El temps no és igual per a rics i pobres

El sociòleg Tomás Cano analitza com s’ha ampliat la fractura social en el poder sobre l’organització de la pròpia vida 

L’impacte de la crisi no només es mesura en euros. L’imma­terial també ha quedat afectat i entre aquests impactes més difícils de quantificar hi ha el temps. O, més aviat, el control sobre ell. Els canvis so­cials experimentats en les últimes dècades han modificat els usos del temps dels individus, assenyala el sociòleg Tomás Cano, i està augmentant la desigualtat entre els diferents estatus socioeconòmics en el poder sobre aquests usos del temps.

A l’article “ i, publicat a la Revista Internacional de Sociología, Cano recorda que el control del temps és dependent. És a dir, en funció de com una persona el fa servir impacta sobre els altres. “I allà on hi ha dependència (en aquest cas temporal) hi ha poder”, indica. Mentre que els individus de posicions altes tenen elevats marges de decisió sobre l’ús del temps, a mesura que es va baixant en l’estructura social els usos del temps seran més dependents, explica.

Això no significa, explica el ­sociòleg, investigador a la Universitat Pompeu Fabra i a l’Autònoma, en conversa amb aquest ­diari, que les persones (nor­malment homes) amb profes­sions ben remunerades treballin menys, sinó que al seu temps se li dona un altre valor i té marges de llibertat. El fet de tenir disponibilitat temporal per a la feina en els quadres directius és recompensada i alhora amplia la seva capacitat per fer ús de la flexibilitat quan la necessita. En l’altre extrem hi hauria les dones de les classes treballadores, on la seva disponibilitat temporal en el lloc de treball i en la família és total. No només cal parlar aquí de flexibilitat laboral, sinó de la familiar, entesa com la capacitat del treballador “per no afrontar pressions familiars per tornar a casa a una hora concreta”, ja que és la parella la que s’ocupa de la cura de la casa i dels nens.

El treball d’aquest sociòleg és una síntesi i una reflexió pròpia sobre els últims estudis publicats al voltant del poder en el control del temps. Arran de la crisi, explica, les empreses han collat els treballadors, es demanen més hores i sobretot disponibilitat. I en aquests moments cal distingir entre la flexibilitat que busquen els empleats, que persegueix un equilibri vital, amb la dels ocupadors, que vinculen flexibilitat a disponibilitat quan ho necessiten.

En un país molt vinculat al sector dels serveis, al turisme i que ha anat ampliant els horaris comercials, aquesta exigència de disponibilitat ha anat creixent, i en moltes ocasions és una disponibilitat discontínua que complica l’organització dels diferents temps vitals i no garanteix un bon salari. La bretxa sobre l’ús del temps, sobre la llibertat personal, s’amplia així entre l’ ocupador i l’empleat.

Fent referència a un estudi del sociòleg Enrique Martín Criado sobre les grans superfícies, explica com alguns sistemes de jerarquització laboral es basen en la “capacitat de submissió la­boral” dels treballadors. O sigui, aquells que donen més temps (regalen), tenen més capacitat d’escalar posicions.

Els intents de realitzar des del Govern central polítiques socials del temps es van començar a per­filar durant els anys precrisi amb la llei de Conciliació el 1999, amb la de Dependència (2006) i la d’ Igualtat (2007). Bevien de les iniciatives encaminades a la igualtat de gènere i intentaven anar més enllà. Era, indica Tomás Cano, el començament de les polítiques de protecció del temps, que requerien un recorregut per anar-les perfeccionant. Però l’arribada de la crisi “va crear un escenari desolador” colpejant Espanya i pràcticament revertint “aquest gran projecte”. Malgrat això i per això, s’han tornat a posar sobre la taula iniciatives de pes per intentar resoldre aquesta asincronia entre els temps de feina i els altres temps vitals, com la Reforma Horària a Catalunya. I els so­ciòlegs consideren que l’ Estat ha de prendre mesures per mitjançar sobre aquesta imposició d’“estructures temporals impossibles per part del mercat als empleats”.

Tomás Cano recorda, fi­nalment, que els grans damni­ficats d’aquesta inequitat són els nens.

Cristina Sen

20/03/2017

La Vanguardia

Moratiel: ensenyar el silenci

El mestre dominic va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era tan evident com ara

Cada vegada més, s’entén que el mestre no imposa els coneixements, sinó que acompanya l’alumne en aquesta recerca conjunta i infinita, donant-li eines, proposant-li dinàmiques i estimulant-lo quan calgui. Un mestre, a més, que no s’estanca, ja que ell també està en continu aprenentatge. Aquesta figura de mestre, però, no necessàriament ha d’estar limitada a una institució educativa o dirigida a una edat determinada. Són mestres que no s’emmirallen en els seus ensenyaments, recíprocs i atents. Un d’aquests mestres va ser el místic musulmà del segle XII Abu Madyan de Sevilla, que va deixar una bonica definició del que ha de ser un mestre: “El mestre és qui et transforma amb la noblesa del seu caràcter, t’educa amb el seu silenci i il·lumina el teu interior amb la seva irradiació”. Mestres d’esperit, fora d’aules, fora d’institucions reglades, en què preval la relació directa i la transformació personal. El món de les religions està ple de mestres que alliberen, però també, malauradament, de mestres que empresonen i ensorren. No sempre és fàcil veure’n les diferències, però amb el temps podem anar descobrint quin és el mestre que ens ajuda a trobar-nos a nosaltres mateixos, el que ens acompanya, i quin és el que només vol que el seguim a ell i a les seves opinions, i que ens allunya cada vegada més d’un centre interior per esdevenir titelles del fals guia egocèntric. Per això quan algú troba un mestre que encaixa amb la definició d’Abu Madyan ho celebra i ho comparteix, perquè és un regal decisiu que canvia la vida.

El silenci, la veu més poderosa

Una d’aquestes persones amb mestre, agraïda de tenir-lo i contenta que més gent el pugui tenir, és la també sevillana Alícia Martínez, biòloga i alumna des del 1999 del sacerdot dominic José F. Moratiel (1936-2006), fundador de l’anomenada Escola del Silenci. Una escola sense lloc, que es va anar escampant per tot el territori espanyol, i també llatinoamericà, gràcies al carisma encisador del mestre Moratiel, que ensenyava l’essència de la vida: el silenci. Per celebrar aquest mestratge al llarg dels anys, Alícia Martínez ha publicat ara el llibre Enseñanzas del Silencio de Moratiel (editorial Desclée de Brouwer), que es va presentar la setmana passada al CETR (Centre d’Estudi de les Tradicions de Saviesa) de Barcelona, i on recull els apunts que aquesta alumna anava prenent durant els recessos amb el mestre, anomenats també “silencis” i que, com ella mateixa explica, “tenien pocs elements, bàsicament un horari en què la major part del temps l’ocupava l’oració, o meditació asseguda”. “Portava unes fitxes de cartó amb cites de la Bíblia que havia escollit per compartir en aquella trobada...” I de què s’ha de parlar quan es parla de silenci? Martínez diu que, com ja deia el mateix Moratiel, sempre parlava del mateix, no li feia res repetir-se, perquè la repetició tenia un sentit molt especial: “Aquest tornar una vegada i una altra sobre el mateix se’m feia com una carícia, però a la vegada era potent, com una força imparable. També tenia un altre sentit: no s’alimentava la ment amb massa contingut, ni amb disquisicions. Moratiel ens deia que si no sabíem veure la novetat en la vida, si ens avorríem, era perquè estàvem distrets, perquè la nostra mirada no estava atenta”.

Un altre mestre del silenci, Xavier Melloni, també present a la presentació d’aquest llibre i autor de la introducció, diu que Moratiel es va avançar a la seva generació: “Va preparar el terreny en un moment en què la necessitat del silenci encara no era evident. Diverses dècades abans, va senyalar aquell lloc, aquell estat interior que cada vegada ens sembla més imprescindible”.

Estimar la solitud

Les paraules del dominic nascut a Lleó però que va passar mitja vida a Pamplona eren directes, endolcides amb poesia i mística, sense per això allunyar-se del cor de qui l’escoltava, cosa que el feia molt estimat allà on ensenyava. “És millor estar atents al que fem, més que al que pensem, i des d’allà, viure el que hi ha-explicava concís-. No som el que veiem, no és bo confondre’s amb els fantasmes, els dolors, etc. L’ull que veu l’enveja, l’orgull, no és envejós. És necessari mantenir la distància perquè res s’apropiï de nosaltres. El millor gest d’escolta és la distància. Les reaccions són inconscients, però la lucidesa és la que dona les respostes. Hem d’estar atents per respondre, però no per reaccionar, estar atents abans que s’apropiï de nosaltres la ràbia cap a l’altre”.

Immers en la seva tradició dominica, amb referents com el mestre Eckhart, i també influenciat per altres tradicions espirituals del món, com el sufisme i, en especial, el zen, Moratiel defensava la inutilitat, un missatge diametralment oposat a alguns corrents de l’atenció plena ( mindfulness ) que preconitzen la rendibilitat i l’eficàcia per adaptar-nos al sistema actual. “Ser servidors inútils, no buscar res. Per rebre s’ha d’estar lliure, ser inútil, no buscar el guany”, deia, tot citant el mestre musulmà Ibn Arabi de Múrcia: “Ho seràs tot si fas de tu no-res”.

“Nosaltres ens silenciem perquè allò que s’amaga en nosaltres tingui dret a expressar-se. El silenci és un camí per retrobar-se amb el que està oblidat”, expressava bellament Moratiel. I advertia: “¿Qui ens farà adonar-nos que estem fets per a l’assossegament, per conviure amb nosaltres mateixos? Si no et fa por la solitud, pots viure emparat. La solitud és pura, verge, meravellosa. Tothom està sol, és una solitud que hem d’estimar, hem d’enamorar-nos-en, aquesta solitud ens agermana, no ens aïlla. Quan la solitud no es tolera, busquem els altres, els utilitzem per fugir de la solitud que no volem. No utilitzeu a ningú per fugir de la solitud. No us deixeu utilitzar per ningú que vulgui fugir de la solitud. En el silenci se’ns acull, perquè és l’únic lloc on cabem. Només cabem en el nostre buit, en la nostra solitud”, deia Moratiel entre una audiència entregada i que, onze anys després de la seva mort, continua activa i creixent. I és que els mestres veritables tenen una altra virtut: quan moren, no moren. Les seves paraules continuen captivant.

Dídac P. Lagarriga

15/03/2017

Ara.cat

"Paguem un preu pel consum indiscriminat d’antibiòtics"

Entrevista a Fernando Azpiroz, cap de servei d’aparell digestiu de l’Hospital de la Vall d’Hebron i president de la Secció Microbiota for Health

Foto per Francesc Melcion

El cos humà no està complet sense els seus microbis, sobretot els que viuen en el tracte intestinal. És la microbiota. Hi ha qui diu que és un supraòrgan que mereix la mateixa atenció que qualsevol altra part del cos. Aquest cap de setmana s’han reunit a París científics i professionals de la salut en la sisena edició de la Cimera Mundial sobre Microbiota Intestinal per a la Salut per analitzar els últims avenços en recerca.

No es pot parlar de salut sense parlar de microbiota.

Es considera que l’aparell digestiu va de la boca a l’anus, però l’última part, l’intestí gros, està plena de microorganismes i es comporta com una bossa marsupial que serveix per acollir la microbiota. És una biomassa d’entre mig quilo i un quilo i funciona com un òrgan més. La microbiota modula diferents funcions del cos humà, sobretot en la primera infància, com ara el desenvolupament del sistema autoimmune, que protegeix l’organisme. En les societats modernes aquests microorganismes van florir per la dieta i hi ha més al·lèrgies i malalties autoimmunes que en altres societats que tenen una microbiota més primitiva i completa.

Quin pes té l’alimentació en la microbiota?

Del que mengem, tot el que és útil s’extreu fins a l’intestí prim, i el gros, que és l’última part de l’intestí, està ple de residus que no s’han aprofitat i que serveixen d’aliment per mantenir la microbiota. Tradicionalment, es feia una dieta poc processada de cereals i llegums, i aquests aliments el cos no els absorbeix i passen a l’intestí gros, on serveixen d’aliment per a la microbiota. En canvi, en la dieta moderna -més carnívora, amb més greixos, amb més sucres refinats i més allunyada de la dieta mediterrània- la quantitat que arriba al còlon és menor i és un factor que es creu que ha anat empobrint la microbiota intestinal generació a generació.

Què més influeix en la microbiota?

Hi ha dades que indiquen que la microbiota es comunica amb l’organisme. És una comunicació bidireccional. L’organisme envia senyals que poden influir en la microbiota i la microbiota envia senyals que poden modular l’organisme. I fins i tot modula funcions del sistema nerviós que estan relacionades amb l’estat d’ànim i la sensació de benestar. I hi ha experiments amb rates en què s’ha vist que modificant la microbiota, es modifica el seu comportament. Hi ha dades que suggereixen que alguns estats de l’organisme, com l’estrès, podrien influir en la microbiota intestinal. També hi ha experiments inicials en nens amb autisme que apunten que la microbiota podria estar empobrida i que, de manera experimental amb un trasplantament de microbiota, podria haver-hi certa millora. Encara no n’hi ha evidències, però sí que totes aquestes dades demostren la potència que hi ha darrere la microbiota.

La microbiota podria actuar com a factor causal d’algunes malalties. En quines hi juga un paper?

S’està investigant la relació de la microbiota amb les malalties metabòliques. També pot jugar un paper en algunes intoleràncies alimentàries i en les malalties funcionals digestives. En pacients en què no hi ha una causa clara dels seus trastorns digestius, hi ha dades que indiquen que podrien tenir una microbiota empobrida.

Com pot canviar el coneixement de l’ecosistema intestinal l’assistència sanitària?

S’ha de tenir clar que totes aquestes dades estan basades en investigacions i que la seva aplicació al dia a dia encara és molt limitada. No és realista pensar que els pacients aniran al metge i que els faran una anàlisi fecal per saber què tenen. Però, com a òrgan, s’ha de prevenir el deteriorament de la microbiota amb bons hàbits de vida i amb una dieta equilibrada. I també l’ús d’antibiòtics, sobretot orals, és una de les causes que ha anat massacrant i afectant de manera progressiva la diversitat, la riquesa i l’estabilitat de la microbiota intestinal. El missatge més important a la població ha de ser: tenir una dieta rica i no prendre indiscriminadament antibiòtics, ja que paguem un preu per fer-ho.

A la cimera també s’ha parlat de trasplantament fecal. Què és?

Quan en un òrgan, com el fetge, hi ha una insuficiència, es fa un trasplantament. En cas de pacients amb una microbiota insuficient se’ls pot fer un trasplantament de microbiota aliena, més rica, perquè recuperin la seva. Pot ser útil en casos d’infeccions intestinals, però encara és una tècnica experimental amb indicacions molt restringides i que s’ha de realitzar en condicions molt controlades.

Lara Bonilla

20/03/2017

Ara.cat

Creen un virus que permet atacar només les cèl·lules canceroses

Els virus infecten només les cèl·lules tumorals i no les sanes. Els investigadors volen combinar aquest tractament amb d'altres que ja s'apliquen

Els tres investigadors responsables del descobriment, d’esquerra a dreta: Raúl Méndez, Eneko Villanueva (a la pantalla) i Cristina Fillat. / IDIBAPS

El tractament contra el càncer provoca sovint efectes secundaris, perquè a vegades s’eliminen tant les cèl·lules canceroses com les sanes. Un descobriment fet públic ahir, però, podria canviar les coses: un grup d’investigadors de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS) i de l’Institut d’Investigació Biomèdica (IRB) de Barcelona han aconseguit crear uns virus modificats genèticament que ataquen de forma selectiva les cèl·lules tumorals, sense que les sanes es vegin afectades.

L’estudi, publicat a la revista Nature Communications, neix arrel de la tesi doctoral d’ Eneko Villanueva i l’han coliderat Cristina Fillat, cap del grup de teràpia Gènica i Càncer de l’IDIBAPS, i Raúl Méndez, investigador de l’IRB.

L’objecte d’estudi, en realitat, no és nou: altres investigadors ja han utilitzat els virus oncolítics –virus modificats perquè només infectin les cèl·lules tumorals–, sobretot en tractaments anticàncer. El cert és, però, que a mesura que s’augmentava la potència d’aquests virus, també ho feia la toxicitat del tractament i, per tant, els efectes secundaris. La principal novetat del descobriment dels tres científics catalans és que el virus que han creat és molt més selectiu i només elimina cèl·lules tumorals.

Els investigadors confien que d’aquí a uns anys el descobriment pugui aplicar-se a les persones -fins ara, només s’ha provat en cultius de laboratori i en ratolins–, per poder combatre càncers que ara tenen un nivell molt baix de supervivència (com el de pàncrees) i també reduir els efectes secundaris dels tractaments que ja existeixen.

Un virus creat expressament

Com ho han descobert? Els investigadors van comprovar que atacar només les cèl·lules canceroses era molt difícil perquè és complicat detectar-les, mentre que combatre un virus és més fàcil. Així, van buscar la via d’eliminar les cèl·lules tumorals infectant-les abans per un virus modificat genèticament. “Quan els virus modificats entraven en les cèl·lules tumorals, replicaven el seu genoma i, en sortir, destruïen la cèl·lula alliberant més partícules del virus, capaces d’infectar, al seu torn, més cèl·lules cancerígenes”, explica Cristina Fillat.

La clau del descobriment és, per tant, la creació d’un adenovirus d’una alta especificitat que només combat les cèl·lules tumorals. En realitat, els adenovirus són una família de virus que poden provocar infeccions a les vies respiratòries i urinàries, i també conjuntivitis i gastroenteritis, però que tenen unes característiques que els fa “molt atractius” per ser usats com a teràpia enfront dels tumors, segons relata Fillat.

Ara bé, com detecten quines cèl·lules són canceroses i quines no? Els investigadors han aprofitat que els dos tipus de cèl·lules tenen una “expressió diferent” d’un tipus de proteïnes, les CPEBs, segons va explicar Raúl Méndez, un dels investigadors. Es tracta d’una família de quatre proteïnes d’unió a l’àcid ribonucleic (ARN), que controlen els gens i mantenen la capacitat de reparació dels teixits en condicions normals. Però quan aquestes CPEBs es desequilibren, canvien l’expressió dels gens en les cèl·lules i contribueixen al desenvolupament de patologies com el càncer.

Desequilibris reveladors

“Ens hem centrat en el doble desequilibri de dues d’aquestes proteïnes en teixits sans i en tumors”, va assenyalar Méndez. Una de les proteïnes, la CPEB4, té una expressió elevada en cèl·lules canceroses i és necessària perquè creixi el tumor, i l’altra, la CPEB1, es perd en els teixits tumorals i s’expressa en els sans. El virus que han creat ataca les cèl·lules amb nivells alts de CPEB4 i baixos de CPEB1, de manera que només afecta les cèl·lules tumorals i ignora les sanes.

Així, els investigadors han aconseguit que l’activitat del virus es frenés en les cèl·lules normals, mentre que en les canceroses es va mantenir o, fins i tot augmentar. El proper pas serà trobar un laboratori que els financiï els assajos clínics per fer l’aplicació humana a un descobriment que pot arribar a canviar la vida dels qui pateixen càncer.

Laia Vicens

16/03/2017

Ara.cat

'¡Cómo puedes comer eso!': la indústria alimentària al descobert

Bona part dels aliments que mengem han passat per la indústria alimentària. Segons les grans empreses i les autoritats del sector, són aliments absolutament segurs que han passat per estrictes controls de qualitat. Christophe Brusset no n'està tan convençut. I sembla ser que sap de què parla. Ell va treballar durant molt de temps a la indústria alimentària, i assegura que no és així. I Brusset coneix molt bé el sector: com a enginyer agroalimentari i com a directiu ha estat durant 20 anys al sector. I ara, completament desenganyat de la seva experiència, publica ¡Cómo puedes comer eso! Un juicio sumarísimo a la industria alimentaria (Península), on explica les males pràctiques del sector.

Res és impossible

Brusset assegura que moltes de les pràctiques nocives de la indústria alimentària s'amaguen escrupolosament als ulls de les autoritats i dels consumidors. Però ell documenta casos que ell ha viscut personalment o que han arribat als mitjans de comunicació o als jutjats. I posa de manifest un reguitzell de fraus gravíssims: importacions de carn produïda fora de la UE i criada amb mètodes prohibits a la UE; producció de cremes de gruyère sense ni un sol gram de gruyère; ús d'additius que no figuren entre els ingredients perquè es consideren un "additiu tecnològic" i no un aliment; mel que només és una sofisticada barreja de sucres; "fumats" que s'elaboren mitjançant la injecció d'un líquid a l'interior del producte a "fumar"; iogurts de gerds, fets amb pasta de gerds i cucs; ús de cartró reciclat amb residus d'olis pesants en envasos de menjar; dates de caducitat clarament abusives; productes elaborats amb ametlles de la llavor de l'albercoc, en lloc d'ametlles d'ametllers; gelats de vainilla fets amb vainilla "esgotada", que no té gens d'aroma, i aromes artificials... Ara, segons Brusset, el premi a la manipulació se l'enduen els xarcuters industrials, "autèntics mags, mestres de l'art de donar gat per llebre". Un exemple és el pernil que es ven amb aroma "a pernil", i en blocs de deu per deu centímetres i un metre de llarg... Tot això elaborat per una "manteguera industrial", que no és sinó una immensa formigonera d'acer inoxidable.

L'enganyifa del luxe

Els productes luxosos no estan exempts de fraus. Brusset posa alguns exemples: les tòfones xineses, d'una qualitat molt inferior en gust a les europees, es venen habitualment com si fossin tòfones franceses; el que durant anys es va vendre com a gelea reial no tenia ni un gram de gelea, sinó que era un subproducte de la mel que arribava de la Xina a un preu molt econòmic. Segons Brusset, malgrat tot, el rei dels productes adulterats és el safrà: molt sovint es ven flor de càrtam en lloc de safrà. Alguna gent usa escalunyes en lloc de cebes per elaborar determinats plats; és lògic perquè l'escalunya té un gust més delicat. El problema és que sovint la indústria alimentària ven cebes poloneses com si fossin escalunyes: i tenen gust de ceba, per més que siguin poloneses. Contra els apocalíptics Christophe Brusset no és un purista. No és algú que rebutgi de pla el menjar industrial. És més, reconeix que gràcies a les produccions industrials, la gent pot menjar molt millor que no menjava fa un segle. A més a més, gràcies a aquests processos la despesa de les llars en alimentació ha minvat amb el pas de temps, i això, en principi, és positiu. La qüestió, per a l'autor, no és tant suprimir els processos industrials, com regular-los estrictament.

Falta de control

Brusset denuncia que no hi ha una voluntat real de controlar la indústria alimentària. Els escàndols sobre la falsedat de certs continguts es repeteixen periòdicament i no hi ha qui hi posi remei. Per una banda, la indústria actua amb absolut cinisme: dedica ingents recursos a enganyar els consumidors i a buscar les fissures del sistema per continuar amb els seus fraus. "Cal ser astuts", era la consigna de la gran companyia on treballava Brusset... Per altra banda, les inspeccions són molt esporàdiques i les sancions molt petites en relació amb els beneficis. I, a més a més, es compta amb la complicitat de la indústria agroalimentària xinesa, que té uns mecanismes de control mínims i que està interessada a exportar el màxim a Europa. 

A ¡Cómo puedes comer eso! expliquen que la indústria alimentària intenta no esbrinar mai els fraus, encara que els sospiti, perquè sap que legalment no serà perseguida si no es demostra que coneixia el frau. Per això treballen sovint amb una sèrie de societats pantalla, com les societats financeres més tèrboles. Brusset defensa que alguns dels fraus detectats, com l'ús durant dècades de carn de cavall en lloc de carn de vedella a les hamburgueses, han estat possibles per les complicitats generalitzades dins el sector: assegura que en un cas així els responsables de les empreses implicades saben molt bé què passa. Ell explica que quan treballava en un gran conglomerat industrial van comprar uns xampinyons a preu molt baix perquè eren de color blau: no sabien què podia haver passat amb ells però els van recol·locar arrebossant-los.

Crida a empoderar-se

Brusset vol deixar molt clar que aquesta evolució de la indústria alimentària condueix cap a un deteriorament de la qualitat de vida i fins i tot de la salut humana. Denuncia, sobretot, que les grans cadenes de supermercats han rebentat els mercats i han forçat als productors a rebaixar la qualitat dels aliments. I per això crida als ciutadans a prendre les regnes de la seva alimentació i a intentar evitar les estafes. Per començar, Brusset proposa uns consells molt bàsics: llegir bé les etiquetes, rebutjar els productes triturats o inidentificables, apostar pels productes de proximitat... I, sobretot, exigeix que els poders públics comencin aplicar una vigilància dura i sistemàtica a la indústria alimentària.

Conèixer el que cal

¡Cómo puedes comer eso! és un llibre incòmode de llegir, sobretot perquè ofereix una mirada d'una part de la cadena alimentària que ningú mira, i que tothom prefereix no mirar. Aquesta lectura ens obliga a replantejar-nos el dinar, el pot de cereals que tenim al rebost, la compra de la setmana al supermercat, la visita periòdica a l'hamburgueseria... Però en una època on l'obsessió pel menjar sa es combina amb un domini absolut del mercat per part de la indústria alimentària, aquest és un llibre absolutament necessari per obrir-nos els ulls sobre les prioritats que cal establir a l'hora de "menjar sa". La indústria alimentària, que no para d'inventar nous productes que ens presenten com els més sans, és la responsable de produir aliments d'allò més insans. Mentre els mites alimentaris proliferen, Brusset ens adverteix d'on hem de posar la nostra vigilància per tal de garantir la nostra salut.

Gustau Nerín

13/03/2017

El Nacional

“Ja no podia alimentar la gent amb menjar i ho feia amb música”

Aeham Ahmad, el pianista que tocava sota les bombes a Iarmuk (Damasc, Síria)

Tinc 28 anys. Soc un palestí sense estat i un siri sense passaport (vaig néixer al camp de refugiats de Iarmuk). Fa un any que visc a Alemanya, amb la meva dona i els meus dos fills. Vaig fer la carrera de piano. A Siria es mata amb armes russes, americanes, europees...   Jesús i els seus pares també van ser refugiats

Quants dies va tocar el piano, entre les ruïnes de Iarmuk?

Quatre anys, del 2012 al 2015. La ­situació era inhumana, estàvem assetjats per les tropes de Baixar al-Assad. Atrapats, sense menjar i sense medecines, morint.

I tenia humor per tocar el piano?

Feia falafels amb una muntanya de llenties per a ocells que uns familiars van deixar quan van fugir. Però al cap de sis mesos les llenties es van acabar.

I va treure el piano al carrer?

Va ser un impuls. Si ja no podia alimentar la gent amb menjar, ho faria amb música.

Com se sent, ara que ha fugit d’allà i que és una persona famosa?

Culpable, sento vergonya perquè els havia promés als nens de Iarmuk que no me n’aniria.

Qui el va gravar tocant el piano en aquell paisatge arrasat i ho va penjar a YouTube?

El meu amic Mahmud Tamim. No teníem aigua ni electricitat ni menjar, però teníem internet. Per aconseguir energia vam inventar un sistema amb pedals de bicicleta. Quan vaig arribar a Alemanya vaig saber que un milió de persones ho havien vist. Les grans cadenes de televisió del món i la premsa havien parlat de mi.

Expliqui’m la seva història.

El meu avi va fugir de Palestina el 1948 i va arribar al camp de refugiats de Iarmuk, als afores de Damasc, que amb el temps es va convertir en un animat barri de la ciutat.

Hi eren feliços?

Sí, vivíem en comunitat. El meu pare era vio­linista, tocava en casaments. Quan es va començar a quedar cec als vuit anys va decidir aprendre a tocar el violí. Teníem una botiga d’instruments que ell mateix fabricava.

I li va encomanar l’amor per la música?

Es va entestar que aprengués a tocar el piano. Jo preferia jugar a futbol, però ell insistia que era un refugiat i que la música era una bona manera d’expressar la meva identitat.

Al final li va agradar.

Dels 5 als 18 anys ho vaig detestar. Avui sé que sense la música el meu destí hauria estat molt diferent.

Com va començar la guerra, a Síria?

No era una guerra, era una revolució pacífica, gent com vostè i com jo reclamant llibertat. Al desembre del 2012 els avions de Baixar al-Assad ens van bombardejar: 60 persones van morir a l’instant i més de 100 van acabar mutilades.

A vostè el va encertar la metralla.

El que vaig viure i viuen els que encara són allà és la bogeria. A Iarmuk convivíem pacíficament 600.000 persones, la meitat sirians i la meitat palestins. Després del bombardeig hi va haver un gran èxode i només en vam quedar 120.000. Als cap de sis mesos molts havien mort de gana.

L’ONU els facilitava menjar.

Havíem de fer cues immenses, només podien proveir mil persones cada dia, la gent queia i moria aixafada per la massa, pels edificis que s’ensorraven a sobre o per les bales dels franc­tiradors que ens disparaven.

El 2015 va entrar el Daeix.

Sí, d’algun lloc del sud, va ser molt estrany..., que no estàvem assetjats? Avui queden 10.000 persones atrapades a Iarmuk, dues d’elles els meus pares. El meu germà està pres en un lloc on sabem que han mort 30.000 persones.

Quins moments no oblida?

Quan el meu piano va cremar, quan el meu veí i amic va morir de gana, quan jo mateix vaig estar a punt de morir d’inanició... I no oblidaré mai les cues de dies sencers per aconseguir un petit paquet de llet per als meus fills d’un i tres anys. He vist coses terribles.

Què ha vist?

Mentre jo tocava el piano i els nens cantaven al meu voltant vam veure com els franctiradors disparaven i mataven; sabíem quin bàndol era segons d’on venia el tret... Li explicaré una cosa que ja he explicat però ningú no ha publicat, i vostè tampoc no ho farà.

Provi-ho.

L’únic que els importa als periodistes és que els gihadistes em van cremar el piano; escriuen que va ser el motiu pel qual vaig marxar de Síria.

I no ho va ser?

No. Un dia estava tocant amb nou criatures al voltant. La Zeinab, una nena de vuit anys, era just al meu costat cantant quan va rebre un tret. Va ser llavors quan vaig decidir abandonar Síria, quan la Zeinab va caure morta a sobre meu.

Quin missatge vol transmetre als ciutadans europeus?

No he vingut a treure-us la vostra feina ni la vostra casa. Tinc una terra molt bonica, digueu als vostres polítics (i als russos i americans) que abandonin els seus interessos en la nostra terra, així hi podrem tornar. Totes les coses dolentes venen de la política.

En el seu èxode el vaixell es va enfonsar.

... a poques milles de la costa turca. Érem 70 persones a bord, només 30 vam arribar a la platja. Tocar el piano em permet distreure’m de tots els horrors que he viscut i explicar a la gent en quines condicions estan els drets humans.

També ha trobat gent bona.

Moltíssima, per això parlo, perquè vull despertar aquella gent bona. Vaig fer un concert a ­Munic, van acudir 700.000 persones i van cridar amb una única veu: “Volem ajudar els refugiats”. Aquest és l’ésser humà.

Què n’ha fet, de la ràbia?

Parlar amb tu: explicant la meva història estic menys rabiós.

Colpidor

Ho pots veure a YouTube: en un carrer de Damasc destrossat per les bombes, solitari, un home amb un vell piano canta una cançó colpidora. Això és el que va fer Ahmad durant quatre anys, treure el seu piano al carrer amb un vell carretó i tocar. Les lletres parlen de com és viure sota les bombes, de la pèrdua de les arrels, dels refugiats, del somni de tornar a casa... Ell ho té malament: un palestí sense terra, un sirià sense passaport, avui un refugiat a Alemanya després de patir la ruta dels Balcans: “Vaig pagar 10.000 euros, 3.000 me’ls va donar un periodista alemany que vaig conèixer per S kype”. Avui recorre el món fent concerts, demanant solidaritat. Ha actuat a la plaça del Rei convidat per l’Associació Catalana per la Pau.

Ima Sanchís

14/03/2017

La Vanguardia

Ser nena i pobre multiplica les possibilitats de patir malalties greus a Catalunya

Salut analitza per primera vegada l'impacte de les desigualtats socioeconòmiques en el benestar 

El Departament de Salut ha donat a conèixer els resultats d'un estudi que confirma que les persones amb menys recursos econòmics experimenten de mitjana, entre d'altres, més hospitalització psiquiàtrica, més hospitalitzacions evitables i més consum de fàrmacs, mentre que l'ús de l'atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells.

L'estudi apunta que les persones amb menor nivell socioeconòmic tenen una probabilitat 4 vegades major de morir abans dels 65 anys. A més, i en el que suposa una de les conclusions més rellevants, aquestes desigualtats marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones, de manera que els nens i nenes presenten un gradient elevat en funció del nivell socioeconòmic dels seus progenitors.

Les nenes i els nens de famílies de menor nivell adquisitiu, les que han esgotat el subsidi d'atur o perceben una renda mínima d'inserció, presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més de probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte als nens i nenes de major nivell socioeconòmic, corresponent a famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals. De la mateixa manera, la taxa d'hospitalització psiquiàtrica d'un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d'un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.

L'existència de gradient socioeconòmic des de la infància es coneix com la mobilitat intergeneracional de la salut i s'explica, en part, per la gran importància del període intrauterí i dels primers anys de vida en la formació de les capacitats que promouen el benestar al llarg de tot el cicle vital, de manera que el risc de malaltia augmenta més ràpidament amb l'edat en les poblacions desfavorides.

Salut i pensions

L'anàlisi també assenyala que la salut i la utilització de serveis sanitaris públics de les persones de 65 anys i més estan fortament relacionades amb la quantia de les seves pensions: en concret, la taxa d'hospitalització evitable és d'entre 8 i 9 vegades superior en persones amb pensions no contributives respecte les que cobren més pensió. A més, les persones pensionistes d'entre 55 i 64 anys tenen pitjor salut, utilitzen més serveis sanitaris i prenen més fàrmacs que les persones actives.

S'entén per hospitalització evitable els supòsits de complicacions mèdiques pròpies de persones grans o amb malalties cròniques que es poden manejar a nivell ambulatori en cas que la persona tingui un bon suport de l'entorn, tan social com comunitari. Parlem, en aquest sentit, de complicacions de diabetis, insuficiències cardíaques, malaltia pulmonar obstructiva crònica, asma, angina de pita, infeccions del tracte urinari, pneumònia bacteriana, deshidratació o hipertensió.

Per àmbits, l'atenció a la salut mental és la que presenta més gradient socioeconòmic, mentre que l'atenció primària i les urgències són els serveis que menys gradient mostren.

Per últim, l'estudi posa de manifest que les desigualtats de gènere estan presents a totes les edats i a tots els nivells socioeconòmics: en aquest sentit, en les dones s'experimenta una major atenció en centres de salut mental i un major consum de psicofàrmacs, mentre que als homes és superior la mortalitat, els casos de complexitat elevada i l'hospitalització evitable.

Diari de Girona

14/03/2017

La prioritat dels contractes públics és el cost econòmic i no la qualitat

Un estudi de la Taula del Tercer Sector mostra el desavantatge de les entitats socials davant de les empreses mercantils 

Girona és entre els vuit ajuntaments analitzats en l'informe

Les entitats socials i l'economia solidària tenen les de perdre en les adjudicacions de contractes públics, ja que els ajuntaments prioritzen els criteris econòmics a la qualitat, tal com posa de manifest que la millor oferta econòmica s'imposa en el 64,2% dels casos, que 9 de cada 10 contractes no exigeixen mínims qualitatius i que només 1 de cada 6 té en compte la innovació en el servei.

La Taula del Tercer Sector Social ha arribat a aquesta conclusió en un estudi pioner a Catalunya, que ha analitzat 113 contractes tancats per 20 organismes diferents en vuit municipis entre els quals hi ha Girona; la resta són Badalona, Barcelona, l'Hospitalet del Llobregat, Lleida, Sabadell, Tarragona i Terrassa. Els contractes es van formalitzar durant els primers sis mesos de 2016 i tenen a veure amb els serveis a les persones, en àmbits com la gestió de menjadors, la inserció laboral, l'atenció domiciliària o les escoles bressol. Entre els seus signants hi ha ajuntaments, entitats públiques empresarials, organismes autònoms locals i societats públiques municipals.

La Taula del Tercer Sector ha constatat que el preu és l'argument de pes a l'hora d'adjudicar contractes públics (52,2%), al qual s'hi afegeixen més criteris econòmics. En canvi, la valoració tècnica del projecte només determina el 39% de les adjudicacions fetes al conjunt dels municipis; menys a Barcelona, on en marca el 33%. En relació amb aquest fet, el document remarca que quan una organització social guanya un concurs públic ho fa, sobretot, per la qualitat tècnica.

Una altra dada significativa és l'absència d'uns mínims de qualitat a les ofertes, un requisit que els autors de l'informe no han trobat en cap dels contractes analitzats a Girona. En general, aquest valor no es demana de manera específica en prop del 45% dels casos estudiats.

La solvència social, que ve determinada per qüestions com els objectius de l'organització, la seva experiència en el treball comunitari, les relacions que manté amb el territori o la seva participació en projectes que fomentin l'economia social, tampoc ocupa cap lloc destacat en el gruix de les contractacions públiques. Excepte en tres contractes de Sabadell i de l'Hospitalet, l'experiència prèvia dels aspirants en aquest àmbit no es considera un requisit.

Ni drets ni inserció laboral

D'altra banda, denuncien que el 40% dels contractes no inclouen clàusules socials, que la Taula reivindica com «una de les principals formes d'integració» a través dels organismes públics. Pel que fa a Girona –com a Terrassa–, l'informe lamenta que només hi han trobat clàusules relacionades amb criteris addicionals sense incidència pràctica. Alhora, critica que gairebé la meitat dels contractes no inclouen cap clàusula sobre drets laborals ni sobre la inserció laboral de col·lectius en risc.

La Taula del Tercer Sector també denuncia discriminació a través de l'IVA perquè, a diferència de les societats mercantils, les entitats socials no el poden desgravar. Per aquest motiu, el col·lectiu reclama que les ofertes es valorin amb l'impost inclòs.

Pili Turon

14/03/2017

Diari de Girona

“Quan et relaxes, et penedeixes de tot i tens por de tu mateix”

Els homes que han exercit violència contra la parella poden recórrer de manera voluntària al servei d’atenció que ofereix l’Ajuntament de Barcelona

El Pau -nom fictici- fa gairebé un any que va al SAH i assegura que amb la teràpia grupal ha pogut identificar la violència. / PERE VIRGILI

El Pau -nom fictici- tot just arriba als 30 anys. Fa gairebé un any que visita el Servei d’Atenció a Homes (SAH) de l’Ajuntament de Barcelona, un centre dirigit a homes per a la promoció de relacions no violentes. “Soc aquí perquè vaig estar a punt de cometre un acte de violència física cap a la meva parella”, explica, i afegeix: “Mai ha passat res molt greu, però ha estat a punt de passar. Hi ha hagut situacions de nerviosisme i de molta tensió, no arribes a posar-li la mà al damunt, però hi veus la possibilitat”.

El Pau va veure de petit com el seu pare maltractava físicament la seva mare. “També vaig veure molta amenaça i violència psicològica, la perseguia...”, relata. Com que era el més gran dels germans va ser molt més conscient de la situació. Precisament, la seva mare va ser una de les persones que el van encoratjar a visitar el SAH. Un dels requisits perquè els homes puguin ser atesos al centre és que hi vagin de manera voluntària.

Laila Aljende és psicòloga del SAH, ha sigut la terapeuta del Pau i assegura que “no existeix un perfil de maltractador”. “Haver tingut un pare que ha maltractat la teva mare no farà que tu facis el mateix amb la teva parella -diu Aljende-. De la mateixa manera, que el teu pare no hagi maltractat mai la teva mare tampoc vol dir que tinguis una bona educació emocional; no hi ha una relació lineal”. Ara bé, el Pau reconeix que el va influir: “Jo tenia normalitzat des de petit que un home havia de controlar la seva dona; la dona havia d’estar-se a casa i si feia alguna cosa havia de donar explicacions. A més, s’hi ha de sumar el meu caràcter gelós i que si les coses no surten com vull, m’enfado”.

En aquest sentit, Aljende assegura que molts dels homes que tracten en el SAH “tenen baixa tolerància a la frustració” i que una dinàmica tan interioritzada és difícil de canviar en poc temps, però “una part de la feina té a veure amb empoderar la persona en la seva capacitat de canvi; si la persona no es creu que pot canviar, tirarà la tovallola”.

“On vas així vestida?”

Tirar gots a terra, donar cops de puny a la porta, cridar-li, insultar-la, dir-li que la roba que porta posada no li agrada... aquestes eren algunes de les actituds del Pau cap a la seva parella. “Ella es rebel·lava i em deia: «Això m’ho poso jo perquè vull»... i sort que treia el seu caràcter, perquè gràcies al seu enfrontament avui soc aquí i això forma part del passat, amb una altra noia més submisa potser hauria sigut pitjor”, assegura, mentre afegeix que al SAH ha après que totes aquestes actituds que tenia “també són violència”.

Aquesta és la tercera parella del Pau i encara segueixen junts: “Quan et relaxes, et penedeixes de tot i tens por de tu mateix, que algun dia en un moment d’inconsciència puguis fer alguna cosa greu”, perquè segons el Pau, “no actues amb consciència, ja que t’estimes la persona que tens davant, per això després sents una ràbia i una violència que no es corresponen amb el que sents de debò”.

En una ocasió, fins i tot hi van haver d’intervenir els Mossos d’Esquadra: “Sort que jo ja havia marxat, perquè si no se m’haurien emportat detingut, simplement per la declaració dels veïns que van sentir cops i crits. Per sort, no va passar d’aquí”.

El SAH ofereix atenció terapèutica personalitzada. En un primer moment, en la fase d’acollida, un tècnic valora la demanda d’atenció. Després s’inicia la fase de tractament, que pot ser individual i/o grupal, i també hi ha una fase de seguiment, un cop finalitzada la intervenció.

El Pau ha participat un cop per setmana en una reunió grupal de dues hores de durada durant nou mesos: “M’ha aportat moltes coses. Escoltar la història dels altres i veure la manera de reaccionar que han tingut t’ensenya molt més del que et pugui dir un psicòleg”.

El Pau ara ja té l’alta i fins tot ja parla de paternitat amb la seva parella, tot i que assegura que fins que no vegi que hi ha estabilitat durant uns mesos no s’hi posaran. “Ella ja em pressiona, però”, diu somrient. “Com que ja té l’alta, fem un seguiment al cap d’un mes, de sis mesos, d’un any i de dos anys. En qualsevol moment, els usuaris poden reobrir el cas si ho consideren necessari”, explica Aljende.

Contacte amb les parelles

En la fase d’acollida, una de les primeres accions que es duen a terme és contactar amb les parelles o exparelles dels usuaris del SAH per avaluar el risc en què es troben i per contrastar versions. El contacte el fa la psicòloga de dones, Raquel González: “Mirem si estan ateses en algun servei específic de violència. Pot ser que reaccionin a la defensiva, diuen que no n’hi ha per tant. Les etiquetes no agraden. Però demanar ajuda per a l’home és diferent i, a vegades, pot ser una porta d’entrada per a elles”.

La Maria -nom fictici- va ser atesa durant anys pel SARA, el servei municipal d’atenció adreçat a dones, infants i adolescents en situació de violència masclista, a causa de la relació amb el seu exmarit. La seva actual parella -a diferència de l’exmarit-és usuari del SAH. “Després de separar-me i de fer teràpia al SARA vaig refer la meva vida. Amb la nova parella vaig tornar a identificar conductes de violència i vaig descobrir que existia el SAH. Ell va decidir venir”, diu.

La Maria assegura que, malgrat el tractament al SARA, sempre hi ha el dubte: “L’excuses i et dius: «I si és l’alcohol? Segur que no tornarà a passar», però sempre dus l’escut posat, perquè ja t’ha passat una vegada”.

La Maria ha notat un canvi des que la seva parella visita el SAH, però assegura que la por que torni a passar sempre hi és i anima les dones que estiguin en la mateixa situació que ella a ser fortes: “Davant de qualsevol dubte, falta de respecte o violència física o psíquica cal contactar amb aquests serveis. Això no vol dir que s’acabi la relació. És veritat que a vegades, tot i les mil coses que et passen, segueixes estimant aquella persona i aguantes i aguantes”.

En el cas de la Maria, van ser els Mossos d’Esquadra els que li van recomanar el SARA, però també la van dissuadir de denunciar perquè no hi havia hagut violència física per part del seu exmarit. “Els maltractaments psíquics són pitjors. Jo, en segons quins moments, hauria preferit que m’hagués pegat. Fins i tot em vaig enfrontar a ell perquè ho fes. Estàs totalment indefensa i no trobes sortida, i la violència física és més fàcil de demostrar”, afirma furiosa i plorosa, i afegeix que la justícia “subestima la violència psíquica”.

La seva actual parella es mostrava violenta amb el consum d’alcohol. “L’alcohol és un deshinibidor”, explica Aljende, però insisteix que no hi ha un perfil concret de maltractadors. De fet, dels 154 homes atesos al SAH el 2016, un 58% no consumien tòxics.

Serveis municipals per a les dones

SARA

El Servei d’Atenció, Recuperació i Acollida (SARA) és el servei municipal d’atenció integral adreçat a dones, infants i adolescents en situació de violència masclista, i a persones del seu entorn pròxim directament afectades. Ofereix informació i assessorament, tractament psicològic, assessorament legal, inserció laboral i accés a recursos específics de protecció.

SAS

El Servei d’Atenció Socioeducativa de l’Agència ABITS per al Treball Sexual (SAS) és el centre municipal d’atenció integral per a dones que exerceixen treball sexual i per a víctimes d’explotació sexual. Ofereix orientació social, sanitària, laboral i/o jurídica i atenció psicològica.

SAH

El Servei d’Atenció a Homes per a la promoció de relacions no violentes (SAH) és un centre municipal que ofereix informació, assessorament i atenció als homes que volen aconseguir relacions sentimentals construïdes des de la no-violència, el respecte i la igualtat. El requisit per ser atès en aquest centre és anar-hi voluntàriament. També contacten amb les parelles o exparelles d’aquests homes per avaluar el risc en què es troben.

PIAD

Els Punts d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD) són serveis municipals de proximitat que ofereixen informació i atenció en tots aquells temes que interessen i preocupen a les dones. Possibiliten l’accés a altres recursos de la ciutat de tipus laboral, associatiu, cultural i educatiu, entre d’altres. També hi ofereixen assessorament jurídic i psicològic de manera gratuïta.

CIRD

El Centre per a la Igualtat i Recursos per a les Dones (CIRD) és un servei de l’Ajuntament que té com a objectiu donar suport i promoure l’equitat de gènere en els projectes, progames i actuacions de l’organització municipal i de les entitats públiques i privades de la ciutat. Ofereix informació, suport i assessorament tècnic especialitzat. Accions i recursos de formació i difusió.

Georgina Ferri

12/03/2017

Ara.cat

Els sensesostre, més joves

Un estudi d'Arrels Fundació revela que la mitjana de temps que viuen al carrer és de 3 anys i 9 mesos

La precarietat laboral i la falta d'habitatge porten més joves a dormir al ras

El 37% han estat víctimes d'agressions físiques o verbals

A Barcelona hi ha almenys 941 persones que dormen al carrer; a Lleida, 71; a Girona, 60; a Badalona, 39, i a Sant Adrià de Besòs, 31. És el resultat dels diversos recomptes fets per voluntaris en una sola nit en cada municipi i organitzats per entitats socials i ajuntaments. Arrels Fundació, que fa 30 anys que acompanya persones sense llar a Barcelona, ha fet un pas més enllà per intentar explicar qui són aquestes persones, i algunes de les alertes que ha llançat són que la mitjana de temps que viuen al carrer és de tres anys i nou mesos, que la vulnerabilitat augmenta, que la possible sortida es complica com més temps s'hi passen i que s'hi detecten cada cop més persones joves.

Arrels va presentar l'informe La vulnerabilitat de les persones que viuen al carrer a Barcelona, elaborat a partir d'un cens que va fer l'entitat les nits del 30 i el 31 de maig i l'1 de juny de l'any passat. 348 persones sense llar –el 39% dormien en caixers i la resta, a la intempèrie– van contestar preguntes sobre la seva situació. Sempre tenint en compte que la base és només una part de les persones sense llar de Catalunya, el director d'Arrels, Ferran Busquets, va destacar ahir que és “una barbaritat i una greu vulneració dels drets” que visquin al carrer gairebé quatre anys de mitjana. Un dels entrevistats va explicar que feia 40 anys que no tenia un lloc on viure.

El 86% són homes, la franja d'edat majoritària se situa entre els 25 i els 49 anys, i el 66% no tenen nacionalitat espanyola, sinó que procedeixen de 46 països, sobretot de Romania, el Marroc i Polònia. Pel que fa a la causa que els ha portat a viure al carrer, un 32% van al·legar una ruptura familiar i un 11%, una situació traumàtica o d'abusos. Un 47% van dir que en els últims sis mesos no havien estat atesos per cap treballador social o similar, un 44% tenien com a mínim una malaltia crònica i un 17% no es prenien la medicació receptada per un metge. La violència és un dels elements que sempre destaquen: un 37% han estat víctimes d'agressions físiques o verbals, un percentatge que puja fins al 47% si s'analitzen sols les dones.

Alta vulnerabilitat

“Vistes totes les circumstàncies, trobem que un 19% d'aquestes persones estan en situació de vulnerabilitat alta –va concloure Busquets– i requereixen una intervenció social urgent i prioritària.” Són les que fa temps que dormen al ras, tenen una salut física i mental fràgil i no fan ús dels serveis socials ni de salut. Fent l'extrapolació, es podrien trobar en aquesta situació unes 178 persones de les 941 que viuen avui al carrer, i la proposta d'Arrels és el model Housing First (‘primer, la llar'), que consisteix a facilitar-los un habitatge i, a partir d'allà, treballar la recuperació.

La detecció de més joves és una de les qüestions preocupants per a Arrels. “Que un jove estigui al carrer deixat de la mà de Déu és un problema enorme per a ell, però també per a la societat. És el seu futur. D'entrada, s'hauria d'evitar que ningú estigués ni una nit al carrer”, va plantejar Busquets. Fa temps que la imatge de la pobresa estructural, és a dir, d'una persona molt degradada, conviu amb la de la nova pobresa. “Sabem que persones amb feina viuen en albergs”, va dir el director d'Arrels, que va atribuir l'augment de l'exclusió a la precarietat del mercat laboral i a la dificultat per accedir a l'habitatge.

En aquesta mateixa línia s'expressava ahir el coordinador del pla de lluita contra el sensellarisme de l'Ajuntament de Barcelona, Albert Sales: “És molt important entendre els processos de recaiguda, perquè no hi ha cap sistema d'atenció que aconsegueixi erradicar les formes extremes d'exclusió residencial si, quan una persona surt del carrer i refà la seva vida, es troba sense uns ingressos dignes per la precarietat del mercat laboral, sense poder accedir a l'habitatge perquè els preus estan fora de l'abast de bona part de la ciutadania, i sense poder regularitzar la situació administrativa per una llei migratòria que precaritza i destrueix vides.”

El Servei d'Inserció Social (SIS) de l'Ajuntament va contactar el 2015 amb 1.600 sensesostre, amb una mitjana de 31 mesos al carrer –no sempre seguits–. El 50% acumulaven més de tres anys al carrer al llarg de la vida i la mitjana d'edat era de 47 anys, tot i que, com diu Arrels, cada cop es detecta més presència de joves.

LES FRASES

Les persones sense llar tenen les malalties de l'últim vagó del tren: infeccioses, de salut mental, cròniques...

Daniel Roca

METGE DE FAMÍLIA DEL CAP RAVAL SUD

Els serveis s'articulen de manera poc realista en qüestions com ara els horaris i les ubicacions

M. Assumpció Vilà

SÍNDICA DE GREUGES DE BARCELONA

Sònia Pau

03/03/2017

El Punt Avui