dimarts, 22 de setembre del 2015

Una emoció va emmalaltir la meva filla i una altra la va curar

Concha García Jiménez, pionera de la teràpia emocional, que aplica a la seva filla.
Tinc 45 anys, però em sento més bé que als 20; lluitar al costat de la meva filla Sofía em fa créixer sense envellir. Vaig néixer a Còrdova i visc a Sitges. Estic casada amb la Marisa i tenim dues filles meravelloses. Crec que hi ha més del que veiem i ens expliquen. En política prefereixo sumar que dividir.

Vaig conèixer la meva dona, la Marisa, ara fa 19 anys, i -des­prés de set de relació- vam deci­dir casar-nos i formar una famí­lia.

Per què van triar que fos vos­tè la mare?
De mares en som les dues, però vam elegir que jo fos la biològica, perquè la Marisa és deu anys més gran que jo i, a més, té responsabilitat empresarial i viat­ja molt.

Com van escollir el pare?
El meu cunyat es va oferir com a do­nant, però ens vam estimar més que ens el brindés la clínica sense arribar a coneixe'l mai. I encara pensem que va ser la millor deci­sió.

Per què?
No sents el que igno­res i si les nostres filles no conei­xen el seu pare biològic, tampoc no el trobaran a faltar. Vam in­tentar una inseminació tres vega­ des sense tenir èxit i, després, una d'in vitro, i amb aquesta, a la primera, vam aconseguir tres em­brions: me'n vaig implantar un i vam congelar els altres dos. I, per fi, va néixer la María...

Enhorabona.
... Guitart, perquè també estàvem d'acord que portés el cognom de la Marisa. La María és una nena formidable, que ara farà tretze anys.

...Fantàstic.
Tant, que la Mari­sa i jo vam decidir tenir un altre fill amb un -no vam voler besso­nada- dels altres dos embrions. Però aquesta vegada el part no va ser gens fàcil. Vaig tenir pèrdues i vaig patir molt fins que va néixer la Sofía.

Per què va ser tan complicat?
I encara ens faltava l'ensurt se­riós. El vaig tenir quan la cardiò­loga va diagnosticar a la Sofía una tetralogia de Fallat, una cardiopa­tia congènita, que, en el seu cas, es va manifestar en desplaçament de l'aorta i comunicació -un fora­det, li dic a la nena- entre els dos ventricles.

De qui la va heretar? Del pa­re?
Suposem que sí, perquè jo no tinc cap antecedent familiar, pe­rò, en els problemes de la meva vida, jo no he buscat mai culpa­bles, sinó solucions.

Les va trobar?
La doctora va voler esperar tres mesos i operar i nosaltres vam decidir no espe­rar patint de braços plegats. Jo havia llegit molt sobre teràpia emocional i vaig voler ajudar la meva filla sense deixar de seguir, a més, totes les instruccions mèdi­ques. L'hi vaig consultar a la nos­tra doctora de Sant Joan de Déu, i a ella li va semblar bé.

En què va consistir la teràpia?
Les cardiopaties estan relaciona­ des amb el sentiment de rebuig. Vaig deduir que tota l'angoixa de l'embaràs i els meus comentaris negatius havien estat somatitzats per la Sofia durant la gestació en resposta a aquest rebuig. Recordi, a més, que havia estat congelada durant vuit anys.

Però llavors era només un embrió...
Era un ésser viu. Crec que, en qualsevol cas, aquesta emoció havia acabat per afectar­ la fins a manifestar-se en la car­diopatia.

No deu ser que vostè se sent culpable?
Del que estava segura era que faria tot el possible i l'im­possible per salvar-li la vida a la meva filla. La seva altra mare i jo fèiem torns per parlar-li amb tot el nostre amor nit i dia: "T'esti­mem, Sofia, ets una nena molt desitjada i molt estimada, ets la nena més sana i forta del món". A més, la visualitzàvem com una nena sana.

...
Al cap de només dos mesos, vam poder comprovar que el seu quadre havia millorat enorme­ment i que ja no s'havia d'operar.

Potser el diagnòstic no havia estat exacte o potser hi va haver altres factors...
En qualsevol cas, vam continuar donant-li i expres­sant-li el nostre amor contínua­ment. La Sofia va anar millorant, però, un any després, va tenir un esvaniment, li van diagnosticar la síndrome de Jarcho-Levin: li faltaven quatre costelles dretes i tres d'esquerres.

La Sofia patia?
Respirava ma­lament, però no la vam tractar mai com una nena malalta, sinó com una personeta, la nostra filla, amb qui afrontaríem els seus pro­blemes. Seguíem amb la teràpia emocional: estimar-la a dojo i dir­ l'hi a tota hora. Per fi, la van ope­rar -no hi havia cap altra opció- i li van corregir l'artèria subclàvia i li van posar un pedaç a l'orifici in­terventricular, que ja s'havia anat estrenyent per si sol.

Com està ara la Sofia?
En les últimes proves, la doctora li va dir afectuosa: "Sofia, no sé què t'està fent la bruixa de la teva ma­re, però que ho continuï fent". Als tres anyets, és alegre i xerraire i fa una vida normal. I jo la veig millorar cada dia, però conti­nuem amb la teràpia emocional perquè no l'afecti la síndrome de Levin.

Té unes mares molt lluitado­res.
L'actitud per si sola no elimi­na els problemes, però és el prin­cipi de la solució. Crec que les emocions ens influeixen i no no­ més en la nostra psique, sinó tam­ bé de manera directa al nostre cos.

Les seves no poden ser més positives.
Amb la Sofia he après i he llegit moltíssim: hem crescut juntes davant la malaltia. Per ai­xò, vaig escriure El parche magi­co, on explico la nostra història. Va ser tot un repte per mi. Jo no vaig poder anar a la universitat, perquè a casa érem set germans de família humil a Còrdova. Ara vull escriure millor i aprendre i ensenyar al costat de la meva filla.


El pedaç màgic
Si la petita Sofía ha heretat la determinació de les seves mares, ens oferirà dies de glòria. Perquè la mama Concha, dolça i empàti­ca, és una dona de les que primer estimen i després pregunten. Vol créixer, però per poder donar-se més, cosa que la converteix en senyora de múltiples lectures i cultura autodidacta, tan original com desacomplexada. Amb ella i tones de fe planta cara a les greus malalties congènites de la Sofía, que millora gràcies a l'afecte de les seves mares administrat en te­ràpia emocional juntament amb bones cures mèdiques. La seva cardiòloga, Georgia Sarquella Brugada, prologa El parche mágico, llibre solidari en què la força de l'amor no acaba sent un conte.


Lluís Amiguet
19/09/2015

dilluns, 21 de setembre del 2015

L'aula hospitalària del Trueta atén prop de 370 infants

El gruix dels alumnes cursaven educació primària i la majoria s'hi van estar menys de deu dies

Uns 1.600 infants són atesos cada curs per les aules de l´ICS.
L'aula hospitalària del servei de pediatria de l'hospital Josep Trueta de Girona va atendre l'any passat 368 criatures, que van rebre suport educatiu durant la seva estada al centre. D'aquests, 66 cursaven educació infantil, 204 primària, 88 secundària i 10 educació post obligatòria.

Pel que fa a la durada de l'atenció a l'aula de hospital de Girona, 121 infants s'hi van estar menys de cinc dies; 170 entre sis i deu dies; 71 entre onze i trenta dies i sis alumnes, més de trenta dies. A més, 21 alumnes més van rebre atenció domiciliària. Es tracta de nens que, malgrat que han rebut l'alta a l'hospital, han d'estar un temps a casa convalescents abans d'anar a l'escola. En aquest cas, el seu propi col·legi els gestiona el servei i reben un professor a casa per no perdre el fil de les classes, expliquen fonts del Trueta.

En total, hi ha quatre hospitals de l'Institut Català de la Salut que tenen aules hospitalàries a pediatria, un servei que l'ICS ofereix conjuntament amb el Departament d'Ensenyament. Es tracta, a més del Trueta, de l'Arnau de Vilanova de Lleida, l'hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i la Vall d'Hebron de Barcelona.

De mitjana, les quatre aules hospitalàries atenen més de 1.600 infants, d'entre 3 i 16 anys, cada curs escolar. Segons el nivell de complexitat de l'hospital varia també la mitjana de dies que els infants estan ingressats i, per tant, el temps que reben el suport educatiu des de les aules hospitalàries.

La professora de l'aula hospitalària de l'Arnau de Lleida, Toñi Castillo, ha elaborat una tesi doctoral que conclou que l'assistència a l'aula ajuda l'infant a recuperar-se: «les aules hospitalàries també curen». L'estudi Aula Hospitalària, qualitat de vida recull el resultat de prop de 200 enquestes realitzades a infants atesos a l'Aula Hospitalària del centre lleidatà i als seus pares. Per a l'autora de la tesi, «els resultats reflecteixen el que ja ens transmetien els infants i les famílies, la veuen com un recurs perfecte per dotar de normalitat l'estada a l'hospital».

El 55% dels nens consultats reconeixen que els resulta beneficiós seguir el curs escolar durant l'ingrés. Allà, no només hi troben la possibilitat de continuar el curs, en la mesura que els és possible, sinó que també aprenen a gestionar la seva malaltia, a entendre-la i a fer-hi front. L'experiència els resulta, a la major part d'infants, molt enriquidora ja que l'actitud positiva generada dins l'aula fomenta l'automotivació des de tots els punts de vista.

Nou de cada deu nens enquestats tornarien a assistir a l'aula hospitalària si patissin un reingrés i un 87% en va parlar amb els seus amics com d'un fet rellevant i positiu en el transcurs de la seva malaltia. Castillo explica que periòdicament reben la visita d'infants que han passat per l'aula o, fins i tot, d'antics alumnes que s'han fet grans i volen aprendre de l'experiència com a possible via laboral.

Alba Carmona
19/09/2015

dissabte, 19 de setembre del 2015

On són els ossos del meu oncle Guillem? Obrin fosses

Marc Antoni Malagarriga, fundador d'un banc d'ADN
Tinc 55 anys.Vaig néixer a l'Ametlla de Merola i visc a Manresa. Sóc desenvolupador d'aplica­cions informàtiques. Visc en parella, sense fills. Em comprometo amb els que busquen els parents desapareguts en la Guerra Civil i el franquisme. Sóc de tradició cristiana.

Busca vostè el seu oncle Gui­llem...
Sí. Va desaparèixer al final de la Guerra Civil, fa 76 anys, i vull sa­ber on és.

On podria ser?
En alguna de les fosses que continuen sense obrir a Catalunya... Obrim-les!

Com va desaparèixer?
Perdem la seva pis­ta al camp de concentració a prop de la Seu d'Urgell, en acabar la guerra. El van donar per mort o desaparegut.

Com va arribar a aquest camp?
Arrestat per pròfug. La meitat dels joves del Berguedà havia fugit en ser reclutats per la República...

No va voler anar a la guerra?
Ca­talanista catòlic, no va voler lluitar. Amb el seu germà bessó -el meu pa­re- i dos cosins, es van ocultar a la masia de l'àvia.

I els van trobar.
Intentaven fugir per la frontera i van detenir el meu pare. El meu oncle Guillem va ajudar a passar els seus cosins a França..., i va tornar a Espanya.

Per què?
Per saber del seu ger­mà. Es va entregar a les autoritats, perquè deixessin de molestar la fa­mília. I va acabar en aquest camp de presoners. I després... res. On ets, oncle?

Quants desapareguts de la Gue­rra Civil hi ha a Espanya?
Uns 115.000 desapareguts forçats! A Ca­talunya, 4.600 desapareguts forçats.

Desapareguts forçats?
És la tipifi­cació establerta per l'ONU per a aquests desapareguts durant conflic­tes. L'ONU disposa que s'han d'obrir fosses, identificar-ne les restes enterrades i lliurar-les als familiars.

S'està fent això aquí?
No. És un escàndol!

Per què?
Els governs de la Gene­ralitat i de l'Estat incompleixen aquesta disposició de l'ONU, obstacu­litzen l'obertura de fosses.

Amb quins arguments?
Burocrà­tics, dilatoris, pseudoreligiosos... I els historiadors, arqueòlegs i antropò­legs no fan res: ens veuen com a intrusos.

A qui?
Als familiars de desapare­guts que pressionem perquè s'obrin fosses i exigim un protocol d'identifi­cació de les restes.

Quin protocol?
Ossos que afloren esporàdicament en excavacions acaben dispersos en calaixos... I mai més no se'n sap res! Mira el soldat Charlie...

Qui?
Un esquelet sencer i unifor­mat aparegut en excavar una trinxe­ra de la Terra Alta. Se'l van endur els Mossos i... algú sap ara on és?

Què proposen, doncs?
Coordinar diversos departaments de diverses universi­tats i laboratoris per obrir fosses i analitzar ossos. I creuar les dades amb els del nostre banc d'ADN.

Quin banc d'ADN?
L'hem creat familiars de desapareguts, amb aju­da de la doctora Carme Barrot Fei­xat, del laboratori de genètica foren­se de la Universitat de Barcelona.

En què consisteix el banc d'ADN?
La doctora obté l'ADN dels familiars més directes dels desapareguts...

Com?
Mitjançant una petita mos­tra de sang. De fills de desapareguts preferentment. Si no, de germans o de nebots barons. Ja tenim 69 mos­ tres recollides.

I què fan amb aques­tes mostres d'ADN?
Es liofilitzen i es conserven amb pany i clau.

Per a què?
El dia que s'exhumin ossos, podrem establir parentius. I cada família podrà honrar les restes dels seus parents.

Quantes fosses queden encara per obrir a Catalun­ya?
Tenim 400 fosses localitzades, més de les 340 que estableix el mapa oficial de la Generalitat. I són només un terç del total.

I els ossos del Valle de los Caí­dos...
Un altre escàndol, perquè la humitat allà n'està degradant l'ADN. I a sobre van ser traslladats allà sen­se consignar-ne l'origen.

Han identi­ficat algun os de fosses?
Sí, d'una fos­sa a Gurb: els familiars sabien que allà hi havia enterrat el seu desapa­regut, es van exhumar ossos i es va poder confirmar el parentiu.

Bravo.
Això s'hauria de fer siste­màticament a totes les fosses! I no com en el memorial de les Campones, a la Terra Alta...

El conec: hi ha un dipòsit d'ossos aflorats en aquells camps...
Els acumulen, però sense datar correctament i sense que cap laboratori els analitzi. A Bòsnia, Gua­temala, l'Argentina, el Vietnam... ho estan fent millor que aquí amb els ossos dels seus desapareguts!

S'enfada...
És que tractem els os­sos dels nostres avis pitjor que els os­sos neandertals! Acabem d'afegir-nos a la querella argentina per instar la Generalitat a identificar ossos.

Li desitjo que trobi l'oncle...
I jo animo tots els familiars de persones des­ aparegudes a la guerra a donar el seu ADN. Com més siguem, més forçarem les autoritats a obrir fosses!


@onetsoncleguill
Des de fa tres anys, per una ini­ciativa privada -amb el suport de la Fundació Bosch i Gimpera-, funcio­na a Catalunya un banc d'ADN per a familiars de desapareguts durant la Guerra Civil i la repressió franquista de postguerra. Qui en vulgui detalls, que entri a dom.cat/i88 (Guia Ràpida del Banc d'ADN i la Desaparició Fo­rçada) i que visioni el vídeo (http://dom.cat/ k14) elaborat per Malagarriga amb Roger Heredia Jor­net (de la divisió científica dels Mos­ sos d'Esquadra), fundadors del Banc d'ADN amb la doctora Carme Barrot Feixat (geneticaforense@ub.edu). So­bre l'oncle desaparegut de Malagarriga, a Twitter: @onetsoncleguill


Víctor-M. Amela
18/09/2015
La Vanguardia

divendres, 18 de setembre del 2015

L'ONU condemna la repressió dels refugiats a Hongria

El secretari general de l'ONU, Ban Ki Moon, ha denunciat Hongria per haver emprat gasos lacrimògens contra els migrants i els refugiats: "estic consternat... això és inacceptable, es tracta de gent que fuig de la violència i la persecució: els hem de garantir un lideratge compassiu", ha dit Ban.

En una entrevista a 'Le Figaro' i d'altres diaris europeus, el primer ministre hongarès, l'ultraconservador Víktor Orban, ha dit que vol aixecar tanques a les fronteres amb Romania i Croàcia (a més de la que ja ha construït a Sèrbia) i s'ha mostrat contrari a l'acollida de musulmans a Europa.

Batalla campal al mur de la vergonya d’Hongria

Gasos lacrimògens i canons d’aigua contra refugiats 
Refugiats ferits després de la batalla campal amb la policia hongaresa per segellar la frontera amb Sèrbia. KANROK CASBA / REUTERS
El pas barrat amb una tanca de filferro i la policia antidisturbis amb canons d’aigua i gasos lacrimògens. Aquest va ser el panorama que es van trobar ahir els refugiats a la frontera entre Sèrbia i Hongria. Budapest va fer ahir un pas més en la seva ofensiva per blindar-se a l’entrada d’immigrants i refugiats de guerra i d’aquesta manera milers de persones van quedar atrapades a la part sèrbia de la frontera.

Algunes d’aquestes persones, els joves, van respondre al bloqueig llançant pedres als policies hongaresos i reclamant que se’ls deixés entrar. Els enfrontaments entre els refugiats i els antidisturbis van sorprendre nens, dones i ancians, i van deixar diversos ferits, a més d’imatges impactants del camp de batalla. El mateix secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va dir que estava “impactat” i va condemnar “la manera com tracten els refugiats” a Hongria i Sèrbia.

Molts refugiats havien optat, ja des del matí, per buscar rutes alternatives. Fins a deu autocars van sortir ahir des de la frontera serbo-hongaresa cap a Sid, la ciutat a la frontera entre Sèrbia i Croàcia. Altres ja feien la ruta directa des de l’entrada per Macedònia cap a Sid, sense passar per Belgrad. El primer ministre croat, Zoran Milanovic, els havia obert les portes assegurant que els deixaria travessar la frontera.

El govern croat va enviar a la zona un equip d’experts en mines antipersona per identificar els possibles camps de mines que encara queden en aquella zona, herència de la guerra dels Balcans dels anys 90. Fins a 300 refugiats van entrar ahir a Croàcia pels camps que envolten el pas fronterer de Tovarnik.

Una ruta més llarga i escarpada
Però, des de Croàcia, encara hauran d’obrir-se pas per Eslovènia, en una zona alpina escarpada, fins a Àustria. El govern eslovè va dir ahir que no obriria un corredor humanitari per als demandants d’asil, com havia proposat Croàcia, i va anunciar que imposaria controls temporals a la frontera amb Hongria. Àustria, que ja ha imposat aquests controls a la zona limítrofa amb Hongria, va advertir que podria tancar també la frontera amb Eslovènia. El canceller federal austríac viatjarà avui a Zagreb i Ljubljana per analitzar la crisi amb els dos governs veïns.

La ruta a través de Croàcia havia sigut descartada fins ara pels refugiats per la dificultat geogràfica i perquè fa molta més volta que la ruta a través d’Hongria. Però ahir centenars de persones no van veure altra sortida. A Hongria la policia ha detingut o interceptat almenys 519 persones que havien saltat la tanca i ha obert processos penals per a 91 d’aquests refugiats d’acord amb la nova llei aprovada pel govern de Víktor Orban, que preveu penes de presó per entrar il·legalment al país. El primer judici va ser a un iraquià, que va ser condemnat a ser expulsat del país, amb prohibició de tornar-hi en un any, és a dir, la pena mínima prevista.

Segons l’ACNUR a Sèrbia, ahir a a la tarda quedaven uns 2.000 refugiats a la zona fronterera amb Hongria i les autoritats sèrbies havien començat a atendre’n alguns, els que no van seguir el camí per altres vies, en un centre d’acollida.

El destí final de la majoria dels refugiats és encara Alemanya, que manté els controls a la seva frontera amb Àustria. Ahir al matí el govern d’Angela Merkel va decidir aturar també el servei de trens des d’aquest país. Un miler de refugiats que havien estat esperant per pujar a un tren a l’estació de Salzburg, van emprendre el camí a peu ahir a la tarda cap a territori alemany.

Ara
17/09/2015

dijous, 17 de setembre del 2015

Restaurants contra la fam

El cuiner gironí d'El Celler de Can Roca, Joan Roca, és enguany el padrí de la sisena edició de la campanya solidària d'Acció contra la Fam. L'objectiu és que els restaurants recaptin fons amb els seus plats per combatre la desnutrició infantil. 

El xef Joan Roca anima restaura­dors i clients a sumar-se a la campanya "Restaurants contra la Fam", de la qual aquest any és padrí i que per sisè any es posa en marxa amb uns 850 establiments a favor d'Acció contra la Fam, un 21% més que el 2015. Els restau­rants adherits han de triar de la seva carta dos plats solidaris, i cada vegada que se'n serveix un a un client l'establiment dóna entre 0,5 i 2 euros per a la campanya, una iniciativa que encara que sem­bla insignificant ja ha recaptat gairebé mig milió d'euros des que va arrencar, el 2010.

S'estima que l'u per cent dels més de 80.000 restaurants es­panyols ja s'han adherit a aquesta campanya, que estarà activa fins al 15 de novembre i que l'any passat va recaptar uns 125.000 euros, uns 170 eu­ros per establiment. Els res­taurants que encara no s'hi han sumat podran fer-ho fins al 30 de setembre. La campanya ha arrencat amb la preparació dels dos plats que se serviran com a solidaris al Roca Bar de l'Hotel Omm de Barcelona, una amanida verdal inspirada en les aromes del vi, amb notes de mango i espàrrecs, i un pollastre tandori.

La directora de comunicació d'Acció contra la Fam, Carmen Gayo, explica que l'objectiu de la campanya és que el 2020, coincidint amb el desè aniversari, s'arribi a 1.500 establiments. Joan Roca destaca que "és un honor ser útil des de la po­sició privilegiada que tenim ara els cuiners", i des d'El Celler de Can Roca "en aquest mo­ment dolç que ens permet ser més útils per a moltes coses, per posar en valor la nostra cultura gastronòmica i també poder mostrar la nostra cara solidària, que hi és des de fa molt temps i abans que es digués responsa­bilitat social".

Roca vol recordar que va néixer i va créi­xer en un barri d'exclusió social de Girona veient com la seva mare venia menús per la porta de davant i per la de darrere donava menjar a persones que no podien pagar-los, "i això era normal i lògic llavors, i ho segueix sent ara". Per al xef, "ara que tenim l'opor­tunitat cal fer crides als nostres col.legues i a la societat en general, perquè el que va als restaurants és el client, i dir-li que cal crear consciència solidària d'aquesta banda del món en la qual tenim tantes oportunitats, tap als que són a l'altra".

També assegura que sumar-se a aquesta ini­ciativa representa poc per als restaurants i molt per al global, que es pot canalitzar en tasques concretes i que ja que "nosaltres som un petit restaurant que hem estat tocats per la vareta de l'èxit, volem que aquest èxit si­gui també un èxit per a la solidaritat".

De la seva banda, el president de la Fede­ració Espanyola d'Hostaleria (FEHR), José María Rubio, recorda que quan el2o1o es va posar en marxa aquesta iniciativa l'hostale­ria estava en el pitjor moment de la crisi que ha patit el sector a Espanya, i ja llavors es va veure que valia la pena i molts van dir que sí "perquè els hostalers som gent solidària i per­què ho són els nostres clients".

Gayo ha remarcat que amb els 125.000 eu­ros recaptats l'any passat es pot fer la com­pra mensual de 5.000 famílies al Sahel, o com­prar un tractament mèdic i barres nutricionals per a 2.100 nens amb desnutrició agu­da. La campanya compta a més amb el su­port de la Federació Espanyola d'Hostaleria i el patrocini de l'empresa Makro i la proveï­dora de cafè de l'hostaleria Cafés Candelas.

Diari de Girona
15/09/2015

dimecres, 16 de setembre del 2015

Lleure Salvatge

Relat de l'experiència dià­ria amb l'alcohol i les dro­gues de grups d'adolescents a València

Beuen fins que cauen borratxos i volen imitar els comportaments més desbocats del botellot 


Els menors surten actualment menys que els seus pares, però consumeixen alcohol més compulsivament.

És gairebé migdia i el Rubén escriu un missatge en el grup de Whatsapp: "Ei, baixeu tres euros cadascú". Té 15 anys, s'acaba de llevar, i espera que els amics que han rebut el missatge -d'entre 13 i 16 anys- l'hi responguin. Tot seguit tots confirmen, i una hora més tard se citen davant el super­ mercat. És dissabte i gaudeixen dels últims dies de platja en una població a tocar de València. Però el que avui fan és el mateix que han fet gairebé tots els dies durant els dos mesos de vacances. Són dotze en el grup, tot i que de vegades han arribat a ser vint. És gairebé hora de dinar i esperen que arribi l'Angel, que té 18 anys. Ell serà l'encarregat d'anar al su­ permercat i comprar l'alcohol, vodka i rom, emportar-se'l i guar­dar-lo.

Ja a la tarda, el Rubén torna a enviar un altre missatge: "Al parc a les 11". Van arribant en grups de dos i tres, i tothom porta bos­ses de plàstic amb Coca-Cola, Fan­ta i altres refrescos ensucrats. L'Àngel porta l'alcohol. Quan hi són tots, fan les barreges en garrafes de plàstic. Les ampolles de vidre amb alcohol han quedat buides.

El ritual, a partir d'ara, és beu­re, parlar i beure. No hi ha músi­ca de fons, ni cap altre mena de distracció. L'Àngel porta també alguns porros. Alguns i algunes beuen compulsivament. El parc és a la vora d'un passeig marítim, per la qual cosa la seva diversió queda a la vista de tothom. "No us fa por que us cridin l'atenció?" Riuen. Continuen bevent i dos d'ells comencen a patir els efectes de l'alcohol. "Aquest ja ha tingut gairebé un coma etílic", comenta la Rosa entre rialles. Al cap de dues hores, la majoria estan, lite­ralment, borratxos. Alguns vomi­ten.

El metges alerten del consum Compulsiu de marihuana barrejat amb alcohol en nois cada vegada més joves. Foto: Mark Bunch Reuters
Benjamín Climent és el cap de toxicologia de l'hospital General de València. "No és que atenguem més casos de comes etílics que altres anys, potser sí, ens falten es­tadístiques; però el que sí que és cert és que els que ingressen cada vegada són més joves". Climent no oculta la preocupació:"La seva cultura de l'alcohol ja no és la nostra cultura. Imiten patrons que ens recorden les borratxeres salvatges dels turistes del nord d'Europa. Quan parlo amb ells m'adono que no són conscients dels riscos d'aquestes borratxeres per a la seva salut".

Vicente Pizcueta és un dels que millor coneixen la cultura del lleure. Va ser director de dues dis­coteques valencianes emblemàti­ques als anys vuitanta: Barraca i Chocolate. És filòsof i abandera des de fa anys l'associació Contro­la Club, que té com a objectiu, en­tre d'altres, advertir dels riscos del consum d'alcohol i les dro­gues. "Jo no crec que hagi baixat l'edat de consum d'alcohol, sem­pre diem el mateix, i si fos així, estarien bevent els nadons; fins i tot sabem que surten menys al carrer que la nostra generació. Però ha canviat la manera de consumir-lo, ara és tot més salvatge, no hi ha un procés d'iniciació a l'alcohol, sinó que es fiquen de ple en el consum, i d'una manera més com­pulsiva, fins a caure borratxos".

Pizcueta mostra unes dades del Centre d'Investigacions Socio­lògiques (CIS) realment inquie­tants: l'any 2001 la percepció de la problemàtica de les drogues a Es­panya ocupava el tercer lloc; l'any 2015 ocupava el lloc 32.

Consol Guerri, cap del labora­tori de patologia cel·lular del Cen­tre d'Investigació Príncipe Felipe, ha investigat a fons els efectes de l'alcohol en els joves i n'ofereix al­gunes dades: l'última enquesta es­tatal sobre ús de drogues en estudiants d'ensenya­ ments secundaris mostra que la prevalença del consum d'alcohol entre els joves de 14-18 anys és de 81,9°/o, i que l'edat mitjana d'inici del consum és de 13-14 anys.

El seu article científic, amb el doctor Jorge Montesinos, Conse­qüències neuropatològiques i con­ductuals de l'abús d'alcohol du­rant l'adolescència és demolidor. "El consum abusiu d'alcohol du­rant l'adolescència altera la ma­duració i plasticitat del cervell, causa deficiències cognitives i conductuals en l'adolescent i aug­menta el risc d'un posterior abús i dependència a l'alcohol". Consue­lo Guerri ho adverteix: "Les auto­ritats se n'han de preocupar més, informar, formar, o perdrem molts joves".

Salvador Enguix
13/09/2015
La Vanguardia

dimarts, 15 de setembre del 2015

Alarma violeta

Què passa als jutjats catalans que deneguen el 63% de les peticions de protecció al maltractament?

Julia Otero ho va tractar fa uns dies a El gabinete a Onda Cero, i reconec que no podia creure les dades. Però eren certes i són tan alarmants que és necessari repetir-les: gairebé la meitat de les ordres de protecció per a dones maltractades són denegades pels jutges. 
Les dades empitjoren a Madrid i Catalunya, amb un 55% i un 63% respectivament. 

El pitjor és la comparativa amb els anys anteriors i com a mostra aquesta demolidora precisió: l’any 2007 els jutges catalans van denegar el 33,9% de les ordres de protecció, i el 2014, el 65,3%. És a dir, en només set anys s’ha doblat el volum de denegacions, malgrat que la violència de gènere no ha remès. A excepció d’algunes comunitats com La Rioja o Múrcia, on s’estimen la majoria de les peticions, en la resta l’indicador és negatiu, i va a pitjor any rere any. Així ho mostra, per desgràcia, la memòria del CGPJ del 2013, on consten 32.831 peticions de mesures de protecció, de les quals 13.482 van ser denegades. Amb un afegit sorprenent: els jutjats específics de violència de gènere són els que més rebutgen la petició de protecció.

Què passa?
I més específicament, què passa a Catalunya, on hi ha una sensibilitat aguda tant política com ciutadana molt diferent a la realitat de les denegacions? Totes les mirades s’adrecen inevitablement cap als jutges i, com es pot concloure, la culpa estaria en una creixent “atmosfera” judicial sensible a les denúncies falses i, per tant, favorables a situar la dona denunciant sota sospita. No és factible cap altra conclusió, ja que l’estadística és molt rotunda.

Si aquesta és la tessitura, l’alarma està justificada.
Per descomptat, cal lluitar contra el flagell de les denúncies falses, la maldat de les quals fa mal a totes les dones maltractades. Però hi ha una gran diferència entre castigar les dones que utilitzen un drama violent per als seus interessos personals, i deixar sense empara les dones que són violentades. Les mesures de protecció són tan importants en situacions de risc que poden significar la vida o la mort. I resulta inimaginable el calvari que ha de patir una dona maltractada que, després de vèncer les pors i les ferides, decideix arribar fins a un jutge, demanar protecció i veure com l’hi deneguen. És del tot impensable que el 63% de les dones catalanes que han demanat aquestes mesures siguin falsificadores que s’inventen la seva tragèdia. Sento dir-ho amb aquesta rotunditat, però no m’ho crec. I si la meva percepció és correcta, la pregunta és pertinent:
què està passant als jutjats catalans que tramiten aquestes peticions?

Quina mentalitat s’està instal·lant? Han deixat de considerar la violència de gènere com un flagell terrible i han virat cap a la seva victimització? Hauran de respondre a aquestes preguntes, perquè fa vergonya que siguin els jutges catalans els que figuren a la cua en protecció al maltractament.
Vergonya i alarma.

Pilar Rahola
13/09/2015
La Vanguardia

dilluns, 14 de setembre del 2015

Em rentava les mans un cop i un altre fins que em feia sang

Damián Alcolea, actor i formador d'actors 

Tinc 36 anys. Em vaig criar en un poblet de Ciudad Real i visc a Madrid. Em vaig lli­cenciar en Art Dramàtic a Múrcia i vaig fer un màster a Londres. Crec en el que deia Nelson Mandela, que el grau de democràcia d'un país es mesura per com cuida les persones desfavorides. Sóc cristià.

Des de molt petit vaig come­nçar a mostrar símptomes de TOC (trastorn obsessiu-compul­siu): pensaments que arrelen al teu cap de manera obsessiva, que no tenen cap sentit i ho saps, però no els pots evitar, solen ser horribles i et fan pànic.

Pensa­ments, de quin tipus?
M'obsessionava que a la meva família el passés el pitjor. Si el meu pare agafava el cotxe, m'imaginava que tenia un accident. I també m'obsessionava la idea de fer-me mal a mi mateix.

A què es refereix?
Si obria el calaix dels ganivets, m'imagina­va que els agafava i me'ls clava­va; i no podia apartar aquest pensament i entrava en pànic. Per deslliurar-te d'aquestes ob­sessions, perquè això que tems no et passi, fas actes compulsius, com ara obrir el calaix vint, cin­quanta cops, cada vegada que apareix aquest pensament.

És la manera d'exorcitzar el mal?
Aquest pensament et fa sentir fatal, i perquè se'n vagi fas la compulsió. Jo repetia les me­ ves pròpies paraules una vegada i una altra, em rentava les mans constantment fins que em feia sang, durant una època amb llei­xiu.

Temia contaminar-se?
L'acte compulsiu no respon a cap lògi­ca. L'obsessió és la teva manera de funcionar. Aquests pensa­ ments et fan patir tant que ne­cessites una vàlvula d'escapa­ment, que el cervell! troba en ri­tuals que el relaxen, com rentar­-te les mans; penses que, si ho fas correctament, això terrible que li passarà a la teva família no li passarà. També podia foragitar una idea terrorífica no trepitjant les línies del paviment.

Recorda com va començar tot?
Als 4 anys em plantava a la porta de la perruqueria de la mare i li deia: "Mama, em deixes sortir a jugar amb la Pilar?". "Sí, sí, fill, ves-hi", i s'ho tornava a dir desenes de vegades seguides fins que em cridava: "No, no pots anar a jugar!". Necessitava l'aprovació constant dels altres.

...
Molt aviat vaig començar amb l'obsessió de la neteja i l'or­dre. Ordenava el pupitre una vegada i una altra, perquè no es tracta únicament de col.locar les coses simètricament, sinó segons em quedava encallat als llindars de les portes, no era capaç ni d'entrar ni de sortir.

Devia patir molt.
Sí.

... i durant molt de temps.
Vaig viure molts moments difí­cils, i ho esmento perquè hi ha molta gent que pateix a causa del TOC i que se sent molt gent sola. Patia tant que fantasejava que em llançava per la finestra. Per fer qualsevol cosa ordinària trigava hores, i la meva vida estava lli­gada al pensament que passaria una cosa horrible.

Com va anar l'escola?
Vaig patir assetjament, em deien coses de tot tipus,em perseguien, em donaven clatellots, em cantaven cançons de burla...

Tenia amics?
Sí, jo era molt obert, però no era capaç de de­fensar-me i qualsevol cosa que em deien em feiz plorar. No­ vaig saber cosa parar aquell­s em atacs. Era ca­paç Hi ha de defensar els altres, però no a mi mateix. Hi ha episodis que m'ha costat anys de teràpia superar, però tot està assumit i perdonat, ja no la carrego, aquesta motxilla.

Què és el que li ha costa més de superar?
El menyspreu i la humiliació. I en l'adolescència, el sentiment de ser el pitjor.

Es burlaven de les repeti­cions?
Aprens a encobrir els ri­tuals, però de vegades és inevita­ble que et vegin. Els nens ata­quen el feble o el diferent, però jo penso la meva vida com el conte de la Ventafocs, perquè quan vaig començar a sortir en sèries de televisió em vaig con­vertir en el noi més popular del poble i molts em van demanar perdó. Vaig créixer en seguretat.

Com reaccionava, la seva fa­mília?
Era un entorn rural, sim­plement pensaven que jo era un maniàtic. Els meus pares patien perquè em veien patir, però no sabien com ajudar-me: "Deixa de fer aquestes coses!", em deien, i jo no era capaç de dir-los: "És que el meu cervell no em deixa", i això incrementava l'ansietat.

Quan es va adonar que el seu comportament es devia a un trastorn?
Als 13 anys no podia més, vivia amb la càrrega de guardar un secret, pensava que estava boig. Va ser fonamental que vaig ser capaç de dir-li a la mare, desfet en plors: "Mama, hi ha alguna cosa al meu cap que no funciona bé". I vaig acabar en una psicòloga, l'Esperança, em va diagnosticar TOC i vaig poder començar a treballar-ho.

Quan es va començar a ac­ceptar?
Estudiar teatre va ser una porta cap a l'acceptació. Quan actuo, el cervell em deixa tranquil, és una cosa màgica, potser és l'atenció plena posada en alguna cosa fora de tu.

Es cura?
Amb el tractament adequat es pot portar una vida normal i feliç. Recordo la prime­ra conversa sense soroll mental de fons, vaig pensar: "Guau! Qui­ na meravella, ser normal".

Com se sent ara?
He abraçat la meva peculiaritat, he comprès que per superar un patiment has de bussejar en el dolor, i que no n'hi ha un de tan fosc que no et permeti riure't de tu mateix. Quan vius en una presó interior com el TOC el moment d'inflexió és descobrir que tu tens la clau; els altres et poden ajudar, però la teva actitud és fonamental.


No estem bojos
Recorden Jack Nicholson en Millor... impossible? Això, sim­plificat i amb grans dosis d'hu­mor, és el trastorn obsessiu-com­pulsiu (TOC), que pateixen més d'un milió d'espanyols, entre ells aquest actor (El internado, Àgui­la Roja...) que ha decidit explicar com es viu amb ell en una novel·la gairebé autobiogràfica, To­cados (Plataforma), que beu del seu propi blog (Diariodeun­toc.blogspot.com.es). Impacta el gran patiment que aquesta ma­laltia psiquiàtrica pot causar, especialment per la incomprensió i la solitud que provoca: "Després de presentar el llibre moltes per­ sones que havien estat cruels amb mi em van demanar perdó. Però l'essencial és saber que amb el tractament adequat es pot sortir del túnel".

Ima Sanchís
02/09/2015
La Vanguardia

dissabte, 12 de setembre del 2015

Tres Milions de pobres i 21 superrics

La desigualtat social arriba a cotes “inacceptables” a Espanya, alerta Oxfam

L’oenagé proposa un sistema fiscal “just” i més redistribució per impulsar la recuperació

A Espanya viuen tres milions de pobres i 21 superrics, amb un patrimoni total de 104.000 milions d’euros. A Europa, l’esquema és similar: 123 milions de persones en risc d’exclusió i 324 milmilionaris. La desigualtat social creix i frena la recuperació econòmica, adverteix Oxfam Intermón al seu informe Europa per a la majoria, no per a les elits, presentat ahir a Madrid. 

La pobresa s’ha duplicat en sis anys i les entitats socials no donen l’abast Foto: Agustí Ensesa
Les evidències són sagnants, insisteix l’oenagé. Entre el 2009 i el 2013, el nombre de persones en situació de pobresa extrema va créixer en 7,5 milions. En el cas d’Espanya, es tracta d’un dels països on més ha augmentat la desigualtat, ja que aquest col·lectiu s’ha duplicat en sis anys, arribant els tres milions de ciutadans actuals. Més pobres que mai, i també rics més rics que mai. És el balanç que deixa la crisi econòmica al continent. No és estrany, afirma Oxfam, que el consum d’articles de luxe hagi crescut un 28% en aquest període.

Per grups, els ciutadans més afectats per aquesta gran desigualtat són les dones –la bretxa salarial entre sexes és del 16%–, els joves –el 2013, el 32% dels menors de 24 anys vivia en situació de pobresa– i els immigrants –fins al 40% d’aquest col·lectiu pateix privacions severes, davant la mitjana de fins al 23% dels ciutadans autòctons–.

I com s’ha arribat a aquesta situació? 
Oxfam apunta directament als responsables polítics, a la troica i a un sistema econòmic molt poc distributiu que “actua en connivència” amb les grans fortunes. “La pobresa a la Unió Europea no és un problema d’escassetat, sinó de distribució dels recursos”, assenyalen. I citen un estudi de Credit Suisse segons el qual l’1% més ric concentra gairebé un terç de la riquesa del continent. És a dir, que “els set milions de persones amb més patrimoni d’Europa posseeixen la mateixa riquesa que els 662 milions més pobres”. Aquests dos pols de població cada vegada més allunyats han creat un “cercle viciós de concentració de recursos, abús de poder i abandonament de la ciutadania que repercuteix negativament en el creixement econòmic, l’estabilitat social i la democràcia”, adverteix l’oenagé. Pel director general d’Oxfam Intermón, Jaime Vera, l’increment de la pobresa i la desigualtat són “conseqüències directes de decisions polítiques errònies fàcilment reversibles”, recull Efe.

L’entitat no es queda en la denúncia i proposa mesures que, segons els seus càlculs, impulsarien la recuperació econòmica i construirien una Europa més justa i amb més pau social. Perquè, insisteixen, les retallades no han solucionat cap problema, al contrari. Així, primer advoquen per “enfortir la democràcia institucional”. Es tracta de facilitar la participació ciutadana en la presa de decisions, crear un registre de lobbies i ser més estricte amb els conflictes d’interessos, així com de proporcionar informació sobre les polítiques públiques i l’elaboració dels pressupostos públics. En segon lloc, demanen de reinvertir en educació i sanitat, els dos pilars de l’Estat de benestar que no s’han salvat de les retallades públiques i les mesures d’austeritat. També reclamen una millora dels salaris i els drets laborals –sobretot, posar fi a la bretxa salarial de gènere–, així com un sistema fiscal més just. Un sistema fiscal progressiu, que gravi més les rendes més altes i que redistribueixi la riquesa.

Això hauria d’anar acompanyat, apunten, d’una veritable lluita contra l’evasió d’impostos. La classe mitjana, afirmen, aporta el 82% de la recaptació pública. Són decisions polítiques que “sí que tindrien un efecte real contra la pobresa i l’exclusió”.

Maite Gutiérrez
10/09/2015
La Vanguardia

divendres, 11 de setembre del 2015

El Voluntariat de Suport en la Solitud celebra el seu quinzè aniversari

Enguany es compleixen 15 anys de la fundació del Voluntariat de Suport en la Solitud de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona. El projecte d'aquest grup, format per una cinquantena de voluntaris i que compta amb 125 socis cooperadors, es basa en l'acompanyament als malalts de l'Hospital Trueta que es troben en situació de solitud durant la seva estada hospitalària. Al llarg d'aquests 15 anys els voluntaris han estat al costat de més de 6.000 malalts, de curta i llarga estada, alguns d’ells en la fase terminal de la seva vida. En alguns casos, fins i tot, l'entitat s’ha encarregat de donar sepultura amb tota la dignitat possible als difunts que ningú havia reclamat.

Els voluntaris visiten els pacients que així ho desitgen 365 dies l'any, fins i tot durant la nit, i principalment ho fan per estar al seu costat i escoltar-los, incidint sobretot en el tracte emocional. A més de l'acompanyament també els ajuden a l'hora del menjar, els proporcionen diaris i revistes, tenen un rober a disposició per si a l'hora de marxar de l'hospital el pacient es troba sense roba, etc. I dins les seves possibilitats el Voluntariat fa un seguiment dels pacients a qui ha acompanyat, una vegada marxen del centre hospitalari. El Voluntariat de Suport en la Solitud va néixer l’any 2000 de la mà de Joaquim Casadevall, qui encara avui forma part de la Junta directiva, presidida per Maria Rosa Garriga. A banda dels acompanyaments als malalts, el Voluntariat organitza xerrades de divulgació sanitària i periòdicament també organitza sessions formatives per als seus voluntaris.

Ampliació del servei a l'Hospital Santa Caterina
La bona acollida del servei que ofereix el Voluntariat ha fet que els responsables de l’Hospital Santa Caterina de Salt s’hagin interessat per tenir-lo, i des d’aquest any alguns voluntaris fan l’acompanyament a pacients del Parc Hospitalari Martí i Julià. L’objectiu de l’entitat és combinar la seva actuació als dos principals centres sanitaris de la demarcació.

Suport de Mémora i altres organismes públics i privats
El grup Mémora, que presta serveis funeraris, s’ha incorporat aquest estiu al grup de col·laboradors del Voluntariat de Suport en la Solitud. Aquesta nova incorporació reforça el suport que ja rep l'entitat per part de la Generalitat de Catalunya, l’Hospital Dr. Josep Trueta, el Consell Comarcal del Gironès, la Diputació de Girona, l’Ajuntament de Girona, La Caixa, Bankia, Barclays i la Federació Catalana de Voluntariat Social.


Francesc Solà
10/09/2015