A punt per als nadons ‘amb tres pares’

A Espanya és tècnicament possible, però ningú no demana de gestar nens lliures de malalties com les del cas de Mèxic

“Si volguéssim aplicar una tècnica de transferència pronu­clear, com la realitzada a Mèxic perquè naixés el nen mal anomenat dels tres pares, tècnicament podríem fer-ho sense problemes, però es necessitaria l’aprovació de la Comissió Na­cional de Reproducció Humana Assistida”, assegura la presidenta de l’Asebir, l’Associació per a l’ Estudi de la Biologia de la Reproducció Assistida, Montse ­Boada. “Però no tenim cap demanda, potser perquè les malalties que evita aquesta tècnica són rares i potser també perquè aquí la donació d’òvuls, una solució molt més senzilla al mateix problema, està molt més desenvolupada que en altres països”, apunta des de la seva experiència com a cap de Biologia de Salut de la Dona Dexeus.

Ibrahim, el nen jordà que va néixer a Mèxic de la fecundació in vitro d’un òvul en què el nucli era de la seva mare i la resta, el citoplasma amb els mitocondris, eren d’una donant, es va convertir aquesta setmana en el nadó dels tres pares encara que realment té el 99,9% d’ADN del seu pare i mare i una mínima porció d’una donant, la dels seus mitocondris. La família va optar per aquesta tècnica perquè dos fills nascuts abans van morir de la malaltia de Leigh, una de les malalties rares i molt greus vinculades a una alteració de l’ADN mitocondrial, aquell 0,1% del material genètic. Aquesta porció és responsable de diverses malal­ties de molt poca freqüència però extremadament greus que afecten òrgans vitals i provoquen la mort en edats molt primerenques.

“Als centres de reproducció assistida espanyols s’hauria proposat probablement una fecundació amb un òvul procedent d’una donant que no tingui aquell problema mitocondrial”, explica Boada. “Però per a moltes parelles la transmissió de la seva càrrega genètica és molt important i si tècnicament pot resoldre-ho, com passa a partir que és possible fer diagnòstic preimplantacional per seleccionar els embrions no malalts en determinats casos que autoritza la llei, les parelles ho prefereixen a la donació”.

Montse Boada, presidenta de l'Associació per a l'Estudi de la Biologia de la Reproducció, Asebir

El Regne Unit va aprovar

l’any passat l’ús d’aquesta tècnica de transferència pronuclear en la qual s’investiga des de fa ­alguns anys i encara no se’n coneixen resultats. Els Estats Units van desenvolupar una tècnica semblant als anys noranta però va acabar prohibint-la pels mals resultats. Llavors no es transferien els nuclis a òvuls amb un citoplasma sa, sinó que s’injectava citoplasma sa d’una donant al mateix òvul malalt esperant que la suma de tots dos reduís el risc d’aquelles malal­ties rares. El sistema utilitzat a Mèxic per l’equip dels Estats Units de John Zhang extreu el nucli de l’òvul de la mare i el transfereix a l’òvul de la donant al qual se li ha tret prèviament el nucli. Queda així un òvul amb citoplasma de la donant i nucli de la mare. Aquell òvul es fecunda amb esperma del pare i l’embrió resultant té una petita porció d’ADN, el mitocondrial, aliè a la parella, però lliure de malaltia. El Parlament britànic va aprovar el 2015 l’ús d’aquesta tècnica per a dones que transmetessin aquestes malalties lligades a l’ADN dels mitocondris, però els equips britànics empren una tècnica una mica diferent que sembla que té, sobre el paper almenys, resultats més segurs. Ells fecunden els dos òvuls, el malalt i el de donant, i quan el zigot té una sola cèl·lula però dos nuclis, transfereixen el parell de la parella amb malaltia al zigot obtingut a partir de l’òvul de la donant i destrueixen l’altre que es queda sense nuclis. Zhang no va utilitzar aquest sistema perquè la família jordana no volia que es destruís cap embrió.

“Estem tots expectants pels possibles resultats britànics, que eren la nostra referència, perquè Zhang ho va fer a Mèxic atès que allà ningú no el controlaria i encara hi ha massa dades desconegudes, com si hi va haver més intents”, explica Montse Boada.

El diagnòstic preimplantacional dels embrions es fa servir a Espanya per evitar malalties greus d’aparició precoç i que no tenen tractament després del naixement, com la fibrosi quística o l’hemofília. També es permet per a possibles malalties dels cromosomes i s’autoritza cas per cas quan es tracta de predisposicions genètiques a alguna mena de càncer o per tenir un fill lliure de malaltia que pugui curar un altre germà ja nascut. Però tècnicament no és útil per a aquestes altres malalties rares associades als mitocondris, responsables de generar energia a les cèl·lules.

Per Montse Boada, presidenta d’ Asebir i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, “hem de ser cauts, analitzar amb deteniment què s’aconsegueix i no oblidar que aquesta petita porció d’ADN potser codificarà per a altres coses que avui desco­neixem”.

Ana Macpherson

02/10/2016

La Vanguardia

“Som una xarxa de tendresa”

Ana Bella Estévez, ànima de la multipremiada Fundació Ana Bella

Tinc 44 anys. Sóc sevillana. Estic separada i tinc 4 fills i una néta. Les dones continuem renunciant als nostres drets fonamentals per amor. Les lleis justes es filtren a tota la societat. He fet de la meva vida el meu missatge perquè altres dones puguin també ser felices. Hi ha vida després del maltractament. Catòlica.

Onze anys sent maltractada?

Em vaig casar als 18 anys i als 19 ja era mare. L’estimava. La primera pallissa me la va clavar un dia que es va despertar de la migdiada i jo havia sortit.

Què va fer vostè?

La maleta, però em va convèncer que m’estimava. Pel meu bé em va prohibir sortir sola de casa, maquillar-me, llegir llibres... Cada vegada que algun dels meus fills plorava em pegava. En una ocasió, després d’una pallissa, em va tancar una setmana, sense tele ni ràdio ni telèfon...

Quin va ser el seu pecat?

Estendre la bugada al balcó (un segon pis). Em va acusar de provocar els homes que passaven exposant la meva roba interior. Un dissabte a la nit em va sotmetre a la prova de travessar una discoteca sense que ningú em fregués.

És un boig.

El seu cosí em va treure a ballar sevillanes i jo m’hi vaig negar, però el meu marit va insistir. Quan vaig arribar a casa em va clavar una pallissa terrible. “No m’obliguis a semblar un gelós !”.

Però i la seva família?

M’insistien que l’abandonés, però a ell ningú no li deia res, i de cara a l’exterior era formidable. Jo estava aïllada i confosa.

Quan va reaccionar?

Onze anys després va venir amb un document que volia que firmés en el qual em compro­metia a continuar casat amb ell encara que em pegués. Per primera vegada li vaig dir que no. “El nostre és amor o mort” –em va dir–, i em va clavar el bolígraf a la cama. Va començar a estrangular-me i no m’hi vaig resistir, preferia morir, però el meu nadó va començar a plorar i l’instint de mare em va fer obeir. Després em va violar, com tantes altres vegades.

Un pertorbat.

Una de cada deu de les dones que l’envolten viu en un infern semblant.

Com es va escapar, vostè?

Així que se’n va anar a treballar vaig agafar els meus quatre nens, vaig marxar de Marbella i me’n vaig anar a Sevilla a una casa d’acollida, acabava de denunciar el pare dels meus fills, ­això et fa sentir molt culpable.

I després?

Em van oferir feina de netejadora i un subsidi de 320 euros. Jo havia arrencat un negoci amb el meu marit i parlo anglès. Vaig estripar aquell paper i em vaig dir que no era una víctima sinó una supervivent. Vaig aconseguir feina, vaig comprar un pis que encara pago (ningú no et vol de lloguer) i em vaig formar.

Vostè va canviar les regles del joc.

Sabia que veure dones amb ulls de vellut o amb la cara coberta explicant el seu cas per televisió l’únic que aconsegueix és espantar-te. Vaig decidir sortir a cara descoberta i explicar que si trenques el silenci hi ha vida després del maltractament. Em van trucar més de mil dones.

I va crear la Fundació Ana Bella.

Sí, una xarxa de dones supervivents que utilitzem la nostra empatia, amor i testimoni positiu per acompanyar les dones maltractades durant tot el procés i per empoderar-les.

Un gran treball.

Cal ser molt fort per trencar el silenci, però després surts de la casa d’acollida i la societat et continua veient amb l’ull de vellut, l’administració et dóna un certificat de víctima i les empreses només t’ofereixen feines ocultes, sense prestigi social i poc remunerades.

De netejadores.

Una feina digníssima, però inadequada si t’han repetit que sols serveixes per fregar escales. Les dones que hem sobreviscut al maltractament tenim una alta resistència i tolerància al fracàs, som pacients i perseverants, entenem molt bé el llenguatge del cos i ens reinventem cada dia per tirar endavant.

Més que pena mereixen un aplaudiment.

Jo després de les pallisses anava a vendre a la nostra botiga a Puerto Banús, a més de cuidar la casa i els meus fills. Acostumades a viure amb el pes del maltractament, quan ja no el tens voles.

Totes aquelles qualitats enfocades al món laboral són un diamant en brut.

Exacte! Som treballadores molt eficaces. Totes les empreses necessiten promocionar els seus productes i nosaltres necessitem una feina que ens torni l’autoestima, de cara al públic, per ­això vam crear un servei d’ambaixadores de marca i una escola de formació.

Excel·lent idea.

Hem donat formació i feina a 948 dones, aconseguint reduir l’absentisme laboral de les empreses amb la quals col·laborem del 40% a l’1%, i n’hem incrementat les vendes. Busquem més empreses que necessitin treballadores compromeses.

Dones victorioses i no víctimes.

La primera dona maltractada que vaig acollir a casa era una psicòloga que avui ajuda moltíssimes dones. Som una xarxa de tendresa.

L’horror no s’acaba amb la denúncia.

Després hi ha el judici, muntar una vida, recuperar-se de l’estrès posttraumàtic... Oferim ajuda constant, incondicional, no els deixem anar la mà, som una xarxa d’amigues en la qual la víctima es converteix al seu torn en agent de canvi social, ajudant altres dones.

Va decidir dedicar-los la seva vida.

Sí, quan una noia em va demanar que ajudés la seva cosina que va resultar ser la nòvia del meu exmarit. Vaig veure que si jo, que havia estat la víctima d’aquell home i sabia el que era capaç de fer, havia oblidat que hi havia una altra dona al meu lloc, com no se n’oblidaria la societat?

Heroïnes

“Si he estat capaç d’aguantar 11 anys de maltractaments i ho he superat –diu–, no sóc una víctima, sóc una supervivent i un valor positiu per a la societat”. Aquest canvi d’enfocament ens permet llegir la realitat d’una altra manera, no es tracta que una de cada deu dones a Espanya sigui maltractada, pobreta; sinó que un de cada deu homes (al món un de cada tres) no està bé del cap i maltracta, pega, humilia, a qui diu estimar. El problema el tenen ells, les conseqüències les pateixen les dones. Aquest canvi d’enfocament li ha permès crear la Fundació Ana Bella, xarxa de dones supervivents que n’ajuden d’altres a trencar el silenci i refer la vida, una a pp internacional, una escola de capacitació...

Ima Sanchís

29/09/2016

La Vanguardia

Famílies trencades per les audiències judicials dels Testimonis de Jehovà

JUSTÍCIA PARAL·LELA

Enrique Carmona explica com l'expulsió d'aquell credo ha minat la relació de quatre generacions

Portaveus de la confessió admeten que s'ha de mantenir una relació "de mínims" amb els repudiats

El 14 d’abril de 1988 la Wachtower, la cúpula que dirigeix des dels EUA els vuit milions i mig de testimonis de Jehovà que estan repartits per tot el planeta, va comunicar una nova ordre als membres de la seva comunitat. A Espanya va arribar a través de la publicació Atalaya –el seu canal de comunicació habitual–. L’article es deia Disciplina que pot donar fruit pacífic. Enrique Carmona el recorda bé perquè aquesta decisió, presa des de l’altre costat de l’Atlàntic, li va canviar la vida.

La família dels Carmona, més de 60 membres, pertanyia a aquesta confessió. El seu pare, però, n’havia sigut expulsat el 1964 per beure massa. «Ho va superar i va ser un bon pare, però no va voler tornar amb els Testimonis», explica Enrique. A partir del 1988, li van demanar al jove, que llavors tenia 30 anys, que «deixés de parlar» amb el seu progenitor, seguint la nova directriu. Enrique va mirar de resistir-s’hi i va intentar convèncer la seva dona que «la família» era «més important» que aquella norma. No va tenir èxit. El 2002, ell també en va ser expulsat. «Hi ha molts clubs amb normes internes que expulsen els socis que no les compleixen. Però no li prohibeixen a la teva família que parli amb tu», evidencia per subratllar el preu que suposa l’expulsió sentenciada per un comitè judicial d’aquest credo.

El casament d'una filla

Un dels episodis més durs d’aquesta restricció familiar el va viure el dia del casament de la seva filla. Esperava al consistori de Lugo l’arribada de la núvia, amb la videocàmera a punt. Va aparèixer del braç d’un altre home, un desconegut, membre de la comunitat, que la va conduir fins a l’altar perquè així es va decidir. Tampoc va poder entrar a la cerimònia celebrada al Saló del Regne –el local de la congregació de la seva filla– ni participar en el banquet nupcial.

El 2014, el pare d’Enrique va morir. Durant els mesos que va passar hospitalitzat, no va rebre cap visita de les seves nétes. I últimament, Enrique també veu amb resignació com la seva exdona pressiona ara els seus descendents perquè tampoc parlin amb ell. «Som quatre generacions trencades per culpa d’aquesta secta», acaba dient.

Josep Morell, delegat a Catalunya dels Testimonis Cristians de Jehovà (el nom espanyol d’una confessió internacional), reconeix únicament que les relacions que una família ha de mantenir amb un membre expulsat és «de mínims». «Si falten al respecte a Jehovà tampoc em respecten a mi», raona. Ho compara amb un pare que aparta un fill que «roba» o que «agredeix un dels seus germans».

Subratlla també que aquesta decisió no es va prendre el 1988, sinó que prové del segle I. Cita la Bíblia (Corintis, capítol 5, versicle 11: «… us vaig escriure que no anéssiu en companyia de ningú que, dient-se germà, és una persona immoral, o avara, o idòlatra, o difamadora, o borratxa, o estafadora; amb aquest, ni tan sols hi mengeu» i 13: «Però Déu jutja els que són fora. Expulseu d’entre vosaltres el malvat»).

Un vídeo de producció interna de la confessió penjat a Youtube, que es va projectar en assemblees regionals aquest estiu, mostra que efectivament ha d’allunyar-se el parent expulsat. En la gravació es narra la història d’una noia que, al complir la majoria d’edat, és expulsada de casa. «El meu pare em va explicar que no podia seguir vivint amb ells. Perquè jo no volia canviar el meu estil de vida. Em va dir que jo era una influència negativa per als meus germans petits», explica la veu en off de la protagonista.

"Et fa molt mal"

El vídeo fins i tot convida a rebutjar el contacte telefònic: «Ells m’estimaven i desitjaven que jo tornés a Jehovà. Vaig mirar de comunicar-me amb ells. (...). Ells també pensaven acostar-se a mi. Però sabien que si tornaven a tenir contacte amb mi, encara que fos només una mica per saber com estava, amb aquella petita dosi n’hauria tingut prou. M’hauria fet creure que no necessitava tornar a Jehovà». Marta Herrera va ser batejada –moment a partir del qual una persona entra en el credo– als 13 anys i es va casar als 22. «El matrimoni era una pantomima. Érem simples companys de pis», explica. Amb 40 anys, a l’abandonar l’organització i iniciar una nova relació, va ser expulsada. Sortir-ne no va ser tan fàcil com pot semblar. «Em vaig sentir perduda, tot el que havia cregut va deixar de tenir sentit per a mi –diu entre llàgrimes–, psicològicament és molt complicat, perquè els teus et giren l’esquena, et fa molt mal». 

Pràctiques fosques en els testimonis de Jehovà

Els testimonis de Jehovà són una entitat religiosa que reuneix els requisits marcats per l'Estat, està registrada des de 1970 i té el reconeixement legal de Notori Arrelament, atorgat per la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, des de fa 10 anys. No es pot parlar estrictament, doncs, de problemàtica sectària en relació amb les seves actuacions, encara que el cert és que podem tenir dubtes raonables a partir de determinades pràctiques. Una de les més notòries és la prohibició als adeptes de rebre transfusions de sang, un detall que sempre és qüestionable i encara més quan es tracta de menors.

Una altra, potser menys coneguda, és l'existència de tribunals paral·lels als estatals, uns comitès judicials interns que vetllen pel manteniment de les normes morals que regeixen aquesta organització teocràtica. La incidència d'aquest tipus de judicis -opacs, secrets i inquisitorials- en les persones que els pateixen suposa per a elles una humiliació personal que fins i tot arriba fins al desarrelament familiar.

Alguns casos recents de corrupció i acusacions d'abusos; la disciplina i l'estructura religiosoempresarial centralitzada en una multinacional amb seu a Nova York; i exemples com el que publica EL PERIÓDICO referits a una pressió gairebé sectària, insistent, arcaica i amb pinzellades d'homofòbia, ens han de posar en alerta contra tota conculcació de la llibertat dels ciutadans, siguin o no creients.

Guillem Sànches/Roger Pascual

28/09/2016

El Periódico

Una família siriana destapa els errors de l’asil a Espanya

L’ Estat va denegar els ajuts a un matrimoni amb set fills menors i establert a Catalunya perquè no va voler anar a un centre de Sevilla

 

Don Quixot ha tornat a lluitar contra els molins de vent i ha guanyat. Tard, però ha guanyat. Les persones que van acollir una família siriana –un matrimoni i set fills, tots menors de edat– han destapat les incongruències de la política espanyola d’asil i del “sistema d’acollida i integració per a sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional”. Després d’una llarga batalla i d’estavellar-se contra la burocràcia, la secretaria general d’ Integració dels Immigrants i la Defensora del Poble els ha donat la raó.

Els amfitrions de la família han pledejat contínuament perquè els seus hostes gaudeixin de tots els ajuts a què tenen dret i que no rebien perquè es van negar a anar a un centre de refugiats. El centre era a Sevilla i l’anunci del trasllat va arribar tres mesos i nou dies després de la seva arribada, quan ja s’havien instal·lat a casa seva i havien començat a normalitzar la seva vida. L’Estat, tanmateix, entenia que si renunciaven al centre, tot i que fos perquè ja tenien un allotjament digne, també renunciaven a la resta d’ajuts.

Ara el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, del qual depèn la secretaria general d’ Integració dels Immigrants, fa marxa enrere. Tot i això, la victòria, que ja no servirà de res, arriba quan els reclamants han aconseguit, entre altres èxits, que la Generalitat faciliti a la família un habitatge social a Vilafranca del Penedès i una ocupació en una fàbrica per al pare. Però aquest exemple pot ajudar d’altres i fer que no hagin de recórrer el mateix laberint.

L’expedient ministerial 949/16 explica que van sortir de Síria el 16 d’octubre del 2012 amb destinació a Jordània, on van estar fins al 7 de setembre del 2014, quan van arribar amb avió al Prat. Aquí els esperaven amb els braços oberts una advocada navarresa establerta a Catalunya i el marit, que treballa per a una multinacional d’assegurances. Tots dos els van conèixer en un viatge a Síria i els van cedir una casa al Vendrell.

Els amfitrions els van tractar com a parents. Els fills van ser escolaritzats i els més petits van rebre beques menjador. Ells i els seus pares estaven empadronats en aquesta localitat del Baix Penedès, tenien carnet de família nombrosa i targetes sanitàries, rebien ajuts de Càritas i feien cursets de castellà i català. Ja havien començat a teixir relacions socials quan el 16 de desembre del 2014 Accem els va comunicar que havien d’anar a un centre per a refugiats de Sevilla. Accem és la sigla de l’ Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració, una de les entitats que mantenen convenis amb l’ Estat per ajudar aquestes persones. N’hi ha d’altres, però les més importants són la mateixa Accem, la Creu Roja i l’Acnur.

El programa espanyol d’asil preveu tres fases (una d’acollida, una altra d’integració i una tercera d’emancipació). L’ Estat, amb competències exclusives en aquesta matèria, té quatre centres –a més dels subvencionats de les oenagés– “per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels refugiats” i iniciar tot el mecanisme. Un és a Sevilla, n’hi ha un altre a Mislata ( València) i dos més a Alcobendas i Vallecas (Madrid).

Malgrat que la llei 12/2009 del dret a l’asil preveu que els ajuts “podran ser diferents quan ho requereixin les circumstàncies dels sol·licitants”, a la pràctica la burocràcia espanyola no admet excepcions i entén que si una família renuncia a anar a un centre d’acolliment renuncia també a la resta d’ajuts previstos.

Les reclamacions van xocar contra una paret. La contestació invariable era que la “renúncia voluntària” a traslladar-se a Sevilla “implicava l’exclusió de la resta d’avantatges”, com ara l’ abonament d’una petita assignació. Les respostes obviaven que fins i tot els documents oficials del ministeri preveuen la possibilitat, en casos justificats, de “renunciar al centre sense que per això decaiguin els drets restants”.

I si hi ha un cas justificat és aquest, diu ara la secretaria general d’ Immigració i Emigració, que per fi ha emès un dictamen a favor dels àngels de la guarda de la família. Ni ells ni els qui van rebre la seva hospitalitat durant gairebé dos anys no volen focus a sobre. Mentre lluitaven contra els molins de vent no els va importar donar la cara (l’hemeroteca d’aquest diari en té la prova), però d’ençà que han vist acceptades les seves raons volen l’anonimat.

Recursos, decepcions... Aquesta batalla ha tingut un alt cost sentimental per al matrimoni navarrès del Vendrell. “La renúncia a entrar en un centre –els deia el correu d’una oenagé– suposa la renúncia a les fases d’acollida següents. No es pot sol·licitar la possibilitat d’excloure la primera fase i accedir directament a la segona” perquè així ho estableix “el procediment”, i les oenagés “no són òrgans de l’ Administració i no poden modificar els procediments”. Procediments, procediments. Cada vegada que llegien la paraula, l’advocada i el seu home pensaven en El procés, de Kafka.

Domingo Machena

28/09/2016

La Vanguardia

“Per actuar amb dignitat cal tenir valentia”

Sakyong Mipham, lama del llinatge budista Shambhala, corredor de maratons

Tinc 53 anys. Vaig néixer a l’India i visc a Colorado. Casat, tinc tres filles. Encapçalo el llinatge budista Shambhala i una àmplia xarxa de centres de meditació. Considero la humanitat bona, íntegra i digna, però hi ha una tendència a abandonar la idea d’humanitat.  Hem de confiar en la nostra pròpia vàlua

El meu pare, Chögyam Trungpa Rimpoché, va ser un cèlebre mestre tibetà, erudit i governant.

Custodi dels ensenyaments més sagrats.

...I més antics. Era clarivident, va predir la ­caiguda del Tibet, la qual cosa li va permetre preparar la fugida de centenars de persones. Travessant l’ Himàlaia va tenir la visió de crear una societat humana il·luminada que donés pas a una xarxa de saviesa i bondat.

No deu ser fàcil estar a la seva altura.

Teníem una potent connexió, érem amics molt íntims.

Vostè també creu en la possibilitat d’una societat il·luminada?

Si podem confiar en la nostra pròpia bondat, aquesta il·luminarà la nostra vida, les nostres llars, llocs de treball, hospitals, escoles, polítics..., i tota la societat.

Sembla utòpic.

Tota persona vol ser respectada, estimada i cuidada. Els conflictes i la violència neixen quan dues persones no es reconeixen.

Persones que han estat cuidades i estimades només pensen en elles mateixes.

Necessiten introspecció. En aquell moment aparentment insignificant en què sentim la nostra pròpia bondat, té lloc un moviment ­sísmic.

Quin és el principi fonamental de la filosofia Shambhala?

Per actuar amb dignitat cal tenir valentia, viure en el desafiament, però les persones temem i dubtem.

La covardia és producte del dubte?

Sí. Els covards s’oculten darrere de la negativitat que escampen al seu pas. Vivim immersos en continus desafiaments externs i interns. Ens debatem entre el dubte i la confiança.

Confiança és una paraula molt gran.

Es tracta de conquerir una ment prou relaxada per confiar en l’il·limitat de la seva saviesa i compassió inherents.

Difícil creure-s’ho si mires al teu voltant...

Podem riure amb equanimitat de quant ens esforcem a intentar mantenir les nostres presses i baralles. En lloc de queixar-nos podem riure i oferir paraules amables. Tot el que ens surt al pas és una oportunitat per triar la confiança.

Confiança en un mateix?

Sí. Però quan ens sembla que som deficients ens maltractem, i després maltractem d’altres de la mateixa manera. Si això es prolonga en el temps l’estat depressiu i agressiu es converteix en la norma.

...I anem clavant morrades.

Si confiem en la nostra pròpia vàlua, la ment té més fortalesa, flexibilitat, intel·ligència i magnanimitat respecte als seus propis sentiments i opinions. Ens hem d’oblidar de la preocupant sensació que som culpables d’algun tipus d’error fonamental.

Això sustenta la nostra cultura.

Apreciar on ens trobem ara mateix és un antídot contra la depressió el resultat del qual és l’alegria. Animar-se i estar alegre estabilitza la confiança. Necessitem compassió i connexió perquè la societat sigui saludable.

Tal com és dins és fora.

Exacte. El problema és que la influència de la societat és omnipresent i som incapaços de distingir els nostres propis valors i pensaments. Repetim el socialment acceptat.

Cal qüestionar?

Cal deixar anar pensaments i emocions, és a dir: deixar d’aferrar-se. Meditar sobre això, i després sortir al carrer amb un objectiu: ser amable.

Què és l’amabilitat?

És una energia que et permet sentir l’altre com una cosa teva. Ningú no sap el que passarà en la vida, hi estem junts plens de por i esperança. Amabilitat és reconèixer la vulnerabilitat pròpia i aliena.

Ser valent davant la incertesa.

La covardia és com estar congelat, no deixar que flueixi l’energia. La valentia sempre mirarà el potencial de les coses. Cal estar obert al que passi en el moment, viure en la immediatesa amb fortalesa i sensibilitat.

I la tendresa?

És aquí dins, hi hem de connectar, amb el no saber, amb la vulnerabilitat, amb la teva pròpia solitud. Si no ho fas, t’endureixes i deixes de sentir la vida. Tendresa vol dir sentir.

Una societat il·luminada, comença en un o en dos?

En dos, però cadascuna de les persones parteix del seu propi valor.

Les relacions són l’aspecte més difícil.

Però la felicitat està precisament en la connexió amb els altres. El problema és que ens dediquem a lluitar contra nosaltres mateixos; entretinguts amb qui volem ser, no sabem qui som. Cal apreciar en comptes de conquerir. Si la felicitat és un objectiu, no succeeix.

Aquesta claredat és esmunyedissa.

Quan em sentia desconcertat, el meu pare em deia: “Simplifica. Treballa en el moment, senzillament i adequadament, amb molta sinceritat. Sigues qui ets profundament. Així el que és simple pot comprendre el que és complicat.

...

Cada moment té la seva energia, o se’ns emporta o la conduïm. De vegades el meu pare m’agafava de la mà i em deia: “Siguem”. Així em mostrava que si podem sentir, llavors podem simplement ser.

El dubte

Encapçala el llinatge budista tibetà Shambhala que va heretar del seu pare i mestre, una comunitat global de més de 200 centres de meditació els ensenyaments dels quals es basen en la contemplació i el nodriment de la bondat fonamental que habita en cada ésser humà, una suma que ens encamina cap a una societat il·luminada. Reencarnació de Mipham el Gran, també és corredor de maratons i té diversos llibres publicats. Ediciones La Llave ha traduït Correr y meditar, ensenyaments per entrenar el cos i la ment, i El , basat enels diàlegs espirituals que pare i fill van mantenir sobre la bondat fonamental i la possibilitat d’aconseguir una societat il·luminada i com el fill vadissipant els seus dubtes.

Ima Sanchís

24/09/2016

La Vanguardia

Cinc medicaments per a nens que també han estat restringits

El Dalsy no és el primer producte farmacèutic infantil que es posa en el punt de mira de consumidors, pares i metges. Diversos medicaments han hagut de ser retirats o restringits recentment després d'haver arribat a les farmacioles de les llars.

Repassem algunes medicines per a nens que no eren ni tan bones ni tan innòcues com deien els seus prospectes.

Ibuprofen

L'any passat l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va retirar un lot de ibuprofèn Kern Pharma, de Farmasierra Manufacturing. Va prendre la mesura per un "un resultat fora d'especificacions" detectat en els controls rutinaris. En aquests estudis, el xarop presentar un nombre de llevats superior al límit, encara que la companyia va assegurar que "es tracta de llevats no patògens ni nocius per al consum humà".

Al gener de 2013, Sanitat va paralitzar també la venda d'un lot del xarop Junifen (el principi actiu és també ibuprofèn), en concret el G07. Només es va justificar com a "mesura de precaució".

Codeïna

També el 2015 es va limitar l'ús de medicaments amb codeïna per alleujar la tos lleu o moderada. Sanitat va prohibir la seva ingesta a nens menors de 12 anys i dones lactants, ja que els efectes secundaris poden resultar molt greus en els nens que metabolitzen aquest analgèsic en gran quantitat o ràpidament. Prèviament s'havien detectat diversos casos greus, alguns fatals, de menors que havien patit intoxicació per morfina després de prendre codeïna.

Supositoris amb terpènics

La seva eficàcia contra la tos i afeccions bronquials no està demostrada del tot i, no obstant això, el risc que pugui induir convulsions i epilèpsia és elevat. Aquests derivats de plantes es comercialitzen com a supositoris a través de marques com Pilka i Brolla, contraindicats en menors de 30 mesos.

Metoclopramida

Continguda en el conegut Primperan contra els vòmits, aquest compost va quedar desaconsellat fa tres anys en nens i adolescents, alhora que contraindicat en menors d'un any tant per l'Agència espanyola com per la seva homòloga europea pel seu elevat risc de provocar reaccions cardiovasculars adverses .

Domperidona

Des de fa sis anys, diversos estudis vinculen la domperidona amb l'aparició d'arítmies ventriculars greus o mort sobtada d'origen cardíac. S'ha comercialitzat al nostre país amb les marques Motilium, Domperidona Gamir i Domperidona Pensa. Des de llavors, l'Agència recomana el seu consum en nens i adults en la menor dosi eficaç possible. Segons alguns pediatres, el seu escàs impacte en l'alleujament de vòmits i les seves reaccions el fan un medicament a evitar.

DdG

20/09/2016

Diari de Girona

Descobertes les neurones que preparen el cervell per agafar el son

L’avenç obre la via al desenvolupament de millors fàrmacs somnífers

Un petit grup de neurones situat en el centre del cervell ens pot mantenir desperts fins i tot en ­situacions en què ens hauríem de quedar adormits. Però quan aquestes neurones s’apaguen, el son s’inicia de manera inevitable.

El descobriment d’aquest grup de neurones, en una investigació liderada pel neurocientífic català Luis de Lecea a la Universitat de Stanford ( EUA), obre la via al desenvolupament de nous fàrmacs per tractar l’insomni. En lloc d’actuar a gran escala en tot el cervell com els somnífers ac­tuals, aquests fàrmacs podrien incidir de manera precisa sobre les regions que controlen el son.

Segons els resultats presentats a la revista Nature Neuroscience, les neurones que regulen el manteniment de la vigília i l’inici del son es localitzen a l’àrea tegmental ventral (vegeu gràfic). Es tracta de cèl·lules que produeixen ­dopamina, un neurotransmissor involucrat en el sistema de recompensa del cervell que respon a estímuls gratificants.

Estudis anteriors han observat que les drogues que incideixen en aquest sistema, com les amfetamines i la cocaïna, augmenten l’activitat de la dopamina i provoquen un estat d’alerta que impedeix d’agafar el son. Però “fins ara hi havia controvèrsia sobre el paper de la dopamina en l’inici del son”, declara De Lecea. “El nostre treball demostra que hi té un paper decisiu”.

L’avenç explica per què costa d’agafar el son quan es realitzen activitats estimulants abans d’anar a dormir. Aquestes acti­vitats estimulen precisament les neurones de l’àrea tegmental ventral que han d’estar inhibides perquè s’iniciï el son.

De Lecea desaconsella consultar correus electrònics o jugar a videojocs abans de ficar-se al llit. “Sembla bastant plausible que l’estimulació sensorial i emo­cional associada a activitats de pantalla alteri el to de les neurones que alliberen dopamina i, en conseqüència, l’arquitectura del son”, declara. A més, afegeix, el tipus de llum de les pantalles incideix en les cèl·lules de la retina d’una manera que confon el cervell fent-lo creure que és de dia, la qual cosa també dificulta l’inici del son.

La nova investigació s’ha realitzat en ratolins, que tenen uns sistemes de recompensa i de regulació del son similars als del cervell humà. Els experiments han demostrat que activar les neurones de l’àrea tegmental ventral és suficient per despertar el cervell d’un son profund i per mantenir-lo alerta fins i tot en hores en què normalment estaria dormint.

En canvi, quan s’inhibeixen aquestes neurones, el cervell desconnecta. Fins i tot si es tempta els ratolins amb menjar apetitós o amb una femella receptiva, o si se’ls intenta terroritzar amb orina de guineu, no poden evitar seguir dormint.

Si se situa els ratolins en una gàbia nova que no els és familiar, i se’ls inhibeixen les neurones de l’àrea tegmental ventral, el primer que fan és construir-se rà­pidament un niu per poder dormir com més aviat millor. L’àrea tegmental ventral, per tant, no només controla l’inici del son, sinó també la preparació per adormir-se en els minuts anteriors.

Aquesta fase de preparació està en l’origen de gran part dels trastorns del son en persones que recorren a somnífers, observa De Lecea. No és l’única causa, ja que hi ha persones que no tenen dificultat per agafar el son però sí per mantenir-lo i es desperten amb freqüència a meitat de la nit.

Però un fàrmac que inhibeixi les neurones de l’àrea tegmental ventral que alliberen dopamina “podria ajudar les persones amb insomni a agafar el son i induir un son d’alta qualitat”, assenyala l’investigador. “Ja existeixen molts fàrmacs que contraresten la dopamina. Potser donar una dosi adequada en el moment precís d’un fàrmac que actuï al lloc correcte del cervell funcionaria molt millor que benzodiazepines com el vàlium que apaguen tot el cervell”.

Josep Corbella

25/09/2016

La Vanguardia

Una molècula atura l'Alzheimer en els ratolins

Frena l'acumulació d'una proteïna tòxica i millora les facultats cognitives

L'han creat entre el CSIC i la UAB

Un investigador del CSIC treballant amb ratolins en un laboratori Foto: JOAN COSTA / CSIC.

Amb un nom molt menys interessant que les seves possibilitats, la molècula ASS234 s'ha demostrat capaç d'aturar el desenvolupament de la malaltia d'Alzheimer i, a la vegada, de millorar la capacitat cognitiva dels pacients amb aquesta malaltia degenerativa. Ho ha demostrat, amb ratolins, un estudi dut a terme per investigadors del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Les proves es van fer amb ratolins transgènics que eren portadors de gens humans tractats per provocar la malaltia i les característiques d'aquesta nova molècula suggereixen que es podria utilitzar per tractar el deteriorament cognitiu i la neurodegeneració associada a l'Alzheimer, segons publiquen els investigadors a Journal of Psychiatry and Neuroscience.

“L'acció d'aquesta nova molècula és doble, perquè d'una banda bloqueja l'acumulació en el cervell de la proteïna tòxica amiloïdea, implicada en la malaltia d'Alzheimer, i de l'altra incentiva la transmissió colinèrgica i monoaminèrgica, que a la vegada genera una millora notable dels símptomes associats amb la cognició”, explica Ricardo Martínez Murillo, investigador del CSIC.

La nova molècula ASS234 ha estat desenvolupada i patentada per investigadors del CSIC i la UAB. El seu disseny s'ha fet a partir d'un híbrid de dues molècules que ja es coneixien. La primera és la donepezil, que actualment s'administra a malalts d'aquesta malaltia per tractar els dèficits cognitius sota el nom comercial d'Aricept. La segona és un inhibidor de l'enzim monoaminooxidasa de tipus B. Aquest enzim es troba actiu en pacients diagnosticats amb Alzheimer i genera un estrès oxidatiu que s'evita en ser desactivada.

Així doncs, l'efectivitat d'aquesta nova molècula en arribar al sistema nerviós central fa pensar als investigadors en el seu potencial per tractar la malaltia, si bé caldrà seguir fent proves durant temps.

LA XIFRA

2

molècules

existents són les que s'han hibridat per aconseguir aquest nou compost, anomenat ASS234.

Uns 120.000 malalts diagnosticats a Catalunya

Amb motiu del Dia Mundial de l'Alzheimer, que es commemora avui, la Federació d'Associacions de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Catalunya demana un pla per atendre també els cuidadors dels malalts, que a Catalunya són uns 120.000. Segons aquesta associació, les atencions que requereix un malalt costen entre 25.000 i 30.000 euros, motiu pel qual en molts casos algun familiar deixa de treballar per fer-se'n càrrec, amb l'exclusió econòmica, laboral i social que això comporta. Segons la Societat Estatal de Neurologia, el 40% de les persones majors de 90 anys pateixen Alzheimer. Aquesta patologia és la principal causa de discapacitat en persones grans i també la que genera una despesa social més elevada, que es preveu que es duplicarà en els pròxims anys a causa de l'increment en l'esperança de vida. Segons dades de la mateixa entitat, l'Estat és un dels capdavanters del món pel que fa a la incidència de la malaltia entre els més grans de 60 anys. Es creu que a hores d'ara entre el 30 i el 40% dels casos no estan diagnosticats i que només el 20% dels lleus han estat advertits.

X.A.

21/09/2016

El Punt Avui

“Molta gent no té ningú amb qui parlar, ningú!”

Maria Rosa Buxarrais, presidenta del Telèfon de l'Esperança

Tinc 54 anys. Vaig néixer a Mollet i visc a Barcelona. Sóc catedràtica d’Ètica i Educació Moral (UB). Sóc casada i tinc quatre fills (de 17 a 26 anys). Sóc de centreesquerra. Sóc catòlica no practicant. L’any passat ens van trucar 21.370 persones i aquest any n'hi haurà moltes més.

Existeix el Telèfon de l’Esperança? 

Sí, esclar. Des de fa 47 anys. No és gaire conegut, encara que se’n fa broma... És un servei telefònic altruista i anònim. Hi van trucar 21.370 persones el 2015! I des de començament d’any ja hem igualat les trucades del 2015.

Per a què truquen?

Per parlar.

De què?

Del que sigui. La desesperació per no tenir ningú que t’escolti és tan anguniosa... I molta gent la sent...

Hi ha tanta incomunicació?

Ens avergonyeix reconèixer que necessitem parlar amb un altre... i de vegades ningú no escolta. Ho ridiculitzem, i és molt cruel i injust, perquè hi ha gent que no té ningú amb qui parlar. I un dia... podries ser tu.

Sembla impossible.

És una veritat terrible. Ahir va trucar una senyora: “Avui he fet un estofat i m’ha quedat boníssim”.

Va trucar només per dir això?

Sí.

No tenia una veïna, un fill, un...?

No. El Telèfon de l’Esperança són 180 voluntaris que fan torns per prestar el servei cada dia, 24 hores ininterrompudes.

A canvi de què?

De la satisfacció anònima d’alleujar qui truca, que tampoc no revela la seva identitat.

Quina mena de persona truca?

De més de 45 anys (un 80%), i homes i dones (elles, el 70%) truquen pel mateix: la desesperació per la solitud, l’atur, una separació o desamor, conflictes amb la parella, els fills, els pares, els caps...

Hi ha amenaces de suïcidi?

Sí. “M’he pres un tub de pastilles i vull morir escoltant la veu d’una persona...”: això ho va sentir fa poc un voluntari.

Buf. I què va fer?

Escoltar el presumpte suïcida, parlar-hi...

I no s’hi pot fer res més?

Si el comunicant ho accepta, el transferim al 061. Si aconseguim que s’identifiqui i considerem que està en alt risc, truquem al 112.

I com va quedar el voluntari que va atendre aquella trucada?

Afectat, esclar. Nosaltres comptem amb la col·laboració d’un psicòleg per alleujar-los... I proporcionem una acurada formació prèvia als voluntaris.

Quina formació?

Formació en escolta activa.

En què consisteix l’escolta activa?

A saber fer sentir a qui truca que l’escoltes amb summa atenció i tot l’interès. Que l’escoltes amorosament, sense condemnar-lo, sense jutjar-lo, amb afecte i comprensió.

I com s’aconsegueix, això?

Pots repetir de vegades l’últim que t’ha dit, assentir, fer-hi algun apunt, però no el jutgis mai! Per això qualsevol no serveix per fer de voluntari al Telèfon de l’Esperança...

Per què no?

Si tendeixes a emetre consells i opinions, no serveixes. Si et penses que pots arreglar la vida de l’altre, no serveixes. Has de saber callar i escoltar, deixar que parli l’altre, t’agradi o no el que sents. I això no és fàcil!

Procuro fer-ho en cada entrevista.

Podries ser bon voluntari... llevat que pretenguis aprofitar aquella funció per alleugerir-te dels teus propis problemes.

Per a això, els amics.

Ja està inventat, exacte: amics! Per això volem ser “la veu amiga”, el nostre lema és: “Sempre hi trobaràs algú”. I algun psiquiatre ho recepta als pacients: “Truca-hi i parla”.

I si algú s’aficiona a trucar-los cada dia?

N’hi ha algun que truca molt, sí... Amb dolçor, el voluntari li diu que hi ha una altra trucada en espera...

Expliqui’m alguna altra trucada.

Una persona truca i anuncia el seu propòsit de suïcidar-se. Durant la breu conversa, voluntari i suïcida descobreixen que comparteixen un mateix gust musical: Bartók. Un atzar molt afortunat!

Per què?

El voluntari va expressar la seva passió per aquella música i va acabar sentint això: “M’ha fet venir ganes de tornar a escoltarla”, i el comunicant va penjar. Dies després arribava aquí una caixa plena de CD de Bartók, “per a qui m’ha salvat la vida”.

Una història bonica.

Algun divendres ens truca un jovenet o joveneta desconsolats per un desengany amorós... Però també una dona a qui un fill ha pegat...

I algun bromista, suposo.

Inevitable. O algun malalt mental, en bucle amb la seva paranoia... Certes notícies també propicien trucades.

A què es refereix?

L’eclosió mediàtica de casos antics de pederàstia ha remogut per dins traumes a molts homes que ens truquen per explicar abusos amagats durant decennis... El simple fet d’explicar-los els alleuja molt.

Doncs els animo a continuar escoltant.

Escoltem l’altre per infondre-li esperança. L’esperança és consubstancial a la vida humana: sense esperança, estàs mort.

Doni’m el telèfon...

Anoti: 93-414-48-48.

Parla amb algú

La trucada s’acaba quan el comunicant es tranquil·litza: algú l’ha escoltat. N’hi sol haver prou amb deu, vint minuts de conversa. “Tristesa, depressió...? Parla amb algú!”, em va aconsellar aquí una vegada el psiquiatre Rojas Marcos. El Telèfon de l’Esperança ajuda des que el va fundar el sacerdot i psicòleg Miquel Àngel Terribas el 1969, a Barcelona. Avui el porten sis persones i ho gestiona la Fundació Ajuda i Esperança, el patronat de la qual presideix la Maria Rosa, que fa 27 anys que hi col·labora: “Aquí vaig aprendre a aplicar a la pràctica les classes teòriques d’ètica”. Necessiten formar voluntaris (candidats: 93-202-02-60). App: esperança.cat. I web: telefonoesperanza.com

Víctor-M. Amela

20/09/2016

La Vanguardia

El Trueta ha derivat 1.474 pacients a la privada per buidar els seus quiròfans

Les comarques e Girona registren més de 2.000 derivacions de pacients entre gener i juny - La Clínica Girona va operar 947 persones provinents de la sanitat pública

Durant els sis primers mesos de l'any, el Departament de Salut va derivar 2.031 pacients gironins del seu centre de referència a un altre per passar pel quiròfan i descongestionar així les llistes d'espera. El 84% d'aquests pacients van ser intervinguts en un dels dos centres privats de la Regió Sanitària de Girona que formen part de la xarxa pública de salut, la Clínica Girona i la Salus Informorum de Banyoles, que tenen un conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) per absorbir una part de l'activitat quirúrgica d'altres centres, com l'hospital Trueta.

Dels 1.715 pacients de la sanitat pública que van ser traslladats a la privada, 947 van ser operats a la Clínica Girona mentre que 768 més van ser atesos a la Clínica Salus de Banyoles, segons les dades de la conselleria.

En el cas de la Clínica Girona, 706 pacients provenien de l'hospital Josep Trueta de Girona, mentre que 241 hi van arribar derivats dels hospitals Sant Jaume de Calella i el de Blanes.

Pel que fa a la Clínica Salus, el 100% dels pacients intervinguts eren originaris del Trueta, el centre gironí que més deriva: 1.766 persones entre gener i juny. I és que, a part dels usuaris que va derivar a les dues clíniques, des del centre de referència de les comarques gironines també se'n van traslladar 292 més cap al Santa Caterina de Salt.

Per la seva banda, 23 pacients de l'hospital saltenc van fer el camí invers i van ser operats en un dels quiròfans del Trueta, mentre que un altre va ser intervingut a Blanes.

En el conjunt de Catalunya, van ser 7.820 els pacients atesos en un hospital que no era el seu.

Entre els centres que van rebre pacients derivats n'hi ha diversos amb afany de lucre integrats a la xarxa pública, com la Clínica de Ponent, que va atendre 1.180 persones; l'Hospital General de Catalunya, amb 137 derivacions; el Sagrat Cor, amb 104, i la Clínica del Vallès, amb 1.800 operacions.

Precisament, aquesta darrera clínica va acabar el contracte amb el Servei Català de la Salut el 15 d'agost i ha estat objecte d'un procés de desprivatització que ha traslladat l'activitat que s'hi derivava de nou cap al Parc Taulí de Sabadell i al Consorci Sanitari de Terrassa.

El conseller de Salut, Toni Comín, ha destacat aquesta setmana que el procés ha estat un "èxit", que s'ha fet "sense cap treballador al carrer", sense afectar l'assistència al pacient i sense repercutir en els pressupostos públics. De fet, ha assegurat que "no només no costa més diners a la Generalitat sinó que n'estalvia perquè fer la mateixa activitat al Taulí costa menys recursos", tot i que no ha concretat la quantitat.

El Departament treballa ara en el segon procés, el de l'Hospital General de Catalunya, i està analitzant quins centres públics podrien absorbir les 2.000 altes que ara es deriven al General i que s'hauran de deixar de fer el 31 de desembre.

En el cas de les comarques gironines, segons va explicar en arribar al càrrec el nou gerent del CatSalut a Girona, Miquel Carreras, l'objectiu és reduir les derivacions quan el Trueta pugui assumir més operacions amb una ampliació de l'àrea quirúrgica.

Alba Carmona

19/09/2016

Diari de Girona