Tinc depressió i puc treballar

Les persones amb trastorn mental reivindiquen la seva capacitat laboral

Les persones diagnosticades amb depressió poden treballar? La tragèdia aèria de Germanwings -en què el copilot, Andreas Lubitz, que havia patit un episodi de depressió greu, va estavellar voluntàriament l’avió als Alps- ha reobert el debat. Un debat que, a parer d’Enric Arqués, president del Fòrum de Salut Mental, és artificial, ja que un trastorn mental no és una condició permanent. “Preguntar-se si les persones amb depressió o trastorn mental poden treballar és una bestiesa. No només poden, sinó que n’hi ha que ja ho fan!” Enmig d’un brot o una crisi no es pot treballar o prendre decisions, “però no s’ha de confondre una situació puntual amb una situació permanent”, diu. Considera que el que cal qüestionar-se és si la societat integra laboralment aquestes persones, ja que l’estigma que acompanya els trastorns mentals fa que sovint no se’n parli obertament. 

ACCEPTACIÓ A LA FEINA: L’entorn laboral de Montse Baró va ser molt comprensiu amb ella quan va revelar que patia un trastorn bipolar. / FRANCESC MELCION

“Així com hem aconseguit integrar altres discapacitats en el món laboral -ceguesa, sordesa...-, l’estereotip és que les persones afectades per un trastorn mental són absentistes, imprevisibles, poc treballadores, perilloses...”, diu Arqués, que també és membre de la junta d’Obertament, una entitat que lluita per trencar l’estigma. I la tragèdia de Germanwings l’ha agreujat encara més “perquè s’ha confós criminal amb trastorn mental, i es pot arribar a generalitzar que totes les persones amb trastorns mentals són criminals, i això és terrible”.

Enric Aragonès, metge de família i investigador especialitzat en salut mental, apunta que, en casos de depressió lleu, mantenir les rutines laborals pot ser “beneficiós”, ja que és bo per a l’autoestima i permet a l’afectat socialitzar-se i trencar així la “tendència a l’aïllament”.

Però no és fàcil dir que s’ha patit un trastorn bipolar, depressió o esquizofrènia. ¿S’ha de comunicar a l’empresa? L’ideal seria poder-ho explicar. “Però quan ho fan s’acaba l’entrevista de feina, no els truquen o no els renoven el contracte. L’estigma no és abstracte i no s’arrisquen”, explica Arqués. Aquestes persones han de fer front a moltes barreres per poder accedir al mercat laboral. El 80% de les persones afectades per un trastorn mental greu estan a l’atur, segons dades de les Agrupacions de Familiars i Persones amb Malaltia Mental (Feafes). Un 28% dels ciutadans reconeixen que no entrevistarien per a una feina una persona amb problemes mentals. En el cas de la depressió també costa dir-ho, ja que “encara es relaciona amb feblesa i falta de caràcter”, assenyala Guillermo Mattioli, president de la secció de psicologia clínica del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Aquest professional considera que en casos de depressió només s’ha d’explicar si l’afectat creu que això el pot ajudar, “perquè a una persona amb depressió tothom li dóna consells inútils”.

El deure de no discriminar

I què passa quan l’afectat s’ha d’agafar la baixa laboral? Enmig d’una crisi depressiva, “a part dels símptomes propis de tristesa i insomni hi ha símptomes que afecten la capacitat laboral, com fatiga, problemes per mantenir la concentració i falta d’il·lusió”, explica Aragonès. I Mattioli recorda que també hi ha medicació que pot ser invalidant o restar reflexos, cosa que impedeix, per exemple, conduir. En aquests casos, Enric Arqués recorda que les relacions laborals estan regides per drets i deures i si una persona té un problema de salut que li impedeix treballar, té l’obligació de comunicar-ho, però l’empresa també té el deure de “no discriminar després per aquest fet”.

La invisibilitat dels afectats per un trastorn mental contrasta amb l’elevada incidència d’aquestes malalties. Es calcula que a l’estat espanyol un 30% dels pacients atesos en l’atenció primària consulten per temes relacionats amb la salut mental i la gran majoria tenen trastorns menors, com símptomes d’angoixa i depressió. “Els més complicats o els que no responen al tractament es deriven als serveis especialitzats”, explica el metge de família Enric Aragonès. El primer repte amb què es troben els professionals és distingir si aquests símptomes -insomni, inapetència, falta de motivació, fatiga...- són patològics o no. “Perquè perdre la feina, separar-se o passar un dol no és una malaltia, és la vida -diu Mattioli-. El problema és quan el patiment no té un motiu o és per poca cosa”. Els experts alerten, però, que hem convertit el malestar en malaltia perquè hi ha poca tolerància emocional.

Ús excessiu d’ansiolítics

Els professionals reconeixen que els antidepressius no són eficaços per tractar trastorns lleus o moderats però, tot i així, s’estan receptant. En el rànquing dels deu medicaments més receptats a Catalunya hi trobem dos ansiolítics: lorazepam i alprazolam. “El consum d’ansiolítics està per sobre de la mitjana europea -alerta Mercè Barau, vocal d’atenció farmacèutica del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona-. I el que em preocupa és que no s’haurien de prendre durant més de quatre setmanes, i hi ha qui pren pastilles per l’insomni o l’ansietat durant anys”. A més, creen dependència. I afegeix: “El que podem arreglar amb el psicòleg ho solucionem amb un psicofàrmac”. 

A vegades és el pacient qui pressiona perquè se li receptin ansiolítics però els professionals també reconeixen que falten psicòlegs a la xarxa pública per atendre l’allau de consultes.

Lara Bonilla

11/04/2015

Ara.cat

La feina d'acompanyar

Tres treballadors de Càritas de Barcelona expliquen com l'entitat que fa 70 anys s'ajusta a les necessitats de les persones

“Em sembla que un gran valor de Càritas és que el que diu ho fa”, resumeix Juan Martín

Fadoua Afailal, Juana Martín i Pere Villellas, tres treballadors de Càritas amb un tros d'una de les caixes de fusta amb les quals als anys 40 arribava la llet en pols que enviaven els nord-americans en vaixell com a ajuda humanitària a Barcelona Foto: Juanma Ramos

Era l'estiu del 2013, estava de viatge a Barcelona amb la seva filla i entre visita turística i visita turística va voler passar per la seu de Càritas. Aquella Càritas que molts anys enrere –el 1947– l'havia ajudat en un moment difícil. Aquesta dona de Barcelona que es vol mantenir en l'anonimat va emigrar el 1947 amb el seu marit al Brasil. Buscant una feina i una vida millor. No es podien ni tan sols pagar el vaixell i l'entitat social els va ajudar. Les coses els van anar bé. Allà van treballar i formar una família. S'havia promès a si mateixa que si tornava algun dia ho havia d'agrair. I ho va fer. “Tot i tenir 87 anys recordava molts detalls de com havien anat les coses, de qui l'havia atès... –explica la coordinadora de Càritas a Ciutat Vella i el Poble-sec, Juana Martín–. Volia retornar part del que Càritas li va donar quan ho necessitava i es va fer sòcia.” Ho explica amb emoció i és com si ho tornés a viure mentre va parlant. Aquesta persona anònima i Juana Martín formen part dels 70 anys de Càritas a Barcelona. Una història gran formada per petites històries de patiment, de dificultats, però també de solucions i d'alegries.

Pere Villellas treballa des de principis dels noranta en la recepció i també fent tasques administratives a l'edifici de Càritas a la plaça Nova, al costat de la catedral de Barcelona. “Quan vaig començar la majoria de persones que entraven tenien un perfil molt concret de temps al carrer –recorda–, però això va anar canviant, perquè les que es queden al carrer ara són persones que tenien una vida molt normalitzada.” En el cas de Fadoua Afailal, que treballa al departament d'immigració des del 2003, explica que ara atenen famílies d'origen immigrant que van fer reagrupament a mitjan noranta perquè tenien una feina i una situació estable, però que amb la crisi han quedat a l'atur i en situació d'irregularitat. La seva història també és curiosa, perquè quan amb dotze anys va arribar de Tànger a Sant Boi de Llobregat la treballadora social que va atendre la seva família va ser Juana Martín. “Era una nena que venia amb un bon expedient acadèmic i tant la seva mare com jo vam lluitar perquè seguís estudiant”, recorda.

La Juana, en Pere i la Fadoua es consideren uns privilegiats de formar part de la història de Càritas. “Sí, molt”, contesten alhora a la pregunta de si estan contents amb la seva feina. “Sobretot quan veus que algú que acompanyes se'n surt, és molt bonic!”, concreta la Fadoua. En Pere rep sovint visites d'antics usuaris que només passen per saludar-lo. “Saben que aquí sempre els escoltem”, diu. “Em sembla que un gran valor de Càritas és que el que diu ho fa. I aquesta coherència la gent la té molt en compte”, subratlla la Juana, i insisteix que més enllà de l'assistencialisme l'essència de l'entitat és adaptar-se a les situacions i acompanyar les persones en el moment que ho necessiten perquè recuperin la seva dignitat i una vida autònoma.

‘70 vegades 7'

és un recull històries viscudes pels treballadors d'atenció directa de Càritas Diocesana de Barcelona i s'emmarca en els 70 anys de l'entitat. El títol del llibre d'Albert Figueras juga amb la imatge del joc de l'oca, on sempre es pot “tornar a la sortida”.

Sònia Pau

10/04/2015

El Punt Avui

Implanten un resincronitzador cardíac en una operació pionera

El marcapassos permet activar totes les cavitats del cor de manera simultània

Els doctors Josep Brugada i Josep Maria Tolosana han implantat un resincronitzador cardíac a un pacient en una operació pionera a les comarques gironines. La implantació de l'aparell, que s'utilitza en pacients que tenen una insuficiència cardíaca lligada a una mala contracció del cor, es va fer a la Unitat d'Arítmies de la Clínica Girona a mitjans de març.

El cardiòleg Josep Brugada explica que el resincronitzador cardíac és un marcapassos especial que porta tres cables connectats al cor a diferència dels marcapassos habituals, que en porten un, o dos com a màxim.

"Els tres cables van connectats un a l'aurícula dreta, l'altra al ventricle dret i finalment el tercer al ventricle esquerre. Això permet que totes les cavitats cardíaques s'activin de forma simultània i sincronitzada millorant així la mecànica de la contracció del cor".

El pacient a qui es va implantar l'aparell resincronitzador havia patit un infart de miocardi i tenia una part del cor que no funcionava correctament, ja que estava desincronitzada de la resta del muscle cardíac.

"L'implant ha aconseguit que totes les parets del cor es contreguin de manera sintonitzada", detalla Brugada, que afegeix que l'aparell ha millorat notablement la funció del cor, "normalitzant la capacitat de bombejar la sang i millorant dels seus símptomes d'insuficiència cardíaca". Fonts de la Clínica Girona recorden que fins ara els pacients que requerien aquests tipus d'implants es traslladaven a Barcelona per ser intervinguts, mentre que ara els aparells es poden implantar a la capital gironina "amb plenes garanties d'èxit".

La Unitat d'Arítmies

La Unitat d'Arítmies de la Clínica Girona es va posar en funcionament l'estiu de l'any 2010 per complementar les proves de la Unitat d'Hemodinàmica, creada un any abans. Aquesta unitat pionera a les comarques gironines realitza bàsicament dos tipus de procediments: els estudis electrofisiològics diagnòstics i els procediments terapèutics o ablació amb radiofreqüència.

Els estudis diagnòstics es realitzen a pacients amb dos tipus d'anomalies. Per un cantó es realitza als pacients que han tingut una o diversos síncopes i de qui se sospita la presència d'una disfunció elèctrica del cor com a causant d'aquestes. Per altra banda, es fan a pacients que han tingut crisis de palpitacions i a qui es vol documentar l'origen de les seves taquicàrdies.

En funció de les troballes de l'estudi es pot indicar el tractament més adequat (marcapassos, fàrmacs, o ablació amb radiofreqüència).

A. Carmona

09/04/2015

Diari de Girona

La manca d'intimitat és la causant de tanta violència

Fady Bujana, arquitecte, empresari i coach

Tinc 53 anys. Sóc de Beirut, Líban, visc a Barcelona (tinc 3 nacionalitats). Tinc parella i un fill (13). Llicenciat en arquitectura i en coaching. Em preocupa la solitud del món modern que ens fa molt vulnerables. Venim al món a viure l'experiència de la intimitat

Quan va començar la guerra del Líban jo tenia 13 anys i vaig sentir que em robava alguna cosa.

Preferia lluitar a estar al refugi?

Sí, aquella va ser la meva aventura: disparar des del búnquer insultant i rebent insults dels de davant.

Pura adrenalina.

Un company, assegut al meu costat, es va tirar un tret al cervell per error, i he vist com torturaven a un capturat; i vaig presenciar l'explosió de l'ambaixada dels EUA.

Això ha de marcar.

Encara tinc els nassos plens de les olors d'aquestes morts, la carn socarrimada de les persones que formaven la llarga fila davant de l'ambaixada. Trossos de carn que van sortir volant i es van enganxar a les façanes per acabar de consumir allà deixant una indeleble taca de greix ...

Es va fer preguntes, segur.

Tot això passava quan la meva testosterona s'estava despertant i vaig pensar que si poguéssim donar-li sortida a aquesta passió no estaríem allà amb un Kalaixnikov a les mans.

Això implica maduresa.

Vaig voler trobar-li sentit a la vida i vaig començar un llarg recorregut que m'ha portat a la convicció que la relació fonamental, la més malalta i que malalta la resta de la societat, és la relació de parella.

En una guerra tot és passió.

Vaig conèixer persones que havien matat, ja bombes en mercats, i vaig comprovar horroritzat que un a un eren gent maca.

Passió i odi, dos extrems de la mateixa corda?

Sí, per això tants filòsofs defensen que cal temperar les passions, ser civilitzats. Jo crec que cal viure amb passió sabent que es gira contra els altres.

I?

Sense intimitat no hi ha pau. Tot comença en les relacions de parella, en ser capaç de viure la intimitat amb una altra persona que no és com tu vols. Crec que en aquest aprenentatge hi ha el sentit d'aquesta vida.

Són moltes mancances les que trien ...

Bé, ara entra i coneix el que has triat. Ens neguem a veure el que hi ha dins de la persona, i jo crec que hi ha bellesa en tots, es tracta de travessar aquesta barrera.

Què va ser de vostè?

Jo volia viure amb passió, viure de veritat però no sabia com. Era un jove arquitecte de Beirut. Estava dissenyant la casa on volia jubilar-se amb la seva dona l'ambaixador d'Espanya, Pedro Manuel de Arístegui, que va morir durant un bombardeig.

Una altra punyalada per l'esquena?

Va ser així com vaig decidir emigrar a la terra de Arístegui. Després, arran d'una sèrie de sincronies, protagonistes en la meva vida, vaig acabar sol·licitant una plaça a l'MBA de l'IESE.

Per què va abandonar l'arquitectura?

Certa desil·lusió, així que vaig seguir buscant. Em vaig convertir en executiu i vaig mesurar la passió en pessetes durant deu anys. Però la corbata m'ofegava cada matí a la vegada que m'omplia les butxaques. Vaig comprovar que també en el món dels negocis pel que fa a les persones és la relació; i vaig tornar a comprovar sent empresari.

De nou la recerca de passió?

A l'escola d'arquitectura es treballava molt de nit: sortien les guitarres i els espaguetis improvisats, i dèiem que quan ens graduaríem, muntaríem un pub amb aquest ambient. Jo vaig muntar restaurants de cuina exòtica pensant que veuria passar coses en cada taula pel fet de compartir una cosa tan sensual com el menjar.

Seguia sent ingenu.

Em faltava entendre alguna cosa essencial, però nou anys més tard el meu trajecte va començar a cobrar sentit. Portava anys estudiant coaching per una qüestió de creixement personal i vaig decidir provar a veure si la meva teoria de curar les relacions de parella per curar les relacions socials era vàlida.

Per on començar?

Per conegut: els executius, trigava com tres setmanes en afluixar-los el nus de la corbata i arribar a la persona. Vaig descobrir que cada problema empresarial és en realitat un problema personal amb vestit i corbata.

Tots els problemes són personals.

Exacte, però quan vaig començar a tractar els problemes personals vaig veure que darrere d'ells hi havia un problema de relacions íntimes. No és que la persona estigui malament, és la relació amb el seu cos, la seva mare, els diners, amb ells mateixos o la seva parella el que està malalt. Cada relació és un conflicte en gestió.

Pose-me'n un exemple.

Un empresari que declina l'èxit, l'home viu per inèrcia, sense passió. Ens vam reunir amb la seva dona i comprovo que porten anys sense intimar, sense comptar els seus problemes autèntics, compartint la tele i dirigint la paraula per parlar dels fills.

Això és bastant comú.

La frustració d'aquesta necessitat d'intimitat autèntica ens crea un ressentiment la reverberació acaba provocant violència i guerres. Si acceptes que la base de qualsevol relació és el conflicte i decideixes gestionar sorgeix el respecte a l'altre, i això significa voler conèixer-lo i donar-te a conèixer sense restriccions.

L'Amor Excel.lent

Té tanta passió i tant que explicar que se li amunteguen les idees. La seva, com la de tot cercador, ha estat una vida llarga i densa. Madurar en la guerra del Líban, va estudiar arquitectura a la zona àrab sent cristià, va ser executiu, empresari i finalment coach; i no crec que s'aturi. Argüeix que el nucli del problema de la violència i de gairebé tot, inclosos els fracassos empresarials, es troba en la mala relació de parella, en la manca d'intimitat. Sense amor hi ha ressentiment cap al món. Aprendre a gestionar les relacions és aprendre a lliurar-se, i no hi ha relació sense conflicte. Fruit d'aquestes cavil·lacions que li han ocupat mitja vida és L'amor excel·lent (Edaf) de Beirut.

Ima Sanchís

31/03/2015

La Vanguardia

Alerta davant l'ús de fàrmacs per potenciar el rendiment intel·lectual

Persones sanes intenten millorar la seva memòria o concentració prenen medicaments disenyats per l'alzheimer o el TDAH

Potser, alguna de les següents situacions els resulti familiar: aquesta setmana han de lliurar un projecte important, o tenen un exàmen, o han d'acabar un encàrrec urgent; el temps s'acaba i estan treballant a tota màquina, fins i tot fins ben entrada la matinada. Després de diversos dies d'intensa activitat, es senten molt cansats, els costa concentrar-se, estan despistats. Així, no hi ha manera d'acabar res. Però imaginin que hi hagués un fàrmac que els ajudés a mantenir-se desperts i actius, a trobar la concentració que necessiten i que augmentés el seu rendiment intel·lectual. Ho prendrien?

Moltes persones sanes consumeixen medicaments capaços de potenciar les seves capacitats cognitives, sobretot la memòria i la concentració. L'únic problema és que aquestes pastilles que ingereixen no han estat dissenyats per a ells, sinó com a tractament mèdic per als qui pateixen alguna malaltia neurològica, com Alzheimer, esquizofrènia o TDAH. I pel que sembla, alerten els científics, aquesta tendència podria anar en augment.

"No sabem prou sobre quants ciutadans sense malaltia mental estan prenent aquests fàrmacs, ni tampoc de quina manera, ni per què. El problema és que els actuals medicaments que milloren la cognició [en malalts] també tenen una àmplia varietat d'efectes secundaris que no són predictibles i que podrien ser perjudicials", alerten les neurocientífiques Barbara Sahakian i Sharon Morein-Zamir, ambdues investigadores de la Universitat de Cambridge, al Regne Unit; aquestes investigadores acaben de publicar un article a The Lancet Psychiatry Journal en què insten a governs, institucions de salut públiques i farmacèutiques a treballar de forma conjunta per valorar l'ús d'aquests fàrmacs en gent sana.

"Necessitem tenir estudis i dades que ens permetin disposar d'una visió àmplia i equilibrada dels riscos i beneficis d'aquest tipus de fàrmacs i establir a partir d'aquí unes regulacions jurídiques clares per al seu ús".

Els fàrmacs utilitzats per potenciar les capacitats cognitives són de molts tipus, des d'antipsicòtics, com ho llegeixen, fins nicotina. Segons han començat a detectar els científics, entre els més consumits hi ha el metilfenidat, un medicament psicoestimulant usat per tractar el trastorn per dèficit d'atenció i hiperactivitat (TDAH) ; el modafinilo un neuroestimulant que sol prescriure per a aquelles persones que pateixen narcolèpsia, un trastorn neurològic crònic que altera la capacitat normal del cervell de regular els cicles de son i que causa una gran somnolència durant el dia. I també el donezepilo, usat per tractar la dificultat per recordar i pensar amb claredat, així com comunicar-se dels malalts de demència i Alzheimer.

Aquests medicaments no es poden adquirir a Espanya si no és amb recepta mèdica, però això no frena moltes persones de comprar a través d'internet, sense cap garantia sanitària.

Sahakian i Morein-Zamir, de Cambridge, expliquen a The Lancet Pshychiatry Journal, que la gent els pren amb l'objectiu d'obtenir millors resultats a l'institut, a la universitat, la feina o per mantenir l'atenció i el rendiment quan tenen privació de son o jetlag. De moment, gran part dels estudis que s'han realitzat s'han centrat en l'ús que fan els estudiants als Estats Units, on s'ha vist que fins a un 35% d'aquest col·lectiu podrien estar prenent. I aquestes neurocientífiques consideren que podria ser només la punta de l'iceberg.

Casto Rivadulla, professor i investigador del Grup de Neurociència i Control Motor (NEUROcom) de la Universitat de La Corunya, es posa les mans al cap: "És una barbaritat que els estudiants prenguin aquest tipus de substàncies sense prescripció mèdica . El cervell passa per diverses fases i períodes crítics, com és l'adolescència i fins que madura, cap als 23 anys. En aquestes èpoques és quan hauria d'estar més estable, i en canvi el sotmetem a estrès químic, a més de l'alcohol i altres drogues que els xavals consumeixen. Els danys que això pot generar és terrible "

Aquests medicaments actuen afectant la comunicació entre les neurones. En les persones malaltes, intenten corregir alteracions en el funcionament del cervell. "El que no s'ha demostrat és què passa quan prens alguna cosa creat per millorar una patologia i estàs sa", assenyala Rivadulla, que afegeix que "si et prens fàrmacs per a l'ansietat sense patir-ne, podràs suportar millor nivells d'estrès molt més grans. La qüestió és plantejar-se si realment el necessites. Perquè la suposada millora té un preu. I encara no sabem com gran és el preu.", afegeix aquest investigador.

Tractar de millorar les nostres capacitats cognitives mitjançant l'ús de químics no és nou. Durant molt de temps, per exemple, els estudiants universitaris consumien amfetamines durant el període d'exàmens, ja que creien que els ajudaven a aguantar més temps estudiant ja memoritzar més. I als Estats Units, després de llançar al mercat el Prozac, molts executius el prenien, malgrat no patir depressió, per augmentar els seus nivells de resistència davant l'estrès, la tensió nerviosa i l'ansietat.

Però, volen saber quin és el millor mètode, el més infal·lible, recomanat per tots els neurocientífics, sense efectes secundaris, sense necessitat de recepta mèdica, per millorar la seva capacitat cognitiva? Dormir. Durant les hores de son el cervell realitza una eficient posada a punt i es prepara per tornar a funcionar a ple rendiment l'endemà.

El projecte Nerri

La neuromillora, com es denomina a l'ús tant de fàrmacs com de dispositius tecnològics per intentar millorar les capacitats cognitives en persones sanes, és ja un tema que preocupa als països de la Unió Europa. Per això, ja s'ha posat en marxa un projecte anomenat Nerri, un acrònim de neuromillora i investigació responsable, finançat pel 7è programa marc de la Comissió Europea, que pretén establir un diàleg entre la societat, els científics i la indústria abans que aquests productes arribin de forma massiva al mercat. L'objectiu és informar els ciutadans, també escoltar les seves preocupacions, i entre tots establir els límits ètics i també de seguretat sanitària. A Espanya el projecte està coordinat pel Observatori de la Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra, que promou trobades, debats, entre ciutadans i experts per discutir sobre aquest tema. Perquè si els diguessin, lectors, que hi ha un tractament sense efectes secundaris que li poden donar als seus fills per millorar la seva capacitat per a, posem per cas, les matemàtiques, l'hi donarien? I si vostès decideixen no donar però la resta dels companys de classe sí que en prenen, tenen per tant, avantatge respecte al seu fill? El debat està servit.

Cristina Sáez

06/04/2015

La Vanguardia

Antidepressius: 5 errors i falses creences

Rebre un tractament adequat seguint les recomanacions d'un especialista és la clau

És clau que el pacient resolgui en la consulta i la farmàcia tots els seus possibles dubtes sobre el tractament ja que d'això depèn també la persistència en la seva continuïtat.

Segons explica a Infosalus Santiago Cuéllar, responsable del Departament d'Acció Professional del Consell General de Col·legis Farmacèutics (CGCF), els efectes adversos dels antidepressius quan es produeixen ho fan a l'inici i es van tolerant lentament, aquests fàrmacs s'administren perquè s'espera millorar la situació del pacient i no empitjorar-la causa dels efectes secundaris.

El farmacèutic apunta a Infosalus 5 aspectes que generen errors i falses creences sobre els antidepressius:

• Interrompre el tractament: Es fa pels efectes negatius que poden presentar-se abans que s'adverteixin els positius a causa del temps de latència en què inicien el seu funcionament. "Gran part dels pacients que inicien el tractament el deixen durant aquest període de latència en què poden aparèixer efectes secundaris i encara no ha millorat la depressió. Per això és molt important la tasca de conscienciació també des de la farmàcia que és important mantenir la teràpia fins que mostri la seva eficàcia", assenyala Cuellar.
• Ús d'alcohol: No s'aconsella i de prendre s'hauria de fer en mínima quantitat i durant els àpats ja que l'alcohol trastorna la bioquímica de la depressió, complica i potencia els efectes negatius de la mateixa i és un inductor de la destrucció orgànica més ràpida dels fàrmacs. 
• Tractament per llargs períodes: L'ús a llarg termini dels antidepressius no limita els seus efectes com pot succeir en el cas de les benzodiazepines (ansiolítics i hipnòtics) que generen tolerància i als tres o quatre mesos poden desaparèixer els efectes per als quals es va receptar el fàrmac. En el cas dels antidepressius es poden mantenir durant períodes més llargs amb dosis més baixes per evitar possibles recaigudes.
• Banalització: La seva àmplia utilització ha provocat que s'hagi banalitzat excepcionalment l'ús dels antidepressius i no són substàncies innòcues, cal dispensar en farmàcies i ser utilitzats amb indicacions precises. "Cap medicament funciona de manera singular, requereix d'una acció continuada perquè es produeixi l'acumulació de neurotransmissors, si s'utilitza de forma puntual només pot obtenir-se un possible efecte placebo i els efectes adversos sí que poden aparèixer", apunta Cuellar. 
• Desfer-se de les restes: Finalment, el farmacèutic recorda que és important per aquest motiu insistir a pacients i cuidadors que eliminin les restes de tractaments ja que els antidepressius són fàrmacs assequibles i guardar no suposa un estalvi sinó un perill per a altres adults i nens.

EP

04/04/2015

Diari de Girona

La feina més silenciosa

Fan més fàcil un camí sempre molt complicat, el que porta a la mort. Són professionals i voluntaris que saben que darrere d’una criatura malalta hi ha tota una família que emmalalteix. Els acompanyen en una tasca vocacional i poc reconeguda Entrem a les unitats de cures pal·liatives pediàtriques 

“Mai no menteixo a una criatura”, diu el pediatre de la unitat de cures pal·liatives de l’Hospital Sant Joan de Déu Sergi Navarro Vilarrubí (31 anys). Porta la bata típica blanca de metge, però a l’estetoscopi hi ha un detall que el delata: hi té lligat un nino, un Nemo petit (de la pel·lícula Buscant en Nemo), que diu que a les criatures els agrada tocar. El Sergi, doncs, no diu mentides. Ni tampoc pietoses. Quan una criatura li pregunta sobre la seva malaltia, fa servir el mètode de tornar-li la resposta amb una pregunta. “Sergi, podré anar a l’escola?” “Tu, què creus?” I la criatura en sap la resposta.

És divendres i és el dia que el Sergi es reuneix amb l’equip d’infermeres i metges de la unitat. “Ens expliquem com estan les criatures que tractem a l’hospital i a casa; acordem com treballar els casos emocionalment, és a dir, ho compartim tot”. Són sessions de dues hores setmanals, que cal sumar a les de tancament, quan la criatura mor, que és quan ho revisen tot objectivament i després fan una ronda subjectiva un per un, per veure com s’han sentit i com ho ha viscut la família.

La paraula mort la diu de manera tranquil·la. “Tinc les meves eines personals per treballar-hi, que les necessito”. Les seves eines són parlar i parlar amb els companys, i també amb els psicòlegs externs a l’hospital amb qui es reuneixen un cop al mes. També recorre a l’espiritualitat, als pensaments màgics, i sobretot pensa i té clar que la mort forma part de la vida.

La periodista Elisabet Pedrosa, en el llibre Seguirem vivint. Una mort lluminosa és possible (Ara Llibres), un cant a la vida després de la mort de la seva filla Gina, ho escriu, i mentre es llegeix es poden escoltar les mateixes paraules del metge Navarro, que tan bé va cuidar la Gina juntament amb tot l’equip: “Vivim la mort com un fracàs i no volem acceptar-ho, quan forma part de la vida; és una realitat”. De l’Elisabet Pedrosa és la frase “llevadores de l’eternitat” per referir-se als professionals i voluntaris de les cures pal·liatives.

Prioritat de l’OMS

Des de Ginebra, el nou màxim responsable de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) per dissenyar un programa mundial de cures pal·liatives, el metge Xavier Gómez Batiste-Alentorn, entrevistat telefònicament, esbossa les xifres: “A Catalunya moren cada any una mitjana de 400 criatures, i hi ha tres hospitals que són referència en pal·liatius, Sant Joan de Déu, la Vall d’Hebron i l’Hospital de Sant Pau”.

Gómez Batiste-Alentorn explica la seva missió. “Les pediàtriques són una de les prioritats de l’OMS, perquè són essencials per a l’infant, i perquè quan una criatura està malalta, emmalalteix tota la família sencera”, diu. Curiosament, “la formació de cures pal·liatives no està resolta a medicina, però sí a infermeria”. Més de la meitat de les facultats de medicina no tenen en el programa curricular les cures pal·liatives, i si hi és acostuma a ser opcional.

“Jo mateix vaig marxar a Anglaterra per formar-m’hi després d’haver-me especialitzat com a oncòleg”. La supraespecialitat es pot adquirir ara mateix amb màsters, com el que s’imparteix a la Universitat de Vic (UVIC), on Gómez Batiste-Alentorn va crear la càtedra de cures pal·liatives.

El metge de l’OMS insisteix que amb la criatura malalta hi ha tota una família que emmalalteix. I malgrat que són situacions poc prevalents, “la necessitat d’atenció és altíssima, perquè mai no estem preparats perquè una criatura mori”.

Atenció continuada

El doctor Josep Sánchez de Toledo, cap del servei d’oncologia i hematologia pediàtriques de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona -que esmenta el seu company Luis Gros i la infermera Anna Callés com a referents de l’Hospital de la Vall d’Hebron en cures pal·liatives pediàtriques-, explica que pal·liatius no és un terme que li agradi. “S’associa al final de la vida, quan el que fem és una atenció continuada”. El metge Sergi Navarro hi coincideix. Sánchez de Toledo defensa que “una cosa és curar i tractar i una altra cuidar, i aquesta última és el que farien les unitats de pal·liatius”. Per la seva banda, el mencionat Luis Gros, pediatre oncòleg amb dedicació a les cures pal·liatives, indica que el programa a la Vall d’Hebron treballa “per afavorir sempre el millor lloc terapèutic, que si és possible serà la llar”.

Tornem amb Sergi Navarro a la reunió de l’equip de Sant Joan de Déu. És un equip interdisciplinari, perquè cada cas té necessitats socials, espirituals i emocionals a més de físiques, òbviament. “No ens posem cap cuirassa per treballar, però tampoc no podem pensar sempre que podria ser el nostre fill; busquem un equilibri que ens permeti canalitzar les emocions”, expliquen tots junts. El doctor Navarro afegeix que ell sovint somia en les criatures. “Puc dir-te gairebé els noms de tots els que he tractat durant els tres anys que fa que sóc a la unitat”. “Quants són?”, li preguntem. “Gairebé les cent criatures que he vist morir”.

Ara, la pregunta irremeiable: “I què somies?” Doncs les paraules, les converses que va mantenir amb ells. “Entre els 7 i els 9 anys saben què vol dir la mort; si tenen aquesta edat i són conscients del seu cos, tenen una lucidesa que potser no tenen els pares”. Ells mateixos arriben a protegir els pares o els preparen per a la mort. “N’hi ha que demanen de celebrar l’aniversari o els Reis mesos abans de la data; volen viure-ho perquè saben com es troben”.

La mort és un alliberament del dolor del cos, com escriu la mare-periodista, la periodista-mare, Elisabet Pedrosa, “i la feina més difícil és acceptar que la criatura ha de marxar per alliberar-se’n”, diu Navarro. D’aquí la importància de l’equip interdisciplinari; d’aquí la importància de les unitats de pal·liatius. I de la feina vocacional dels que s’hi dediquen, que saben que corren el risc de fatiga per compassió però també el de satisfacció per compassió. “La bona mort no és un privilegi d’uns, sinó de tots, i nosaltres treballem perquè així sigui”, diu la infermera de Sant Joan de Déu Sílvia Ciprés. “La nostra feina és assistencial, emocional, investigadora i, sí, vocacional”.

La Gina va morir en braços de la seva mare, l’Elisabet, acompanyada de totes les persones que l’estimaven. Del doctor Navarro i de la infermera Sílvia Ciprés també. “Es van convertir en amics, confidents i consellers. Ens van fer la vida més fàcil en el moment més difícil”, va escriure Elisabet Pedrosa.

Trinitat Gilbert

04/04/2015

Ara.cat

La innovació principal és estimar l’alumne

Montserrat del Pozo, pedagoga, pionera a aplicar les intel.ligències múltiples

Tinc 60 anys. Vaig néixer a Caracas i visc a Roma, però sóc als núvols. Em vaig llicenciar en Filosofia i Lletres, Art i Història. L’educació és l’únic que pot canviar el món i vull donar els recursos necessaris a les persones perquè es pugui produir aquest canvi.

De vegades hi ha un professor especial; quin va ser el seu?

La mare Soledad Rodríguez, que, a més d’obrir-me al món, em va mostrar que hi havia moltes coses que jo podia fer per millorar-lo. La confiança és un regal. La innovació principal és estimar l’alumne. Sentir que confien en tu i sentir-te estimat et permet assumir la part bona i la dolenta del món, i a dir: “Jo puc fer alguna cosa”.

N’hi va haver més?

El meu entrenador de bàsquet em va ensenyar a superar-me, entendre que la més gran victòria és un bon passi, treballar en grup: que els altres estiguessin a gust amb mi. Vaig integrar que no es tracta de pujar al cim de la muntanya, sinó que hi arribem tots.

I Déu se li va creuar pel camí?

Una lesió em va obligar a fer tres mesos de repòs, vaig tenir temps per pensar com volia intentar canviar el món i va ser així, sense haver-m’ho plantejat mai abans, que vaig decidir servir Déu.

Curiós.

Després en el servei em vaig trobar amb la docència i el fracàs escolar, i em vaig preguntar què era l’essencial què podíem donar als alumnes perquè en el futur poguessin arribar a donar el millor de si mateixos.

Quina pregunta! Què es va respondre?

Que les eines essencials són el coneixement d’un mateix (intel·ligència intrapersonal) i la bona relació amb els altres (interpersonal), però vaig recórrer Europa i els EUA a la recerca de respostes.

Una ment oberta...

Vam extreure el millor de la pedagogia, i així vaig topar amb la neurologia i amb un missatge molt poderós: tots som intel·ligents.

Martin Seligman, Glenn Doman i Howard Gardner van ser la seva inspiració.

Vam aplicar les seves teories al Col·legi Montserrat a partir de l’any 1994. Amb Doman, vam saber que podíem intervenir en la primera infantesa per generar una bona organització neurològica i, amb Gardner, vam descobrir les intel·ligències múltiples.

Sempre hi ha alguna cosa en què ets bo.

Sí, i hem d’utilitzar aquesta intel·ligència, sense menystenir les altres, per tenir èxit. Si treballem les nostres fortaleses aconseguirem l’excel·lència, si treballem les nostres mediocritats serem mediocres.

Vostès estan ara a dalt de tot.

La nostra aposta de canvi va ser absoluta, però cal continuar investigant, bevent de moltes fonts: pedagògiques, neurològiques, sociològiques, de teoria econòmica..., perquè això dóna com a resultat un alumne amb molts recursos i competència global.

Què ha estat el més difícil?

Hi ha molts professors cansats que quan no aconsegueixen que els seus alumnes avancin els culpen a ells i es retiren, però ho fan dins de l’aula.

Quina creu que és la motivació fonamental de l’ésser humà?

Sentir-se útil. Però a nosaltres també ens agrada preparar per al naufragi, perquè tots sabem nedar, però en un naufragi, quants ens salvaríem? I també treballem la tolerància a la frustració i la identificació de les creences negatives sobre un mateix que entorpeixen tant la vida.

Ha creat una escola per a professors reconeguda internacionalment.

El recurs més important és un professor conscient de la seva feina. Quan al professor l’ajudes a reflexionar sobre el valor de la seva feina i li dónes eines per dur-ho a terme, és capaç no tan sols de superar-se, sinó de mantenir una motivació a l’aula.

Professor i alumnes es retroalimenten.

Sí, quan el professor veu el canvi en els alumnes, es crea un cercle virtuós en el qual el professor millora perquè millorin els alumnes. I és així com el professor es converteix en un emprenedor i els alumnes deixen de ser consumidors.

Deixen d’engolir informació?

Sí. La creativitat del professor aplicada a les diverses matèries promou creativitat en els alumnes, és a dir, més preguntes que respostes, esperit crític i propostes.

Què ha entès del fracàs escolar?

Que permetre que un alumne cregui que fracassa és tallar-li les ales. De vegades una mala nota en matemàtiques desencadena una sèrie de creences negatives cap a un mateix que no permet a l’alumne ser excel·lent en el que és excel·lent.

Vostè s’ha sorprès a si mateixa?

M’ha sorprès crear un projecte tan valorat des de tantes òptiques diferents. Però de tots els reconeixements, el que més profundament m’ha arribat és que em diguessin que he generat esperança.

És una gran floreta.

No en tinc l’exclusiva. Vivim en un reducte del món més que privilegiat. Tant de bo tinguem la sensibilitat de fer coses per aquesta immensa majoria no privilegiada. El meu camp és l’educació: un crit de llibertat en un món que plora, quin és el seu?...

De vegades ens falten ales.

Sí, la determinada determinació que deia santa Teresa. Cal llançar-se, perquè el procés és sempre una millora contínua.

Valenta i radical

Ashoka, la xarxa internacional més gran d'emprenedors, li acaba d'atorgar un premi pel seu model educatiu, implantat en les 56 escoles que té la congregació perquè aquest model es pugui reproduir (ja han format més de 3.000 professors). Avui, la mare Montserrat, responsable de les missioneres de la Sagrada Família de Natzaret, està sol.licitada per fer conferències a tot el món i fins i tot pel papa Francesc, que la va convocar a una taula rodona per pensar com aconseguir un bon ensenyament en camps de refugiats. Però quan va començar, va ser una aposta solitària, valenta i radical.

Ima Sanchís

02/04/2015

La Vanguardia

El govern espanyol rectifica i torna a garantir l'atenció primària als sensepapers

El PP diu ara que es tracta d'una qüestió de "salut pública" i que és més pràctic per "no saturar les urgències"

Els immigrants que es troben a Espanya en situació irregular tornaran a tenir dret a l'atenció primària dins el Sistema Nacional de Salut (SNS), però no recuperaran la targeta que els va ser retirada amb l'aprovació de la reforma sanitària el 2012. Així ho ha anunciat, en una entrevista a Efe, el ministre de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Alfonso Alonso. El ministre defensa aquesta decisió per "qüestions de salut pública", perquè és "més pràctic" i per "no saturar les urgències" .

"Ho veiem ja amb molta claredat i treballem en això, estem disposats a fer un pas, crec que no té sentit que no puguin ser atesos en l'atenció primària", sosté el titular de Sanitat. No obstant això, manifesta que està "completament en contra" que els sensepapers siguin titulars d'una targeta sanitària que "els donaria un dret a Europa que no existeix a cap altre país".

Alonso no és partidari de retirar altres mesures de la reforma com el copagament farmacèutic, tot i que, segons el Govern, l'economia s'està recuperant, perquè Espanya sempre ha tingut una despesa en medicaments "molt elevada" i cal "seguir sent molt exigents en el seu control".

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha explicat més tard en roda de premsa aquesta esmena, que suposa una rectificació respecte al decret d'abril del 2012, aprovat per l'anterior ministra, Ana Mato. Rajoy, que ha comparegut amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, ha recordat que l'executiu del PP va fixar que els immigrants irregulars només poguessin ser atesos a urgències, amb l'excepció de l'assistència a menors i dones embarassades. Aquella reforma sanitària estava pensada per estalviar 7.000 milions d'euros, va assegurar llavors l'executiu central.

La mesura, però, no es va aplicar a totes les comunitats autònomes, que tenen les competències sanitàries transferides. Catalunya va decidir des del primer moment que no seguiria aquesta reforma, per entendre que podia posar en perill la sanitat del conjunt de la població. Per aquesta raó, el Servei Català de la Salut dóna targetes sanitàries –amb prestacions minvades el primer any– a tothom que acrediti residència a Catalunya.

"Ara, per millorar l'assistència, el ministeri de Sanitat vol regular l'accés a l'atenció primària. Fins ara es feia per la via d'urgència i, per a més seguretat, ara es farà als ambulatoris, perquè les urgències no es col·lapsin", ha afegit Rajoy. El canvi, que arriba dos anys i mig després de la primera reforma, "sembla més sensat i raonable", segons el cap de l'executiu.

EFE

31/03/2015

Ara.cat

La mort i la primavera

Caminant ahir, cap al tard, pels afores de Girona, admirant els camps de cereal verdíssim que la llevantada ha repintat, vaig veure una dona que portava un manat d'espàrrecs. Ara sí que ha arribat la primavera, em vaig dir. I vaig recordar que fa exactament un any els vaig parlar del meu amic Miquel Berga, professor de literatura anglesa, que escriu una columna sobre la primavera tan bon punt té notícia dels primers espàrrecs, emulant el lector del Times que, tan bon punt sent cantar el primer cucut de l'any, escriu una carta al diari per proclamar l'arribada de l'estació més alegre. A la tornada, vaig entrar a la fruiteria del costat de casa i vaig demanar un manat d'espàrrecs a l'amiga romanesa que la regenta. Mentre em feia la truita, escoltava per ràdio les informacions sobre l'avió estavellat als Alps. La tragèdia ve de bracet amb la primavera, vaig pensar, amb una punta d'incomoditat culpable. Aquesta primavera no l'han anunciat els espàrrecs ni el Corte Inglés. És la mort qui l'ha anunciada.

Com és sabut, a les comarques de Girona, com a tants altres llocs, la tragèdia de l'avió esclafat als Alps ha deixat un rastre de dolor que no s'acabarà quan la notícia desaparegui dels mitjans. El dolor dels familiars i amics començarà a ensenyar les urpes de veritat quan aquesta tragèdia hagi deixat de tenir interès informatiu i es faci visible el gran buit. Escric en divendres i, a hores d'ara, a una velocitat impressionant, ja s'han resolt -si el cas no fa de cop un gir espectacular- tots els interrogants que han convertit aquesta tragèdia en una vertiginosa narració de suspens.

Primer va ser el colossal impacte emotiu, després les primeres hipòtesis convencionals: error de l'avió, terrorisme. La filtració de l'expert al The New York Times va introduir les primeres sospites sobre el factor humà i després, a una velocitat de sèrie policíaca, se n'han anat sabent tots els detalls: l'absència del comandant de la cabina, el bloqueig de la porta, la respiració del jove copilot fins a la decisió final, la destral amb què el comandant va intentar obrir la porta, el descobriment per part dels policies alemanys del document de baixa per depressió que el jove suïcida va amagar abans d'arrossegar fredament a la mort a 149 desconeguts companys de vol. Uns companys de vol dels quals ara reconstruïm les petites històries amb tècnica narrativa de trencadís, com feien John Dos Passos o I.B. Singer.

Vet aquí un exemple de manual de com els mitjans de comunicació narren la realitat a la manera d'una ficció. Els temes d'actualitat van evolucionant dia a dia de manera molt semblant a com evolucionen, en les sèries de ficció, els personatges i les situacions que els guionistes ideen. No és estrany que els espectadors d'aquesta confusa barreja de realitat i ficció, els ciutadans, estiguem tan desconcertats. Som víctimes d'aquesta confusió, però, alhora, en som la causa: la narració atractiva busca convertir-nos en audiència.

En tant que audiència, manem: els mèdia ens adulen, ens sedueixen. Per seduir-nos, la narració periodística ha de ser tan suggestiva, truculenta i captivadora com la millor sèrie televisiva. Som nosaltres, doncs, els que volem ser arrossegats en les espirals obsessives que, sigui al voltant d'una crisi política (procés català, corrupció, aparició de Podem), sigui al voltant de l'anunci d'una possible malaltia (vaques boges, ebola), sigui a causa d'algun desastre llunyà (tsunami, matances de la gihad) o proper (avió destrossat als Alps) ens mantenen en constant tensió emocional. Sempre entre el plor, el pànic, la il·lusió. Sempre a punt d'estrès emocional.

Sembla que el copilot estava passant per una depressió. Ara ja no resta sinó especular sobre els túnels insondables de la ment humana. Un tema massa abstracte: aviat els mitjans de comunicació passaran pàgina. Una nova espiral mediàtica substituirà aquesta tragèdia. La mort sembla encara més absurda quan no hi cap causa que la pugui explicar. Si la causa fos el terrorisme, el dolor dels familiars seria idèntic, però s'activaria una lògica social. Es desplegarien teories i discussions que acabarien sepultant el dolor de la tragèdia i el substituirien per explicacions ideològiques. La història encapsularia la tragèdia.

Que la causa de la tragèdia sigui el laberint mental d'un jove deprimit ens deixa despullats d'explicacions ideològiques i ens situa davant dels límits de la condició humana. Per això la discussió s'ha desviat cap a la seguretat, una seguretat impossible de garantir. I és que l'optimisme contemporani no pot suportar la idea que la condició humana porta incorporat el mal i que, per més filtres que hi posem, finalment, el mal troba sempre un camí per expressar-se (com també, feliçment, el troba sempre el bé, per negatives que siguin les circumstàncies).

D'aquí dos dies arribarà el mes abril, que serà molt cruel: l'herba i les flors silvestres rebrotaran a la vall alpina on es va estavellar l'avió. En uns citadíssims versos de T.S. Eliot, abril és descrit com el mes cruel perquè fa brotar els lilàs a les terres on van caire tants joves en la Primera Guerra Mundial. Creixeran els lilàs a les valls alpines i taparan els records dels nostres morts. Abril serà cruel, com és cruel l'alegre primavera: la vida. D'això parla (i també de l'estrany sacrifici d'un Déu que va compartir l'absurd destí tràgic dels humans) la Setmana Santa que comença.

Antoni Puigvert

30/03/2015

La Vanguardia