L’ús de drogues per cometre violacions: el mite confirmat

Tres de cada deu agredides sexualment poden ser víctimes de la submissió química, segons el Clínic

Bona part de les violacions amb submissió química passen en ambients d'oci nocturn

No recordo exactament què va passar, només que quan em vaig despertar estava despullada, només duia els sostenidors”, explicava dijous al jutge una noia de Mollerussa. Fa tres anys, quan en tenia 17, un veí la va convidar a un got de vi dolç després de tornar de festa. Es va despertar despullada i trobant-se malament, i entremig no té cap record. L’acusat, per a qui demanen set anys de presó per abusos sexuals, assegura que ella se li va insinuar “com havia fet altres cops” i li va suggerir d’anar a un traster, on admet que van mantenir relacions sexuals, però diu que van ser consentides. Encara no s’ha dictat sentència, però a ella li van trobar a la sang doxilamina, un somnífer, i els Mossos d’Esquadra també en van detectar als gots d’on van beure tots dos.

L’ús de drogues en agressions i abusos sexuals per anul·lar la voluntat de la víctima i impedir que recordi què li ha passat no és cap mite. És una pràctica criminal que s’anomena submissió química i és més habitual del que sembla. Se sospita que gairebé tres de cada deu víctimes d’agressions sexuals (29%) ateses l’any passat a l’Hospital Clínic de Barcelona van patir submissió química. Aquí s’inclouen les víctimes que, després d’una violació, expliquen que a partir d’un punt de la nit ja no recorden res i es desperten desvestides, adolorides i en un lloc desconegut sense saber com hi han arribat, o tan sols amb alguns flaixos.

Patir pel que puguin posar a la beguda a una noia jove que surt de festa sembla de pares sobreprotectors. S’ha parlat molt de l’escopolamina o burundanga, una droga difícil de detectar que s’expulsa de la sang en tres hores i és capaç d’eliminar la voluntat i la consciència de qui la pren o la inhala. Però tan sols se n’ha confirmat un cas a Espanya. El va detectar a la primavera la unitat de toxicologia de l’Hospital de Son Espases, a Palma, a una dona de 36 anys, segons es va publicar a la revista Medicina Clínica. L’exmarit va admetre després a la policia que li havia posat la droga a la beguda. La burundanga tampoc és un mite, però si només s’ha trobat una vegada els metges tenen clar que no és habitual; i no cal que ho sigui per parlar de submissió química.

Segons el president de la comissió de violència intrafamiliar i de gènere del Clínic, Manel Santiñá, el primer que cal vigilar és amb la beguda en si. “La gent pensa molt en l’escopolamina i no s’adona que el problema número u, i que per si mateix pot causar submissió química, és l’alcohol -explica Santiñá-. Si superes la dosi tolerada és com en la conducció: perds la por i la capacitat de control del que fas, tens una falsa sensació de seguretat i baixa el nivell d’alerta”. El 64% de les víctimes d’agressions sexuals ateses l’any passat al Clínic havien begut alcohol. I es va detectar que un 10% l’havien barrejat amb altres tòxics. “Si l’alcohol es barreja amb alguna altra mena de droga o un psicofàrmac, com una benzodiazepina, se’n potencia l’efecte al sistema nerviós”, alerta el doctor. Per això al Clínic fa cinc anys que busquen rastres d’aquesta mena de drogues en la sang i l’orina de les víctimes.

Condemnes difícils

L’Audiència de Barcelona va condemnar un home el juliol de l’any passat a nou anys de presó i deu de llibertat vigilada per una violació comesa el Cap d’Any del 2013 a Vilassar de Mar. La víctima té una llacuna d’unes dues hores de la qual només recorda algun flaix, entre uns arbustos, mentre l’home la violava. “Se sentia paralitzada i recorda molt poca cosa”, diu la sentència. L’endemà va anar al metge, però la vergonya i la falta de memòria van fer que no denunciés fins quinze dies més tard, quan ja no hi havia possibilitat de detectar cap tòxic a la sang o a l’orina. Tot i això, les contradiccions en la versió de l’acusat i “l’extrema coherència” del relat de la víctima van permetre una condemna molt poc habitual en aquesta mena de casos.

L’advocada de la víctima, Ester Garcia López, està especialitzada en agressions sexuals i cada mes s’hi posen en contacte tres o quatre dones que podrien haver patit submissió química. Assegura que aquesta mena de violacions “augmenten molt des de fa uns dos anys” i és molt difícil aconseguir condemnes. “Algunes víctimes -diu- ni tan sols saben que les han agredit fins que comencen a recordar al cap d’uns dies”. Es queixa que l’administració de justícia no és gens sensible: “Si no és la típica agressió amb un ganivet no se les creuen”.

Al judici de l’Audiència, el metge forense va declarar que les drogues de submissió poden fer efecte “per ingesta o per contacte de la pell, perquè s’absorbeixen per les mucoses”. Amb anàlisis de cabells s’han detectat força casos en què s’hauria drogat la víctima amb benzodiazepines per aquestes vies. “No cal que els posin res a la copa -avisa-. I de la sang, el rastre desapareix en poques hores”. Tot plegat dificulta encara més aconseguir cap condemna.

Increment de les violacions

El Clínic és l’hospital de referència de Barcelona per a les agressions sexuals i s’hi deriven moltes de les que arriben a altres centres. L’any passat va atendre 248 agressions sexuals i aquest any preveu tancar-lo amb 270 atencions. En l’última dècada, el nombre de casos s’ha disparat un 47%. Més del 95% de les víctimes són dones. “La tendència és que augmentin les agressions sexuals -explica Santiñá-. Alguna cosa no va bé”. Les xifres dels Mossos també delaten aquest augment d’agressions: l’any passat se’n van denunciar 679 a Catalunya, una xifra que ha augmentat força des de les 620 del 2012. La policia argumenta que ara es denuncia més, però al Clínic veuen molts casos abans de cap denúncia, i una quarta part ni tan sols arriben mai a la policia o als jutjats.

Enric Borràs

Ara.cat

Les dones cobrarien 2.759 euros més l'any si la cura de la llar i la família fos igualitària

El PIB català s'incrementaria un 23,4% si es tingués en compte el treball domèstic

 

Les dones catalanes sumarien, de mitjana, 2.759 euros més l'any al seu sou si a casa la cura de la llar i la família fos igualitària. Així ho indica l'estudi 'Quantificació econòmica del treball domèstic i de la cura de persones no remunerat a Catalunya', que han presentat aquest dimecres l'Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), de la Cambra de Comerç de Barcelona, i l'Institut Català de les Dones (ICD). Segons l'estudi, amb una distribució igualitària de les tasques domèstiques les dones podrien obtenir un increment dels seus salaris bruts per la feina remunerada del 25%. Les dones dediquen de mitjana 1 hora i 52 minuts més al dia a les tasques de la llar i la família, mentre que els homes dediquen 1 hora i 2 minuts més que elles a la feina remunerada.

L'estudi posa de manifest que la realització de les tasques domèstiques i familiars segueix recaient majoritàriament sobre la població femenina, amb independència de la seva edat, situació laboral, tipus de llar o nivell d'estudis. De fet, a les llars amb infants menors de 10 anys es perpetua el model tradicional de repartiment de tasques, sobretot en l'etapa amb una edat de la dona compresa entre els 30 i els 44 anys. A partir dels 30 anys, la dedicació de les dones a les tasques familiars es duplica a partir dels 30 anys –quan passen a viure en parella o tenen fills–, i després es manté relativament constant. En canvi, en els homes el que es duplica a partir dels 30 anys és el temps dedicat al treball.

L'estudi també revela que si es consideressin les tasques domèstiques, el PIB català s'incrementaria un mínim del 23,4%, i passaria dels 214.927 milions d'euros actuals als 265.248 el 2015. El treball domèstic i la cura de la família, així, està xifrat en 50.321 milions d'euros, i les dones són les que fan una aportació més gran a aquest PIB (el 67%, enfront del 33% dels homes). És a dir, les dones contribueixen el doble que els homes al valor econòmic de la feina domèstica i la cura, amb 33.345 milions d'euros l'any.

"El treball domèstic és invisible"

"Encara existeix una divisió entre el treball productiu i econòmic i el reproductiu i de cura de les dones. I no és fortuït, perquè el treball domèstic és invisible als ulls de la gent i no apareix en cap estadística de creixement econòmic", ha reflexionat la presidenta de l'Institut de les Dones, Teresa Maria Pitarch. Pitarch ha presentat els resultats de l'estudi juntament amb la directora de l’ODEE, Anna Mercadé; la directora d’Anàlisi Econòmica de la Cambra de Barcelona, Carme Poveda i la presidenta de l’ODEE, Núria Lao.

Poveda ha destacat la necessitat que es publiquin estudis on quedi reflectida la 'doble jornada' de moltes dones, i ha subratllat que l'última vegada que es va publicar un informe d'aquest tipus va ser el 2007, amb dades de 2021. L'estudi fet públic avui, ha explicat, intenta donar resposta a la llei 17/2015 d'igualtat efectiva entre homes i dones. En concret, als articles 1, 3, 41 i 46, entre els quals s'inclou l'obligació de l'administració de garantir "l'equilibri entre el treball de mercat i el treball domèstic i de cura de persones i coresponsabilitat en el treball".

Entre les feines de la llar i familiars, les dones dediquen una hora i quart a cuinar, 51 minuts a la neteja, 32 a la compra, 32 als infants i 21 a rentar, penjar, planxar i plegar la roba. En canvi, els homes dediquen 32 minuts a cuinar, 19 a netejar la casa, 22 a comprar, 20 a atendre els nens i només 2 a la roba. Els homes només dediquen més temps que les dones a la jardineria, cura dels animals i reparacions domèstiques, 21 minuts davant 8 minuts de les dones.

Selena Soro

15/02/2017

Ara.cat

Les entitats socials alerten que la primera visita de salut mental és als 10 anys

Un informe avisa que el 6,2% de menors de 14 ha visitat un professional de la psicologia l'últim any · El 4,2 per cent té risc de patir una malaltia 

La primera visita dels infants a un servei de salut mental ha baixat fins als 10 anys i la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya alerta que tendeix a ser cada vegada més primerenca. L'organització també subratlla que el 6,2% dels menors de 14 anys han visitat algun professional de la psicologia l'últim any, que s'han receptat fàrmacs al 80% i que el 4,2% de nens d'entre 4 i 14 anys està en risc de patir una malaltia mental –segons l'Enquesta de Salut de Catalunya.

La conclusió principal de l'informe «L'atenció en salut mental d'infants i adolescents. Noves respostes per afrontar un repte creixent», que la taula va presentar ahir, és que aquest col·lectiu cada cop pateix més problemes de salut mental i més greus, que necessiten un treball més coordinat de totes les parts implicades. En definitiva, el document fa un toc d'atenció davant el fet que es diagnostiquen més casos de menors amb problemes de salut mental que abans que esclatés la crisi econòmica.

Les entitats socials alerten de la saturació de la xarxa pública per atendre infants i joves, un fet que atribueixen a un augment de la demanda de consultes arran de la crisi i a una inversió insuficient en polítiques socials. Per deixar clar el volum de visites, l'estudi inclou les últimes dades oficials dels 54 Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya, corresponents a 2015, quan van atendre 70.521 menors –que representen el 5% del total–; 5.045 a les comarques gironines.

A banda de l'increment de peticions, l'informe de la Taula del Tercer Sector –amb organitzacions que treballen a Girona– recull els principals motius de consulta. Entre ells, els professionals dels diferents serveis de salut mental han detectat alteracions de la conducta, «gestos autolítics» o que mostren desig de desaparèixer, fracàs escolar o crisis d'ansietat, que sovint no es corresponen amb la gravetat real de la patologia.

Els autors de l'estudi qüestionen el model de la xarxa de serveis de salut mental de la Generalitat, tot i que en reconeix l'esforç. En la seva opinió, hi falta més col·laboració entre tots els departaments que hi intervenen i coordinació dels seus professionals. La Taula del Tercer Sector també ha detectat buits assistencials i duplicitats en el desplegament territorial d'aquest xarxa, a més d'una manca de formació específica o de suport específic a les famílies. A més, el document afirma que l'administració no ha respost amb els recursos adequats a l'increment de necessitats en salut mental de la petita infància.

Tenir en compte el context social

En l'apartat de propostes, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya reclama que l'atenció sigui integral i coordinada, alhora que es vetlli per la prevenció i es garanteixi l'accés als recursos necessaris per a cada edat i context social.

Pili Turon

15/02/2017

Diari de Girona

“Ciutadans i polítics sabem que es pot acollir millor”

“No sé si dir-ne incompetència, però sí que dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades”

“El Parlament va aprovar l'acolliment de 4.500 persones i ha quedat en focs artificials. Això genera molta frustració”

“Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació”

Ruben Wagensberg tem que els refugiats deixin de ser notícia i caiguin en l'oblit. Foto: ALBERT SALAMÉ.

Ruben Wagensberg Ramon (nascut a Barcelona, però amb infància a l'Empordà) va deixar la comunicació de la Sala Apolo el 5 de maig per dedicar-se a la iniciativa Volem acollir de la campanya Casa nostra, casa vostra. La combina com pot fent de professor. Viure en directe en un camp de refugiats de Grècia amb cinc amics més com a voluntaris els ha dut a sacsejar la societat a favor de l'acollida. Coordinador de la campanya 'Casa Nostra, Casa Vostra'.

La campanya Casa nostra, casa vostra va aplegar dissabte 15.000 persones en un c oncert per a les persones refugiades al Sant Jordi , 65.384 han firmat el seu manifest i han dut la situació dels refugiats –precisen que s'hi inclouen els que fugen de conflictes bèl·lics i també els manters– al debat polític i mediàtic. El repte és ara fer dissabte una gran manifestació a Barcelona .

El seu últim missatge a Twitter, després del Concert per als Refugiats de dissabte al Sant Jordi és: “El que calgui.” Què vol dir?

Vol dir que hi ha milers de persones a les fronteres d'Europa esperant i no tenim gaire temps per decidir quan ni com ho fem. Ha de ser ara. Fer el que calgui per obrir les portes.

Què canviaria del concert on es va obrir una polèmica per les crítiques del periodista Jordi Évole als polítics?

Res. El concert va ser de luxe. Cadascú va enviar els seus missatges, igual que després per les xarxes socials també cadascú ha enviat els seus... S'ha obert un debat i el debat és bo. Val a dir que les discussions han estat sobre com s'ha de fer i qui té determinades competències... Aquí tothom està d'acord que s'ha d'acollir, mentre que en altres llocs discuteixen si cal fer-ho. Em quedo amb això: el clam és unànime perquè hem d'acollir.

S'ho havien imaginat així?

Vam sortir molt contents, més del que ens havíem imaginat. Quan vam pensar a fer el concert en cap cas crèiem que la resposta de la societat seria tan bèstia. Es va omplir el Sant Jordi, vam ser líders d'audiència a TV3, hem sortit a notícies de tot el món... Marcar Barcelona i Catalunya al mapa perquè la seva societat vol acollir és molt positiu.

Malgrat la polèmica, la consellera de Treball i Afers Socials, Dolors Bassa, ha firmat el manifest de ‘Casa nostra, casa vostra'. Però el secretari d'Igualtat i Migracions, Oriol Amorós, no...

Amorós ha declarat que no està d'acord en un petit punt del text, però també ha dit que podria firmar-lo. És un manifest sorgit del treball de moltes entitats. Vam acceptar crítiques, com ara les d'Amorós, però en cap moment vam canviar-lo.

Com a organitzadors, avui dirien a Évole que no parlés d' “incompetències”?

No. No som qui per dir a ningú el que ha de dir. Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació; entre d'altres, la de la periodista Mònica Terribas. La campanya és transversal: hi caben totes les veus i totes són legítimes, tant la d'Évole, com les de Toni Borrell o Jordi Armadans. En tots els discursos, els polítics podien trobar coses que no els agraden.

Doncs anem a la realitat: què pot fer Catalunya per acollir?

Pot fer molt més; si no, no hauríem començat la campanya. Si algú creu que no hi pot fer més, que deixi el càrrec públic i s'hi posi un altre. Ciutadania i polítics sabem que es pot acollir millor. En el cas de l'asil tots sabem que depèn de l'Estat –i Évole també ho diu en el discurs: “No només és cosa de competències”–, però creiem que les institucions catalanes poden pressionar més l'Estat espanyol; buscar aliances amb altres partits de la resta de l'Estat per presentar mocions al Congrés ara que el PP està en minoria; forçar la compareixença del Ministeri de l'Interior per veure com complirà el compromís d'acollir més de 15.000 refugiats... Hem d'anar més enllà de les declaracions. El Parlament va aprovar acollir 4.500 persones però s'ha quedat en focs artificials i això genera frustració en les persones refugiades i en les que hi estan treballant. Es poden millorar les condicions de les persones que ja són aquí.

Per tant, està d'acord que hi ha incompetència?

No sé si dir-ne incompetència, però dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades. Que els preguntin com estan. D'altra banda, hi ha molta gent que fa molt bona feina.

I el ciutadà què pot fer?

Sensibilitzar l'entorn, denunciar el racisme i la xenofòbia, mobilitzar-se per fer visible que som molts i apuntar-se; per exemple, al pla de mentoria de la Generalitat... No cal anar-se'n, a Grècia, al Líban o a Turquia, a cooperar, des d'aquí es pot actuar. Per sort tenim una societat envejable i compromesa.

És moda defensar els refugiats?

Beneïda moda aquesta i no pas votar Le Pen o impulsar Plataformes x Catalunya. Hem de fer que la qüestió dels refugiats no deixi de sortir als mitjans, per no oblidar-los com els sahrauís o els palestins. Els moviments migratoris d'Europa no es veien des de la Segona Guerra Mundial i han de mantenir-se a les portades dels mitjans.

Hauria marxat a un camp de refugiats sense una càmera?

Vam marxar sense càmera, però amb el mòbil. Vam anar-hi a fer tallers per a infants. El debat de si penjar fotos o no a les xarxes socials existeix entre els voluntaris. Al final penses que tota denúncia és bona. Així va començar la campanya, vam penjar històries a les xarxes, s'hi va anar sumant gent i es va fer grossa.

Com veu el futur de la gent dels camps de refugiats?

Fa molt temps que hi són, dos hiverns, i cada cop és més dur. Han de poder sortir d'allà, anar on vulguin i refer la vida. La majoria voldrien tornar al seu país, però malauradament no poden. I no els podem deixar allà en tendes de campanya sense fer res.

Sònia Pau

15/02/2017

El Punt Avui

“Els intestins són el nostre segon cervell. El bròcoli i el te verd són bons aliats”

Entrevista a Xevi Verdaguer: psiconeuroimmunòleg, fisioterapeuta, posturòleg i conferenciant

Xevi Verdaguer, fisioterapeuta, divulgador científic i expert en psiconeuroimmunologia, ha investigat els efectes de l'alimentació sobre la salut, entenent l'estómac i els intestins com un segon cervell que es comunica amb el primer. Sovint, el ritme frenètic del dia a dia no ens permet aturar-nos a pensar en la importància cabdal de l'alimentació en les nostres vides per evitar malalties. Mitjançant el cicle de conferències Transforma't, Verdaguer ha viatjat per tot el país.

“Les alteracions digestives i el dèficit vitamínic i mineral expliquen la majoria de les patologies actuals.” Aquesta és una de les frases que t'agrada recordar en les teves conferències?

El nostre segon cervell, que és el que ens dona problemes digestius, està tan influenciat pel que mengem, per l'exercici físic que fem, per l'estrès que suportem, que quan s'espatlla ens dona molts problemes, no només digestius. Per tant, és molt habitual per a mi demanar als pacients com van de ventre, com caguen, si tenen gasos i si fan olor o no.

Això et dona molta informació...

Hi ha gent que davant l'estrès té caques pastoses o diarrea. Altres tenen problemes amb l'alimentació. Hi ha aliments que els provoquen molts gasos o intolerància.

Tu sempre parles de les femtes i dius: “Si floten, malament...”

Si floten, sempre, malament. Quan les caques floten pot ser per una mala digestió dels greixos o per un excés d'un gas que tenim a l'intestí que es diu metà. Si és per una mala digestió de greixos, és perquè et falta bilis. Caldria vigilar la vesícula biliar. Quan les caques floten per culpa del metà, acostuma a tractar-se de persones que solen tenir restrenyiment i solen estar deprimides, i els seus pets, que en tenen molts, no fan pudor. I si fas caques i el xurro s'enfonsa de cop? Probablement has menjat molt poca fibra, fruita, amanides, cereals... Les femtes han de fer com el Titànic: a poc a poc, s'han d'anar enfonsant!

Ets el primer català que estudia psiconeuroimmunologia. En què consisteix?

És una modalitat de medicina integradora. El primer que estudiem és la P de la PNI, que és la part emocional. El nostre intestí, com el nostre sistema hormonal o immunològic, està molt influenciat per l'estrès, pels teus pensaments, les teves creences. El sistema neurològic, immunològic i endocrí estan interrelacionats. A les consultes necessitem un equip multidisciplinari: endocrinòlegs, traumatòlegs, digestòlegs...

La solució per al restrenyiment seria menjar fibra soluble?

La fibra de la dieta és indispensable per anar bé de ventre. Se'n troba a totes les hortalisses, les verdures, els llegums, la fruita seca, la fruita... De vegades el restrenyiment es cura molt fàcilment seguint una alimentació més variada amb fibra i aliments que portin midó, bàsicament cereals i llegums. Si falla, llavors donem suplements probiòtics.

També parles molt de la salut hormonal femenina i de la paraula ‘estrògens'...

Els estrògens són una hormona sexual que es considera femenina tot i que els homes també en fabriquem. L'acumulació i la seva falta donen greus problemes: els estrògens poden donar restrenyiment. Llavors aquestes persones no milloraran amb la fibra i els probiòtics, perquè el seu problema no és l'intestí: tenen un restrenyiment per culpa d'excés d'estrògens. Llavors han de resoldre el problema hormonal amb l'alimentació, l'exercici físic, el contacte amb el sol, perquè la vitamina D del sol ens ajuda a no tenir tants estrògens. Les dones que tenen excés d'estrògens ho sabran d'una manera molt senzilla, perquè a finals de mes tindran dolors premenstruals i sensibilitat a les mames. Els nois típicament tindran hemorroides i greix acumulat als malucs i a les mames.

Hi ha aliments positius per evitar els estrògens: el bròcoli i la remolatxa.

La remolatxa ens ajuda especialment en un enzim del fetge que és el responsable de la metilació. Tots els matins em prenc un suc de remolatxa.

Quina és la teva dieta?

No menjo mai gluten, i no soc celíac, perquè els cereals amb gluten tenen uns altres components, que no és el gluten, que generen petites inflamacions al nostre cos. Aquestes petites inflamacions són les que fan baixar els transportadors hormonals i llavors se'ns acumulen els estrògens. La gent que deixa el gluten notarà que va més bé de ventre o que redueix les hormones femenines, es desinflarà, tindrà més energia... El meu esmorzar sempre està pensat per millorar la diversitat bacteriana. S'ha vist que, si tenim una diversitat bacteriana al nostre intestí, ajudem a millorar les malalties que són per inflamació, com ara la depressió, les malalties cardiovasculars i les malalties neurològiques de l'envelliment. Sempre em prenc als matins quefir d'ovella o te kombutxa. Són els dos fermentats que no falten a la meva nevera. Menjo fibra soluble, o me la prenc en forma de plàtan o cereals de fajol amb formatge o xocolata negra, que és un aliment molt ric en polifenols, que també van bé per millorar els bacteris intestinals. Per dinar i sopar alterno peix, carn, ous, marisc... I sobretot intento fer un entrant de verdures o amanides i un segon plat en què alterno proteïna animal i llegums.

Hi ha hagut un increment de persones amb intolerància al gluten. És degut a alguna cosa?

Els estudis científics ens estan explicant que les al·lèrgies o les intoleràncies alimentàries surten perquè el nostre sistema immunològic, que en un 80% el fabriquem a les nostres vellositats intestinals, no ha digerit bé certs aliments. Una pot ser els nivells d'estrès a què estem sotmesos, i això debilita l'intestí. L'altre, els tòxics ambientals a què estem sotmesos avui en dia: l'arsènic és espectacular.

D'on ve l'arsènic?

Prové de l'aigua que bevem i de l'aigua que beuen els animals i amb què reguem les fruites i les verdures. Hi ha gent que té aparell d'osmosi a casa. És el primer que crec que hauríem de fer: tenir aparells d'osmosi que sapiguem segur que filtren l'arsènic.

A les teves conferències parles del te i de deixar de consumir molts derivats de la vaca...

El te verd és molt ric en uns polifenols que es diuen epigalocatequina galato. És un polifenol amb què la indústria alimentària ha fabricat fins i tot suplements d'aquest fitoquímic que té moltes propietats interessants, i una és frenar un dels mecanismes que poden provocar metàstasi. Hi ha molta gent que fa dos cafès amb llet al dia o que pren formatge cada dia. Em pregunto: què en farem de tants factors de creixement? Quan redueixes sucres i redueixes làctics de vaca, la insulina baixa en picat. El primer que notaràs en la gent és que s'aprima i el segon, que la pell deixa de ser grassa.

Ens pots dir cinc aliments que hem de tenir en la nostra dieta?

Crec que el que hem de tenir és un super-intestí, perquè quan nosaltres mengem segons quin aliment, si tenim bé els bacteris, aquest aliment farà que tinguem uns àcids grassos que ens ajuden a prevenir. Els polifenols de la dieta, com la xocolata o el te verd, o el te kombutxa, que es fabrica amb te verd. El bròcoli és molt important, perquè els seus metabòlits que ens protegeixen són molts, però els has de fabricar si tens l'intestí bé. Les nous del Brasil són molt riques en seleni, una substància que ens ajuda a augmentar els nivells antioxidants.

I com podem fer incrementar la serotonina?

La gent que no té prou serotonina té dolors crònics: contractures, migranyes, mal de cap... Tu has de fabricar aquesta serotonina amb uns bacteris de l'intestí en un 80%. Si millorem la diversitat bacteriana, fabricarem més serotonina. Els aliments que els porten són el quefir i els nabius. S'han fet estudis en humans i s'ha vist que només prenent quefir cada dia durant quatre setmanes ja puja la serotonina. I els nabius, en sis setmanes.

I què hem de fer per trigar a envellir?

Necessitem antioxidants. Hi ha gent que opta per prendre antioxidants: vitamina C, E, polifenols, però realment tenim un gen que es diu NRF2 que, quan tu el poses en marxa, fabrica antioxidants, per tant és el gen antiinflamatori i antioxidant. L'aliment que més activa aquest gen és el bròcoli.

Se li hauria d'aixecar un monument al bròcoli!

La veritat és que és tan diversa la seva activitat...

Treus llibre per Sant Jordi...

Sí, Transforma la teva salut, i és un llibre que serà un manual, pràcticament. Hi tinc la vida, en aquest llibre!

Xantal Llavina

08/01/2017

El Punt Avui

“No és una limitació, és un estil de vida”

Reivindicació · Elisabeth Barceló és una jove de 24 anys amb paràlisi cerebral que reivindica que les persones amb discapacitat no han de limitar els seus objectius en la vida estudis · Cursa 3r d'educació social a la UdG, quan molts li van dir que no ho aconseguiria

Elisabeth Barceló, protagonista d'aquest article, fotografiada al Barri Vell de Girona Foto: ALUMNES MÀSTER FOTOGRAFIA ERAM.

Si busques la paraula discapacitat al diccionari trobes: “restringit de capacitats físiques”. En canvi, si busques la paraula minusvàlua, trobes: “disminució del valor d'una cosa”. Per tant, em pregunto per què la gent parla d'un món de minusvàlids, en què els discapacitats són els protagonistes? Què passa, que pel fet de tenir una o diverses parts del cos restringides valem menys? Som minoritaris? No crec que tinguin res a veure, les dues paraules. Aquesta, si més no, és la meva mirada, una mirada oberta que tothom hauria de tenir. Tothom hauria de prendre consciència que una persona en cadira de rodes és una persona igual que les altres però amb una cadira al cul. Crec que la societat, no està preparada per acollir-nos. Hauria d'haver-hi un canvi molt bèstia.

Em dic Elisabeth Barceló López, pateixo paràlisi cerebral des que vaig néixer i això m'impedeix caminar. Tinc 24 anys i estudio tercer d'educació social a la Universitat de Girona. Llegir i escriure són les meves dues grans passions, sobretot escriure. Quan tinc un bon llibre, no em cal la televisió, ni res que no sigui estar a casa meva fent el que m'agrada. Per aquesta raó, estic escrivint un llibre autobiogràfic, que ara l'he deixat a l'aire, l'estic a punt d'acabar però la meva prioritat és treure'm la carrera.

Actualment només soc a Palafrugell els caps de setmana. Els dies lectius visc a la residència Mifas (Fundació Minusvàlids Físics Associats) de Girona.

És el meu primer any vivint a Girona, ja que el primer i segon curs de carrera anava cada dia amb autobús, arribava a casa a les deu del vespre i em posava a fer feina.

Soc una persona que m'agrada reivindicar-me, per mi i pels altres. Per això, reivindicaria que tots els autobusos estiguessin adaptats, ja que la meva vida, des de fa catorze anys és a Girona i tinc molts problemes per agafar un bus improvisadament i estar amb els amics o quedar per fer un treball, ja que haig d'avisar amb dos dies d'antelació perquè el bus pugui estar condicionat per a mi.

Som al segle XXI o al segle XVIII? Em trobo en circumstàncies d'aquestes tot sovint. L'altre dia, perquè em venguessin un producte de la farmàcia vaig haver d'avisar la farmacèutica que sortís a fora perquè l'establiment no estava adaptat perquè hi pogués entrar. Un altre cas és el del meu poble, on contínuament em trobo fanals al mig de la vorera, fet que m'impedeix moure'm amb comoditat pel carrer. Diàriament també sento comentaris com “ai, pobreta!” i jo penso: tinc la vida que vull.

Penso que hi ha d'haver un punt d'inflexió del que és prioritari i del que no. Ens hi hem de posar tots i construir un món d'igualtat tinguem discapacitat o no. Crec que s'hauria de canviar la concepció d'una ciutat adaptada i facilitar la vida de tots els que hi viuen.

Tot i així, em considero una persona positiva, actualment puc dir que soc feliç encara que com tota persona he viscut moments que m'han fet minvar l' autoestima. Recordo episodis de la meva infància complicats.

Des de petita, a la llar d'infants, vaig trobar obstacles com la imposició d'uns horaris que no estaven adaptats a les meves condicions. Tanmateix, aquest problema es va poder solucionar canviant-me de llar. Allà no vaig tenir cap problema, tenia total llibertat. Jo soc partidària que quan les coses es fan amb ganes, es fan bé.

El següent episodi que recordo, va ser a primària, quan eren els mateixos professors els que em posaven males cares per acompanyar-me al lavabo, per fer exàmens… I contínuament, em desvaloraven, de manera que m'afectava personalment. Tots aquests fets em van provocar inseguretat. Poc temps després la vaig recuperar amb l'ajuda del centre d'educació especial Palau, on anava i compartia els estudis d'ESO amb l'IES Sobrequés. Al centre em van donar el que necessitava: sentir-me estimada, veure que algú confiava en mi i que podia aconseguir el que jo volgués.

A partir d'aquí vaig decidir no escoltar tots els que em deien que no arribaria enlloc, i em vaig treure el batxillerat, que és allò que tant somiava. Quan vaig finalitzar els estudis, vaig voler fer la selectivitat en contra del que tothom em deia. En aquell moment no m'hi anava la nota perquè tenia molt clar que volia fer un cicle formatiu. Però en veure que la vaig aprovar, vaig seguir el que sentia i vaig entrar al grau d'educació social a la Universitat de Girona. Fins avui, que no tinc cap problema per fer el que em ve de gust a cada moment.

Per ser feliç, només cal estar envoltada de la gent que estimes, i sobretot, si vols ser plenament feliç i sentir-te segur del que estàs fent, no escoltis ningú. La vida m'ha ensenyat que siguin quines siguin les teves circumstàncies, et proposis el que et proposis, si tu tens ganes de fer-ho, només has d'escoltar el que et diu el teu instint i si t'equivoques, no passa res, però no t'equivocaràs si segueixes el que tens dins. Només així les coses poden sortir bé.

Aida Rodà/Alba Orozco

13/02/2017

El Punt Avui

“No caus en la droga per la substància sinó per una mala gestió de les emocions”

Eduardo Torras va estar enganxat a l’alcohol i la cocaïna durant més de 15 anys i, un cop recuperat, va decidir fundar Sport2live, una empresa social que ajuda a la rehabilitació de drogodependents a través de l’esport. Des del 2013 han donat servei a unes 250 persones

Quan va entrar al Programa d’Emprenedoria de La Caixa, el 2015, Torras va poder deixar la seva feina per dedicar-se exclusivament a Sport2live. / R. MARIGOT

Aclareix que els seus programes esportius en cap cas substitueixen les teràpies tradicionals, però insisteix que les complementen i que afavoreixen la recuperació: “Les persones que venen al 75% d’entrenaments i van al 100% de les teràpies en 18 mesos reben l’alta. Són dades objectives”. El projecte, que va néixer el 2013 i també dona servei a persones amb malalties mentals, acaba de rebre el premi d’integració de la Fundació Catalana per a l’Esport.

Com va néixer Sport2live?

Jo vaig tenir problemes amb les drogues de molt jove i el 2007 vaig ingressar a la comunitat terapèutica Font Fregona de Torrelles de Foix per seguir un procés de desintoxicació que va durar 23 mesos. El 2011 un company em va enviar un whatsapp dient-me que havia recaigut i vaig pensar: “Què has fet tu que no hagi fet ell? Si vam tenir els mateixos terapeutes, els mateixos psicòlegs...” I em vaig adonar que a mi l’esport m’havia ajudat molt.

En quin sentit?

M’havia ofert uns objectius i unes rutines: els divendres al vespre ja no tenia aquella angoixa de sortir de nit, perquè sabia que l’endemà havia quedat per fer esport amb uns companys i que no els podia deixar penjats. Molts cops la persona que està deixant les drogues se sent sola perquè s’ha d’allunyar del cercle que tenia: col·legues de festa, gent que també consumeix... En l’esport troben un nou cercle d’amistats molt més sa.

I considereu que aquest vessant social és bàsic per a la rehabilitació.

Sí, esclar. Sempre s’ha mitificat molt la substància; s’ha pensat que si consumies acabaries sent toxicòman. Però tots coneixem gent que de jove s’emborratxava cada cap de setmana i que va arribar un moment que ho van deixar de manera natural. Per a mi el més important és per què consumeixes. Sempre explico un experiment d’un científic canadenc [Bruce Alexander] que oferia morfina i aigua a les rates: les que estaven soles, en gàbies individuals, prenien la morfina fins a morir; però n’hi havia unes altres, que vivien en grup en una espècie de rataparc on tenien de tot -espai per moure’s, rodes per jugar...-, que acabaven descartant la morfina i preferien beure aigua, menjar, tenir sexe entre elles... Quan em drogava, la meva vida era una gàbia, i l’esport va ser el meu rataparc. En realitat, no caus en la droga per la substància en si sinó per una mala gestió de les emocions.

A quines emocions et refereixes?

Utilitzes les drogues per tapar crisis emocionals, tot el que et fa mal o no vols sentir: la ràbia, la frustració, la ira, la pena, fins i tot l’alegria... Jo quan tenia un bon dia ho celebrava amb whisky i cocaïna; quan en tenia un de dolent l’intentava oblidar amb whisky i cocaïna. Parlo amb els nostres usuaris, i tots han viscut experiències similars.

Passats uns anys, consideres que ja ho tens totalment superat?

Sempre s’ha de vigilar molt, sempre, sobretot amb l’alcohol. Mira, en el cas de les drogues tu t’allunyes de la gent amb qui consumies, deixes d’anar als afters, esborres el telèfon del camell... i tens pocs inputs per reincidir. Però l’alcohol és a tot arreu i la pressió social és molt gran. Beure està molt associat a les celebracions, i a l’èxit.

I què feu a Sport2live per intentar combatre aquestes addiccions?

Els nostres usuaris comencen amb un grup d’entrenament i al cap d’un temps els oferim la possibilitat de participar en proves de running, triatlons... Paguen una quota similar a la d’un gimnàs i tenen dret a utilitzar instal·lacions esportives, a un entrenador i a uns informes que els ajuden a visualitzar el progrés de la seva recuperació i que també són útils per als seus terapeutes. Pensa que el terapeuta potser veu aquella persona dos cops al mes; nosaltres, quatre a la setmana, i els podem donar informacions útils no tan sols pel que fa a l’evolució esportiva, sinó també pel que fa al compromís, al comportament... Per exemple, teníem una noia molt tímida i els terapeutes volien saber com es relacionava amb els companys, si es quedava amb ells després de l’entrenament...

I les persones que no es poden permetre aquestes quotes en queden fora?

No, tenim beques per a persones amb problemes econòmics; mai no hem deixat ningú fora. El que sí que teníem clar des de l’inici és que necessitàvem uns ingressos propis, un model de negoci, perquè si vius només de les ajudes el dia que te les retiren -per retallades o pel que sigui- estàs mort, i has de suspendre tota l’activitat, que seria molt injust per als usuaris. Les ajudes són per finançar aquestes beques, no per pagar nòmines.

Suposo que de les 250 persones que han passat per Sport2live des del 2013 n’hi ha que no han tingut l’evolució que esperàveu...

Hem tingut un 13% de persones que han recaigut i que després han tornat al programa, i això forma part del procés de recuperació. Sona malament, però pot arribar a ser bo tenir una recaiguda si ets capaç d’aprendre’n. En canvi, hem tingut un 9% de persones que han recaigut i ja no en sabem res. És una xifra baixa, però fa mal. El primer cop que ens va passar, vaig haver d’anar al meu psicòleg, perquè m’ho qüestionava tot...

I quina conclusió en vas treure?

Em va dir: “De quantes persones estem parlant? Quaranta? Doncs el que pots fer és anar cada dia a fer guàrdia a casa seva per evitar que es droguin”. Evidentment, això no ho podia fer. Si acompanyes la persona, si parles amb ella i amb la família, però resulta que quan arriba a casa se’n va a comprar droga, no hi pots fer més.

Dani Colmena

12/02/2017

Ara.cat

“La planta d’oncologia infantil és un lloc alegre, ple de vida”

Paco Arango, productor i director de cinema, creador de la Fundació Aladina

 

Tinc 50 anys. Vaig néixer a Mèxic. Solter. Llicenciat en Art Dramàtic i Filologia Francesa. En la política hi veig caos, i això del mur de Mèxic em sembla surrealista. No és que tingui fe, sinó vivències: sé que hi ha un més-enllà

Vostè era músic, què va passar?

Sí, dels 25 als 32 anys vaig ser cantant, vaig gravar cinc discos. Però un dia corrent pel parc, trist perquè acabava de trencar amb la meva nòvia, un nen que m’assenyalava va dir: “Mira, mama, aquest és un famós!”, no va dir un cantant.

Per ser fill de qui és?

Sí, el meu pare és un empresari d’èxit. Jo volia una vida al marge de l’entorn de la fama.

Va crear una productora de cinema i te­levisió.

Em vaig posar darrere les càmeres i va ser tot un encert. I vaig començar un voluntariat a l’hospital del Niño Jesús, a oncologia infantil. Conscient de la meva vida privilegiada vaig voler tornar alguna cosa del que se m’havia donat.

I el va absorbir.

Sí. Em vaig dedicar als adolescents, que eren els pacients oblidats. Hi havia molta activitat per a nens, però no per a ells. Els vaig crear un espai propi prohibit per a metges i pares. Em vaig entestar que el càncer no fos un impediment per a la diversió.

I què van fer ells per vostè?

Jo era un addicte a la feina, aquells nens m’han ensenyat que hi ha alguna cosa més important que jo, aleshores em perdono i m’estimo més. Conviure amb nens amb càncer és el mes dur que es pot experimentar, però he entès el que realment és important en la vida.

I va crear la seva fundació.

Si un vol veure el que és la felicitat, que vingui amb mi a un hospital; lluny de ser un lloc tràgic, és un lloc alegre, ple de vida.

Què és el més dur?

Als EUA quan un adolescent s’ha de morir al primer a qui informen és a ell, i ell els ho diu als pares. A Espanya i a molts països se’ls diu als pares i a l’adolescent se li sol mentir, però ells ho saben... i això crea molta incomunicació i solitud, aquesta és la part més dura.

Per als nens i per als pares.

Sí. Molts nens no es deixen anar pels pares. És important que els pares entenguin que cal ajudar els fills a partir, parlar sense por, expressar-ho tot... Hi ha pèrdues amb pau.

Vostè es permet plorar?

Només vuit segons: hi ha altres nens i famílies que necessiten el teu humor i la teva alegria.

Això deu apujar les defenses.

Jo els dic als adolescents que mirin la quimioteràpia com una amiga, que li diguin literalment al seu cos: “Ve una senyora que es ficarà dins de mi amb sabates de golf i em destrossarà, però és la meva convidada d’honor”. Si un adolescent fa aquest exercici els efectes secundaris de la quimioteràpia es redueixen un 30%.

El 80% ho superen.

D’entrada cal un tractament de xoc. Els pares em preocupen més que els fills, que acaben trobant el seu espai i els seus recursos.

Els nens porten la mort amb més natu­ralitat?

Sí, perquè no hi són un dilluns o un divendres, a les nou o a les cinc, simplement hi són. És un ­viatge cap a l’acceptació i la seva manera de portar la malaltia acostuma a ser molt sàvia. El pitjor dia és el del diagnòstic, és com la loteria però al revés. Sap què és més nociu?

No.

El nom: càncer espanta molt, té massa connotacions, per això a la meva última pel·lícula l’adolescent explica que el metge va decidir dir-li regalèssia. Jo el que faig és fer parlar aquells pares que acaben de rebre aquesta paraula amb altres pares veterans.

Són un consol?

Una dosi de realitat, els expliquen que els seus fills, malgrat les circumstàncies, s’ho estan passant bé, i que ells s’han de cuidar perquè la seva coherència psicològica és essencial.

Els fills són els que ho porten més bé?

Sí, ens necessiten més les famílies. No acostumo a parlar-ne, però on soc més útil és en la mort. M’ocupo de tots els tràmits funeraris i durant un any acompanyem els pares juntament amb altres pares que ho han viscut.

A la seva primera pel·lícula ja abordava aquest tema.

Li vaig prometre a l’Antonio, un adolescent, que en seria el protagonista. Quan vaig escriure el guió ell m’anava fent peticions: “Vull tenir nòvia, al teu guió”. Es va curar del càncer, però el va acabar matant un virus: el guió es va complir.

Escoltiiii!

Ho sé, és molt dur, però amb els diners que va recaptar la pel·lícula vam crear un centre de trasplantaments i vam poder salvar 2.000 nens. I la pel·lícula és un cant a la vida.

M’està confonent.

He perdut més de 400 nens a peu de llit, però tinc proves inequívoques que hi ha alguna cosa més. S’ha de viure la vida com un regal, ajudant el proïsme; som tots al mateix planeta, tots som del mateix equip, i tothom té problemes.

Agredolç, com les seves pel·lícules...

Vull explicar que hi ha una altra manera de viure, que cal estar obert i atent perquè contínuament la vida et posa davant d’oportunitats de saber, d’ajudar; vull dir que la màgia existeix.

...?

La meva primera pel·lícula es diu Maktub, que significa “el que està escrit”, a Mèxic en diuen diosidencias. La causalitat és constant i aclaparadora en la meva vida. Hem de deixar la porta oberta a la possibilitat que hi ha una vida millor de la que ens permetem viure, una vida basada en l’amor.

100% positiva

El 17 de febrer s’estrenarà Lo que de verdad importa, una pel·lícula cent per cent benèfica i “cent per cent positiva”, afegeixel seu autor i director. La seva fun­dació, Aladina ( www. aladina.org), compleix deu anys i ja ha ajudat uns 12.000 nens, amb nom i cognom, malalts de càncer, ha realitzat grans millores hospitalàries, una UCI infantil en un hospital públic... Amb la recaptació de Maktub la fundació va fer un centre de trasplantaments de medul·la òssia per a nens. Amb aquesta segona pel·lícula internacional, Lo que de verdad importa, aplaudida pel públic en la preestrena, donaran el 100% dels beneficis als cam­paments internacionals per a nens greument ­malalts que va fundar Paul Newman.

Ima Sanchís

08/02/2017

La Vanguardia

Rituals interreligiosos: habituals i necessaris?

Participar en els rituals d’una religió que no és la pròpia és una temàtica complexa, polèmica i poc estudiada

El festival hindú d’Annakut, a Calcuta, en què les autoritats dels temples ofereixen arròs als assistents. / RUPAK DE CHOWDHURIF / REUTERS

S'imposa la necessitat de diàleg i entesa entre creences. L’anomenat diàleg interreligiós, conegut també com a diàleg interconfessional per la seva voluntat d’establir vincles amb aquelles confessions que no es defineixen com a religioses, és constant i va en augment a tot el món, malgrat la contrapart excloent i refractària a qualsevol tipus de convivència. Una contrapart, cal recordar-ho, sovint empesa per motius ideològics amagats sota un discurs religiós, buscant una legitimitat en la paraula que perd automàticament en la pràctica. La tasca de qualsevol iniciativa que fomenti el diàleg interreligiós i interconfessional és essencial per mantenir el fràgil llaç que ens continua fent humans, malgrat tot. Un diàleg que en la seva primera etapa, com qualsevol diàleg veritable, es nodreix de paraules, però que necessita anar més enllà del formalisme perquè veritablement fecundi. A tot el món coneixem cada vegada més casos d’aquestes trobades entre comunitats religioses que emfatitzen els punts en comú al voltant del respecte i la convivència, tant des del nivell institucional, com de base i que volen respondre a una necessitat de la gent. Necessitat de conèixer, de parlar, de respectar.

Límits i oportunitats

En un entorn religiós, els rituals són font d’identitat que, simbòlicament, nodreixen la vivència d’aquella comunitat. Són pràctiques que, en si mateixes, donen significat a l’experiència del creient. Un creient que, en tot ritual, és centre i alhora perifèria: peça clau perquè el ritual es pugui desenvolupar i alhora prescindible en tant que individu, ja que tot ritual transcendeix la noció d’autoria: el ritual necessita persones, no personalismes. És el creient qui s’endinsa plenament en el ritual i alhora és el ritual el que penetra marcadament en el creient. Per aquestes característiques tan especials, la varietat de rituals associats a una religió en particular són tan protegits pels seus fidels.

Però aquesta protecció sovint esdevé excloent quan, precisament per por que el ritual en si es desvirtuï, la mateixa comunitat no deixa que ningú de fora hi participi. Alguns hi veuen una porta oberta a la transgressió que no cal promoure. No obstant això, en un món que està més abocat a la pluralitat que mai i on és imperiosa la necessitat de construir ponts de convivència, alguns sectors en l’àmbit del diàleg interreligiós comencen a promoure cada vegada més aquesta pràctica de participar en els rituals de l’altre. És una qüestió complexa i polèmica, incipient i, com a tal, amb poca reflexió teòrica al darrere.

Des dels estudis religiosos no és habitual trobar gaires reflexions sobre aquesta temàtica, per això és molt benvinguda la tasca que han fet els professors Marianne Moyaert i Joris Geldhof recopilant perspectives teòriques i estudis de casos de diversos àmbits al llibre Ritual participation and interreligious dialogue. Boundaries, transgressions and innovations (Bloomsbury), on diversos experts analitzen les complexitats i matisos que desperta la qüestió.

En primer lloc cal diferenciar entre una pregària multireligiosa i una d’interreligiosa. La primera és més habitual i succeeix quan membres de diverses tradicions religioses es troben sota un objectiu comú, ja sigui una catàstrofe natural (terratrèmols, tsunamis...), humana (un atemptat terrorista, una guerra...) o per reivindicar la pau i la convivència. En aquests casos, la pregària multireligiosa ofereix un espai en què els representants de cada religió resen segons la seva fe i la resta els acompanya amb respecte i silenci. És una manera no participativa i molt més freqüent que la pregària interreligiosa, en què els membres que no formen part d’aquella religió són convidats a participar activament en el ritual com si fossin uns fidels més d’aquella tradició.

Polèmica i necessitat

Tenint en compte que venim d’un passat no gaire llunyà on les grans religions del món estaven enfrontades i solien mostrar discursos excloents, és fàcil entendre que aquest tipus de pregària interreligiosa encara desperti molta polèmica. ¿És possible participar sincerament en el ritual d’una altra creença? Quins són els seus aspectes positius i quins els negatius? La complexitat és gran i afecta tant a qui entra en aquest espai que no és el propi com a qui l’acull: hoste i amfitrió tenen, en aquest cas, dubtes i pors, on la intenció és clau.

Les persones que expliquen per què volen participar en el ritual d’una altra religió ho fan normalment empeses per la necessitat de solidaritzar-se amb aquella comunitat, però sovint això també desperta recel perquè es pot interpretar com una mena de superioritat espiritual en l’actitud d’aquestes persones. En altres contextos, en canvi, la participació en rituals interreligiosos és molt habitual i tradicional: diversos exemples asiàtics ens mostren com la població musulmana, budista, hindú o cristiana es troba en espais compartits, per exemple santuaris o pelegrinatges. Aquest fet porta a concloure que les societats on la convivència entre religions és centenària és més fàcil que es doni aquest vincle sense per això caure en el sincretisme.

La clau d’aquesta participació, com recorda Joris Geldhof, professor a la Facultat de Teologia de Leuven (Bèlgica), és participar-hi amb prudència, respecte i, en especial, sensibilitat. Geldhof assenyala també la dificultat a l’hora de pensar, des de la teoria, aquesta temàtica: “Estem tractant una qüestió que té una particularitat concreta davant la qual els nostres marcs de referència generals i les teologies tradicionals no estan adaptats, ja que no podem reduir-ho a un fet individual, acció, problema, experiència o símbol, sinó a una combinació de tot això. Per tant, necessitem més reflexió sobre aquestes trobades per generar un llenguatge que pugui descriure la idiosincràsia dels rituals interreligiosos i que també respecti la seva naturalesa misteriosa. Aquesta perplexitat, per sobre de tot, està relacionada amb l’especificitat irreductible dels rituals, que mai poden ser un mer objecte de recerca”, conclou.

Dídac P. Lagarriga

08/02/2017

Ara.cat

L'Hospital Trueta implanta per primer cop un desfibril.lador automàtic cardíac per revertir una mort sobtada

Calculen que aquest any instal·laran una vintena d'aparells mentre que la resta, entre 50 i 60, es continuaran col·locant al Clínic de Barcelona 

L'hospital Josep Trueta de Girona ha implantat el primer desfibril·lador automàtic implantable (DAI). Són aparells que es col·loquen sota el pit i un petit cable o elèctrode es connecta al ventricle dret del cor a través de la vena subclàvia. Aquest elèctrode monitora el sistema elèctric del cor i, quan interpreta que es produeix una arítmia maligna, hi aplica una descàrrega que fa que el cor recuperi el ritme normal i evita així que es produeixi una mort sobtada.

El procediment va tenir lloc divendres passat, a càrrec d'un equip de professionals encapçalats per Rafael Agües. La pacient, de 74 anys, ja està d'alta al seu domicili. Els DAI estan indicats per a determinats pacients que presenten arítmies que poden ser mortals. Normalment, són pacients amb una insuficiència cardíaca molt avançada, amb cardiopatia isquèmica o amb malalties cardíaques genètiques.

El Trueta calcula que aquest any implantarà una vintena de desfibril·ladors automàtics, mentre que la resta de casos (entre 50 i 60) es continuaran derivant a l'hospital Clínic de Barcelona, tal com es feia fins ara en tots els casos de la regió sanitària de Girona. Els implants que es comencen a realitzar al Trueta són justament els dels pacients que requereixen estar hospitalitzats i monitorats fins a la implantació del dispositiu.

El fet de poder-los fer el procediment al Trueta permetrà que aquesta espera es redueixi a pocs dies. A aquests pacients, els hi fan la implantació del dispositiu a Girona i, també, el seguiment posterior. En els propers mesos preveuen que el seguiment de tots els desfibril·ladors de la regió sanitària es pugui fer a Girona mateix, evitant el desplaçament a Barcelona dels pacients.

La implantació dels desfibril·ladors automàtics i el seguiment posterior és el primer embrió del que serà la nova Unitat d'Arrítmies del Servei de Cardiologia del Trueta, un espai en el qual caldrà fer una inversió, tant per a obres com per a equipaments, i que se situarà també a la sisena planta.

ACN

09/02/2017

Diari de Girona