“No em podia cordar el cinturó... i vaig decidir aprimar-me”

Bart de Wever, alcalde d’Anvers i líder dels sobiranistes flamencs

Tinc 46 anys. Soc d’Anvers (Flandes, Bèlgica) i en sóc l'alcalde. Estic casat i tinc quatre fills (de 15 a 9 anys). Soc sobiranista flamenc, president del partit Nova Aliança Flamenca, el més votat a Bèlgica. Soc catòlic. Correré una marató.

Quant pesa?

Ara 82 quilos, amb els meus 1,78 d’ alçada.

Quant pesava?

Pesava 120 quilos des dels 23 anys.

Com es va engreixar tant?

Mals hàbits des dels meus dies d’estudiant: sedentarisme, copes, cervesa, maionesa, patates fregides, hamburgueses...

I així fins quan?

Fins arribar a pesar 143 quilos el 2011, amb 40 anys: per pal·liar la frustració, menjava!

Quina frustració?

El fracàs de negociacions polítiques d’aquell any: arribava extenuat a la nit, i com a regal bevia, menjava...

Però va reaccionar.

Un dia vaig acompanyar el meu fill a un parc d’atraccions i no em vaig poder cordar el cinturó d’una atracció... i vaig decidir canviar.

No va ser per la seva imatge política?

No ho cregui, els electors flamencs no penalitzen els polítics amb cara de bon any. Els polítics més populars allà són grassos.

Vostè és flamenc o és belga?

Soc flamenc. I belga, com diu el meu passaport. Però Bèlgica no és una democràcia.

Ah, no?

En són dues: la democràcia flamenca i la democràcia valona. No hi ha un partit belga, cap no es presenta a Flandes i Valònia.

A Espanya sí hi ha partits espanyols.

Són situacions diferents, sí. El meu partit i jo només tenim votants flamencs.

Són dos països en un?

És un país de ciutadans amb vides dividides. Coincidim al Parlament federal..., però ens costa molt de formar governs.

Què ens ha de dir als espanyols...

Sí, per un moment vaig témer que trenquéssiu el rècord belga de 541 dies sense govern... Vaig intervenir personalment en les nego­ciacions per formar govern a Bèlgica, ja que vaig obtenir el 32% dels vots, més que cap altre partit a Flandes o a Valònia.

Què defensa el seu partit?

La sobirania de Flandes, des d’una visió ­liberalconservadora, i que continuem parlant neerlandès. A Valònia, en canvi, guanya el Partit Socialista, i ells parlen francès.

Complicats acords, sens dubte...

Jo estic molt orgullós de com vaig aconseguir convertir el meu partit en majoritari, després que es va enfonsar.

Estava enfonsat?

Sí, es va col·lapsar l’any 2001; el vam tornar a fundar, jo en vaig prendre les regnes..., i en les eleccions de l’any 2014 hem aconseguit enviar els socialistes a l’oposició.

Anhela un Flandes independent?

Els nacionalistes flamencs som pragmàtics, res de revolució!: evolució... cap a plenes competències polítiques de Flandes.

Fins a quin límit?

Fins al confederalisme, perquè ara per ara no comptem amb una contundent majoria social independentista... Nosaltres som polítics demòcrates realistes i racionals, freds.

Expliqui això als polítics independentistes catalans...

M’interessa moltíssim el model basc. I mantinc contactes amb el president Puigdemont. I coneixeré Oriol Junqueras, amb qui tinc molt en comú.

Què tenen en comú?

Tots dos som historiadors de formació, i tots dos ens hem dedicat a la política per conviccions personals fortes.

Quina creu que ha estat la clau del seu fulgurant auge electoral?

El meu lema va ser “Un canvi per a Bèlgica”: vam proposar mesures per enfortir l’economia i reforçar les institucions flamenques.

Això del canvi..., al·ludia també al canvi del seu propi cos? Sigui sincer.

No, perquè jo no sabia si la meva dieta em funcionaria... N’havia seguit tantes i sempre amb efecte io-io... Jo mateix era escèptic!

Quina dieta ha seguit per aconseguir-ho?

Un mètode català, Pronokal, que em va ensenyar el doctor belga Chris Goossens, dietista de futbolistes... Ell em va guiar: vaig començar el setembre del 2011, desterrant sucres i greixos..., i en deu mesos vaig perdre 61 quilos. Tots creien que m’havia operat! I no.

No va témer l’efecte io-io, un altre cop?

Sí! Per això em vaig dir: “Cinc anys! Si en cinc anys continuo així i corro una marató..., hauré triomfat”. S’han complert ara, i correré la marató d’ Anvers el pròxim abril.

El veig en forma... Quina és la clau d’aquest èxit personal seu?

Determinació per reeducar la meva mentalitat, per canviar els meus hàbits: avui menjo saludablement i no bec gens d’alcohol. Sé que per a la resta de tota la meva vida seré un gras que procura no engreixar-se, igual que un alcohòlic que ha deixat de beure.

Li explicarà a Oriol Junqueras com ­aprimar-se?

No! Només si ell m’ho pregunta... No vull ser el guru de ningú. Entenc que els polítics s’engreixin, és una vida estressada, menges amb desordre el primer que agafes.

Com se sent ara?

Vaig canviar tant el meu aspecte que molta gent ni em reconeixia, això va ser un xoc... Però tinc la ment més enfocada que mai... i és un gran avantatge per a aquesta feina!

‘El meu règim’

“Si ha pogut governar-se a si mateix, governarà bé la seva ciutat”, van poder pensar els votants d’ Anvers, donant l’alcaldia a Bart de Wever. I els votants de Flandes també li han donat la majoria d’escons al Parlament federal belga. Encara que Wever nega que el seu vistós aprimament ajudés al seu èxit electoral, sospito que tot compta. “Tracto d’evitar que la meva victòria personal sigui llegida en clau política”, m’assegura, però va escriure un llibre titulat El meu règim per explicar com va perdre pes (ha donat els beneficis a un hospital infantil). És un polític molt complet. Abansno menjava mai peix, ara sí que en menja i, a més, també ha après a pescar... vots.

Víctor-M. Amela

13/01/2017

La Vanguardia

El bisbe Jaume

Una imatge de la missa de comiat que es va fer al bisbe Jaume Camprodon a la catedral de Girona   Foto: QUIM PUIG.

Entre Nadal i Cap d'Any, en concret el dijous 29 de desembre, vaig assistir al comiat del bisbe Jaume Camprodon. La catedral de Girona va acollir unes cinc-centes persones. Onze bisbes i l'abat de Montserrat i molts i molts capellans de Girona i de les altres diòcesis de Catalunya. Feia temps que no assistia a una cerimònia religiosa a la catedral. Vaig recordar aquells anys de seminarista en què amb sotanes i faixes vermelles o blaves celebraven les festes importants a la catedral. Moltes interminables. I recordo el fred de peus que hi passàvem. Per cert, el dia 29 també vaig sentir aquella fred. Les pedres centenàries i humides continuaven allà.

La missa i l'homilia van ser senzilles i sense cap panegíric per al bisbe Jaume, tal com ell va deixar escrit. Aquesta crònica tampoc ho vol ser. Senzillament vull fer esment del meu reconeixement vers aquella persona que en els moments difícils i complicats de deixar d'exercir com a capellà no em va tractar ni com a renegat ni com a pobre desgraciat. Em va tractar com a persona. Per això avui li ho vull agrair. Estic segur que d'altres que es varen trobar en la mateixa situació també podran dir el mateix.

El bisbe Jaume no sé si va ser un gran bisbe o un bon bisbe, però sí que puc dir que va ser un bisbe bo. I això en el món que ens toca viure vol dir molt.

Després del bisbe Jubany, més teòleg i legalista, el bisbe Jaume va ser aquella persona acollidora, humana, humil i que escoltava. Tot això pensava mentre els meus ulls s'alçaven vers les imponents i majestàtiques columnes i volta de la catedral.

El bisbe Jaume el primer que va fer en arribar a Girona va ser anar a viure en un pis de lloguer a la Gran Via. Fins llavors tots havien viscut al Palau Episcopal. És significatiu. També és significatiu que donés les seves despulles a la ciència. I perquè es pogués entendre, el bisbe Jaume Camprodon va deixar dit en el seu testament: “Si a algú li sorprèn la decisió presa, sapigueu que ho he decidit com a aportació a la societat, de la qual he rebut tant, i com a gest de comunió amb el pa partit i compartit en la taula de l'eucaristia.”

Com he dit, el tracte que hi vaig tenir va ser sempre d'acollida. Només esmenaria una cosa. Entre els anys 72 o 73 (no ho recordo exactament) vaig ser condemnat pel Tribunal d'Ordre Públic (TOP) a 30 dies de presó o a pagar 25.000 pessetes. La condemna era per un sermó a l'església del Mercadal. Jo no volia ni podia pagar les 25.000 pessetes. Preferia anar a la presó. Aleshores, el bisbe Jaume va pagar les 25.000 pessetes.

Avui des d'aquestes ratlles el recordo amb afecte i reconeixement.

En sortir de la catedral, en Món Marqués, que estàvem junts, em va dir: “A veure si en fas un article.” Vaig dir-li que no sabria com posar-m'hi. Però aquí el teniu. He escrit allò que m'ha dictat el cap i el cor. Segurament més el cor que el cap.

Quim Domingo

16/01/17

El Punt Avui

Les teràpies per deixar de ser homosexual, impunes a les xarxes

Entitats que les defensen fan enviaments massius de llibres homòfobs a les escoles catalanes

Les paraules “teràpia per deixar de ser gai” retornen al cercador de Google aproximadament 46.000 resultats. S’hi troben blogs, ofertes de presumptes professionals per iniciar teràpies i també llibres d’autoajuda amb títols com ara Quiero dejar de ser homosexual: casos reales de terapia reparativa, a la venda per 22 euros a Amazon i a la Casa del Libro. La majoria de teràpies actuen impunement a les xarxes, ja que, si ningú les denuncia, no hi ha cap organisme que es dediqui a perseguir-les. És el que va fer el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), per exemple, amb els blogs que fan apologia de l’anorèxia i la bulímia.

Un dels casos més recents és el de la coach Elena Lorenzo, amb qui aquest diari es va posar en contacte fa unes setmanes simulant ser un pacient. A canvi de 70 euros l’hora i un contracte de confidencialitat, Lorenzo es va oferir en una conversa que va fer pública aquest diumenge l’ARA a treballar en les “ferides d’infància” que podien haver derivat en un cas d’homosexualitat, a més de facilitar una transició cap a l’heterosexualitat, “l’estat en què tots naixem”. Tot i que el govern de la Comunitat de Madrid afirma que està estudiant sancionar aquesta coach per les seves pràctiques, també tira pilotes fora. “El problema és que, encara que es decidís sancionar, el domini de la seva pàgina web és .com. Això vol dir que no només afecta el territori de la Comunitat de Madrid, i el nostre l’àmbit d’actuació és només a la regió. El cas s’ha portat a la fiscalia i s’està estudiant”, assenyalen a l’ARA fonts de la conselleria de Polítiques Socials i Família del govern madrileny del PP, que lidera Cristina Cifuentes.

Madrid, com Catalunya -que va ser pionera el 2014-, té una llei específica que prohibeix les teràpies de conversió, però no n’hi ha cap a nivell estatal. La norma catalana, a més, rebutja només les teràpies aversives “entre els diversos estaments de les institucions sanitàries”, de manera que tot el que passi fora de l’àmbit sanitari queda impune. La legislació madrilenya, més recent -del juliol de 2016-, amplia el ventall i assenyala que “cap persona podrà ser pressionada, coaccionada o obligada a ocultar, suprimir o negar la seva orientació sexual i identitat o expressió de gènere així com sotmetre’s a tractaments [...] de qualsevol tipus amb la finalitat de modificar-les”.

Entorns religiosos

La llei és clara, però no impedeix que a les xarxes proliferin les pàgines -i fins i tot vídeos de YouTube- sobre com combatre l’homosexualitat, en part per la falta de denúncies de persones que les hagin patit. Generalment, els continguts provenen d’entorns religiosos amb un discurs que denuncia, entre d’altres, “la cultura pro-gai” que, segons expliquen, “està manipulant les noves generacions com mai s’ha vist en tota la història de la humanitat”, tal com es llegeix per exemple a la web Esposiblelaesperanza.com, on s’ofereixen teràpies per deixar enrere l’homosexualitat.

També té bastants seguidors el portal Hazteoir.org, u na organització que defensa les teràpies per deixar de ser gai i, concretament, les de la coach Elena Lorenzo. En una campanya de recollida de signatures a favor seu -ja suma 19.429 firmes-, defensen que si les associacions LGTBI l’han denunciada és perquè “entre els seus assoliments professionals hi ha el d’aconseguir que persones homosexuals que volen deixar de ser-ho ho aconsegueixin”.

Aquesta mateixa plataforma, Hazte Oir, és la responsable de l’enviament massiu el desembre passat d’un llibre homòfob a les escoles catalanes, que l’Observatori Contra l’Homofòbia va portar al govern de la Generalitat i que la directora general d’Igualtat, Mireia Mata, va denunciar. El llibre es titulava ¿Sabes lo que quieren enseñarle a tu hijo en el colegio? Las leyes de adoctrinamiento sexual i mostrava a la portada dos infants fent una salutació feixista a la bandera de l’arc de Sant Martí. El llibre, que es pot descarregar en PDF i que l’organització s’ofereix a enviar gratuïtament a casa a qui ho demani, assegura que l’únic que fa és “descriure una amenaça [...] que apareix sota la forma de les lleis autonòmiques que arreu de l’Estat obliguen a introduir” a les escoles la diversitat sexual i “promouen models de comportament lèsbic, gai, bisexual, transsexual, transgènere i intersexual”. En aquest sentit, critica per exemple la llei catalana del 2014 perquè garanteix els drets del col·lectiu LGTBI i l’erradicació de l’homofòbia i la transfòbia. Així i tot, la llei no evita que aquests col·lectius es moguin impunement per les xarxes.

Malta multarà els terapeutes homòfobs

Malta ha estat nomenat en dues ocasions com el país europeu que més respecta els drets del col·lectiu LGTBI, i recentment el seu Parlament ha fet un pas més contra els comportaments homòfobs. En una regulació pionera, estableix que qualsevol persona declarada culpable de “reprimir o eliminar l’orientació sexual, la identitat de gènere o l’expressió de gènere” serà multada o condemnada a presó. Segons el diari Malta Today, els professionals de la sanitat que duguin a terme teràpies de conversió podrien ser castigats amb multes de fins a 9.300 euros i fins a un any de presó. En altres casos, es poden aplicar penes de presó més reduïdes i multes d’entre 930 i 4.600 euros. La nova llei, aprovada a finals de desembre del 2016, també remarca que cap “orientació sexual, identitat o expressió de gènere constitueix un trastorn, malaltia o defecte de cap tipus”.

Selena Soro

15/01/17

Ara.cat

La tinta dels tatuatges pot comportar riscos sanitaris

La Comissió Europea adverteix que els colorants poden degradar-se en la pell pel sol 

La tinta utilitzada per fer tatuatges conté pigments de baixa puresa, no fabricats específicament per decorar la pell ni autoritzats per al seu ús en cosmètica i que poden produir riscos per a la salut, segons un informe de la Comissió Europea, al qual ha tingut accés Efe.

L'estudi, que analitza la seguretat dels tatuatges i dels maquillatges permanents, revela que la majoria de les tintes utilitzades per tatuar s'importen dels Estats Units i que es pot produir la degradació dels seus colorants en la pell, particularment durant l'exposició als rajos del sol o els rajos ultraviolats, així com al làser.

Gairebé el 80% d'aquests colorants utilitzats en els tatuatges són orgànics i més del 60% són pigments azoics, alguns dels quals poden alliberar aminoàcids aromàtics cancerígens, adverteix el document.

L'informe també assegura que en el mercat europeu s'han trobat productes per tatuar o de maquillatge permanent que contenien substàncies químiques perilloses.

L'Executiu comunitari indica que, segons les estadístiques, a prop del 12% dels europeus i del 24% dels ciutadans dels Estats Units estan tatuats.

Segons l'informe, Espanya figura entre els països de la Unió Europea (UE) amb una legislació més estricta a l'hora de regular els tatuatges, a l'establir límits a certes impureses en les tintes, o tenir una llista negativa per a alguns colorants.

Adverteix, d'altra banda, de l'escassa informació disponible, per exemple, sobre les complicacions derivades dels tatuatges, al no existir una recopilació sistemàtica de dades.

No obstant, assenyala que la majoria de les reclamacions estan relacionades amb el procés de curació, tot i que al voltant del 5% de les persones tatuades es poden produir infeccions bacterianes.

Possibilitat d'al.lèrgies

També adverteix de la possibilitat d'al·lèrgies i d'una hipersensibilitat. "Algunes reaccions, freqüentment exacerbades per l'exposició al sol, són impredictibles" i poden aparèixer a vegades després de dècades, segons la CE.

Altres efectes adversos, com els desordres en la pigmentació de la pell, "poden afectar entre el 5 i el 15% dels pacients que utilitzen una teràpia de làser, que no sempre és efectiva a l'hora d'eliminar totalment els tatuatges no desitjats", adverteix l'informe.

Els efectes potencials de l'exposició als químics presents en les tintes a llarg termini "encara es desconeixen" i poden ser importants en un temps, a causa de l'alt nombre de persones tatuades. 

La CE conclou que fan falta mètodes analítics harmonitzats per estudiar les tintes d'aquests productes i que s'haurien d'actualitzar els requisits vigents per als productes químics i el seu etiquetatge.Així mateix, demana bones pràctiques per a la bona fabricació de les tintes per tatuar i de directrius sobre la seva avaluació de riscos, i en particular dels seus ingredients, en particular dels colorants.

Diferents legislacions

També alerta de la fragmentació que existeix al mercat a causa de les diferents legislacions, que fan que alguns productes es puguin vendre en uns països de la UE però no en altres, cosa que pot tenir un impacte en la protecció dels consumidors.

Les conclusions de l'estudi tenen per objectiu aportar a la CE proves científiques per decidir si fan falta mesures a nivell de la Unió per garantir la seguretat de les tintes i els processos que se segueixen per tatuar o portar a terme un maquillatge permanent.

En l'actualitat no hi ha una legislació específica europea sobre els tatuatges i encara que algunes substàncies químiques estan prohibides perquè poden entrar en contacte directe amb la pell, aquestes normes no s'apliquen a les tintes per tatuar.

El Periódico
10/01/17

Mil dies sense les nenes de Chibok

De les 219 noies nigerianes segrestades per la banda gihadista Boko Haram el 2014, només 24 han estat rescatades

Les noies ja simbolitzen la incapacitat del Govern nigerià per lluitar contra la intolerància religiosa

Les nenes de Chibok, amb el vel islàmic, resant en un vídeo distribuït pel grup fonamentalista Boko Haram el maig del 2014

El malson continua

Ahir va fer mil dies de l’atac del 14 d’abril del 2014, quan la banda gihadista Boko Haram va segrestar més de dues-centes alumnes de l’escola de secundària de Chibok, una localitat del nord-est de Nigèria. Tot i que en els últims nou mesos 24 de les noies han estat rescatades –21 van ser alliberades després d’una negociació entre el Govern de Nigèria i l’organització terrorista, i tres es van escapar pels seus propis mitjans–, encara n’hi ha 195 en parador desconegut.

Segons el testimoni d’algunes de les noies salvades, durant el captiveri van ser obligades a convertirse a l’Islam i algunes van ser forçades a casar-se amb gihadistes. L’atac de Chibok, que va demostrar la força de la banda radical, agermanada amb l’Estat Islàmic (EI) des del 2015, va despertar una onada d’indignació i va generar una campanya viral per demanar l’alliberament de les nenes en què van participar polítics i famosos d’arreu del món.

Tot i que la setmana passada el Govern de Nigèria es va felicitar d’haver guanyat la guerra contra Boko Haram, el grup fonamentalista ha continuat perpetrant atemptats en els últims dies –sumen 25.000 morts en l’últim lustre– i manté centenars de dones i nenes segrestades, a més de les gairebé dues-centes de l’escola de Chibok.

L’associació dels pares de les nenes, Bring Back Our Girls (Torneunos les nostres noies), va iniciar ahir una setmana d’actes per demanar l’alliberament de la resta de les alumnes de Chibok amb una marxa pels carrers d’Abuja, la capital nigeriana. Davant més d’un centenar de policies, els presents van enganxar cartells amb els rostres de les ostatges i van protestar per la incompetència de l’Executiu de Nigèria.

El president del país, Muhammadu Buhari, va assenyalar que el seu Govern té com a màxima prioritat el rescat de les nenes i va enviar un missatge d’optimisme: “Tinc l’esperança que la comunitat de Chibok, Nigèria i també el món podran donar aviat la benvinguda a les noies que encara estan retingudes”.

Oby Ezekwesili, portaveu de l’organització de pares, va explotar ahir de ràbia davant la incapacitat de les forces armades per posar fi al malson de les famílies. “Dos successius governs han fracassat completament. De la fredor, la indiferència, la burla i la ineficàcia de la primera administració, hem passat a un Govern sense paraula, ensopit i passiu.”

El segrest massiu de Chibok va mostrar la desídia de l’anterior president, Goodluck Jonathan, incapaç de controlar els territoris del nord. Durant l’atac, desenes de milicians van actuar sense oposició de les forces de seguretat i es van emportar les nenes en un comboi de diversos camions i motocicletes sense que ningú els perseguís. Tot i que 57 de les nenes van poder saltar dels camions i escapar-se, 219 van ser portades a la reserva de Sambisa, el principal bastió dels extremistes.

Malgrat que en els últims mesos l’exèrcit nigerià ha aconseguit debilitar la banda gràcies a l’ajuda d’una força regional amb tropes cameruneses, txadianes i nigerines, l’analista nigerià i expert en conflictes Aradoye A. Johnson opina que les nenes de Chibok s’han convertit en un símbol vergonyant per al Govern. “Els mil dies sense aquestes nenes reflecteixen la incapacitat governamental per lluitar amb la intolerància religiosa i el risc de no neutralitzar a temps el gihadisme, una amenaça que afecta Nigèria i molts altres països africans.”

Per Aradoye, el cant de victòria de l’exèrcit sobre la banda és pura propaganda. “El líder de Boko Haram, Abubakar Shekau, no ha estat capturat i centenars de nenes no han estat alliberades, Això és una victòria? Es tracta d’un gest que té més a veure amb la dimensió política que amb la militar”.

“No volen alliberar-les”

“L’exèrcit no vol alliberarles, diuen que no és segur”. És el crit desesperat de Rose Ibrahim, la germana d’una de les 21 nenes de Chibok alliberades a l’octubre després d’una negociació, amb la mediació de la Creu Roja, entre Boko Haram i el Govern de Nigèria. Familiars de les rescatades critiquen que el Govern les manté recloses a un centre de seguretat a Abuja, a gairebé 900 quilòmetres de Chibok, i que amb prou feines poden contactar amb elles. Tot i que per Nadal van ser traslladades a la seva localitat natal, el grup no va abandonar en cap moment un edifici protegit i no es va permetre que cap tornés a casa seva ni que assistís a celebracions familiars. Després, van tornara a la capital. El Govern al·lega que necessiten atenció mèdica, tractament pel trauma i superar un procés de rehabilitació després de tant de temps amb els gihadistes.

Xavier Aldekoa

09/01/17

La Vanguardia

“Doni més temps al ser i menys al fer: viurà millor”

Laurence Freeman, dirigeix amb el Dalai-lama la Comunitat Mundial de Meditació Cristiana

Foto per Jordi Play

Tinc 65 anys: temo complir cada dècada, però després la celebro. Vaig néixer a Londres, encara que em sento cada dia més irlandès, com els meus pares. L’evangeli és neurociència amb Marta, l'hemisferi esquerra, i Maria, el dret. Per gaudir de la vida recordi que s’acaba. Ensenyo meditació a Esade.

Des de xefs fins a futbolistes: tots parlen del mindfulness. Vostè se n’alegra?

Me n’alegro per ells. De fet, no és cap moda, sinó un retorn, perquè amb aquestes tècniques no fem sinó reintegrar-nos a una tradició de control mental que havíem perdut.

Per què i quan les vam perdre?

Els primers cristians recitaven mantres de relaxació i concentració per aconseguir la presència plena i l’autodomini, però a Occident aquelles tècniques es van anar oblidant i la nostra oració es va tornar més cerebral. Excepte a l’Església bizantina, que els va conservar i encara els practica.

I encara resen amb salmòdia hipnòtica.

En canvi, aquí a l’Església romana, la contemplació va ser relegada als monestirs per als místics i, fora d’ells, va acabar sent considerat una pràctica sospitosa. Així es van perdre les tècniques paleocristianes de control mental.

Doncs certament són pura higiene.

Per això jo les ensenyo ara als no-creients igual que un hospital catòlic també atén els ateus quan es trenquen un braç. A alguns budistes els amoïna, en canvi, aquesta perspectiva tan pràctica i la generalització del seu ús.

Per què?

Perquè també pots aplicar les tècniques de ­concentració i atenció plena per ser millor corredor de borsa o millor franctirador en guerra. Dominar la focalització pot servir a les pitjors finalitats.

O ser un innocent ibuprofèn sense pastilla.

Per això, jo començaria per diferenciar entre els beneficis i els fruits del mindulness. I després ja parlarem de transcendència.

No és el mateix?

Els beneficis mesurables d’aquelles tècniques no són transcendents, sinó immediats i patents: disminueixen la tensió arterial, milloren el sistema immunològic i la salut cardíaca, redueixen l’ansietat i l’estrès...

Tot això només meditant?

Només amb tècniques de concentració i respiració. Després arriben, a més, els beneficis. Tinc un alumne que va estar en una guerra com a marine i em va dir que era ateu. Vaig replicar que no hi havia cap problema. Que vingués a aprendre a relaxar-se amb nosaltres.

Va funcionar?

Com a bon exmilitar, era un tipus disciplinat, sí, i va ser capaç d’imposar-se la mitja hora diària de concentració a la sortida i a la posta del sol, que són els millors moments.

I...?

La seva dona li va demanar que continués practicant mindfulness perquè, des que meditava, l’escoltava. Abans, quan ella li parlava, mirava el mòbil, la tele o el diari, però no a ella.

De marine a marit modèlic.

Jo diria només que ara és més bon marit i la seva dona també serà millor amb ell. A més dels beneficis, aquests són els fruits del mindfulness et fa més pacient, tranquil, agradable, sensible, empàtic. I els altres ho noten.

Es pot anar més enllà?

El mindfulness és una tècnica amb què aprofundeixes en tu mateix i millores el teu autoconeixement i autoacceptació. Serveix de preparació per a la meditació transcendental amb què la consciència comença a expandir-se i prendre contacte amb una cosa més gran que un mateix.

Això ja és una religió?

De nou, no necessàriament. És una tradició, ­això sí. I una experiència renovadora amb què veus el món ja no només des de tu mateix, sinó des del tu i el tots fins a arribar a dissoldre’t en una espècie de consciència universal. I no és fe: és praxi. Ho vius.

En sembla molt convençut, vostè.

És experiència; no convicció. El cristianisme es mostra, així, universal. Quan Jesús va dir “que la teva mà dreta no sàpiga què fa la teva esquerra” parlava dels dos hemisferis del cervell.

Jesús era neurocientífic avant la lettre?

Exacte, perquè l’hemisferi esquerre és autoconscient: analitza, elucida, categoritza; i el dret és intuïció, contemplació i està en el flux dels esdeveniments en present continu. L’equilibri s’aconsegueix connectant els dos hemisferis i la meditació t’ajuda aconseguir-ho.

L’evangeli, manual de neurociència.

També en l’episodi de Maria i Marta: recorda que una contemplava el món amb Jesús mentre que l’altra es preocupava de les feines de casa?

L’una, atabalada, i l’altra, gaudint.

Jesús li diu: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa (és l’ansietat) per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària, i és que tu i la teva germana estigueu en harmonia”. Jesús es refereix així a la unió del cervell racional i el contemplatiu.

Una exegesi bonica, pare, però no és una mica arriscada?

En absolut: és l’evangeli i ens anima a benefi­ciar-nos de la connexió de l’hemisferi racional i el contemplatiu. Ens anima a meditar. És el seu sentit.

Sols o en companyia?

De les dues maneres, encara que nosaltres ens estimem més ajudar-nos en grup a meditar. I amb nens: és increïble que ràpid els petits connecten de manera instintiva amb la tècnica i aprenen a concentrar-se a l’escola i la vida.

Tant de bo demà tinguin una comunitat relaxada.

Doncs això hauria de ser el cristianisme. N’hi ha prou amb vint minutets dues vegades al dia, o comenci amb el que sigui capaç. Ja veurà.

De l’ego a l’univers

Cada vegada més entrevistats em citen aquí les virtuts del mindfulness, com si fos l’última moda vinguda d’ Orient. Però Laurence Freeman, que ve d’Oxford, explica que ni és moda ni és oriental. Es tracta d’un retorn a les tècniques d’higiene mental i concentració que dominàvem a Occident fins que vam anar relegant-les als monestirs. Ens vam privar així durant segles d’una gimnàstica cerebral imprescindible per al benestar. Redueix ansietat, estrès, hiperactivitat i ajuda a gestionar l’excés d’ego amb què provem de compensar altres deficiències. Amb aquest autodomini es pot practicar la meditació amb la què arribarà a sentir que el seu jo és el de tots. És deixar-se ser fins a sentir-se tot i res amb l’univers.

Víctor-M. Amela

06/01/17

La Vanguardia

Camí dels tres trasplantaments al dia

L'augment de donants facilita el rècord de més de 1.000 operacions l'any, però la llista d'espera es manté

Catalunya supera per primera vegada el miler de trasplantaments en un any

A Catalunya, hi ha més persones pel carrer amb un ronyó trasplantat que en tractament de diàlisi. Això és una anomalia en el context mundial, però és una bon exemple de l’èxit que representa l’actual model de trasplantaments. Aquest dimarts, durant la tradicional presentació de les xifres de l’últim any es va tornar a constatar. Per primer cop s’han superat el miler d’operacions en dotze mesos – 2,8 al dia de mitjana–. A més a més, el repunt en el nombre de donacions s’ha consolidat fins a situar-se al voltant dels 42 donants per milió d’habitants –dos anys enrere eren només 29 i això deixava Catalunya a la cua de l’Estat–.

"Té valor haver fet aquest salt", defensava el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El repunt ha estat possible gràcies al destacat augment de les donacions en casos de mort per aturada cardíaca, una fita que ha estat possible per l’extensió del protocol de donació a més hospitals catalans. En paral·lel, també han pujat els donants per mort encefàlica, i és que el nombre de donants morts en accident de trànsit només representen un 5% del total. La millora ha fet que, també per primera vegada, el nombre de donants se situï en els 460 –al voltant de 150 més que fa una dècada–. En paral·lel, la negativa dels familiars a donar els òrgans dels seus difunts ha caigut al mínim històric del 14,7% del total.

Sense obligatorietat

El bon funcionament del sistema actual és el que va portar el conseller de Salut, Toni Comín, a descartar la necessitat de fer "eventuals canvis normatius". Després que aquest any França hagi imposat que la donació d’òrgans sigui obligatòria per als seus ciutadans, sempre i quan el difunt no hagi dit el contrari en vida, Comín va recordar que les negatives al país veí s’enfilen fins al 32%, més del doble que a Catalunya. De fet, la mitjana de donants a Europa es troba lluny de les estatals, amb 20,8 donants per milió d’habitants. "El que els francesos persegueixen amb el canvi de llei és un objectiu que nosaltres ja hem assolit", va precisar el conseller.

L’èxit indiscutible de les xifres, però, té una cara B. El nombre de pacients en llista d’espera no es redueix al mateix ritme que augmenta el nombre d’operacions, i això és el reflex que l’evolució de la població fa preveure que la demanda d’òrgans seguirà augmentant durant els propers anys. En tenen la culpa l’augment de la prevalença de malalties com la hipertensió, l’obesitat i la diabetis, va explicar la coordinadora del programa de donació i trasplantament de l’Hospital Vall d’Hebron, Teresa Pont, que va lamentar la progressió d’aquesta "epidèmia". "És més probable que qualsevol persona necessiti un òrgan al llarg de la seva vida que no pas que sigui donant", va explicar. De fet, segons va resumir, fa cinc dècades els trasplantaments només es feien en joves, i ara també en són candidats persones de més de 80 anys.

L’envelliment de la població ha produït un altre efecte col·lateral, com és que l’ edat mitjana dels donants hagi pujat fins als 61,5 anys –per primer cop per sobre dels 60–. Tot i així, Pont va assegurar que això no representa cap risc en la qualitat dels òrgans, perquè abans de qualsevol trasplantament s’avalua la història del malalt i es comprova la validesa dels òrgans, fins al punt que fins i tot es poden practicar biòpsies o preservar el seu funcionament. L’experiència és un grau i, en el cas dels trasplantaments, l’existència d’una xarxa perfectament greixada, que acumula èxits any rere any, fan del sistema un referent a escala mundial.

Comín: "Les urgències no s’arreglen amb populisme ni frivolitat"

L’estat actual de les urgències va planar també a la roda de premsa per parlar de trasplantaments, després d’uns dies en què, com acostuma a passar durant aquestes dates, els serveis es tensionen fins al punt que costa drenar pacients fins als llits de planta. Salut va reiterar que la situació és l’habitual i que espera que la pressió assistencial es mantingui alta els propers dies. La grip encara no ha assolit el seu pic màxim i els serveis d’urgències segueixen treballant al màxim. El conseller, Toni Comín, va recordar que s’ha posat en marxa el pla hivernal per reforçar el servei, i que des de fa mesos s’està treballen en un pla director que estarà enllestit el primer trimestre de l’any. "Les urgències no s’arreglen amb populisme ni amb frivolitat", va subratllar, i "no es resolen només amb més recursos". Davant la crida que feia dilluns la CUP per ocupar les sales amb llits tancats, Comín va respondre que només escoltaran "les solucions que siguin útils" per millorar el servei.

Mario Martín Matas

10/01/17

Ara.cat

Per què tants joves beuen de manera compulsiva?

Els últims 20 anys ha augmentat la proporció de joves que s’intoxiquen pel consum d’alcohol, mentre que ha disminuït la xifra dels joves que en beuen

Des que hem iniciat aquest segle XXI hi ha aproximadament el doble de joves que s’intoxiquen per consum d’alcohol que no durant els anys 90. En canvi, ara hi ha menys joves que beuen alcohol. L’any 1996 va marcar el punt màxim de consum, com assegura Joan Ramon Villalbí, coordinador del grup de treball d’alcohol de la Societat Espanyola d’Epidemiologia. Villalbí es basa en les estadístiques del Pla Nacional Contra la Droga.

A l’hora de buscar explicació, el doctor Villalbí apunta diverses causes: 

1. El preu baix, molt baix, de l’alcohol. Un exemple: un cartró de vi és més barat que una ampolla de llet fresca. 
2. La seva accessibilitat, facilitada pel canvi dels horaris comercials. “Hi ha comerços alimentaris que allarguen els horaris fins ben entrada la nit”. 
3. La banalització del fet. Dit amb altres paraules, els joves copsen que la societat és permissiva amb el consum, i a més en poden comprar per poc preu i a les hores que vulguin.

Rosa Maria Pérez, psicòloga i professora de la Universitat de Lleida (UdL), afirma que els joves s’inicien en el consum d’alcohol “dins de l’entorn familiar i, per tant, amb el consentiment dels adults”. Tant és així que les estadístiques apunten que el primer tastet de cava o de vi es fa “al voltant dels 11 anys”, explica Pérez.

Ensenyar-los a beure

Aquest fet no ha de ser negatiu en si mateix. Sommeliers com Josep Roca sostenen que justament la família és la que ha d’ensenyar la cultura del vi i del cava. I també la que pot explicar com cal respectar les begudes alcohòliques. De fet, molts adults han crescut amb berenars familiars fets amb pa i vi. Actualment hi ha pares que ensenyen als fills com ensumar les aromes d’un bon vi o els expliquen com s’elabora, fet que sobretot és molt habitual a les comarques de forta tradició vitivinícola.

“A l’ESO els adolescents reben informació sobre el consum de substàncies tòxiques, entre les quals l’alcohol -continua afirmant la professora de la UdL-. En coneixen perfectament els perills i els riscos”. I a més de la informació, les lleis prohibeixen la venda d’alcohol a joves. Per tant, “els joves són coneixedors dels perills socials i penals de beure alcohol”. I malgrat tot això “molts joves beuen de forma compulsiva”, assegura Pérez, que també és autora del llibre 'Tabac, alcohol i altres drogues', publicat a Columna.

Consum compulsiu

Beure’n compulsivament vol dir “buscar la intoxicació de forma ràpida”. És a dir, no és una degustació sinó “una ingesta que busca l’embriaguesa com a sinònim de diversió”. De fet, el ritual habitual lliga la festa amb el consum. El fenomen ha arribat a l’extrem que el govern espanyol ha anunciat que aquest mes inicia la preparació d’una normativa per atacar justament aquest tipus de consum alcohòlic.

L’estadística fixa que el consum per persona a l’any és inferior respecte dels últims 40 anys. “Havíem arribat als 19 litres d’alcohol per persona i any als anys 70, però ara no és així, perquè estem en 10-11 litres”, explica el doctor Villalbí. Aquesta diferència indica una dinàmica: “Quan els joves han d’assumir responsabilitats deixen de beure’n”. Ara bé, l’afirmació esperançadora posa aigua al vi, perquè el consum d’alcohol és un comportament de risc que pot provocar danys cerebrals a més d’impulsar a fer accions perilloses.

L’embriaguesa “pot causar lesions cerebrals definitives”, sosté rotund el metge Joan Ramon Villalbí. Un dels efectes del consum de l’alcohol en l’adolescència és la pèrdua de memòria, “i no se sap fins a quin punt pot ser reversible quan es deixa de beure’n”.

A l’hora de buscar solucions, la psicòloga Rosa Maria Pérez apunta a “atacar” la “baixa percepció dels joves sobre el risc de consumir”. Per això diu “que caldria repensar conceptes bàsics com la responsabilitat i l’autocontrol, i això cal aprendre-ho des que som infants i dins del nucli familiar”.

Per acabar, Villalbí indica que la Societat Espanyola d’Epidemiologia proposa accions perquè la situació reverteixi:

1. Mantenir i reforçar les polítiques sobre alcohol i conducció, perquè l’estadística demostra que hi ha una dinàmica positiva que provoca que hagi baixat el nombre d’accidents per conductors ebris.
2. Elevar el cost de les begudes alcohòliques per desincentivar-ne el consum.
3. Regular-ne l’excessiva accessibilitat, com ara restringir els horaris de venda i prohibir-ne la venda en benzineres.
4. Regular la promoció i la publicitat de l’alcohol. I evitar sempre l’associació de beure’n amb valors juvenils i d’èxit.
5. Normalitzar l’etiquetatge de les begudes alcohòliques amb una mida de lletra que faci visible les advertències dels riscos.
6. Vetllar pel compliment efectiu de la normativa que impedeix la venda d’alcohol a menors d’edat.

Per què és més perillós que els joves s'emborratxin?

Segons la Societat Espanyola d’Epidemiologia:

1.-El sistema nerviós dels petits i dels joves és molt sensible a l’alcohol. “El consum esporàdic elevat (en anglès, binge drinking ) té conseqüències negatives per al funcionament i la maduració cerebral”. També s’associa amb més lesions, accidents i pràctiques sexuals de risc.

2.-L’alcohol està associat a més de 200 problemes de salut, tot i que és cert que s’han demostrat els beneficis cardiovasculars de beure’n petites quantitats, això sí, en persones de més de 50 anys. “A més, no hi ha consens sobre què és el consum moderat d’alcohol”. Oscil·la entre 1 i 4 unitats d’alcohol/dia, és a dir, 10-40 grams d’alcohol pur/dia, una xifra que sempre és menor en les dones, que tenen diferències metabòliques respecte als homes. “Per això quan parlem del volum total d’alcohol consumit és preferible fer servir l’expressió «consum de baix risc», en comptes de «consum moderat d’alcohol»”.

Trinitat Gilbert

07/01/17

Ara.cat

Les ulleres més curatives

L’IMPACTE DE LA TECNOLOGIA EN LA VIDA DE LES PERSONES

Metges, rehabilitadors i psicòlegs ja ‘recepten’ teràpies de realitat virtual

Rehabilitació amb realitat virtual a l'Institut Guttmann, la pacient Cristina Vilà i el Fisioterapeuta Manel Ochoa. (César Rangel)

Si us heu de fer una ressonància magnètica i li dieu al metge que els espais tancats us angoixen, no us ha de sorprendre que us prescrigui sessions de realitat virtual ( RV), és a dir, que potser us recepta posar-vos unes ulleres que permeten visualitzar una pel·lícula en qualsevol direcció i fan la sensació de ser dins. Al servei de radiologia i la unitat d’ansietat de l’hospital del Mar fa un any que ho fan. També pot ser l’oncòleg qui us recepti passar una estona amb aquestes ulleres abans de rebre quimioteràpia. Al Centre Mèdic-Milenium Ira­dier, del grup Sanitas, ja passa.

La realitat virtual s’ha revelat una eina molt eficaç en diversos àmbits de la salut i l’apliquen metges, psicòlegs, rehabilitadors i altres professionals sanitaris. “Després del sector del lleure, que serà un dels principals protagonistes de l’ RV, l’educació o el sector salut també viuran una revolució, amb un impacte que alguns experts assimilen al que ha suposat internet”, explica Daniel Roig, cofundador de Psious, una firma que fa quatre anys que desenvolupa aplicacions d’ RV per a psicòlegs i psiquiatres. “ Vam triar la salut mental perquè hi havia molta validació clínica dels beneficis d’aquesta tecnologia, i vam començar amb eines per tractar les fòbies a volar i a les agulles, la claustrofòbia i l’agorafòbia, que és molt prevalent però n’hi ha poca gent diagnosticada perquè no van al psicòleg”, indica. Avui disposen de més de trenta aplicacions per a tota mena de problemes de salut mental –ansietat, estrès posttraumàtic, TDAH, depressió...– i les dissenyen a demanda d’especialistes. Roig afegeix que l’efectivitat de l’ RV fa temps que està demostrada, però que és ara quan es comença a utilitzar en clíniques i hospitals perquè gràcies als smartphones s’ha fet accessible i barata.

A l’Institut Guttmann la fan servir per a l’entrenament cognitiu i motor després d’un ictus, un traumatisme cranioencefàlic o una lesió medul·lar. “La clau de la realitat virtual és que descompon la imatge en dos angles lleugerament diferents, et presenta aquests dos punts de vista, i el cervell ho interpreta com un de sol i així aconsegueix la sensació de més realitat, amb avantatges com la tridimensionalitat (permet posar la persona en una situació d’interès), la immersió (amb les ulleres t’aïlles dins d’aquell entorn) i la interactivitat (el que fas té conseqüències en el món virtual i pots entrenar respostes)”, detalla Eloy Opisso, coordinador d’investigació i innovació de l’ Institut Guttmann.

“És una tecnologia molt empàtica i, segons estudis de l’University College London, permet progressar més ràpid en la rehabilitació perquè la immersió fa que el pacient estigui més concentrat i amb les simulacions s’aconsegueix que un mínim moviment es vegi més gran per tal que el cervell rebi un reforç positiu i es convenci de fer més o obri nous circuits neuronals”, explica Pere Pérez, director executiu de Visyon, una altra firma dedicada a RV i vídeo 360º que aposta per aplicacions sanitàries, entre les quals destaquen Visit you, que permet que els nens hospitalitzats es vegin a casa seva i parlin amb els familiars que són allà; Walk, per experimentar la desorientació que sent algú amb alzheimer, o Informed, que fan servir els metges holandesos per mostrar com funcionen els medicaments o com serà una intervenció quirúrgica.

Mayte Rius

08/01/17

La Vanguardia

“Aquí, sense feina no tens res”

Mika Amrik Sing és originari d'aquesta regió de l'Índia i viu a Girona des de fa un any amb la seva dona, a la qual va conèixer a través de les xarxes socials

Afirma que li va impactar la cultura occidental perquè la feina no et permet dedicar prou temps a la família

Mika Amrik Sing Foto: VALENTINE CAZIN.

Sóc en Mika i tinc 27 anys. Em considero una persona treballadora i sincera. Per mi l'amor s'ha convertit en un estil de vida. Visc a Girona des de fa un any amb la meva muller. Però, si voleu escoltar aquesta història, primer haureu de saber-ne els inicis.

Vaig néixer l'any 1989 al Panjab, una regió de l'Índia. A la meva família practiquem el sikhisme, una religió monoteista, en què el fill gran s'ha de fer càrrec de les necessitats de la resta de la família. Des de ben petit he sabut que aquest seria el meu paper i l'he acceptat de bon grat, ja que ajudar la gent em fa feliç. Tot i que el sikhisme es basa en el treball al camp, vaig decidir estudiar veterinària per assegurar un bon futur a la meva família.

Tot va canviar el dia que la Preety va aparèixer a la meva vida.

La Preety té 26 anys. També és índia i a la seva família segueixen el sikhisme. Les nostres vides haurien estat molt semblants si no fos perquè quan ella tenia 12 anys va haver de traslladar-se a Catalunya. És per això que ens vam conèixer d'una manera poc convencional: a través de les xarxes socials.

Pot semblar fàcil. La qualitat de vida a Catalunya és més alta que al Panjab, i que la Preety ja visqués aquí alleujava el procés de regulació dels documents per poder viure amb ella. Però la seva família no ho veia tan senzill. Si pogués prohibir una cosa al món seria que res ni ningú pogués interferir en les decisions i la vida dels altres. Semblava impossible fer-los entendre que no només volia marxar del Panjab, sinó que també estava realment enamorat. No els en culpo: veure's quatre anys a través d'una pantalla sense poder-te tocar ni besar pot aparentar un amor teatralitzat.

Encara recordo la primera vegada que vaig mirar la meva futura muller als ulls. El diumenge 7 de setembre del 2014. Tot just feia un parell de dies que la Preety i la seva família havien arribat al Panjab. Les nostres pregàries per fi van donar resultat, i encaixats dins d'uns vestits tradicionals vam pronunciar el nostre particular “sí, vull” davant de centenars de persones.

Però encara no estava tot fet. La Preety havia de tornar a Catalunya abans que jo i llogar un pis, preparar els meus documents, traduir-los, validar el casament, rebre la treballadora social, buscar-me una feina,... Encara no he aconseguit agrair-li tot el que ha fet per mi.

Després d'un any vam haver de decidir quin estil de vida volíem portar i per aconseguir això primer havíem d'entendre el ritme en què es mou la nostra nova ciutat: Girona. El més impactant per a mi va ser adonar-me que per fer-te un lloc en aquesta cultura necessites una feina. Però, si tens feina, perds tot el temps que necessites dedicar a la teva família.

Aquí, sense feina no ets ningú, no tens res. És una societat curiosa en aquest sentit. És clar que aquesta part del món funciona així i, ja que hi sóc, m'hi adapto. La veritat, no trobo a faltar el meu país, d'ell ja vaig emportar-me una fotografia de la meva ciutat i el tarannà de les cançons panjabis que em cantava la meva mare. A ella sí que la trobo a faltar... fa uns mesos va posar-se molt malalta i els metges no li donaven esperances. Com que treballava no vaig poder estar al seu costat. Aquest va ser el pitjor moment de la meva vida.

Ara la meva mare ja està bé i les nostres converses telefòniques són la millor preparació per al pròxim canvi de la meva vida. Tan sols queden quatre mesos per poder mirar als ulls el meu primer fill.

Laura López i Claudia Mir
07/01/2017
El Punt Avui