Alarma violeta

Què passa als jutjats catalans que deneguen el 63% de les peticions de protecció al maltractament?

Julia Otero ho va tractar fa uns dies a El gabinete a Onda Cero, i reconec que no podia creure les dades. Però eren certes i són tan alarmants que és necessari repetir-les: gairebé la meitat de les ordres de protecció per a dones maltractades són denegades pels jutges. 

Les dades empitjoren a Madrid i Catalunya, amb un 55% i un 63% respectivament. 

El pitjor és la comparativa amb els anys anteriors i com a mostra aquesta demolidora precisió: l’any 2007 els jutges catalans van denegar el 33,9% de les ordres de protecció, i el 2014, el 65,3%. És a dir, en només set anys s’ha doblat el volum de denegacions, malgrat que la violència de gènere no ha remès. A excepció d’algunes comunitats com La Rioja o Múrcia, on s’estimen la majoria de les peticions, en la resta l’indicador és negatiu, i va a pitjor any rere any. Així ho mostra, per desgràcia, la memòria del CGPJ del 2013, on consten 32.831 peticions de mesures de protecció, de les quals 13.482 van ser denegades. Amb un afegit sorprenent: els jutjats específics de violència de gènere són els que més rebutgen la petició de protecció.

Què passa?

I més específicament, què passa a Catalunya, on hi ha una sensibilitat aguda tant política com ciutadana molt diferent a la realitat de les denegacions? Totes les mirades s’adrecen inevitablement cap als jutges i, com es pot concloure, la culpa estaria en una creixent “atmosfera” judicial sensible a les denúncies falses i, per tant, favorables a situar la dona denunciant sota sospita. No és factible cap altra conclusió, ja que l’estadística és molt rotunda.

Si aquesta és la tessitura, l’alarma està justificada.

Per descomptat, cal lluitar contra el flagell de les denúncies falses, la maldat de les quals fa mal a totes les dones maltractades. Però hi ha una gran diferència entre castigar les dones que utilitzen un drama violent per als seus interessos personals, i deixar sense empara les dones que són violentades. Les mesures de protecció són tan importants en situacions de risc que poden significar la vida o la mort. I resulta inimaginable el calvari que ha de patir una dona maltractada que, després de vèncer les pors i les ferides, decideix arribar fins a un jutge, demanar protecció i veure com l’hi deneguen. És del tot impensable que el 63% de les dones catalanes que han demanat aquestes mesures siguin falsificadores que s’inventen la seva tragèdia. Sento dir-ho amb aquesta rotunditat, però no m’ho crec. I si la meva percepció és correcta, la pregunta és pertinent:

què està passant als jutjats catalans que tramiten aquestes peticions?

Quina mentalitat s’està instal·lant? Han deixat de considerar la violència de gènere com un flagell terrible i han virat cap a la seva victimització? Hauran de respondre a aquestes preguntes, perquè fa vergonya que siguin els jutges catalans els que figuren a la cua en protecció al maltractament.

Vergonya i alarma.

Pilar Rahola

13/09/2015

La Vanguardia