“Doni més temps al ser i menys al fer: viurà millor”

Laurence Freeman, dirigeix amb el Dalai-lama la Comunitat Mundial de Meditació Cristiana

Foto per Jordi Play

Tinc 65 anys: temo complir cada dècada, però després la celebro. Vaig néixer a Londres, encara que em sento cada dia més irlandès, com els meus pares. L’evangeli és neurociència amb Marta, l'hemisferi esquerra, i Maria, el dret. Per gaudir de la vida recordi que s’acaba. Ensenyo meditació a Esade.

Des de xefs fins a futbolistes: tots parlen del mindfulness. Vostè se n’alegra?

Me n’alegro per ells. De fet, no és cap moda, sinó un retorn, perquè amb aquestes tècniques no fem sinó reintegrar-nos a una tradició de control mental que havíem perdut.

Per què i quan les vam perdre?

Els primers cristians recitaven mantres de relaxació i concentració per aconseguir la presència plena i l’autodomini, però a Occident aquelles tècniques es van anar oblidant i la nostra oració es va tornar més cerebral. Excepte a l’Església bizantina, que els va conservar i encara els practica.

I encara resen amb salmòdia hipnòtica.

En canvi, aquí a l’Església romana, la contemplació va ser relegada als monestirs per als místics i, fora d’ells, va acabar sent considerat una pràctica sospitosa. Així es van perdre les tècniques paleocristianes de control mental.

Doncs certament són pura higiene.

Per això jo les ensenyo ara als no-creients igual que un hospital catòlic també atén els ateus quan es trenquen un braç. A alguns budistes els amoïna, en canvi, aquesta perspectiva tan pràctica i la generalització del seu ús.

Per què?

Perquè també pots aplicar les tècniques de ­concentració i atenció plena per ser millor corredor de borsa o millor franctirador en guerra. Dominar la focalització pot servir a les pitjors finalitats.

O ser un innocent ibuprofèn sense pastilla.

Per això, jo començaria per diferenciar entre els beneficis i els fruits del mindulness. I després ja parlarem de transcendència.

No és el mateix?

Els beneficis mesurables d’aquelles tècniques no són transcendents, sinó immediats i patents: disminueixen la tensió arterial, milloren el sistema immunològic i la salut cardíaca, redueixen l’ansietat i l’estrès...

Tot això només meditant?

Només amb tècniques de concentració i respiració. Després arriben, a més, els beneficis. Tinc un alumne que va estar en una guerra com a marine i em va dir que era ateu. Vaig replicar que no hi havia cap problema. Que vingués a aprendre a relaxar-se amb nosaltres.

Va funcionar?

Com a bon exmilitar, era un tipus disciplinat, sí, i va ser capaç d’imposar-se la mitja hora diària de concentració a la sortida i a la posta del sol, que són els millors moments.

I...?

La seva dona li va demanar que continués practicant mindfulness perquè, des que meditava, l’escoltava. Abans, quan ella li parlava, mirava el mòbil, la tele o el diari, però no a ella.

De marine a marit modèlic.

Jo diria només que ara és més bon marit i la seva dona també serà millor amb ell. A més dels beneficis, aquests són els fruits del mindfulness et fa més pacient, tranquil, agradable, sensible, empàtic. I els altres ho noten.

Es pot anar més enllà?

El mindfulness és una tècnica amb què aprofundeixes en tu mateix i millores el teu autoconeixement i autoacceptació. Serveix de preparació per a la meditació transcendental amb què la consciència comença a expandir-se i prendre contacte amb una cosa més gran que un mateix.

Això ja és una religió?

De nou, no necessàriament. És una tradició, ­això sí. I una experiència renovadora amb què veus el món ja no només des de tu mateix, sinó des del tu i el tots fins a arribar a dissoldre’t en una espècie de consciència universal. I no és fe: és praxi. Ho vius.

En sembla molt convençut, vostè.

És experiència; no convicció. El cristianisme es mostra, així, universal. Quan Jesús va dir “que la teva mà dreta no sàpiga què fa la teva esquerra” parlava dels dos hemisferis del cervell.

Jesús era neurocientífic avant la lettre?

Exacte, perquè l’hemisferi esquerre és autoconscient: analitza, elucida, categoritza; i el dret és intuïció, contemplació i està en el flux dels esdeveniments en present continu. L’equilibri s’aconsegueix connectant els dos hemisferis i la meditació t’ajuda aconseguir-ho.

L’evangeli, manual de neurociència.

També en l’episodi de Maria i Marta: recorda que una contemplava el món amb Jesús mentre que l’altra es preocupava de les feines de casa?

L’una, atabalada, i l’altra, gaudint.

Jesús li diu: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa (és l’ansietat) per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària, i és que tu i la teva germana estigueu en harmonia”. Jesús es refereix així a la unió del cervell racional i el contemplatiu.

Una exegesi bonica, pare, però no és una mica arriscada?

En absolut: és l’evangeli i ens anima a benefi­ciar-nos de la connexió de l’hemisferi racional i el contemplatiu. Ens anima a meditar. És el seu sentit.

Sols o en companyia?

De les dues maneres, encara que nosaltres ens estimem més ajudar-nos en grup a meditar. I amb nens: és increïble que ràpid els petits connecten de manera instintiva amb la tècnica i aprenen a concentrar-se a l’escola i la vida.

Tant de bo demà tinguin una comunitat relaxada.

Doncs això hauria de ser el cristianisme. N’hi ha prou amb vint minutets dues vegades al dia, o comenci amb el que sigui capaç. Ja veurà.

De l’ego a l’univers

Cada vegada més entrevistats em citen aquí les virtuts del mindfulness, com si fos l’última moda vinguda d’ Orient. Però Laurence Freeman, que ve d’Oxford, explica que ni és moda ni és oriental. Es tracta d’un retorn a les tècniques d’higiene mental i concentració que dominàvem a Occident fins que vam anar relegant-les als monestirs. Ens vam privar així durant segles d’una gimnàstica cerebral imprescindible per al benestar. Redueix ansietat, estrès, hiperactivitat i ajuda a gestionar l’excés d’ego amb què provem de compensar altres deficiències. Amb aquest autodomini es pot practicar la meditació amb la què arribarà a sentir que el seu jo és el de tots. És deixar-se ser fins a sentir-se tot i res amb l’univers.

Víctor-M. Amela

06/01/17

La Vanguardia