A punt per als nadons ‘amb tres pares’

A Espanya és tècnicament possible, però ningú no demana de gestar nens lliures de malalties com les del cas de Mèxic

“Si volguéssim aplicar una tècnica de transferència pronu­clear, com la realitzada a Mèxic perquè naixés el nen mal anomenat dels tres pares, tècnicament podríem fer-ho sense problemes, però es necessitaria l’aprovació de la Comissió Na­cional de Reproducció Humana Assistida”, assegura la presidenta de l’Asebir, l’Associació per a l’ Estudi de la Biologia de la Reproducció Assistida, Montse ­Boada. “Però no tenim cap demanda, potser perquè les malalties que evita aquesta tècnica són rares i potser també perquè aquí la donació d’òvuls, una solució molt més senzilla al mateix problema, està molt més desenvolupada que en altres països”, apunta des de la seva experiència com a cap de Biologia de Salut de la Dona Dexeus.

Ibrahim, el nen jordà que va néixer a Mèxic de la fecundació in vitro d’un òvul en què el nucli era de la seva mare i la resta, el citoplasma amb els mitocondris, eren d’una donant, es va convertir aquesta setmana en el nadó dels tres pares encara que realment té el 99,9% d’ADN del seu pare i mare i una mínima porció d’una donant, la dels seus mitocondris. La família va optar per aquesta tècnica perquè dos fills nascuts abans van morir de la malaltia de Leigh, una de les malalties rares i molt greus vinculades a una alteració de l’ADN mitocondrial, aquell 0,1% del material genètic. Aquesta porció és responsable de diverses malal­ties de molt poca freqüència però extremadament greus que afecten òrgans vitals i provoquen la mort en edats molt primerenques.

“Als centres de reproducció assistida espanyols s’hauria proposat probablement una fecundació amb un òvul procedent d’una donant que no tingui aquell problema mitocondrial”, explica Boada. “Però per a moltes parelles la transmissió de la seva càrrega genètica és molt important i si tècnicament pot resoldre-ho, com passa a partir que és possible fer diagnòstic preimplantacional per seleccionar els embrions no malalts en determinats casos que autoritza la llei, les parelles ho prefereixen a la donació”.

Montse Boada, presidenta de l'Associació per a l'Estudi de la Biologia de la Reproducció, Asebir

El Regne Unit va aprovar

l’any passat l’ús d’aquesta tècnica de transferència pronuclear en la qual s’investiga des de fa ­alguns anys i encara no se’n coneixen resultats. Els Estats Units van desenvolupar una tècnica semblant als anys noranta però va acabar prohibint-la pels mals resultats. Llavors no es transferien els nuclis a òvuls amb un citoplasma sa, sinó que s’injectava citoplasma sa d’una donant al mateix òvul malalt esperant que la suma de tots dos reduís el risc d’aquelles malal­ties rares. El sistema utilitzat a Mèxic per l’equip dels Estats Units de John Zhang extreu el nucli de l’òvul de la mare i el transfereix a l’òvul de la donant al qual se li ha tret prèviament el nucli. Queda així un òvul amb citoplasma de la donant i nucli de la mare. Aquell òvul es fecunda amb esperma del pare i l’embrió resultant té una petita porció d’ADN, el mitocondrial, aliè a la parella, però lliure de malaltia. El Parlament britànic va aprovar el 2015 l’ús d’aquesta tècnica per a dones que transmetessin aquestes malalties lligades a l’ADN dels mitocondris, però els equips britànics empren una tècnica una mica diferent que sembla que té, sobre el paper almenys, resultats més segurs. Ells fecunden els dos òvuls, el malalt i el de donant, i quan el zigot té una sola cèl·lula però dos nuclis, transfereixen el parell de la parella amb malaltia al zigot obtingut a partir de l’òvul de la donant i destrueixen l’altre que es queda sense nuclis. Zhang no va utilitzar aquest sistema perquè la família jordana no volia que es destruís cap embrió.

“Estem tots expectants pels possibles resultats britànics, que eren la nostra referència, perquè Zhang ho va fer a Mèxic atès que allà ningú no el controlaria i encara hi ha massa dades desconegudes, com si hi va haver més intents”, explica Montse Boada.

El diagnòstic preimplantacional dels embrions es fa servir a Espanya per evitar malalties greus d’aparició precoç i que no tenen tractament després del naixement, com la fibrosi quística o l’hemofília. També es permet per a possibles malalties dels cromosomes i s’autoritza cas per cas quan es tracta de predisposicions genètiques a alguna mena de càncer o per tenir un fill lliure de malaltia que pugui curar un altre germà ja nascut. Però tècnicament no és útil per a aquestes altres malalties rares associades als mitocondris, responsables de generar energia a les cèl·lules.

Per Montse Boada, presidenta d’ Asebir i membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, “hem de ser cauts, analitzar amb deteniment què s’aconsegueix i no oblidar que aquesta petita porció d’ADN potser codificarà per a altres coses que avui desco­neixem”.

Ana Macpherson

02/10/2016

La Vanguardia