Concha García Jiménez, pionera de la teràpia emocional, que aplica a la seva filla.
Tinc 45 anys, però em sento més bé que als 20; lluitar al costat de la meva filla Sofía em fa créixer sense envellir. Vaig néixer a Còrdova i visc a Sitges. Estic casada amb la Marisa i tenim dues filles
meravelloses. Crec que hi ha més del que veiem i ens expliquen. En política prefereixo sumar que dividir.
Vaig conèixer la meva dona, la Marisa, ara fa 19 anys, i -després de set de relació- vam decidir casar-nos i formar una família.
Per què van triar que fos vostè la mare?
De mares en som les dues, però vam elegir que jo fos la biològica, perquè la Marisa és deu anys més gran que jo i, a més, té responsabilitat empresarial i viatja molt.
Com van escollir el pare?
El meu cunyat es va oferir com a donant, però ens vam estimar més que ens el brindés la clínica sense arribar a coneixe'l mai. I encara pensem que va ser la millor decisió.
Per què?
No sents el que ignores i si les nostres filles no coneixen el seu pare biològic, tampoc no el trobaran a faltar. Vam intentar una inseminació tres vega des sense tenir èxit i, després, una d'in vitro, i amb aquesta, a la primera, vam aconseguir tres embrions: me'n vaig implantar un i vam congelar els altres dos. I, per fi, va néixer la María...
Enhorabona.
... Guitart, perquè també estàvem d'acord que portés el cognom de la Marisa. La María és una nena formidable, que ara farà tretze anys.
...Fantàstic.
Tant, que la Marisa i jo vam decidir tenir un altre fill amb un -no vam voler bessonada- dels altres dos embrions. Però aquesta vegada el part no va ser gens fàcil. Vaig tenir pèrdues i vaig patir molt fins que va néixer la Sofía.
Per què va ser tan complicat?
I encara ens faltava l'ensurt seriós. El vaig tenir quan la cardiòloga va diagnosticar a la Sofía una tetralogia de Fallat, una cardiopatia congènita, que, en el seu cas, es va manifestar en desplaçament de l'aorta i comunicació -un foradet, li dic a la nena- entre els dos ventricles.
De qui la va heretar? Del pare?
Suposem que sí, perquè jo no tinc cap antecedent familiar, però, en els problemes de la meva vida, jo no he buscat mai culpables, sinó solucions.
Les va trobar?
La doctora va voler esperar tres mesos i operar i nosaltres vam decidir no esperar patint de braços plegats. Jo havia llegit molt sobre teràpia emocional i vaig voler ajudar la meva filla sense deixar de seguir, a més, totes les instruccions mèdiques. L'hi vaig consultar a la nostra doctora de Sant Joan de Déu, i a ella li va semblar bé.
En què va consistir la teràpia?
Les cardiopaties estan relaciona des amb el sentiment de rebuig. Vaig deduir que tota l'angoixa de l'embaràs i els meus comentaris negatius havien estat somatitzats per la Sofia durant la gestació en resposta a aquest rebuig. Recordi, a més, que havia estat congelada durant vuit anys.
Però llavors era només un embrió...
Era un ésser viu. Crec que, en qualsevol cas, aquesta emoció havia acabat per afectar la fins a manifestar-se en la cardiopatia.
No deu ser que vostè se sent culpable?
Del que estava segura era que faria tot el possible i l'impossible per salvar-li la vida a la meva filla. La seva altra mare i jo fèiem torns per parlar-li amb tot el nostre amor nit i dia: "T'estimem, Sofia, ets una nena molt desitjada i molt estimada, ets la nena més sana i forta del món". A més, la visualitzàvem com una nena sana.
...
Al cap de només dos mesos, vam poder comprovar que el seu quadre havia millorat enormement i que ja no s'havia d'operar.
Potser el diagnòstic no havia estat exacte o potser hi va haver altres factors...
En qualsevol cas, vam continuar donant-li i expressant-li el nostre amor contínuament. La Sofia va anar millorant, però, un any després, va tenir un esvaniment, li van diagnosticar la síndrome de Jarcho-Levin: li faltaven quatre costelles dretes i tres d'esquerres.
La Sofia patia?
Respirava malament, però no la vam tractar mai com una nena malalta, sinó com una personeta, la nostra filla, amb qui afrontaríem els seus problemes. Seguíem amb la teràpia emocional: estimar-la a dojo i dir l'hi a tota hora. Per fi, la van operar -no hi havia cap altra opció- i li van corregir l'artèria subclàvia i li van posar un pedaç a l'orifici interventricular, que ja s'havia anat estrenyent per si sol.
Com està ara la Sofia?
En les últimes proves, la doctora li va dir afectuosa: "Sofia, no sé què t'està fent la bruixa de la teva mare, però que ho continuï fent". Als tres anyets, és alegre i xerraire i fa una vida normal. I jo la veig millorar cada dia, però continuem amb la teràpia emocional perquè no l'afecti la síndrome de Levin.
Té unes mares molt lluitadores.
L'actitud per si sola no elimina els problemes, però és el principi de la solució. Crec que les emocions ens influeixen i no no més en la nostra psique, sinó tam bé de manera directa al nostre cos.
Les seves no poden ser més positives.
Amb la Sofia he après i he llegit moltíssim: hem crescut juntes davant la malaltia. Per això, vaig escriure El parche magico, on explico la nostra història. Va ser tot un repte per mi. Jo no vaig poder anar a la universitat, perquè a casa érem set germans de família humil a Còrdova. Ara vull escriure millor i aprendre i ensenyar al costat de la meva filla.
El pedaç màgic
Si la petita Sofía ha heretat la determinació de les seves mares, ens oferirà dies de glòria. Perquè la mama Concha, dolça i empàtica, és una dona de les que primer estimen i després pregunten. Vol créixer, però per poder donar-se més, cosa que la converteix en senyora de múltiples lectures i cultura autodidacta, tan original com desacomplexada. Amb ella i tones de fe planta cara a les greus malalties congènites de la Sofía, que millora gràcies a l'afecte de les seves mares administrat en teràpia emocional juntament amb bones cures mèdiques. La seva cardiòloga, Georgia Sarquella Brugada, prologa El parche mágico, llibre solidari en què la força de l'amor no acaba sent un conte.
Lluís Amiguet
19/09/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies