“Aquí, sense feina no tens res”

Mika Amrik Sing és originari d'aquesta regió de l'Índia i viu a Girona des de fa un any amb la seva dona, a la qual va conèixer a través de les xarxes socials

Afirma que li va impactar la cultura occidental perquè la feina no et permet dedicar prou temps a la família

Mika Amrik Sing Foto: VALENTINE CAZIN.

Sóc en Mika i tinc 27 anys. Em considero una persona treballadora i sincera. Per mi l'amor s'ha convertit en un estil de vida. Visc a Girona des de fa un any amb la meva muller. Però, si voleu escoltar aquesta història, primer haureu de saber-ne els inicis.

Vaig néixer l'any 1989 al Panjab, una regió de l'Índia. A la meva família practiquem el sikhisme, una religió monoteista, en què el fill gran s'ha de fer càrrec de les necessitats de la resta de la família. Des de ben petit he sabut que aquest seria el meu paper i l'he acceptat de bon grat, ja que ajudar la gent em fa feliç. Tot i que el sikhisme es basa en el treball al camp, vaig decidir estudiar veterinària per assegurar un bon futur a la meva família.

Tot va canviar el dia que la Preety va aparèixer a la meva vida.

La Preety té 26 anys. També és índia i a la seva família segueixen el sikhisme. Les nostres vides haurien estat molt semblants si no fos perquè quan ella tenia 12 anys va haver de traslladar-se a Catalunya. És per això que ens vam conèixer d'una manera poc convencional: a través de les xarxes socials.

Pot semblar fàcil. La qualitat de vida a Catalunya és més alta que al Panjab, i que la Preety ja visqués aquí alleujava el procés de regulació dels documents per poder viure amb ella. Però la seva família no ho veia tan senzill. Si pogués prohibir una cosa al món seria que res ni ningú pogués interferir en les decisions i la vida dels altres. Semblava impossible fer-los entendre que no només volia marxar del Panjab, sinó que també estava realment enamorat. No els en culpo: veure's quatre anys a través d'una pantalla sense poder-te tocar ni besar pot aparentar un amor teatralitzat.

Encara recordo la primera vegada que vaig mirar la meva futura muller als ulls. El diumenge 7 de setembre del 2014. Tot just feia un parell de dies que la Preety i la seva família havien arribat al Panjab. Les nostres pregàries per fi van donar resultat, i encaixats dins d'uns vestits tradicionals vam pronunciar el nostre particular “sí, vull” davant de centenars de persones.

Però encara no estava tot fet. La Preety havia de tornar a Catalunya abans que jo i llogar un pis, preparar els meus documents, traduir-los, validar el casament, rebre la treballadora social, buscar-me una feina,... Encara no he aconseguit agrair-li tot el que ha fet per mi.

Després d'un any vam haver de decidir quin estil de vida volíem portar i per aconseguir això primer havíem d'entendre el ritme en què es mou la nostra nova ciutat: Girona. El més impactant per a mi va ser adonar-me que per fer-te un lloc en aquesta cultura necessites una feina. Però, si tens feina, perds tot el temps que necessites dedicar a la teva família.

Aquí, sense feina no ets ningú, no tens res. És una societat curiosa en aquest sentit. És clar que aquesta part del món funciona així i, ja que hi sóc, m'hi adapto. La veritat, no trobo a faltar el meu país, d'ell ja vaig emportar-me una fotografia de la meva ciutat i el tarannà de les cançons panjabis que em cantava la meva mare. A ella sí que la trobo a faltar... fa uns mesos va posar-se molt malalta i els metges no li donaven esperances. Com que treballava no vaig poder estar al seu costat. Aquest va ser el pitjor moment de la meva vida.

Ara la meva mare ja està bé i les nostres converses telefòniques són la millor preparació per al pròxim canvi de la meva vida. Tan sols queden quatre mesos per poder mirar als ulls el meu primer fill.

Laura López i Claudia Mir
07/01/2017
El Punt Avui