La manca d'intimitat és la causant de tanta violència

Fady Bujana, arquitecte, empresari i coach

Tinc 53 anys. Sóc de Beirut, Líban, visc a Barcelona (tinc 3 nacionalitats). Tinc parella i un fill (13). Llicenciat en arquitectura i en coaching. Em preocupa la solitud del món modern que ens fa molt vulnerables. Venim al món a viure l'experiència de la intimitat

Quan va començar la guerra del Líban jo tenia 13 anys i vaig sentir que em robava alguna cosa.

Preferia lluitar a estar al refugi?

Sí, aquella va ser la meva aventura: disparar des del búnquer insultant i rebent insults dels de davant.

Pura adrenalina.

Un company, assegut al meu costat, es va tirar un tret al cervell per error, i he vist com torturaven a un capturat; i vaig presenciar l'explosió de l'ambaixada dels EUA.

Això ha de marcar.

Encara tinc els nassos plens de les olors d'aquestes morts, la carn socarrimada de les persones que formaven la llarga fila davant de l'ambaixada. Trossos de carn que van sortir volant i es van enganxar a les façanes per acabar de consumir allà deixant una indeleble taca de greix ...

Es va fer preguntes, segur.

Tot això passava quan la meva testosterona s'estava despertant i vaig pensar que si poguéssim donar-li sortida a aquesta passió no estaríem allà amb un Kalaixnikov a les mans.

Això implica maduresa.

Vaig voler trobar-li sentit a la vida i vaig començar un llarg recorregut que m'ha portat a la convicció que la relació fonamental, la més malalta i que malalta la resta de la societat, és la relació de parella.

En una guerra tot és passió.

Vaig conèixer persones que havien matat, ja bombes en mercats, i vaig comprovar horroritzat que un a un eren gent maca.

Passió i odi, dos extrems de la mateixa corda?

Sí, per això tants filòsofs defensen que cal temperar les passions, ser civilitzats. Jo crec que cal viure amb passió sabent que es gira contra els altres.

I?

Sense intimitat no hi ha pau. Tot comença en les relacions de parella, en ser capaç de viure la intimitat amb una altra persona que no és com tu vols. Crec que en aquest aprenentatge hi ha el sentit d'aquesta vida.

Són moltes mancances les que trien ...

Bé, ara entra i coneix el que has triat. Ens neguem a veure el que hi ha dins de la persona, i jo crec que hi ha bellesa en tots, es tracta de travessar aquesta barrera.

Què va ser de vostè?

Jo volia viure amb passió, viure de veritat però no sabia com. Era un jove arquitecte de Beirut. Estava dissenyant la casa on volia jubilar-se amb la seva dona l'ambaixador d'Espanya, Pedro Manuel de Arístegui, que va morir durant un bombardeig.

Una altra punyalada per l'esquena?

Va ser així com vaig decidir emigrar a la terra de Arístegui. Després, arran d'una sèrie de sincronies, protagonistes en la meva vida, vaig acabar sol·licitant una plaça a l'MBA de l'IESE.

Per què va abandonar l'arquitectura?

Certa desil·lusió, així que vaig seguir buscant. Em vaig convertir en executiu i vaig mesurar la passió en pessetes durant deu anys. Però la corbata m'ofegava cada matí a la vegada que m'omplia les butxaques. Vaig comprovar que també en el món dels negocis pel que fa a les persones és la relació; i vaig tornar a comprovar sent empresari.

De nou la recerca de passió?

A l'escola d'arquitectura es treballava molt de nit: sortien les guitarres i els espaguetis improvisats, i dèiem que quan ens graduaríem, muntaríem un pub amb aquest ambient. Jo vaig muntar restaurants de cuina exòtica pensant que veuria passar coses en cada taula pel fet de compartir una cosa tan sensual com el menjar.

Seguia sent ingenu.

Em faltava entendre alguna cosa essencial, però nou anys més tard el meu trajecte va començar a cobrar sentit. Portava anys estudiant coaching per una qüestió de creixement personal i vaig decidir provar a veure si la meva teoria de curar les relacions de parella per curar les relacions socials era vàlida.

Per on començar?

Per conegut: els executius, trigava com tres setmanes en afluixar-los el nus de la corbata i arribar a la persona. Vaig descobrir que cada problema empresarial és en realitat un problema personal amb vestit i corbata.

Tots els problemes són personals.

Exacte, però quan vaig començar a tractar els problemes personals vaig veure que darrere d'ells hi havia un problema de relacions íntimes. No és que la persona estigui malament, és la relació amb el seu cos, la seva mare, els diners, amb ells mateixos o la seva parella el que està malalt. Cada relació és un conflicte en gestió.

Pose-me'n un exemple.

Un empresari que declina l'èxit, l'home viu per inèrcia, sense passió. Ens vam reunir amb la seva dona i comprovo que porten anys sense intimar, sense comptar els seus problemes autèntics, compartint la tele i dirigint la paraula per parlar dels fills.

Això és bastant comú.

La frustració d'aquesta necessitat d'intimitat autèntica ens crea un ressentiment la reverberació acaba provocant violència i guerres. Si acceptes que la base de qualsevol relació és el conflicte i decideixes gestionar sorgeix el respecte a l'altre, i això significa voler conèixer-lo i donar-te a conèixer sense restriccions.

L'Amor Excel.lent

Té tanta passió i tant que explicar que se li amunteguen les idees. La seva, com la de tot cercador, ha estat una vida llarga i densa. Madurar en la guerra del Líban, va estudiar arquitectura a la zona àrab sent cristià, va ser executiu, empresari i finalment coach; i no crec que s'aturi. Argüeix que el nucli del problema de la violència i de gairebé tot, inclosos els fracassos empresarials, es troba en la mala relació de parella, en la manca d'intimitat. Sense amor hi ha ressentiment cap al món. Aprendre a gestionar les relacions és aprendre a lliurar-se, i no hi ha relació sense conflicte. Fruit d'aquestes cavil·lacions que li han ocupat mitja vida és L'amor excel·lent (Edaf) de Beirut.

Ima Sanchís

31/03/2015

La Vanguardia