Antoni Bulbena: "L'ansietat et fa viure com si sempre t'estiguessis orinant a sobre"

Conversa amb el psiquiatre autor del llibre 'Ansiedad', director de la unitat especialitzada de l'Hospital del Mar

Antoni Bulbena, al jardí de l'Hospital del Mar, on dirigeix la unitat de trastorns d'ansietat / FRANCESC MELCION

Psiquatre, catedràtic i director del departament de psiquiatria i medicina legal de la UAB, Antoni Bulbena va crear l' Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l'Hospital del Mar, que va dirigir durant 15 anys i on encara comanda la unitat de tractament dels trastorns d'ansietat. Ha publicat 'Ansiedad' (Ediciones Tibidabo), un tractat sobre l'angoixa en què defensa la tesi de la neuroconnectivitat, que vincula la malaltia amb la hiperlaxitud articular.

El llibre que acaba de publicar es titula igual que un bolero molt famós, 'Ansiedad'…

Sí, el conec. L’he cantat moltes vegades. Toco la guitarra durant el temps lliure. Veus la meva mà dreta? Té les ungles més llargues que les de l'esquerra. Això és un senyal que els metges en diem patonogmònic, un símptoma específic d’una situació molt concreta, un senyal inconfusible.

I la lletra d’aquesta cançó té sentit des del punt de vista mèdic. És realment ansietat el què hi descriu?

És una modalitat. Ansietat per separació vinculada a una dependència excessiva, en una situació molt concreta d’enamorament.

Excessiva i patològica...

La dependència és un estat molt important de l'ésser humà. Tots som dependents quan naixem i quan som vells. El que no pot ser és que ens ocupi tota la vida, perquè en la vida adulta una relació de dependència és de mala qualitat. O bé estàs 'enganxat' perquè estàs insegur sense l'altre o bé pateixes quan no el pots cuidar. Els grans dependents i els grans cuidadors viuen relacions molt primitives.

On comença la dependència patològica en una situació d'enamorament?

Una petita dosi de dependència és normal. L'enamorament és un trastorn mental molt important. No és una malaltia. Però un cervell enamorat és tonto. No és boig, sinó tonto, perquè només pensa en una cosa. El cas és que aquesta mena d'encanteri permet que ens reproduïm i que les mares cuidin dels fills petits, perquè se n’enamoren. Coincideixes amb una mare i un fill al metro i tothom està desesperat amb els crits de la criatura menys la mare. Dos enamorats es poden fer petons en un passadís i els altres estem incòmodes i ells ni ho noten. Però quan això dura massa és fumut.

O sigui que l’enamorament s'ha d'acabar...

Dura i ha de durar 18 mesos com a màxim. És que hormonalment és així. En el cas d’una parella, durant aquest període s’han de posar els fonaments de les etapes següents, que són el projecte i la confiança. Si no, si et quedes enganxat en la primera etapa, acaba sent patològic i és motiu de moltes consultes mèdiques. Jo he visitat persones que no poden assumir una separació i acaben fent coses com perseguir l’altre.

Parlant de patologies, li haig de dir que m’he posat ‘malalta’ llegint el seu llibre. He acabat amb la sensació que em passa tot el que hi descriu...

Perquè els mecanismes que intento explicar són mecanismes que tots tenim. Tot comença amb la percepció, que les persones ansioses tenen més acusada. Noten més la llum, el temps, el propi cos, les olors. L'olfacte és molt important per a la seva vida. De fet és un sentit molt important, encara que per als humans no sigui transcendent per a la supervivència com en el cas dels animals.

Doncs el tenim com un sentit de segona divisió. A tots ens faria pànic quedar-nos cecs o sords, no tenim tanta por de perdre l’olfacte.

Una vegada vaig fer una enquesta sobre això. Vaig preguntar a un grup què temien més, si perdre l’oïda d’una orella, quedar-se sense olfacte o perdre un dit del peu. I va guanyar perdre l’olfacte, amb un 51%. Perdre l’oïda d’una orella era la por del 46%. I només un 3% va triar el dit del peu. Em va sorprendre que fos tan alt el percentatge de l’olfacte.

Per què és tan important l'olfacte psicològicament?

Perquè les sensacions que provoquen els altres sentits passen pel tàlem del cervell, que les pondera. En canvi, les olfactives van directament, sense filtre, a l'amígdala, l'àrea del cervell on es disparen les alertes de perill. Per tant, els fonaments del nostre sistema emocional són a l’olfacte, encara que no en siguem conscients.

Vostè fa anys que defensa la tesi de la neuroconnectivitat, que va començar quan va descobrir amb alguns col·legues el vincle entre la hiperlaxitud articular i l’ansietat.

No hi ha cap altra malaltia mental que tingui tantes probabilitats de ser ser delatada per un senyal físic tan clar. La flexibilitat excessiva, causada per una mala qualitat del col·lagen, va lligada molt sovint a un funcionament determinat del sistema nerviós i del cervell que és l’ansietat. Els ansiosos són més sensibles i tenen un caràcter extrem, o bé s’amaguen o bé mosseguen. En les relacions o fugen o s’enganxen massa. I poden ser hipocondríacs.

Sempre veient la part negativa de les coses...

En general, els humans per recordar una cosa bona hem de fer cinc vegades més esforç que per recordar-ne una de dolenta. I els ansiosos especialment, perquè el seu cervell està dissenyat per detectar perills, viuen instal·lats en l'anticipació negativa.

L'ansiós hi neix o s'hi fa?

Hi neix.

Ho té claríssim.

La part genètica és molt important, el 50% de la malaltia. En altres malalties la part genètica és molt més baixa. Per tant, si genèticament hi estàs predisposat hi ha moltes possibilitats que desenvolupis el trastorn. Realment és molt hereditari.

I aquesta sensibilitat extrema, no té res de bo?

Home, és el que garanteix la supervivència de l’espècie. Els ansiosos sempre estan a punt per a la 'guerra'. Aquest tipus de funcionament va permetre els humans primitius sobreviure en ambients molt hostils. El que passa és que a aquestes altures de la història, ja no ens cal tant. Però el neguitós sempre està en guàrdia, no té moments de repòs. De tota manera, històricament els ansiosos ens han fet avançar, perquè sempre busquen anar més enllà.

Els ansiosos mouen el món?

Sí, sí, el mouen. Perquè l’ansietat, igual que et fa amagar-te també et porta a l’altre extrem i et fa ser temerari, agosarat. En aquest sentit és una força meravellosa, però el càstig que té és que no pots parar. El cervell vol guerra, i si no n’hi ha la provoca.

Realment el món es divideix en ansiosos i no ansiosos?

Sí, i tant.

De debò hi ha gent que no és gens ansiosa?

Hi ha molta gent que ho és poc, i hi ha alguns casos que no en són gens, la qual cosa tampoc és especialment bona.

A casa meva som més aviat ansiosos i diríem: "Que frescos!"

Doncs jo si s’enfonsa el sostre jo voldria estar al seu costat, perquè jo sóc poc ansiós i, per tant, més aviat lent.

Li haig de dir que no tindria ni idea de què fer si s’enfonsés el sostre.

Segur que sí. L'ansiós és un gran guerrer i és molt capaç quan ha de reaccionar en moments de gran crisi. Treu forces i habilitats que ni sabia que tenia.

Es pot ser ansiós sense estar en un estadi patològic?

Esclar, aquesta és la gràcia, canalitzar aquesta força de manera sana, és el que intentem els que ens hi dediquem. L'objectiu és que la persona entengui el seu cos i el que li passa i ho pugui controlar, ser l'amo de la situació, que la malaltia no mani. Per això és important entendre què és la hiperlaxitud i tot el que hi va associat. Així podem començar a buscar-hi una solució. Jo no vull fer de savi, vull ajudar els pacients a trobar solucions.

Per tractar l'ansietat hi ha psicoteràpia i tractaments farmacològics. I fa anys que creix la preocupació per un excés de consum de psicofàrmacs.

En el cas de l’ansietat a vegades la teràpia farmacològica és necessària per trencar el bucle d’una preocupació que no porta enlloc. El no-ansiós utilitza la preocupació per trobar solucions. I l’ansiós es tortura contínuament sense sortir d’aquí. Amb els depressius passa igual. Si no el treus del pou no pots fer psicoteràpia, perquè no pots parlar-hi de res. Tot plegat és perquè químicament el cos està trastornat i ho has de trencar químicament.

I els efectes secundaris?

Un psicofàrmac ben administrat és menys dolent que una aspirina o una pastilla per al colesterol mal utilitzada. Els maximalismes no són útils. Ara, és evident que no es pot decidir una medicació amb visites de deu minuts, el metge ha tenir temps.

Igualment, sempre hi deu haver el risc d'enganxar-se a la medicació.

I si un té ansietat, està enganxat a l'ansietat. Però és cert que també hi ha tècniques que són gimnàstica mental, que et permeten treure el pilot automàtic, posar el cervell en mode manual i desaprendre determinats comportaments. Fins que arriba el moment que pots tornar a posar al pilot automàtic, que ja sabrà desconnectar quan toca i frenar la repetició. Perquè el problema de l'ansietat és que et fa viure com si t'estiguessis orinant sempre a sobre. No pots estar per res més, no disfrutes res. És incomodíssim.

Som una societat ansiosa?

Han augmentat els comportaments col·lectius primitius. Es veu amb les eleccions, amb els comportaments de masses, en les xarxes socials. Això d'anar tan de pressa facilita que aflorin els comportaments ansiosos, l'angoixa és la reina de les distàncies i els temps curts. Una societat que potencia trobades ràpides i breus i superficials fa que es moguin mecanismes d'adaptació ansiosos. De tota manera, la prevalença de les malalties d'ansietat és bastant estable, entre el 15% i el 20%, però els comportaments ansiosos sí que estan augmentant, encara que sigui, de moment, sense arribar a la patologia.

Sílvia Barroso

08/12/2016

Ara.cat

Esposes abans d’hora

Alemanya estudia vetar casaments de nenes refugiades abans dels 18 anys

Vides joves. Adolescents afganeses en un àpat festiu en un centre de refugiats de Berlín, al març. No són menors d'edat casades. (Getty)

La crisi dels refugiats a Europa ha implicat realitats complexes, algunes ja presents en àmbits tancats de la societat occidental, que ara s’han incrementat en nombre. Entre els 890.000 sol·licitants d’asil, la majoria procedents de Síria, l’ Iraq i l’ Afganistan, que ­segons xifres oficials van arribar a Alemanya l’any passat, també hi havia matrimonis en què un dels cònjuges –en alguns casos tots dos– era menor d’edat. Gairebé sempre són les dones les que tenen menys de 18 anys; algunes fins i tot només en tenen 14. El futur d’aquestes adolescents casades és incert i genera ­inquietud.

Per evitar nous casos i resoldre els ja existents, les autoritats es plantegen prohibir totalment el matrimoni de menors de 18 anys, ja que actualment a Alemanya és possible casar-se als 16 anys si es compleixen dues condicions: que hi hagi autorització d’un jutjat de família, i que l’altre cònjuge tingui 18 anys o més. També es plantegen ­declarar no vàlids els matrimonis celebrats a l’estranger en què un dels cònjuges és menor d’edat. ( Ara mateix Alemanya considera legal qualsevol matrimoni, civil o religiós, celebrat legalment al país d’origen­.)

“El nostre país no pot permetre que les noies es casin abans dels 16 anys; i en principi fins i tot els matrimonis als 16 i fins als 18 anys no haurien de ser reconeguts”, va afirmar al novembre el ministre de Justícia, el socialdemòcrata Heiko Maas. Les estadístiques indiquen que al juliol hi havia a Alemanya 1.475 menors estrangers inscrits com a casats. D’aquests menors, la gran majoria (1.152) eren nenes i noies. Molts d’aquests menors són sol·licitants d’asil de Síria, l’ Afganistan i l’ Iraq, però també de països europeus (vegeu requadre). Les dades procedeixen de l’Oficina Federal Administrativa (BVA), amb seu a Colònia, que tem que les xifres reals siguin molt més altes.

Ha causat un debat intens el cas de l’ Alia i l’Amir (noms ficticis), desemmascarat fa uns mesos pel diari Die Welt. Quan va arribar a Alemanya l’agost del 2015, la casada Alia tenia 15 anys. Per aquest motiu, per decisió de l’Oficina de Protecció de Menors, va ser apartada del seu marit i cosí Amir, que llavors en tenia 21, i posada sota tutela del Ministeri de Família en una llar per a menors. Se’ls va autoritzar a veure’s només en presència d’una tercera persona. L’Amir va protestar, i el tribunal de Bamberg va sentenciar que Alemanya havia de reconèixer la legalitat d’aquell casament celebrat a Síria, ja que l’Alia s’hi mostrava conforme; res no indicava que la unió hagués estat forçada. L’Oficina de Protecció de Menors va fer una apel·lació, al·legant que ella no era encara prou madura, però el Tribunal Suprem va resoldre que la parella podia seguir junta. Segons el parer de l’Unicef i de l’oenagé suïssa Terre de Femmes –que aquests mesos ha fet a Berlín representacions de carrer de casaments entre menors com a forma de denúncia–, aquesta sentència és un precedent perillós.

També l’associació SOS- Kinderdörfer (a Espanya, Aldees Infantils SOS) denuncia les condicions en què es fan actualment molts casaments de nenes refugiades, que rarament tenen una altra opció que no sigui acceptar. “Els matrimonis d’adolescents amb homes molt més grans que elles són especialment freqüents a Síria –sosté aquesta oenagé internacional–. Abans de la guerra, en 13 de cada 100 matrimonis, almenys un dels cònjuges no havia complert encara 18 anys.

Actualment, això passa en el 51% dels matrimonis. Es tracta sobretot de matrimonis forçats celebrats als camps de refugiats de Jordània, el Líban, l’ Iraq i Turquia”. En alguns casos, les famílies desesperades creuen que estan fent el millor: consideren que casar les seves filles menors amb algun parent o amic abans de marxar cap a Europa equival a protegir-les d’agressions sexuals durant el viatge.

El pla del ministre Maas és prohibir tots els matrimonis de menors de 16 anys sense excepció, però no era aquesta la seva idea inicial. De fet, al si de la coalició governamental de democristians i socialdemòcrates hi ha divisió d’opinions. Els primers –és a dir, la CDU, partit de la cancellera, Angela Merkel, i els seus socis bavaresos de la CSU– volen la prohibició total, mentre que el socialdemòcrata SPD havia plantejat excepcions. Motiu: segons diversos experts, anul·lar casaments pot perjudicar les noies ja casades, sobretot si estan embarassades, o hi ha un nadó en la parella.

Així, la responsable governamental de Migració, Refugiats i Integració, Aydan Özoguz, va alertar dels riscos d’una anul·lació genèrica. La socialdemòcrata Özoguz, d’origen turc, va valorar les bones intencions de la iniciativa, però va avisar que la prohibició total podria condemnar les menors casades a l’aïllament social. “Si els seus matrimonis deixen d’estar reconeguts, elles podrien quedar-se sense herència i sense ingressos; els seus fills es convertirien en il·legítims, i per a moltes significaria no poder tornar als seus països d’origen”, va argüir Özoguz.

El Ministeri de Justícia presentarà un projecte de llei definitiu abans de final d’any. El primer esborrany preveia, per als matrimonis de menors ja existents, una anul·lació per decisió judicial després d’estudiar cada cas; no incloïa un veto general. “És molt important que cada decisió presa es dirigeixi sempre al benestar de la noia afectada”, va dir el ministre Maas. Però els diferents punts de vista al si del Govern encara poden oferir novetats.

María-Paz López

06/12/2016

La Vanguardia

«Encara que t'extirpin els pits, pots seguir tenint càncer»

Una de cada vuit dones tindrà càncer de mama al llarg de la seva vida. Més de 63.000 en pateixen a Espanya, on cada any se'n diagnostiquen 26.000 nous casos. Però gràcies a la prevenció i als avenços científics i mèdics, el càncer de mama avui no és sinònim de malaltia mortal: en els últims 10 anys s'ha aconseguit duplicar la taxa de supervivència. Amb el test Oncotype Dx es mesura la probabilitat que el càncer reaparegui i fins a quin punt seria efectiva la quimioteràpia. El doctor Román Santamaría parla sobre aquest test diagnòstic que ajuda a encertar en el tractament. 

El doctor Román Santamaría, foto per: Jóse Luis Roca

Vostè, que anava per a aviador, malgrat pertànyer a una llarga estirp de metges, es va enamorar de la medicina per casualitat. Per què es va especialitzar en ginecologia?

Perquè m'encanten les dones (rialles). Va ser un pressentiment. Vaig entrar a l'hospital com a intern, vaig començar a fer parts com un boig -jo calculo que vaig arribar al miler a l'acabar la carrera-, fins i tot fent la mili a La Granja tornava els caps de setmana per fer guàrdies. Em va entrar una bogeria. Sempre he tingut molta entrega i em segueix apassionant la meva feina.

Com va derivar a la Unitat de Mama?

El 1978, per indicació del professor Del Sol, un catedràtic que em va animar a dedicar-me a la patologia mamària. Aleshores no existia cap subespecialitat: quan arribava una senyora amb un bony se li obria i, si era càncer, se li feia una mastectomia (se li treia el pit). No hi havia cap altra solució. Vaig estudiar a París-Nord, on hi havia l'única universitat que donava el títol de senòleg (el que estudia la mama sana i malalta). I vaig tornar a Madrid, a operar càncers… ja he arribat als 6.000. En els últims cinc anys, s'han operat 1.700 mames en aquest servei.

Ben aviat complirà 40 anys de professió, continua tenint referents?

Sí, molta gent a Europa. I a Catalunya ha existit un moviment molt important de senologia. Però el que més m'ha fet créixer són les més de 6.000 dones que han passat per les meves mans.

De què es sent més orgullós?

De totes les meves malaltes. El tracte personal amb les pacients és el que més satisfacció em dóna.

Un aprèn a donar males notícies?

Sempre es passa malament. Però el que jo els dic als meus alumnes és que el més difícil és aconseguir que una dona amb càncer aconsegueixi sortir amb un somriure d'esperança de la consulta. És decisiu transmetre que hi ha moltes probabilitats que es curi. És un moment molt dur.

Més dur que quan s'opera?

És diferent. Operant es requereix destresa i tens un equip amb tu, però al comunicar estàs sol davant la pacient. Hi ha tants sentiments, esperances, pors posadess sobre la taula... Amb ella, des d'aquell moment, comences una relació de dependència per a tota la vida.

O sigui, que porta una motxilla molt gran…

Sí. La que pitjor ho porta és la meva dona (rialles), però ho aguanta, és forta.

Què ha sigut el pitjor de tots aquests anys?

Cada vegada que hi ha una recaiguda, quan reapareix la malaltia, sobretot en una dona jove. És un fet molt difícil d'acceptar per a un metge. Després d'haver posat tot el coneixement, l'afany, l'esperança… ens cauen totes les defenses.

Deu haver operat tot tipus de dones (entre elles, l'expresidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre). Encara el segueixen sorprenent?

Sí, cada dia. La senologia és l'especialitat de la humilitat, perquè cada vegada que diem una fanfarronada, la patologia ens posa al nostre lloc.

És veritat que les dones són més fortes que els homes o això és un tòpic?

En força bruta, és clar que no, però en afany de superació, sí. Avui dia, el 75% dels alumnes de Medicina són dones; això vol dir que han estudiat i s'han esforçat molt més.

El càncer de mama és el tumor més freqüent entre les dones occidentals, però no a tot el món, és qüestió de raça?

No, perquè les dones xineses que viuen als Estats Units el pateixen moltíssim més que les que viuen a la Xina. Els factors mediambientals són fonamentals.

Es pot prevenir?

Hi ha gestos que ajuden a prevenir-lo, com per exemple fer exercici, no tenir sobrepès, no prendre alcohol, no fumar, no prendre tractaments hormonals substitutius… Però el càncer de mama no té una prevenció primària, sinó secundària; això significa que puc tenir càncer, però si el tracto bé em puc curar.

Des de quan i cada quant s'han de fer mamografies per controlar-lo?

És positiu que la preocupació per la salut mamària de les dones hagi augmentat en els últims anys i és necessari anar a revisions a partir dels 35 anys, però no sempre es faran mamografies. Si no existeixen factors familiars o hereditaris, no està justificat fer-ne abans dels 50 anys (a partir de llavors, es faran screenings cada dos anys). Encara que ha augmentat la incidència de càncer de mama en totes les edats, no s'ha observat un augment significatiu en les dones menors de 40 anys.

Per què només hi ha dades objectives des del 2012?

A Espanya hi ha hagut molt mala recollida de dades de càncers en totes les malalties; el registre de tumors és molt deficient. Fins fa molt poc no se sabia quants tumors apareixien cada any… Sobretot perquè les clíniques privades ¿a qui enviaven la dada, per fer-ne una estadística i incidència? Per això hem passat de tenir uns 15.000 càncers a l'any fa una dècada a tenir-ne ara uns 24.000. La incidència no ha augmentat tant, el que passa és que abans no estaven totes les dades reflectides.

Hi ha diferents càncers de mama, uns més perillosos que d'altres?

La diferència resideix en la manera de tractar-los. La mama té un sèrie de conductes que es van ramificant i que acaben en uns lobels, que és on es produeix la llet materna. El 95% dels tumors es produeixen o bé en els conductes o en els lobels. Els del conducte s'anomenen carcinomes ductals i són el 85%. I tenen característiques especials i es tracten de diferent forma: per exemple, quan estan localitzats al lobel existeix la tendència que es reprodueixi a l'altra mama i que hi hagi diversos focus. Quan és lobel·lar amb diversos focus, l'ideal és fer una mastectomia; mentre que si és conductal amb un només focus, només fent una petita incisió n'hi ha prou.

És partidari que quan una dona pateix un càncer pregunti una segona opinió?

Sí, però si després de tractar 6.000 càncers no la convenço, em retiro (rialles). L'experiència et dóna la seguretat que estàs en el diagnòstic correcte. Però que consulti algú que en sàpiga, amb autoritat, perquè aquí també hi ha molt xarlatà.

Quan una pacient té càncer, és tan clar quin és el tractament a seguir en cada cas, si s'ha d'operar o donar quimioteràpia?

Per a això han nascut les unitats i els comitès de Patologia Mamària, que és la base de l'èxit de tot el tractament. En aquests equips hi ha radiòlegs, oncòlegs, radioterapeutes, psicòlegs, medicina nuclear… unes 30 persones que donen el seu punt de vista, cada dimecres, abans d'afrontar cada pas en cada cas. És tremendament enriquidor i t'obre noves perspectives. És molt difícil que un de sol arribi a dominar tots els aspectes. Tenim quatre quiròfans cada setmana dedicats a operar.

I per decidir quin tractament ha de seguir cada pacient (quimioteràpia o extirpació), ¿fins a quin punt els ha facilitat la vida els nous tests, com l'Oncotype DX?

L'Oncotype DX és magnífic: ha vingut per solucionar-li moltíssims problemes a l'oncòleg i per salvar la vida a moltes pacients… És un estudi dels gens del tumor que és capaç de dir-nos la taxa de recaiguda que tindrà aquest tumor i si serà efectiva la quimioteràpia. D'aquesta manera, ens estalviem patiment per part de la pacient i diners en caríssimes sessions de químio. I es passa directament a l'extirpació. Fem uns 50 Oncotypes a l'any i és convenient que el faci la sanitat pública, perquè és un test molt car (2.700 euros a nivell individual). Al Clínic vam fer un estudi i surt més rendible utilitzar aquest test, uns 80.000 euros d'estalvi.

Quan una pacient té antecedents familiars, aconsella practicar una mastectomia profilàctica o fer quimioprevenció per evitar mals majors?

Hi ha quatre tipus de riscos en una dona. Epidemiològic (les senyores que han pres la pastilla en la seva joventut…) ; histològic; familiar (més de dos o tres càncers de mama o ovari en la família o per sota dels 35 anys), i genètic (té els gens BRCA-1 i 2 positius). Davant d'això, una de les mesures que se li poden oferir és la cirurgia reductora de risc. Però és important saber que, encara que et treguis els pits com Angelina Jolie, pots seguir tenint càncer. No s'elimina el risc totalment, encara que et treguis el 90% del teixit. I això cal dir-ho clarament.

Si una dona té aquesta mutació dels gens BRCA, el millor és que s'operi o que es vigili?

Depèn del moment de la vida que estigui vivint, pot ser jove i voler tenir fills… jo esperaria a tenir la menopausa. Però cada vida és un món i s'han d'estudiar tots els factors.

Esther Aguado

06/12/2016

El Periódico

Anorèxia i xarxes, llei pendent

Els experts per la reforma de la legislació de salut pública

L'apologia de l'anorèxia i la bulí­mia campa amb llibertat a les xarxes socials sense que existeixi de mo­ment cap legislació per poder, al­ menys, posar alguna porta en aquest camp immens. Algun senyal de pe­rill. Instagram, Twitter, Facebook, blogs, grups privats de whatsapp o Pinterest -la que més es fa servir a Catalunya.

Segons els Mossos d'Esquadra­ acullen milions de fotos i comentaris de reptes perillosos per encaixar en uns cànons de primesa extrema, per embolcallar una malaltia com un "estil de vida" sobretot entre noies adolescents i joves. El que es coneix com la thinspiration.

Amb l'ús massiu del mòbil per part dels adolescents, explica Marga Serra, professora de la UOC experta en trastorns del comportament ali­mentari (TCA), s'ha passat de la con­sulta de les pàgines proanorèxia i probulímia (Pro Ana i Pro Mia) a les xarxes socials, que amplien el perill a causa de la multiplicació i la invisi­bilitat dels missatges. Amb el mòbil, el control parenta!sobre les recer­ques s'ha complicat.

Un informe que ha presentat aquest any la Taula de Diàleg per a la Prevenció dels Trastorns de la Conducta Alimentària indicava que el 87% de les famílies dels pacients entrevistats (l'edat mitjana era de 19 anys, i majoritàriament dones) no es­taven al corrent de les cerques dels seus fills per internet. Les xarxes so­cials, explica Marta Voltas, presidenta de la Taula de Dialèg i directora de l'Associació contra l'Anorèxia i la Bu­límia (ACAB), incideixen negativa­ment tant en l'aparició de la malaltia com en el ritme de recuperació, ja que es frena.

Si el procés de recuperació és normalment de 3 a 5 anys, l'ús de les xarxes socials durant el tractament pot fer que el trastorn es cronifiqui. És un tema greu, indica.

Grups que es retroalimenten en­ torn d'un "estil de vida" amb con­sells llançats per noies que pateixen algun tipus de trastorn de conducta alimentària, entorns virtuals difícils d'abandonar ja que esdevenen una comunitat de "suport social".

Grups que desanimen i dificulten que es demani ajuda. Un món sense filtres en el qual s'expliquen tota mena d'estratègies per aconseguir la pri­mesa extrema i per evitar el control dels pares (com vomitar, com desfer­-se del menjar, com fer veure que es menja...). I on apareixen nombrosos reptes per mesurar aquesta primesa, com el #A4paperchallenger o el #co­larbonechallenge (veieu la informació superior).

Amb l'ús massiu de les xarxes so­cials per part dels adolescents, les conductes de risc han crescut un 20%, segons l'ACAB. L'impacte de les xarxes també s'observa en les conductes autolesives i l'efecte contagi que tenen. Per això, els experts en TCA consideren imprescindible i corregir el buit legal que existeix en aquests moments, per tenir almenys una eina d'actuació. Des de la Taula de Diàleg s'està impulsant de la mà del Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB) una proposta de reforma le­gal que, segons la seva presidenta.

No s'ha de centrar en la via penal, sinó en l'administrativa. En aquest sentit, l'objectiu és que es pre­senti en el Congrés dels Diputats amb el consens de tots els grups una reforma de la llei de Salut Pública -ja s'està negociant- perquè s'inclogui en l'articulat la necessitat de vetllar contra l'apologia de l'anorèxia i l'im­pacte que té en la salut pública. No­ més amb això, s'indica, ja es tindria un instrument amb què actuar, tot i que el món d'internet és molt difícil de controlar.

Si bé no es tracta d'una qüestió econòmica, la presidenta de l'ACAB cita un informe de l'hospital del Mar en el qual s'indica que la despesa pú­blica anual a Espanya pels trastorns alimentaris és de 68 milions d'euros.

L'opció de la via penal, com es va plantejar al principi, era molt com­plexa, explica Jorge Navarro, vocal de la junta de govern de l'ICAB, ja que aborda els delictes més greus. A més, assenyala l'expert, normalment els qui inciten i fan propaganda d'aquests trastorns alimentaris a la xarxa són persones malaltes.

Des de l'ACAB es considera que perquè la reforma legislativa avanci cal el consens de tots els grups polí­tics, unir els punts de vista. I això no passa quan es planteja la modificació del Codi Penal. És el que va pas­sar l'any 2015, quan el Senat va de­batre una proposta de reforma per incloure-hi l'apologia de l'anorèxia, però la majoria de grups van votar en contra, entre ells el Partit Popular i el PSOE.

El que és evident segons els ex­perts és que les vies de consciencia­ció social no són suficients i cal l'em­para legislativa per poder actuar. En aquest context s'esmenta el cas d'Alemanya, on els allotjadors i pro­veïdors de continguts a internet s'en­fronten a sancions greus si no poden demostrar que els seus usuaris són majors d'edat. S'ha de tenir en comp­te que la majoria dels qui busquen aquest tipus de continguts són sobre­ tot noies joves, ja que l'edat mitjana de la primera cerca a internet se si­tua en els 15,5 anys.

De cada deu joves afectats per un trastorn alimen­tari, nou són noies, però s'adverteix que comença a créixer el nombre d'adolescents nois amb obsessionats amb el cos i la musculació (vigorè­xia).

Per això, Marta Voltas explica que a més de les campanyes generals de prevenció que es poden fer, està comprovat que si des de les mateixes xarxes socials les empreses envien missatges d'advertència i es propo­sen links d'informació, un 35% dels usuaris poden desistir de fer la cer­ca.

Cristina Sen

05/12/2016

La Vanguardia

El triomf dels sioux

El govern atura la construcció d'un oleoducte en terra índia

Grups ecologistes s'havien afegit a les protestes per l'impacte de la instal·lació d'una gran canonada per al petroli 

Arvol Looking Horse, el líder espiritual dels sioux, parla després de la decisió d'aturar la construcció Foto: REUTERS.

Els sioux, coneguts per la seva ferocitat i gran habilitat per lluitar, han guanyat una batalla. La matinada passada, el govern va aturar la construcció d'un oleoducte que havia de passar per terres sagrades dels indis, i la trinxera de Standing Rock, a Dakota del Nord, va esclatar d'alegria.

Des de fa mesos hi havia una guerra entre indígenes i l'empresa Energy Transfer Partners, desitjosa de fer un tub de 1.886 quilòmetres que havia de dur 570.000 barrils de petroli diaris des de Dakota del Nord fins a Illinois. Després de la decisió, caldrà buscar un nou traçat que no travessi una terra atorgada als sioux després de l'enèsima violació d'un tractat de repartiment de territori del 1851.

Portaveus dels sioux van assegurar que, en els primers trams de construcció, es van trobar restes arqueològiques significatives i, fins i tot, es va profanar la tomba d'un líder històric de la tribu. La petició d'aturar la construcció no va fer efecte: l'empresa constructora i les autoritats de l'estat asseguraven que es complien tots els requisits mediambientals i que no es traspassaven terres sagrades.

La indignació es va apoderar ràpidament dels pobles indígenes, ferits en l'orgull no només perquè es travessaven les seves terres, sinó per no haver estat consultats sobre el traçat de l'oleoducte i descobrir que el traçat inicial es va desestimar perquè passava prop de la capital de l'estat, Bismarck, de majoria blanca. Massa guspires perquè no s'encengués el foc i els sioux decidissin desenterrar la destral de guerra.

No van estar sols. Als centenars d'indígenes de més de 200 tribus que fa mesos que estan acampats en un terreny pròxim a la construcció, la concentració d'indis més gran dels últims temps, regularment s'hi han afegit activistes a favor dels drets civils i ecologistes que han fet seva la protesta dels sioux. En els últims dies s'hi havien unit veterans de l'exèrcit, autoanomenats “defensors de l'aigua”.

Les queixes no només són per l'assalt a un territori de gran valor cultural, històric i religiós. Si es construeix, l'oleoducte passarà a pocs metres de la llera del riu Missouri, font principal d'aigua de les comunitats indígenes. Qualsevol vessament seria catastròfic.

La unió d'indígenes i ecologistes, sinergia que es repeteix per tot el país per evitar la proliferació de l'extracció de petroli i carbó, no és única. A tot arreu s'estan unint, amb resultats desiguals, però ara per ara la lluita a Standing Rock és la fonamental.

Des de l'estiu, les desenes de tipis que conformaven el campament eren una mostra de l'intent d'entorpir la construcció i fer visible el seu enuig. A principi de setembre, la seguretat contractada per l'empresa constructora, ajudada per la policia local i l'estatal, van protegir-se amb bales de goma i gossos que van mossegar una cinquantena de manifestants. Amb l'arribada del fred, optaven per aigua congelada i gasos lacrimògens.

L'últim enfrontament de gran magnitud es va produir fa dues setmana, quan els activistes van intentar assaltar un pont bloquejat amb vehicles en desús que servia de barricada protectora a la construcció i que alhora tallava una de les vies d'accés al campament.

El xoc va ser ferotge: una lluita de més de deu hores amb centenars de detinguts, 26 hospitalitzats amb cops al cap, ulls, hemorràgies i hipotèrmies, i una manifestant amb risc de perdre un braç per les ferides.

La violència va servir per fer ressò del conflicte. Fins a l'aparició de vídeos a les xarxes dels enfrontaments, ningú en feia cas: amb el xoc al límit, es van multiplicar els reportatges televisius i els discursos de celebritats en defensa dels drets dels natius nord-americans.

Els polítics, fins llavors, havien fet com si res, però la creixent consciència en la societat els va fer actuar a poc a poc. Els indígenes, tot i això, seguien sentint-se sols davant d'una empresa desitjosa de construir un oleoducte mentre el silenci i la passivitat de les autoritats nord-americanes davant els enfrontaments s'allargaven.

Fa unes setmanes, el Departament de Justícia va fer-ne un minúscul cas en suspendre temporalment la construcció per estudiar el traçat previst, el primer reconeixement que hi ha un conflicte, mentre l'empresa seguia construint aliena a les paraules del govern. La confirmació de la suspensió i l'aturada completa de la construcció fins a trobar un nou traçat es va celebrar amb focs artificials. Tot i això, els manifestants ja han dit que no es mouran fins a tenir una confirmació total que l'oleoducte no es construirà.

El futur govern republicà ja ha amenaçat que revertirà la decisió i l'empresa va assegurar que construiran l'oleoducte pel traçat inicial, fets que no espanten els sioux. Si alguna cosa es desprèn dels proverbis de la saviesa dels indis nord-americans és l'orgull per la dignitat del seu poble, que no han perdut tot i el pas dels segles i les penúries viscudes. Un sentiment que es mantindrà viu a Standing Rock, terra per on sembla que encara ressoni una de les frases més cèlebres de Crazy Horse (Cavall Boig), un dels històrics líders sioux: “Que els meus enemics siguin poderosos perquè no em senti malament quan els venci.”

Víctor Sancho

06/12/2016

El Punt Avui

Suportar la insuportable mort d’un fill

Diversos autors han reflexionat sobre com s’ha de gestionar un dels dolors més profunds que pot deparar la vida 

Viure és caminar per la corda fluixa. Les tradicions espirituals ens diuen que els cops rebuts, inesperats, indesitjats, són també oportunitats: oportunitats de ser més humils, de no quedar-nos enganxats en les emocions i les afliccions. Oportunitats, en definitiva, de ser més conscients i agraïts de tot allò que se’ns dóna i se’ns pren. Però, quan el cop és profund, salvatge, assolir un mínim estat de serenor és quimèric. I dels pitjors cops, n’hi ha d’impensables, com ara la mort d’un fill. ¿Es pot superar? Possiblement no. I suportar? Si més no, molts dels testimonis que han passat aquest esfereïdor tràngol demostren que sí. Quan acceptem que el que ha passat no és ni bo ni dolent, sinó que senzillament és, minva -fins a desaparèixer?- tota sublevació, tota negació del que ja no té marxa enrere. Però el camí per arribar a l’estat de suportar el que és insuportable no és curt ni igual per a tothom. És un camí sovint impracticable, que ens empeny i ens succiona quan no tenim gens de ganes de seguir; camí que es fa a ell mateix i del qual és fàcil sortir per errar esmaperduts.

Després de la contracció

Claudio Naranjo, un dels màxims referents actuals de l’anomenada psicologia transpersonal, va passar per aquesta vivència quan el Matías, el seu únic fill, va morir amb 11 anys en un accident de cotxe. Segons explica ell al llibre d’entrevistes Claudio Naranjo. La vida y sus enseñanzas. Un encuentro con Javier Esteban (publicat per Kairós), en un moment donat va deixar de plorar i es va preguntar: “Per qui ploro, per ell o per mi?” Arran d’aquest interrogant, Naranjo segueix: “Em vaig adonar que no plorava per mi, perquè jo podria perfectament suportar la seva absència si aquesta absència hagués tingut sentit, com si es tractés d’un llarg viatge; però vaig veure que tampoc plorava per ell, ja que tenia fe que era en un món millor i que per a ell la seva mort no era una tragèdia. D’aquesta manera, el patiment que havia estat sentint va quedar sense objecte i es va transformar tot ell en una forta presència del Matías... Vaig sentir llavors com que el tornava a estimar d’una manera més intensa que abans, quan encara vivia. Em vaig sentir com banyat d’ell i vaig saber que ja no tenia sentit plorar més. Així és com, afortunadament, va canviar l’experiència de la seva mort”.

Tal com assenyala Javier Esteban sobre aquest episodi: “En el dors del patiment pel dol del seu únic fill, l’acceptació i l’amor van transformar l’existència de Claudio Naranjo. En aquelles circumstàncies terribles i paradoxals es va gestar el seu renaixement espiritual”. Els canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor -i no una fugida o una falta d’acceptació- els trobem en primer lloc en el món religiós. És el cas de la monja Ubbiri en temps de Gautama Buda, embogida de dolor per la mort de la seva filla fins que va escoltar les paraules del Buda que li recordaven que, si les nenes mortes eren milers, per què només plorava per una, i llavors va despertar. També trobem canvis catàrtics cap a un alliberament del dolor en l’àmbit artístic. Pensem en Elizabeth Gaskell, gran escriptora victoriana del segleXIX que va començar a publicar per superar la depressió que li havia causat la mort del seu fill. Els casos són molts i ens acompanyen, però encara és més útil quan algú descriu aquest procés d’una manera molt més detallada i propera, sense èpica.

Testimoni interior

“La ràbia va prendre el lloc de la paràlisi. La ràbia s’encruelia en... en què? Com denominar allò que m’havia pres el meu fill? La mort no tenia cos, només era forma, transició, no tenia terme. Que pogués tancar els ulls cent vegades i dir «Torna, estimat fill meu!» i que no servís de res... Això era el que em feia cridar de ràbia. Que allà hi hagués la barrera de la mort. La mort, que m’ho havia pres tot”, confessa Wolfgang Hermann a Despedida que no cesa (Editorial Periférica), un llibre que no va poder escriure fins deu anys després de la sobtada mort del seu únic fill. Testimoni dolorós i reconstructor alhora, vital. “¿On era la meva rebel·lia, la meva sublevació? ¿Sublevació contra un anònim? Tant és. ¿On era el meu enuig amb Déu? Havia consumit totes les meves forces en la sublevació. Estava cansat, esgotat”. Hermann va descrivint totes les etapes de dol amb la màxima lleugeresa que li permet parlar de tanta pesantor: “Si jo tremolava, si l’angoixa sortia del no-res per devorar-me, això volia dir que allà hi havia alguna cosa, que hi havia alguna cosa més que el no-res. Sí, alguna cosa. I aquesta cosa, feia poc, encara havia sigut jo. Aquella cosa estava esborrada i ara caminava pel bosc com una cosa diferent, com algú diferent. Si aprenia a acceptar que, no sent ja res com havia sigut, jo tampoc era ja el d’abans, llavors s’obriria una resclosa. Fos qui fos el que era allà, havia de ser algú. Potser jo seria capaç d’acostumar-m’hi”.

En el seu comiat incessant que pren forma de llibre, Wolfgang Hermann també anota interrogants en l’aire, a dins: “El temps ¿arribaria a passar alguna vegada? ¿Hi hauria un despertar d’aquella paràlisi? ¿Un despertar per a què, per a qui? Devia ser aquella la pregunta: per a qui? [...] Només em queda el record, la memòria, l’espai interior que ningú em pot prendre. ¿Que ningú em pot prendre? ¿És que la irrupció de la catàstrofe en la meva vida no va esclafar el meu espai interior?”

El trontoll per la corda fluixa ja no ens el prendrà, mai, ningú, però malgrat tot pot continuar havent-hi corda, fràgil, finíssima, però corda al cap i a la fi. ¿Com podem començar a entreveure-la de nou i seguir endavant? En un bell passatge del llibre, Hermann descriu el detonant ínfim, decisiu, d’aquest continuar vivint: “Un matí, una merla va cantar la seva cançó amb un vigor diferent i una altra la va rellevar en el seu cant, i una tercera va afegir-hi la seva veu, i entre totes van embastar una espessa cortina de sons que va embolcallar la casa. Vaig sentir en el meu interior una diminuta guspira d’alegria, vaig respirar fondo”. Una guspira incipient, reconstructora. “Vaig entendre que, malgrat tot, la vida seguia allà, al voltant nostre, dins nostre”.

Dídac P. Lagarriga

01/12/2016

Ara.cat

Un de cada quatre euros és per pagar pis, aigua, llum i gas

Espanya és el país europeu on més ha crescut aquesta partida

Posar en marxa el rentaplats és una acció que implica aigua i electricitat. Aquest subministraments, com els de llum i gas, i l’habitatge, són els conceptes que més despesa representen a les llars europees. / GETTY

Els espanyols són els europeus que més han vist créixer la partida de despesa que dediquen a habitatge i subministrament en l’última dècada. Així ho indiquen les dades facilitades ahir per l’Eurostat. Les xifres demostren que els europeus destinen a pagar l’habitatge i l’aigua, la llum, el gas i d’altres combustibles la quarta part del total de la seva despesa. En números absoluts, aquesta quantitat representa dos bilions d’euros, un 13,4% del total del PIB de la Unió Europea, i és, amb molta diferència, la principal despesa que tenen les famílies.

Els països on les famílies destinaven el 2015 més proporció del seu consum total a aquestes partides van ser Dinamarca (29%), Finlàndia (28%) i França (26%). La mitjana de la Unió Europea i de l’eurozona se situava per sobre del 24% i Espanya estava en el 23%. Arrodonint, doncs, un de cada quatre euros que gasten les famílies europees es destina a l’habitatge i els subministraments. A la cua en despesa en aquests apartats hi ha Malta (10%), Lituània (15%) i Xipre (16%).

Però si es compara el que dedicaven els ciutadans el 2015 a aquestes despeses amb el que hi destinaven l’any 2005, Espanya apareix com el país on més s’ha incrementat la proporció de consum de les famílies en aquest àmbit. El 2005, en plena època de vaques grasses del boom immobiliari, les llars espanyoles van dedicar a subministrament i habitatge un 17,4% del seu consum. Així doncs, en una dècada aquesta despesa ha patit un augment de 5,6 punts percentuals. El segon país on més ha augmentat el que les famílies destinen a aquests àmbits de consum és Irlanda (cinc punts) i el tercer Portugal (4,5 punts). En canvi, els que més han vist caure la proporció d’aquesta despesa són els ciutadans de Suècia (un punt percentual), els de Malta (0,9 punts) i els de Polònia (0,7 punts). Entre els grans països europeus no hi ha unanimitat en aquest camp: a Alemanya en una dècada aquesta despesa ha caigut en importància en 0,4 punts. Però ha pujat a Itàlia (3,3 punts), França (2,3 punts) i el Regne Unit (1,2 punts).

El que l’Eurostat mesura no són els diners que paguen els europeus sinó quina proporció suposen en la seva despesa. En aquest sentit, és simptomàtic com els tres països on més va augmentar el pes d’aquesta partida són els que més durament van patir la crisi econòmica (Espanya, Irlanda i Portugal). És a dir, que més que d’encariment l’estadística també parla de les decisions de despesa i de com van caure partides menys imprescindibles que l’habitatge i el dia a dia.

Cal remarcar que a la mitjana de la Unió Europea la variació de la proporció d’aquesta despesa va ser de +1,9 punts i en el conjunt de la zona euro de +2,3. Així, Espanya triplica l’augment del conjunt de la Unió i més que duplica el de l’eurozona.

Transport, l’altra gran despesa

Si habitatge, aigua, llum i gas s’emporten gairebé un de cada quatre euros de la despesa de les famílies, el segon àmbit que més diners costa a les llars europees és el transport, amb un 13% de la despesa total.

Per darrere apareix el menjar i les begudes no alcohòliques (amb un 12,3%) i béns i serveis com les assegurances o la higiene personal, que suposen l’11,5%. Igualades a un 8,5% de la despesa apareixen l’oci i la cultura, d’una banda, i els restaurants i els hotels, de l’altra.

En aquesta classificació, els tres àmbits que menys despesa comporten a les famílies són l’educació (1,1%), les comunicacions (2,5%) i la salut (3,9%). Tots tres apartats queden per sota de la despesa en begudes alcohòliques, tabac i narcòtics, que és del 4%.

Albert Vidal

30/11/2016

Ara.cat

Canvi de parella després dels 60

TRANSFORMACIONS SOCIALS 

El nombre de divorcis de persones majors de 60 anys ha passat de 3.636 el 2005 a 9.541 el 2015. És a dir, en deu anys han augmentat un 162%. I si ens fixem en les ruptures de parelles en què els dos cònjuges són en aquesta franja d’edat, el percentatge puja fins al 173%. Paral·lelament, en aquest mateix període els matrimonis en què el nuvi o la núvia passava dels 60 han crescut el 101% i el 131%, respectivament, segons les dades de l’INE.

No són, ni de bon tros, el grup d’edat en què hi ha més divorcis i casaments, però sí que és on han crescut l’última dècada (amb l’excepció de les de vora cinquanta anys, entre les quals els matrimonis han augmentat un 155%). “ Considerem que les persones de determinades edats no tenen pulsions, afectes i passions, i no és així; l’horitzó vital de les persones s’ha allargat, i també s’amplia la capacitat de mantenir relacions o de trencar amb aquelles que es van establir en un altre entorn social”, justifica l’antropòloga Begonya Enguix, professora de la UOC i experta en gènere i sexualitats.

Les xifres esmentades inclouen la Rosa, que després de dècades de solteria va conèixer en Joan i es va vestir de núvia amb 60 anys. I en Joaquim, que als 64 anys va decidir trencar amb la seva dona quan els seus menyspreus van arribar al punt de no parlar-li i deixar-lo sense menjar. També en Jesús, que als 68 es va enamorar d’una jove durant un viatge a Santo Domingo. L a María (72), que després de quedar-se vídua va començar a coin­cidir amb el solter del poble, ja ­jubilat, i van acabar casant-se. I la Susana, que als 70 es va divorciar farta que el seu home se sentís gran per a tot i no volgués mai provar noves activitats.

Com en qualsevol edat

“El que passa entre les persones grans és el reflex del que passa en altres moments del cicle vital, però ens sorprèn perquè sembla que la vellesa sigui una cosa despenjada de la resta de la vida, com si per tenir més anys la persona no sentís com els altres, com si per acumular més temps de vida un no fos igual a nivell emocional”, emfatitza Montserrat Lacalle, psicòloga de la UOC, que augura que aquests canvis de parella després de la seixantena aniran a més perquè així passa en totes les franges d’edat, i perquè hi ha canvis socials, demogràfics i econòmics que els afavoreixen.

Especialistes de diferents àmbits parlen de la irrupció d’una nova franja social, la del col·lectiu vora els 60 anys: persones saludables, curioses, actives que porten una vida raonablement satisfactòria, independent, i que, en el cas de les dones, decideixen sobre la seva vida des de joves (sobre els seus estudis, tenir fills o no, la seva professió...) i estan satisfetes amb el seu estat civil o, si no ho estan, no es conformen i miren de canviar-lo. “És una generació que ha fet fora del diccionari la paraula sexagenari o septuagenari senzillament perquè entre els seus plans no té el fet d’envellir”, ha escrit d’ells la psiquiatra Graciela Moreschi.

“Els qui ara entren o estan en el cicle dels 60-70 anys tenen un nivell intel·lectual, una educació i una escala de valors molt diferent respecte a les persones d’aquesta edat de fa una o dues dècades; són persones que no van sentir Antonio Molina sinó els Beatles, i viuen amb més obertura mental”, comenta Manuel Nevado, vocal de ciències socials i del comportament de la Societat Espanyola de Geriatria i Gerontologia ( SEGG). I subratlla que en matèria sentimental, els qui han complert els 60 es comporten com la resta de la població: “Si no són feliços amb la parella, la deixen, i ho fan quan valoren que els val la pena, que la relació ja ha cobert objectius”.

Enguix apunta a altres raons que incideixen en les ruptures i els enllaços de majors de 60 anys: “Ha augmentat l’esperança de vida, hi ha menys control social, el discurs religiós ha deixat ser un element de control de la conducta i la gent es replanteja la seva vida”. Lacalle explica que per a algunes persones la possibilitat de divorciar-se, des d’un punt de vista pràctic, arriba a aquesta edat, quan tenen la hipoteca pagada, els fills grans i menys responsabilitats per atendre, i com que es veuen amb molts anys al davant, amb salut i recursos, no tenen objeccions per començar un nou projecte vital. Altres psicòlegs apunten que haver viscut més i acumular més experiències fa que aquesta gent tingui més bones ­estratègies per afrontar aquestes situacions.

Per alguns experts, una de les qüestions que més ha incidit en el canvi de comportament de les parelles madures és la independència econòmica de les dones. “Les dones que tenen 60 o 70 anys són les que es manifestaven al carrer als setanta, les que es van incorporar massivament a la feina i a l’anticoncepció; no depenen econòmicament del marit i tenen més consciència de ser un individu amb llibertat d’elecció”, reflexiona Camil Castelo-Branco, director del màster de Sexologia Clínica i Salut Sexual de la UB. Enguix creu que moltes de les dones que trenquen una relació després de més de trenta anys de convivència volen exercir aquesta llibertat: “Es van casar en un entorn social que les responsabilitzava de la feina de casa i de la de fora, de la cura del marit i dels fills; i ara, als 60 o 65, es veuen alliberades d’aquestes obligacions i veuen que, per primera vegada, poden disposar de la seva vida, i volen un canvi, un altre horitzó que el de cuidadores per als anys que els quedin a l’horitzó”. Opina que en el cas dels homes la motivació acostuma a ser diferent: “Molts (no tots) es miren en el model Trump, segons el qual un home d’edat avançada però amb un bon nivell adquisitiu pot aconseguir una dona més jove per continuar gaudint de la vida”.

L’impacte de la jubilació

De vegades la jubilació és el detonant últim de la ruptura o de l’inici de noves relacions. “És freqüent que la jubilació desencadeni problemes de convivència amb la parella de tota la vida, perquè el matrimoni no està acostumat a conviure tot el dia ni coincidir en les tasques domèstiques, i això de vegades porta al desacord i, si abans aguantaven, ara, com passa en altres edats, se separen”, comenta Enric Ollé, portaveu de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya ( Fatec). I afegeix que les persones grans, com la resta, estan influïdes pels corrents socials que rendeixen culte al cos i la joventut, i es poden sentir atrets per persones més joves, i “amb la jubilació tenen més temps i llibertat per relacionar-se amb persones alienes al ­matrimoni”.

“Les persones no deixen de tenir necessitats sexoafectives per haver viscut 60 o més anys, i poden cobrir-les amb la família, anant a berenar amb amics o casant-se amb algú més jove”, diu Enguix. Lasalle indica que “moltes persones expliquen que busquen parella per tenir algú amb qui compartir i viure el dia a dia, perquè la solitud, si no és escollida, és molt dolorosa”.

Mayte Rius

26/11/2016

La Vanguardia

L'Espai Gironès impulsa amb 18 entitats una campanya per incentivar el voluntariat

Els participants podran escollir entre una seixantena d´activitats solidàries per destinar el seu temps a ajudar als altres 

Pau Jordà, Isona Passola, Maria Solés, Cristina Plana i Roger Berruezo

"L'Espai del Temps. Aquest Nadal dóna temps als que més ho necessitin!" Aquest és el lema de la nova campanya solidària que l´Espai Gironès durà a terme de l'1 de desembre al 5 de gener amb l'objectiu d´estimular l´altruisme i incentivar el voluntariat. Es farà en col·laboració amb divuit entitats i ONG´s de les comarques gironines: Les Vetes i Nostra Llar de Salt; Mas Moner de Llagostera; el Centre Geriàtric Maria Gay de Girona; el Casal dels Infants de Salt; el Centre Educatiu de Montilivi de Girona; la Plataforma Educativa de Salt; la Fundació Catalunya La Pedrera; Càritas Girona; la Fundació Privada Banc dels Aliments ; Terra Viva d´Olot; APAPE del Pla de l'Estany; APNAE; Fundació Mona de Riudellots de la Selva; l'Associació de Naturalistes de Girona; i l´Associació la Sorellona. També hi col·labora l'Ajuntament de Salt, la Federació Catalana de Voluntariat Social i la Xarxa de Voluntariat Ambiental de Catalunya. La intenció és sumar el màxim nombre de minuts de donació de temps per part de les persones que hi participin.

En aquesta ocasió la campanya compta amb quatre padrins: la productora, guionista i directora de cinema, Isona Passola; l'actor, cantant i model Roger Berruezo; la cantant i actriu Elena Gadel; i l´humorista i imitador Pep Plaza.

A la planta baixa del Centre Comercial s'habilitarà una zona per informar a tots els que s´hi acostin dels detalls de la iniciativa i de com ho poden fer per col·laborar-hi. En total s'han programat una seixantena d'activitats relacionades amb projectes solidaris de les comarques gironines que aborden problemàtiques socials en l'àmbit de la vellesa, els infants i el medi ambient i en els que es podrà col·laborar. Les persones que hi participin hauran d'escollir el projecte o projectes que prefereixin i dir quant temps hi volen dedicar, amb un mínim de seixanta minuts.

Avui han presentat la campanya el gerent de l'Espai Gironès, Pau Jordà; la responsable de màrqueting de l'Espai Gironès, Cristina Plana; la coordinadora de la Federació de Voluntariat de Catalunya a Girona, Maria Solés; la productora, guionista i directora de cinema, Isona Passola i l´actor, cantant i model, Roger Berruezo.

Una seixantena d'activitats solidàries

La campanya preveu que es dugin a terme activitats dins i fora de l'Espai Gironès. Es podrà visitar les residències d'avis Maria Gay de Girona, Les Vetes i Nostra Llar de Salt, Mas Moner de Llagostera i ajudar a les diferents activitats que s´hi duen a terme; també es podrà col·laborar amb els tallers manuals amb persones grans en fase inicial de malalties neurodegeneratives o amb els programes d'acompanyament educatiu de la Fundació Catalunya la Pedrera. Altres opcions són: participar en la millora de l'espai infantil de la Fundació Mona de Riudellots de la Selva; passejar gossos de les protectores d´animals del Pla de l'Estany i Terra Viva d´Olot; restaurar un ecosistema per amfibis a la Vall de Sant Daniel de Girona; netejar el Parc de les aigües braves de la Pilastra amb pesca elèctrica; col·laborar en la distribució d´aliments recollits al gran recapte del Banc dels Aliments; plantar arbustos al Parc dels Aiguamolls de l'Empordà; i ajudar en l´organització d´un sopar la Nit de Nadal per a 20 persones sense recursos a la Sala d'Exposicions del Centre de Recursos de la Gent Gran de Salt. Els voluntaris de l´Espai del Temps s´encarregaran de servir el sopar a les 20:30h.

Per altra banda, a les instal·lacions del Centre Comercial s'elaboraran postals de Nadal per part dels nens que després s'enviaran a diferents entitats que col·laboren amb la campanya. I també s'embolicaran joguines i roba que el Rei Baltasar entregarà el 4 de gener als nens del Casal dels Infants de Salt i als nois i noies ingressats al Centre de Montilivi de Girona.

Conferències, documentals i espectacles sobre la solidaritat i la cooperació

Durant la campanya L'Espai del Temps s'han previst a l'Espai Gironès diferent activitats per tal de conscienciar sobre la importància del voluntariat. Així, els divendres 2 i 16 de desembre, a les 18h, la coordinadora de la Federació de Voluntariat de Catalunya a Girona, Maria Solés, pronunciarà la conferència "Què és ser voluntari i donar el teu temps als demés". A més, durant tot el mes de desembre les diferents entitats i ONG´s que participen a la iniciativa duran a terme xerrades per explicar la seva feina.

També, i en col·laboració amb Odeon Multicines Girona i DocsBarcelona, es projectaran dos documentals relacionats amb el món de la cooperació i l´ajuda a les persones necessitades: "5 Days to Dance" (el dissabte 10 de desembre a les 12h) i "Aproved for Adoption" (el dissabte 17 de desembre a les 12h). L'entrada serà gratuïta.

A més, els dissabtes 3, 10 i 17 de desembre i els divendres 23 i 30 de desembre , a les 18h, s´han programat diversos espectacles infantils a càrrec de la companyia teatral La Minúscula sobre la solidaritat i la cooperació per fer reflexionar als més petits.

El desenvolupament de la campanya es podrà seguir a través de les xarxes socials de l'Espai Gironès i del web: www.espaigirones.com i s'hi podrà participar explicant l'experiència com a voluntari amb l'etiqueta #jodonoelmeutemps

La sisena campanya solidària

Amb aquesta campanya de Nadal L'Espai Gironès vol conscienciar de la importància de destinar temps a ajudar a les persones que ho necessiten. Les anteriors campanyes que va dur a terme el Centre Comercial es van destinar a la lluita contra la pobresa i a combatre l´exclusió social; a recollir menjar per al Banc dels Aliments; i a recollir fons per a Càritas. També es va portar a terme una campanya solidària de suport a Unicef.

Redacció DdG

30/11/2016

Diari de Girona