JUSTÍCIA PARAL·LELA
Enrique Carmona explica com l'expulsió d'aquell credo ha minat la relació de quatre generacions
Portaveus de la confessió admeten que s'ha de mantenir una relació "de mínims" amb els repudiats
La família dels Carmona, més de 60 membres, pertanyia a aquesta confessió. El seu pare, però, n’havia sigut expulsat el 1964 per beure massa. «Ho va superar i va ser un bon pare, però no va voler tornar amb els Testimonis», explica Enrique. A partir del 1988, li van demanar al jove, que llavors tenia 30 anys, que «deixés de parlar» amb el seu progenitor, seguint la nova directriu. Enrique va mirar de resistir-s’hi i va intentar convèncer la seva dona que «la família» era «més important» que aquella norma. No va tenir èxit. El 2002, ell també en va ser expulsat. «Hi ha molts clubs amb normes internes que expulsen els socis que no les compleixen. Però no li prohibeixen a la teva família que parli amb tu», evidencia per subratllar el preu que suposa l’expulsió sentenciada per un comitè judicial d’aquest credo.
El casament d'una filla
Un dels episodis més durs d’aquesta restricció familiar el va viure el dia del casament de la seva filla. Esperava al consistori de Lugo l’arribada de la núvia, amb la videocàmera a punt. Va aparèixer del braç d’un altre home, un desconegut, membre de la comunitat, que la va conduir fins a l’altar perquè així es va decidir. Tampoc va poder entrar a la cerimònia celebrada al Saló del Regne –el local de la congregació de la seva filla– ni participar en el banquet nupcial.
El 2014, el pare d’Enrique va morir. Durant els mesos que va passar hospitalitzat, no va rebre cap visita de les seves nétes. I últimament, Enrique també veu amb resignació com la seva exdona pressiona ara els seus descendents perquè tampoc parlin amb ell. «Som quatre generacions trencades per culpa d’aquesta secta», acaba dient.
Josep Morell, delegat a Catalunya dels Testimonis Cristians de Jehovà (el nom espanyol d’una confessió internacional), reconeix únicament que les relacions que una família ha de mantenir amb un membre expulsat és «de mínims». «Si falten al respecte a Jehovà tampoc em respecten a mi», raona. Ho compara amb un pare que aparta un fill que «roba» o que «agredeix un dels seus germans».
Subratlla també que aquesta decisió no es va prendre el 1988, sinó que prové del segle I. Cita la Bíblia (Corintis, capítol 5, versicle 11: «… us vaig escriure que no anéssiu en companyia de ningú que, dient-se germà, és una persona immoral, o avara, o idòlatra, o difamadora, o borratxa, o estafadora; amb aquest, ni tan sols hi mengeu» i 13: «Però Déu jutja els que són fora. Expulseu d’entre vosaltres el malvat»).
Un vídeo de producció interna de la confessió penjat a Youtube, que es va projectar en assemblees regionals aquest estiu, mostra que efectivament ha d’allunyar-se el parent expulsat. En la gravació es narra la història d’una noia que, al complir la majoria d’edat, és expulsada de casa. «El meu pare em va explicar que no podia seguir vivint amb ells. Perquè jo no volia canviar el meu estil de vida. Em va dir que jo era una influència negativa per als meus germans petits», explica la veu en off de la protagonista.
"Et fa molt mal"
El vídeo fins i tot convida a rebutjar el contacte telefònic: «Ells m’estimaven i desitjaven que jo tornés a Jehovà. Vaig mirar de comunicar-me amb ells. (...). Ells també pensaven acostar-se a mi. Però sabien que si tornaven a tenir contacte amb mi, encara que fos només una mica per saber com estava, amb aquella petita dosi n’hauria tingut prou. M’hauria fet creure que no necessitava tornar a Jehovà».
Marta Herrera va ser batejada –moment a partir del qual una persona entra en el credo– als 13 anys i es va casar als 22. «El matrimoni era una pantomima. Érem simples companys de pis», explica. Amb 40 anys, a l’abandonar l’organització i iniciar una nova relació, va ser expulsada. Sortir-ne no va ser tan fàcil com pot semblar. «Em vaig sentir perduda, tot el que havia cregut va deixar de tenir sentit per a mi –diu entre llàgrimes–, psicològicament és molt complicat, perquè els teus et giren l’esquena, et fa molt mal».
Pràctiques fosques en els testimonis de Jehovà
Els testimonis de Jehovà són una entitat religiosa que reuneix els requisits marcats per l'Estat, està registrada des de 1970 i té el reconeixement legal de Notori Arrelament, atorgat per la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, des de fa 10 anys. No es pot parlar estrictament, doncs, de problemàtica sectària en relació amb les seves actuacions, encara que el cert és que podem tenir dubtes raonables a partir de determinades pràctiques. Una de les més notòries és la prohibició als adeptes de rebre transfusions de sang, un detall que sempre és qüestionable i encara més quan es tracta de menors.
Una altra, potser menys coneguda, és l'existència de tribunals paral·lels als estatals, uns comitès judicials interns que vetllen pel manteniment de les normes morals que regeixen aquesta organització teocràtica. La incidència d'aquest tipus de judicis -opacs, secrets i inquisitorials- en les persones que els pateixen suposa per a elles una humiliació personal que fins i tot arriba fins al desarrelament familiar.
Alguns casos recents de corrupció i acusacions d'abusos; la disciplina i l'estructura religiosoempresarial centralitzada en una multinacional amb seu a Nova York; i exemples com el que publica EL PERIÓDICO referits a una pressió gairebé sectària, insistent, arcaica i amb pinzellades d'homofòbia, ens han de posar en alerta contra tota conculcació de la llibertat dels ciutadans, siguin o no creients.
Guillem Sànches/Roger Pascual
28/09/2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies