent a través del comitè d'acollida, les entitats que formen part de la xarxa Asil.cat han fet arribar una carta a la presidenta del Parlament en la qual li demanen expressament el desplegament del pla, “dotant-lo d'un pressupost adequat que permeti una acollida estable i de qualitat”.

Gemma Sánchez, d'Accem, lamenta que molts refugiats estiguin a Catalunya “en una situació precària” per falta de recursos i que en molts casos s'hagi de recórrer a “un allotjament d'emergència perquè falten places”, tot plegat per falta d'una política pública catalana de protecció internacional.

També l'Ajuntament critica que dos anys després el pla de protecció no tingui dotació econòmica. Però el govern assegura que les aportacions s'estan fent “en funció de les necessitats” i que actualment la Generalitat té a disposició de les entitats unes cinc-centes places, entre elles, les de la Casa Bloc.

Virtudes Pérez

14/03/2016

El Punt Avui