“No caus en la droga per la substància sinó per una mala gestió de les emocions”

Eduardo Torras va estar enganxat a l’alcohol i la cocaïna durant més de 15 anys i, un cop recuperat, va decidir fundar Sport2live, una empresa social que ajuda a la rehabilitació de drogodependents a través de l’esport. Des del 2013 han donat servei a unes 250 persones

Quan va entrar al Programa d’Emprenedoria de La Caixa, el 2015, Torras va poder deixar la seva feina per dedicar-se exclusivament a Sport2live. / R. MARIGOT

Aclareix que els seus programes esportius en cap cas substitueixen les teràpies tradicionals, però insisteix que les complementen i que afavoreixen la recuperació: “Les persones que venen al 75% d’entrenaments i van al 100% de les teràpies en 18 mesos reben l’alta. Són dades objectives”. El projecte, que va néixer el 2013 i també dona servei a persones amb malalties mentals, acaba de rebre el premi d’integració de la Fundació Catalana per a l’Esport.

Com va néixer Sport2live?

Jo vaig tenir problemes amb les drogues de molt jove i el 2007 vaig ingressar a la comunitat terapèutica Font Fregona de Torrelles de Foix per seguir un procés de desintoxicació que va durar 23 mesos. El 2011 un company em va enviar un whatsapp dient-me que havia recaigut i vaig pensar: “Què has fet tu que no hagi fet ell? Si vam tenir els mateixos terapeutes, els mateixos psicòlegs...” I em vaig adonar que a mi l’esport m’havia ajudat molt.

En quin sentit?

M’havia ofert uns objectius i unes rutines: els divendres al vespre ja no tenia aquella angoixa de sortir de nit, perquè sabia que l’endemà havia quedat per fer esport amb uns companys i que no els podia deixar penjats. Molts cops la persona que està deixant les drogues se sent sola perquè s’ha d’allunyar del cercle que tenia: col·legues de festa, gent que també consumeix... En l’esport troben un nou cercle d’amistats molt més sa.

I considereu que aquest vessant social és bàsic per a la rehabilitació.

Sí, esclar. Sempre s’ha mitificat molt la substància; s’ha pensat que si consumies acabaries sent toxicòman. Però tots coneixem gent que de jove s’emborratxava cada cap de setmana i que va arribar un moment que ho van deixar de manera natural. Per a mi el més important és per què consumeixes. Sempre explico un experiment d’un científic canadenc [Bruce Alexander] que oferia morfina i aigua a les rates: les que estaven soles, en gàbies individuals, prenien la morfina fins a morir; però n’hi havia unes altres, que vivien en grup en una espècie de rataparc on tenien de tot -espai per moure’s, rodes per jugar...-, que acabaven descartant la morfina i preferien beure aigua, menjar, tenir sexe entre elles... Quan em drogava, la meva vida era una gàbia, i l’esport va ser el meu rataparc. En realitat, no caus en la droga per la substància en si sinó per una mala gestió de les emocions.

A quines emocions et refereixes?

Utilitzes les drogues per tapar crisis emocionals, tot el que et fa mal o no vols sentir: la ràbia, la frustració, la ira, la pena, fins i tot l’alegria... Jo quan tenia un bon dia ho celebrava amb whisky i cocaïna; quan en tenia un de dolent l’intentava oblidar amb whisky i cocaïna. Parlo amb els nostres usuaris, i tots han viscut experiències similars.

Passats uns anys, consideres que ja ho tens totalment superat?

Sempre s’ha de vigilar molt, sempre, sobretot amb l’alcohol. Mira, en el cas de les drogues tu t’allunyes de la gent amb qui consumies, deixes d’anar als afters, esborres el telèfon del camell... i tens pocs inputs per reincidir. Però l’alcohol és a tot arreu i la pressió social és molt gran. Beure està molt associat a les celebracions, i a l’èxit.

I què feu a Sport2live per intentar combatre aquestes addiccions?

Els nostres usuaris comencen amb un grup d’entrenament i al cap d’un temps els oferim la possibilitat de participar en proves de running, triatlons... Paguen una quota similar a la d’un gimnàs i tenen dret a utilitzar instal·lacions esportives, a un entrenador i a uns informes que els ajuden a visualitzar el progrés de la seva recuperació i que també són útils per als seus terapeutes. Pensa que el terapeuta potser veu aquella persona dos cops al mes; nosaltres, quatre a la setmana, i els podem donar informacions útils no tan sols pel que fa a l’evolució esportiva, sinó també pel que fa al compromís, al comportament... Per exemple, teníem una noia molt tímida i els terapeutes volien saber com es relacionava amb els companys, si es quedava amb ells després de l’entrenament...

I les persones que no es poden permetre aquestes quotes en queden fora?

No, tenim beques per a persones amb problemes econòmics; mai no hem deixat ningú fora. El que sí que teníem clar des de l’inici és que necessitàvem uns ingressos propis, un model de negoci, perquè si vius només de les ajudes el dia que te les retiren -per retallades o pel que sigui- estàs mort, i has de suspendre tota l’activitat, que seria molt injust per als usuaris. Les ajudes són per finançar aquestes beques, no per pagar nòmines.

Suposo que de les 250 persones que han passat per Sport2live des del 2013 n’hi ha que no han tingut l’evolució que esperàveu...

Hem tingut un 13% de persones que han recaigut i que després han tornat al programa, i això forma part del procés de recuperació. Sona malament, però pot arribar a ser bo tenir una recaiguda si ets capaç d’aprendre’n. En canvi, hem tingut un 9% de persones que han recaigut i ja no en sabem res. És una xifra baixa, però fa mal. El primer cop que ens va passar, vaig haver d’anar al meu psicòleg, perquè m’ho qüestionava tot...

I quina conclusió en vas treure?

Em va dir: “De quantes persones estem parlant? Quaranta? Doncs el que pots fer és anar cada dia a fer guàrdia a casa seva per evitar que es droguin”. Evidentment, això no ho podia fer. Si acompanyes la persona, si parles amb ella i amb la família, però resulta que quan arriba a casa se’n va a comprar droga, no hi pots fer més.

Dani Colmena

12/02/2017

Ara.cat