Més de 300.000 immigrants han travessat el Mediterrani aquest 2016

L'ACNUR alerta que, al ritme actual, aquest any pot registrar el nombre més alt de naufragis i morts al mar 

El nombre de persones que han creuat el Mediterrani per buscar protecció a Europa ja puja a més de 300.000 en els nou primers mesos del 2016. "El nombre de refugiats i immigrants que han arribat a les costes europees ha superat avui la barrera dels 300.000", ha declarat William Spindler, portaveu de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), aquest matí a Ginebra.

Segons l'ACNUR, més de 3.000 persones han mort o han sigut declarades desaparegudes en l'intent de travessar el Mediterrani aquest any. Dades preocupants per a Spindler, perquè "si els naufragis i les xifres segueixen a aquest ritme, el 2016 serà l'any més mortal al mar Mediterrani", ha afirmat.

Gairebé tots els refugiats i immigrants arriben a Europa per les costes d'Itàlia i Grècia. Itàlia ja ha registrat més de 130.000 arribades aquest any i les peticions d'asil s'han duplicat amb relació al 2015.

Sobre els orígens de les persones que arriben, l'ACNUR ha explicat que del total registrat a Grècia, el 48% té nacionalitat siriana, el 25% provenia de l'Afganistan, el 15% de l'Iraq, el 4% del Pakistan i el 3% de l'Iran. Del total de persones que han arribat a les costes d'Itàlia, crida l'atenció que el 60% prové de països africans, principalment de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Guinea, el Sudan i Costa d'Ivori.

L'acord amb Turquia

Segons l'ONU, l'acord firmat entre Ankara i Brussel·les el març d'aquest any ha col·laborat al descens d'arribades a les illes gregues de l'Egeu oriental, pròximes a les costes turques, que van arribar a registrar milers de refugiats per dia, sobretot sirians, el 2015.

Amb relació al pla europeu de repartiment dels refugiats entre els 28 països membres de la UE, adoptat el setembre del 2015, de les més de 160.000 demandes d'asil registrades, només se n'han portat a terme menys de 5.000.

Només promeses (i espera) per als refugiats a l'ONU

No és per falta d’aspiracions, ni d’importants paraules, però una vegada més les bones intencions de les Nacions Unides queden embolicades en les complexitats d’un organisme supranacional dominat pels interessos dels seus estats membres i tendent a veure com molt grans projectes queden empantanegats. En aquesta ocasió, les víctimes d’aquest desequilibri entre metes i realitats són els 65,3 milions de persones desplaçades a tot el món, incloent-hi més de 21 milions de refugiats, protagonistes del moviment forçós humà més important des de la segona guerra mundial, als quals l’ONU ha dedicat per primera vegada expressament una cimera d’alt nivell.

De ben poca cosa ha servit que la trobada, que va obrir ahir la 71a reunió de l’Assemblea General, s’iniciés amb els ambiciosos objectius marcats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon: «Protegir els drets humans de tots els refugiats i immigrants, sense que importi el seu estatus; incrementar el suport als països més impactats; assistir persones desesperades en crisis prolongades; assegurar que els nens obtenen una educació; millorar les operacions de recerca i rescat i elevar el finançament humanitari i el reassentament de refugiats». Perquè s’ha acabat amb la firma d’un document, batejat com la Declaració de Nova York per a Refugiats i Migrants, que tindrà escassa rellevància.

El text és una versió descafeïnada d’esborranys anteriors, dels quals es van anar eliminant propostes com per exemple el compromís de reubicar fins al 10% de la població de refugiats cada any o el de no detenir mai menors d’edat. Per acabar-ho d’adobar, no és legalment vinculant per als 193 països membres de l’ONU, es dóna un termini d’un parell d’anys per elaborar i aprovar dos nous pactes en matèria de refugiats i migrants i, a més a més, no inclou compromisos concrets immediats.

Per tot això la «decepció» ha sigut la reacció unànime d’actors de la societat civil que treballen amb refugiats, migrants i drets humans, des d’Amnistia Internacional fins a Oxfam o Metges Sense Fronteres i Human Rights Watch, que recorden les discrepàncies entre el que es diu i el que es fa. L’ONU, per exemple, únicament ha rebut el 39% del finançament requerit per prestar ajuda en aquesta crisi, en la qual el 86% dels refugiats es troben en països en vies de desenvolupament.

Intervenció del Rei

A Espanya tampoc hi falten els contrastos. Amb el compromís d’acollir un total de 17.000 refugiats, la realitat és que de moment se n’han establert al país menys de 500. I és una discrepància que resta pes a les vigoroses paraules que Felip VI va pronunciar en la cimera de l’ONU. «Molta gent truca a les portes d’Europa. La nostra responsabilitat és acollir-los, en la mesura de les nostres capacitats, perquè puguin gaudir d’una vida digna», va dir el Rei, que va assegurar també: «Els espanyols aspirem a ser un actor rellevant en una qüestió d’enorme contingut ètic i humanitari». I va definir la trobada com «un punt d’inflexió en un assumpte de transcendència vital» amb dimensions morals i polítiques que «exigeixen especial determinació, generositat i perseverança».

Les esperances, en Obama

Amb el decebedor resultat de la cimera de l’ONU, les mirades (i una cosa semblant a l’esperança) passen ara a una cita complementària de líders que va organitzar per avui a Nova York el president dels Estats Units, Barack Obama. I és en aquesta reunió on s’espera que 45 països participants sumin 3.000 milions de dòlars (gairebé 2.700 milions d’euros) a les arques d’ajuda humanitària i garanteixin educació per a un milió de nens refugiats i dret a l’ocupació per a un altre milió d’adults. Serien alguna cosa més que paraules i bones intencions.

Idoya Noain

20/09/2016

El Periódico

El Papa alerta que la corrupció és tan addictiva com les drogues

“Es comença per poc i lentament es perd la pròpia llibertat”, diu Francesc 

Francesc no desaprofita mai el ritu dominical de l’àngelus, davant els milers de fidels i turistes que es reuneixen a la plaça de Sant Pere, per abordar temes d’actualitat i llançar el seu missatge moral. Ahir el Papa va tornar a tractar un dels problemes que més el preocupen, la corrupció, sobre la qual va alertar que pot resultar tan addictiva com les drogues.

Jorge Mario Bergoglio es va servir de la paràbola de l’administrador infidel, de l’Evangeli de sant Lluc, per reflexionar sobre “l’astúcia mundana” i contraposar-la a l’“astúcia cristiana, que és un do de l’ Esperit Sant”. “Es tracta d’allunyar-se de l’esperit i dels valors del món, que tant plauen al dimoni, per viure segons l’ evangeli”, va subratllar el Pontífex.

Segons Francesc, “el curs de la vida comporta necessàriament l’elecció entre dos camins, entre honestedat i deshonestedat, entre fidelitat i infidelitat, entre egoisme i altruisme, entre el bé i el mal”. El Papa va advertir de la impossibilitat de moure’s entre les dues actituds, perquè es basen en lògiques divergents. Va citar llavors el profeta Elies en la seva admonició al poble d’Israel perquè no continués caminant sobre les dues vies. “Coixegeu dels dos peus”, els va dir. “És una imatge bonica”, va comentar Francesc.

El Pontífex argentí va animar a seguir el magisteri de Jesucrist, a descartar “la lògica de la corrupció, de l’ atropellament i de l’avidesa”, i a assumir la lògica “de la rectitud, la temprança i la solidaritat”. “Alguns es comporten amb la corrupció com amb les drogues –va afegir Francesc–. Creuen que poden utilitzar-les i abandonar-les quan vulguin. Es comença per poc, una propina aquí, una comissió allà... I entre l’una i l’altra, lentament es perd la pròpia llibertat. També la corrupció provoca addicció i genera pobresa, explotació i patiment. Quantes víctimes hi ha avui al món! Quantes víctimes d’aquesta estesa corrupció! Si, al contrari, intentem seguir la lògica evangèlica de la integritat, de la limpidesa de les intencions i dels comportaments, de la fraternitat, ens convertim en artesans de justícia i obrim horitzons d’esperança per a la humanitat”.

En la salutació final als fidels, abans de desitjar-los, com sempre, “bon dinar” i de demanar-los que preguin per ell, Francesc va anunciar que es desplaçarà demà a la ciutat d’ Assís per participar en la pregària anual per la pau, de caràcter interreligiós, que va instaurar Joan Pau II fa trenta anys. El Papa va convidar totes les parròquies i associacions eclesials a afegir-se a l’oració. “Més que mai necessitem avui pau en aquesta guerra que es lliura per tot el món”, va afegir Francesc, que en els seus anys a la cadira de Pere ha encunyat el concepte de “tercera guerra mundial per capítols” per descriure les múltiples situacions de conflicte i violència que assoten el planeta.

Eusebio Val

19/09/2016

La Vanguardia

L'Índia, la farmàcia dels països pobres

Les grans ONG s’abasten de medicaments genèrics indis per tractar malalties globals, però la pressió de grans companyies i governs com el dels EUA amenaça el subministrament a baix preu 

Clicar damunt la fotografia per ampliar l'imatge

L’Índia és inacabable en molts sentits, un vast subcontinent apassionant i sorprenent alhora. Les cultures, les llengües i les religions s’hi barregen com ho fan l’agricultura tradicional i la indústria puntera en el camp tecnològic. Un lloc de contrastos permanents que juga, entre moltes altres cartes, la de l’especialització en medicaments genèrics. I així és com el país s’ha guanyat la fama de ser “la farmàcia dels països pobres”.

La legislació índia ho afavoreix històricament i diferents fons mundials per a les vacunacions o el tractament de malalties globals i organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF) obtenen genèrics en aquest país per als seus programes. En total, dos terços de les medecines que MSF fa servir per tractar malalties com la tuberculosi, el VIH i la malària són genèrics indis, i el percentatge s’amplia fins al 97% en el cas del VIH o el 77% en el de la malària.

“L’Índia és un país amb una gran tradició sanitària de vocació pública i és per això que aplica amb la màxima flexibilitat les lleis de protecció intel·lectual sobre els medicaments, amb l’objectiu d’estimular la fabricació de genèrics i reduir-ne el preu”, explica l’indi Rohit Malpani, un dels responsables de la campanya que, dins de l’organització MSF, aborda específicament aquesta qüestió.

“El gran exemple en positiu és el tractament del VIH, el preu del qual s’ha reduït un 100% en 15 anys gràcies als genèrics”, assegura la catalana Judit Rius Sanjuan, que també està al capdavant de la campanya. Una tendència semblant segueix el tractament de l’hepatitis C, que té un cost exorbitant quan es comercialitza als EUA i un preu molt més assequible quan es tracta del genèric indi, que és el que compra MSF per als pacients que tracta als països pobres. “Al final es tracta d’aconseguir un equilibri entre la necessària inversió en recerca i l’accessibilitat dels medicaments en termes econòmics”, afegeix aquesta advocada catalana des de Nova York.

Un model amenaçat

Però la farmàcia dels països pobres viu sota amenaça per la pressió que exerceixen les grans companyies farmacèutiques i governs com el dels EUA. “Fins que l’Índia va entrar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el 1995 els seus genèrics permetien tractar malalties a un preu molt baix. Però des del 2005, quan va expirar el període transitori, el grau de flexibilitat que permetia la fabricació de genèrics s’ha anat reduint”, alerta Malpani, que reclama un compromís global per evitar que el preu no sigui una barrera per tractar els malalts dels països pobres. Com ho veu tot plegat el govern del primer ministre Narendra Modi? “El problema és que envia missatges contradictoris sobre la qüestió. Una part del govern pensa d’una manera i l’altra sembla que ho faci en el sentit contrari”, lamenta Rohit Malpani.

Si la retallada del preu del tractament del VIH és una història d’èxit -i el de l’hepatitis C segueix aquest camí-, la cara negativa són els preus de les vacunes que s’administren als països pobres. En aquest cas, el preu d’immunitzar una criatura segons el que fixa l’OMS s’ha multiplicat exponencialment, sobretot pel fet que les més noves encara no tenen genèric i el seu preu és artificialment alt, molt allunyat del preu real de fabricació. La lluita per la sensibilització continua.

El preu dels medicaments

Per què alguns medicaments són tan cars? Les grans companyies farmacèutiques ho justifiquen assegurant que així es finança la investigació sobre nous tractaments, però Metges Sense Fronteres (MSF) denuncia en un informe titulat Lives on the edge que no sempre és així. D’entrada perquè no tots els avenços farmacèutics tenen lloc en el marc d’aquestes companyies, però, a més, perquè les xifres mostren que els gegants farmacèutics nord-americans van invertir en recerca el 2010 només el 8% del que van obtenir per les vendes. “Senzillament no és veritat que el que procedeix de les vendes es reinverteixi en innovació. Les xifres indiquen que es paga molt més del que seria necessari per recuperar la inversió”, alerta l’informe de MSF, que posa la mirada en els obstacles que suposa tot plegat per als països pobres.

Marc Vidal/Eduard Forroll

11/09/2016

Ara.cat

Mares que es penedeixen de ser-ho: un llibre trenca el tabú

Un llibre trenca el tabú de les dones que viuen la maternitat com un error

La sociòloga israeliana creu que la idealització de la maternitat roba capacitat d’elecció

Ser mare ha de deixar de ser un paper per ser entès com una relació humana 

LES ENTREVISTES: les entrevistades esborrarien la decisió de les seves vides si poguessin tornar enrere

ELS FILLS: considerar que és un pas erroni no suposa no estimar els nens o descuidar-los

LA PRESSIÓ: la societat les empeny cap a una decisió i les deixa soles, diu l’autora

EL SILENCI: és un sentiment que no s’expressa per por de ser vistes com unes persones aberrants

Penedir-se de ser mare és considerar que la decisió de tenir fills ha estat un error. Aquest no és un conte de bruixes, sinó una realitat silenciada a què s’enfronten algunes dones. La sociòloga israeliana Orna Donath s’ha endinsat en les seves vides per trencar un gran tabú en una societat que, subratlla, sacralitza la maternitat i analitza amb prejudicis les que opten per un altre camí. Si l’opció de la no-maternitat ha de suportar els recels de molta gent que encara vincula la idea de la dona plena alade dona mare ,la possibilitat de penedir-se simplement no es planteja, sembla prohibida. Però existeix, i no és cap patologia ni té a veure amb ser bona o mala persona. 

“No es tracta que ell plori i jo m’enfadi o no, o ho suporti o no, més aviat és una qüestió d’haver de renunciar a la meva vida. Per a mi és una renúncia massa gran” (Odelya). “Després de patir una crisi nerviosa em vaig adonar que havia comès un gran error. (...) Em sap molt de greu en què s’ha convertit la meva vida. És una cosa que... m’agradaria tornar enrere i canviar les coses” (Jackie).

Aquestes són algunes de les múltiples reflexions que recull la sociòloga a #Madres arrepentidas (Reservoir Books), un llibre que parteix de l’estudi acadèmic que va efectuar durant cinc anys basat en entrevistes a 23 dones que consideren que la seva decisió ha estat un pas desafortunat. La investigadora vol posar en el debat públic una qüestió de la qual no es parla perquè no es permet. “Penedir-se de ser mare, escriu l’autora, aporta llum des d’un angle diferent sobre la (in)capacitat per tractar la maternitat com una relació humana més i no com un paper o un regne de sacralitat”. Posa així en relleu que les mares són subjectes individuals, propietàries del seu cos, els seus pensaments, les seves emocions i de determinar, per tant, “si tot això valia la pena”. Si en la vida un pot penedir-se de tot, per què es nega en parlar de la maternitat?

Això no vol dir que aquestes dones no estimin els seus fills, ni que no els cuidin degudament. El que posa en relleu l’anàlisi és que senten que no han pogut viure la seva vida tal com haurien desitjat. “Sens dubte, sóc realment una mare fantàstica, de debò, sóc una bona mare. Fins i tot m’avergonyeix dir-ho. Sóc una mare per a la qual els seus fills són importants, els estimo, llegeixo llibres. (...) Però tot i així odio ser mare. Odio aquest paper, ser la que ha de posar límits, castigar. Odio la falta de llibertat (...), les restriccions que suposa” (Sophia).

La maternitat es presenta en la societat occidental actual com una experiència de plenitud que, encara que es visqui amb contradiccions i dificultats, sempre val la pena, com si fos la culminació de l’existència. Mentre que els mals averanys es pronuncien des de l’extrem oposat. “Et penediràs de no ser mare”, és el que s’adverteix a les dones. L’hi van dir també a la investigadora israeliana (que no té fills) i va ser precisament el ressort que la va portar a formular la pregunta al revés.

Les persones triades per realitzar aquest estudi van contestar que “no” a dues qüestions: “Si pogués tornar enrere (...) seria mare?” i “els avantatges compensen els inconvenients?”. L’autora rebutja considerar el penediment com una incapacitat d’adaptar-se a la maternitat sinó que considera que la mirada s’ha de posar en la societat. “Si no ho fem –diu– continuarem aliens a la manera en què nombroses societats occidentals tracten les dones. (...) O més aviat com descuiden les dones, ja que semblen eximir-se d’haver empès totes i cada una d’elles (...) no només cap a la maternitat sinó també cap a la solitud”.

És interessant que es tregui a la llum aquest debat, assenyala l’escriptora Laura Freixas, presidenta de Clásicas y Modernas, perquè implica parlar de molts aspectes de la maternitat que normalment no s’aborden. El temps que cal dedicar-hi, les energies, el canvi de vida que comporta, i cal dir unes quantes veritats. Sembla que explicar les dificultats i els sacrificis només es tolera quan es fa en clau humorística, i millor si té un baix nivell intel·lectual. Com si fos l’única manera que no sigui ofensiu, subratlla.

Els marges reals d’elecció de les dones sobre la maternitat és un dels aspectes rellevants de l’estudi. Visualitzar els contres, diu Beatriz Gimeno, feminista i diputada de Podem, ampliaria la capacitat de decisió que avui és molt estret. Socialment, només es “permet” no ser mare per una qüestió econòmica, indica, i no fruit d’una reflexió lliure i personal.

En una societat en què elles han guanyat llibertat i capacitat de decisió, han accedit al treball remunerat i poden ser propietàries de la seva vida, es dóna per descomptat que això és extensible a l’hora de plantejar-se tenir fills. Però com s’assenyalava, la llibertat s’enterboleix per aquesta representació de la maternitat com el camí d’una “existència més valuosa”. Un discurs que arriba tant des d’ideologies conservadores com progressistes, amb formes diverses.

Evidentment, no es tracta de presentar la maternitat com una experiència negativa sinó de fer visible que hi ha dones penedides, dones que com les retratades al llibre consideren que van ser mares perquè es van deixar portar pel corrent, sense una voluntat real, sense informació o per la promesa d’una vida millor. L’anàlisi s’ha fet amb dones israelianes, un país amb una forta pressió natalista, tot i que el debat és extensible a tota la societat occidental. El penediment no està vinculat a una determinada classe social, a un determinat perfil i cada una d’elles ha estat conscient del que li passava en etapes diferents. Però totes viuen en el context d’una societat occidental on s’ha establert un model molt exigent de ser mare. I que no té res a veure amb el que se li demana socialment a un pare, exempt d’aquestes exigències i tensions. Una criança intensiva, una forta implicació emocional, intel·lectual i d’entrega infinita. Qüestions que la societat –i les mateixes dones– tenen interioritzades.

Per això, es considera que la societat ha de tenir en compte i escoltar les veus d’aquestes mares, i incloure-les en el relat. Entendre la maternitat, com se subratllava al principi, com una relació humana i no com un paper. A les seves cases no està passant cap catàstrofe, “simplement” tenen unes conclusions emocionals diferents. El temor de ser considerades persones aberrants fan que silenciïn la seva manera de sentir.

Penedir-se no significa no estimar els fills, però sí que dóna peu a les fantasies de fugir, desaparèixer, al desig que això no hagués passat. “No he fantasiejat mai amb fer-los mal, només amb un geni de la llàntia que digui: vinga, tornem a començar i aquesta vegada no hi són. No els passarà res, no sabran res, no sentiran res” (Sophia).

Veus molt diferents que parlen amb un fil conductor, que no s’identifiquen amb el paper de mare, o no el posen en un lloc preferencial de la seva història personal. Algunes deixen o deixarien els seus fills amb el pare si es divorciessin, d’altres no pel pes de la culpa o la responsabilitat, la majoria senten que perden el seu lloc al món. “Després de donar a llum les meves dues filles sentia que no tenia cap consciència de mi mateixa, (...) em vaig veure davant els límits de les meves capacitats femenines. (...) Hi ha un espai en la meva vida que és molt important per a mi, anhelo els espais. (...) S’han tancat els espais, els horitzons, el progrés. (...) He tingut una mena de revelació feminista” (Rotem).

Orna Donath posa damunt la taula el debat sobre un tabú, una realitat negada i fruit en bona mesura de la pressió social que es posa a les dones –la paternitat no té aquests debats–. Una camí per parlar de les mares no com a subjectes, sinó com a éssers humans que es relacionen. Sense santes ni bruixes.

Cristina Sen

15/09/2016

La Vanguardia

“Quan expliques la teva història, comences a decidir el teu destí”

Lotje Sodderland, pacient d’ictus; protagonista i directora d’‘El meu bonic cervell trencat’ 

Tinc 38 anys: un ictus ha limitat el meu cervell, però ha eixamplat la meva vida. Vaig néixer a París i visc a Londres, on explico històries com la meva. Ara presento el meu film al premi Solé Tura i la Fundació Pasqual Maragall

Feia dies que estàvem sobrepassats a l’agència de publicitat on treballava de productora de cinema fent que les coses passessin i passessin bé per a l’empresa.

La imagino en permanent multitasca.

A més, el meu pare estava hospitalitzat i havia estat un dia molt dur. Em vaig ficar al llit esgotada i a les tres de la matinada em vaig despertar amb un mal de cap horrorós.

Va pensar que era greu?

No hi pensava. Era terrorífic, però, alhora, em costava d’adonar-me com de terrorífic era. Recordo pensar que havia de pensar a fer alguna cosa i agafar la roba, però sense saber per a què servia la roba.

Va passar molta estona així?

No ho sé. Al final em vaig posar alguna cosa a sobre i vaig baixar les escales del meu edifici com vaig poder. Vaig sortir al carrer terroritzada, però no podia parlar. Amb prou feines podia caminar ensopegant.

Va demanar ajuda a algú?

No hi havia ningú en aquelles hores al carrer ni enlloc. Recordo que vaig donar voltes i, per fi, vaig trobar un hotel obert a prop de casa i em vaig precipitar al vestíbul intentant fer sorolls com podia.

Li van fer cas?

El recepcionista em mirava estupefacte i jo emetia sons sense sentit. Finalment, algú que era per allà va decidir cridar una ambulància.

Encara bo!

No sabré mai qui, però aquest algú em va salvar la vida, perquè tot just arribar a l’hospital de Londres em van fer un escàner i em van ficar en un quiròfan d’emergències. Havia tingut un infart cerebral i tenia l’hemisferi esquerre, el que regeix la parla, semiparalitzat.

Què en recorda?

Res. Absolutament res. Vaig tenir una enorme apagada. Fins que em vaig despertar al llit.

Sabia qui era?

Sí, i fins i tot podia caminar i moure’m més o menys, però sense poder parlar ni escriure ni pensar linealment. Era com en un món on tot succeïa alhora.

Dolor?

La veritat és que no. Recordo, en canvi, els colors i els sons augmentats, potents, molt vius i el sentiment d’estar viva, però ja sense memòria. Gairebé sense ser jo.

Patia per no poder pensar?

En absolut. Al contrari, era alliberador. Em sentia com alleujada del meu context. De tot el que em pesava en la vida. I vaig estar en aquell hospital vagant per la sala un parell de setmanes. Només deixaven una estoneta a les visites.

La venien a veure?

Dels meus companys de feina, ningú, perquè estan molt ocupats. Ja eren d’un altre món. Excepte un bon amic que em va enviar flors. La meva família va estar al meu costat, esclar, en tot moment prenent decisions per mi.

I els seus amics?

Hi va haver dos grups: els que ho eren menys feien com si no hagués passat res i jo els seguia la broma i al final no teníem res a dir-nos, perquè tot era mentida.

I la visitaven amics dels bons?

D’altres, sí, em preguntaven per la veritat; escoltaven i m’acompanyaven. Els veig molt. Però qui em va fer el gran favor va ser algú –no recordo qui– que encara a l’hospital per fi em va tornar el mòbil.

Aquests estris creen addicció.

Jo no podia llegir ni escriure: encara no puc. Però podia filmar el que veia i a mi mateixa.

Per què era tan important?

Perquè de sobte ja no era la víctima: algú a qui li passen coses desgraciades sense que pugui fer res per evitar-ho. En començar a filmar, encara que no pogués explicar res amb paraules, jo ja era la que escollia com filmar.

Això l’animava?

Em convertia en protagonista per fi d’una part del meu destí. Ara era jo la que explicava la meva història i podia a la fi decidir com ho feia. I vaig filmar durant sis mesos amb el meu mòbil.

I bé: aquí tenim la seva pel·lícula.

Vaig haver de tornar a aprendre a pensar i ho vaig explicar. Pensar d’una manera lineal, perquè vostè creu que no n’hi ha cap altra, però jo ja sé que hi ha moltes maneres de pensar. Ara faig meditació i sé com passar d’una a l’altra.

Què més li va ensenyar el seu ictus?

Ha estat un curtcircuit entre les coses urgents i les importants. A l’agència jo vivia per a les coses urgents: per a les agendes impossibles i per demostrar a tothom que jo les feia possibles. Tenir èxit, que em valoressin, guanyar.

D’això es tracta, al cap i a la fi.

Ara ja no: les limitacions del meu cervell han eliminat les de la meva vida i l’han eixamplat. Ja no puc fer aquella feina multitasca, però puc concentrar-me en el que m’agrada: explicar històries amb una càmera.

Sort: jo ja la veig formidable.

Ja fa cinc anys d’aquella nit i m’he anat recuperant, però no puc llegir i tinc ceguesa perifèrica. Tot i això, crec que tinc més visió central.

Hi veu millor?

Tinc millor visió: ara sé el que és important i el que només importa a qui s’aprofita de la teva feina i aconsegueix que tu creguis que això és l’important. Ara vull explicar més històries amb sentit. I viure la meva.

Me n’alegro.

El meu cervell no pot amb tot com abans, però ara jo decideixo què és el que vull que pugui fer. I estic molt millor.

Lluís Amiguet

15/09/2016

La Vanguardia

El Trueta atén 350 casos greus de sèpsia l'any amb un protocol propi

La mortalitat dels pacients ingressats a l'UCI s'ha reduït del 35 al 28% en cinc anys.
 El 60% són tractats des d'Urgències. 

Què és la sèpsia? 

És una síndrome en la que la infecció d'un òrgan, associada a un seguit de condicionals pot progressar i afectar de manera letal altres òrgans del malalt. Tot i ser poc coneguda és molt freqüent, fins al punt que donen 25.000 casos cada any a Catalunya, amb un índex de mortalitat que pot arribar, en alguns casos, al 40%.

L'hospital Josep Trueta de Girona atén cada any uns 350 casos de sèpsies greus a través d'un protocol específic per evitar l'empitjorament d'aquests processos infecciosos generalitzats i que representen un risc vital. Aquesta afectació va en augment i presenta unes taxes d'hospitalització que sobrepassen les d'altres patologies com l'infart agut de miocardi, però el seu pronòstic millora considerablement amb una detecció precoç i un inici de tractament immediat. Per això, fa cinc anys, el servei d'Urgències del Trueta va implantar un protocol propi amb recomanacions assistencials i basat en una ràpida detecció i tractament de la sèpsia que en millora el pronòstic. A més, des de finals de l'any passat, també s'ha adaptat al Codi Sèpsia que ha desplegat el Departament de Salut arreu de Catalunya.

El protocol d'actuació consisteix en l'aplicació precoç d'antibiòtic en el marge d'una hora, l'obtenció de cultius per al control del focus d'infecció i la consecució de l'estabilitat hemodinàmica dels pacients en les primeres sis hores de tractament.

Si en el transcurs d'aquest temps els pacients requereixen medicació vasoactiva o tractaments com ara ventilació mecànica o substitució renal han d'ingressar immediatament a l'UCI.

En els darrers cinc anys, l'hospital de referència a les comarques gironines ha atès 1.790 malalts de sèpsia, un 40% dels quals van requerir ingrès a l'UCI. La resta es van tractar a Urgències i després van ser derivats a la planta d'hospitalització. En aquests cinc anys, la mortalitat dels pacients crítics amb sèpsia que ingressen a l'UCI ha passat del 35 al 28%.

El 60% són homes

Pel que fa al perfil dels pacients, el 80% tenien entre 40 i 85 anys i eren principalment homes (60,2), mentre que només un 3% eren nens. Segons expliquen des del Trueta, la major part dels casos es produeixen entre els mesos de gener i març, coincidint amb l'època de grip.

A més, el protocol d'actuació del Trueta també preveu la formació de tot l'equip assistencial d'Urgències, UCI, Pediatria i de totes les especialitats mèdiques i quirúrgiques implicades, per tal de detectar de manera precoç els pacients amb sèpsia i poder actuar segons marca el protocol.

A banda del mètode de l'hospital, a finals del 2015, el Departament de Salut va iniciar el desplegament del Codi Sèpsia greu, amb l'entrada en vigor de la instrucció que el regulava. Estableix el model d'atenció i la coordinació entre els diferents nivells sanitaris per a atendre pacients adults o pediàtrics amb sèpsia greu fent servir un nou codi d'emergències.

Amb aquest codi, l'ordenació, l'activació i la coordinació de tots els recursos necessaris són sistemàtics i permeten millorar la detecció i l'inici del tractament precoç, a més de revertir la progressió de la disfunció multiorgànica generada per l'evolució de les infeccions que es presenten com a sèpsia greu.

El Codi Sèpsia també es pot activar des dels hospitals comarcals, que amb la instauració ràpida del tractament antibiòtic i del control hemodinàmic fa que molts casos es puguin resoldre en el mateix centre sense haver de derivar-los a un hospital amb unitat de crítics.

En el cas del Trueta, el Codi Sèpsia és el quart codi en volum d´ingressos, per darrere del Codi Politraumatisme, el Codi Ictus i el Codi Infart.

L'hospital Trueta va fer públiques aquestes dades ahir, coincidint amb la commemoració del Dia Mundial de la Sèpsia, una jornada per a conscienciar els pacients de la importància de conèixer la malaltia i els seus símptomes i, alhora, ampliar entre el col·lectiu sanitari la formació específica en aquesta patologia que, en l'última dècada, ha augmentat notablement. 

Sovint la sèpsia es detecta massa tard, ja que els símptomes com ara la febre, l'augment del ritme cardíac o la freqüència respiratòria augmentada són poc específics.

A. Carmona

14/09/2016

Diari de Girona

Un dia aquest prejudici es girarà en contra teu

De totes les formes de discriminació, la de l'edat és la més acceptada socialment. Per què? 

Imagina que ets un metge en un servei d'urgències. Arriben dos pacients, tots dos en estat molt greu i requereixen una atenció urgent. La falta de mitjans fa que només en puguis salvar un. Un té 25 anys. L'altre en té 85. A quin dels dos salvaries? És una decisió difícil, però potser no t'hi pensaries. Ara imagina la mateixa situació però no amb un pacient jove i un de vell, sinó amb un home i una dona, o amb un blanc i un negre. Et resultaria igual de fàcil escollir? Aquest dilema moral, imaginari i improbable, el fan servir els professionals que treballen en l'àmbit de la tercera edat per il·lustrar fins a quin punt hem interioritzat la discriminació per motius d'edat, fins a quin punt és la més acceptada socialment. 

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran / GETTY

Caminen més lentament, són un perill al volant, es colen a la cua del pa, són tossuts i malhumorats, els costa adaptar-se als canvis i les novetats… És tan evident que ni tan sols la veiem. Però la discriminació per edat –edatisme– és una de les característiques inherents de la nostra societat. No la veiem perquè estem convençuts que aquests estereotips no són clixés, sinó simples fets, veritats incontrovertibles. Però el cert és que són prejudicis, perquè de gent gran n'hi ha de tota mena, de passius i d'actius, d'agres i de càndids, de tranquils i d'inquiets. Considerar-los a tots fràgils i difícils és tan erroni com pensar que tots els joves són dinàmics i simpàtics. Ningú no és igual que els altres. Formar part d'un grup no vol dir ser com la resta del grup. Cap grup és homogeni.

Acomiadats a partir dels 40

Víctimes d'una allau d'estereotips sovint contradictoris, les persones grans s'enfronten als prejudicis d'un món que veu la tercera edat com una època marcada per la vulnerabilitat i la decadència. Un temps trist i gris que no és altra cosa que una lenta i sovint angoixant sala d'espera per a la mort. I no cal ser especialment vell per experimentar la discriminació per motiu d'edat, com saben els milions de persones que arreu del món perden la seva feina un cop fan 40 o 45 o 50 anys. És cert que, en la majoria de casos, el que busquen les empreses quan acomiaden un treballador madur per contractar-ne un de jove no és altra cosa que pagar salaris més baixos i tenir empleats més dòcils. Tot i així, és una pràctica que contribueix a estigmatitzar les persones de més edat en un món on l'experiència i els coneixements ja no es valoren com abans. Les constants informacions sobre els problemes de la Seguretat Social per pagar la cada cop més feixuga nòmina de les pensions no fan res més que contribuir a presentar la gent gran com una càrrega.

Després d'anys d'ignorar-lo, l'edatisme és ja tema d'estudi a moltes universitats. I les conclusions a què estan arribant els acadèmics que es dediquen al tema són preocupants, perquè confirmen que els prejudicis que pateixen les persones grans estan tan arrelats que sovint qui els practica no arriba a ser-ne conscient. Fins i tot les persones amb una actitud positiva vers les persones grans els tracten de forma diferent: parlen en veu més alta, més lentament, amb idees més simples… Pitjor encara són els que els ignoren fent veure que no hi són o els que creuen que han de ser protegits de la realitat i les males notícies, una forma de discriminació que es dóna sovint en l'àmbit de la salut, on molts professionals tracten les persones grans com si fossin nens petits, assumint que, pel simple fet de ser vells, tenen problemes auditius, no entenen què els passa i no estan capacitats per valorar quin és el millor tractament a seguir. De fet, mentre que a una persona jove que es troba malament se li ofereixen possibles tractaments i proves per establir-ne les causes, a una persona gran se li pot arribar a dir que el seu problema no té solució, que és part inevitable del procés d'envelliment.

El cost de tenir una visió negativa de la vellesa

Aquesta visió negativa de la vellesa comença ben aviat. Els investigadors han determinat que els nens de 4 anys ja han interioritzat els estereotips sobre la gent gran, a la qual veuen com a indefensa, passiva i dependent, uns prejudicis que quedaran definitivament assentats amb el pas a la joventut i la vida adulta. Tan assentats que no ens els podrem treure de sobre quan siguem nosaltres els que arribem a la vellesa, i els estereotips sobre els altres es convertiran aleshores en autoestereotips, en profecies autocomplertes. Un autèntic problema, ja que diferents estudis confirmen que els estereotips negatius no només provoquen un dany psicològic, sinó també físic. Els experts de Tilda, un programa científic irlandès dedicat a la tercera edat, han arribat a la conclusió que les persones de més de 50 anys que tenen una visió més positiva de la vellesa viuen, de mitjana, 7,5 anys més que les que en tenen una visió negativa. A més, aquests últims no només viuen menys anys, sinó també amb menys qualitat: caminen més a poc a poc, participen menys en activitats socials… Ras i curt, l'edatisme no només fa que la gent gran sigui més infeliç; també els mata abans d'hora.

El tema dels estereotips sobre la tercera edat és complicat perquè, de fet, la imatge que la nostra societat té de la gent gran bascula entre dos pols contradictoris. D'una banda el cine i els mitjans de comunicació mostren la gent gran com a persones dependents i fràgils, que necessiten ajuda. En canvi, la publicitat, que busca els diners d'una massa de la població molt gran i en molts casos amb una situació econòmica més bona que els joves, omple els anuncis d' homes i dones grans actius i sans que fan classes d'aeròbic i se'n van de creuer, gaudeixen de la vida, sempre feliços, una felicitat que, òbviament, no és gratuïta, sinó el resultat de consumir determinats productes o serveis. Només si es pren aquesta pastilla o es beu aquella beguda o es contracten aquestes vacances, l'avi pot ser un avi feliç. Una imatge, la de la publicitat, totalment falsa, com ho demostren diferents estudis que afirmen que, com més grans ens fem, més feliços i satisfets estem. La realitat desmunta els prejudicis: l'angoixa i la depressió no són patrimoni de la vellesa, ben al contrari, ja que totes dues condicions són més habituals entre la gent jove.

La diferència entre cultures

El cert és que aquesta aparent contradicció en la manera com veiem la vellesa no fa altra cosa que evidenciar una obvietat: que allò que considerem la tercera edat és un fenomen divers i plural, i que els 80 anys d'una persona no tenen res a veure amb els 80 d'una altra. Es tracta d'una situació nova. En el passat, quan només una minoria de ciutadans arribava a la vellesa, els que ho feien tenien moltes més coses en comú que ara, que la tercera edat s'ha convertit en una realitat molt fragmentada. Les diferències són sovint culturals. A Occident es considera que envellir bé consisteix a mantenir-se actiu i independent durant el màxim de temps possible. A moltes societats d' Orient, en canvi, envellir bé vol dir viure tranquil al costat d'algú que té cura de nosaltres. Mentre que a casa nostra ser dependent és un estigma, una tara, en altres societats no hi ha res de dolent ni de vergonyós en el fet que la família cuidi un home o dona grans, perquè les persones grans són els membres més respectats i valorats del grup.

Hi va haver un temps en què aquest respecte i veneració també eren la norma a Occident. Ja no. Ara les persones grans són objecte de llàstima. O de mofa. O de menyspreu. Un estudi situa l'any 1880 com el moment en què la visió de la vellesa passa de ser positiva a ser negativa. Amb el pas dels anys la situació no ha fet res més que empitjorar, a mesura que el cine, la televisió, els mitjans de comunicació i la publicitat han anat convertint els joves en el segment social més valorat. Els canvis en la manera com la societat tracta els infants, a escola, a casa o al carrer, han contribuït a la idea que la infància i la joventut són els moments estel·lars en la vida d'una persona, i que tot el que ve darrere només és una simple degeneració.

Qui es vol fer gran?

Una enquesta feta fa uns anys als Estats Units va arribar a la conclusió que 90 milions de persones compraven productes per amagar el pas del temps. Des de tenyir-se els cabells fins a retocar-se les parpelles, la indústria de la cosmètica, la cirurgia estètica o la parafarmàcia s'aprofiten de l'ansietat d'una societat que té por de fer-se gran i, a la vegada, reforcen la idea que envellir és un fet lamentable que cal retardar al màxim o, si més no, dissimular. És un cercle viciós: com més es publiciten aquests productes més creix la visió negativa de la vellesa, i com més creix, més se'n consumeixen. Les implicacions són clares: si la gent està disposada a gastar-se un dineral comprant tota mena de productes i serveis per amagar l'edat, ha de ser perquè fer-se gran és negatiu. La indústria n'està convençuda. Malauradament una majoria de ciutadans, joves i grans, també.

Tothom vol viure molts anys però, paradoxalment, ningú es vol fer gran. No en una societat que només valora la joventut i veu la vellesa com un problema. Per què? La recerca sobre el tema, cada cop més extensa, ha arribat a una conclusió que pot semblar òbvia. La gent, afirmen els investigadors, té una visió negativa de la vellesa, i no perquè la veu com una època difícil i poc interessant, sinó per un motiu molt més simple, molt més evident i molt més difícil de resoldre: perquè té por de la mort. Això explicaria, si més no en part, la diferència entre les percepcions que es tenen de la vellesa a les societats occidentals i a les orientals. I és que a Orient no es té la por de morir que sí que es té a Occident, sobretot d'ençà que la religió ha retrocedit i la idea d'una vida eterna ja no serveix de consol per a la majoria de la població.

Isidre Estévez

13/09/2016

Ara.cat

Si pot, no vagi al metge

Una societat hipocondríaca

Una visita al doctor, per si de cas, ens portaria a fer-nos angoixants revisions i anàlisis cada dos per tres

Mirant enrere observo que una de les preocupacions que més sovint han ocupat aquesta tribuna ha sigut advertir sobre la medicalització de la nostra hipocondríaca societat. Medicalització que no queda restringida a la sobreprescripció de medicaments, sinó que engloba àmbits tan diversos com la psiquiatrització dels estats d’ànim, l’així anomenada salut de la dona, la promoció de malalties o la cirurgia innecessària. De manera que en aquest article del centenari els resumeixo algunes de les meves reflexions sota un lema: si pot, no vagi al metge.

Vostè no ha d’anar al metge si es troba bé, perquè si es troba bé seria estrany que el metge li diagnostiqui algun desperfecte greu. Vull dir que no és imprescindible que vostè vagi al metge per si de cas, perquè si seguíssim aquesta lògica estaríem fent-nos revisions cada dos per tres, cosa que només ens reportaria angoixa i preocupacions (a veure com surten les anàlisis?). Si vostè es paga la revisió mèdica de la seva butxaca o la seva empresa l’hi ofereix gratuïtament, sàpiga que es tracta d’una despesa inútil. Pensi que, afortunadament, en el nostre entorn la gent gaudeix d’excel·lent salut i l’esperança de vida a Espanya, i a Catalunya en particular, està dins de les cinc millors del planeta. Per tant, tranquil, sobretot si vostè posa de la seva part i menja i beu raonablement, s’exercita amb moderació i no fuma.

Que què li pot passar si va al metge trobant-se bé? L’hi ho explico. El facultatiu li demanarà una sèrie de proves per si de cas vostè estigués malalt i no se n’hagués assabentat. Començarà amb unes anàlisis de sang que fins i tot vostè li sol·licitarà que siguin molt completes. També una radiografia de tòrax, un electrocardiograma i una ecografia abdominal per si de cas.

Però sàpiga que com més proves li facin més gran és la probabilitat que alguna no surti bé. Valguin com a exemple aquestes fletxetes que apunten cap amunt o cap avall impreses al costat d’algun dels 30 o 40 paràmetres analítics que li han determinat. Aquestes fletxetes cap amunt o cap avall donen molts maldecaps. En primer lloc a vostè mateix, que obrirà el sobre que li entreguin al laboratori i pensarà que alguna cosa greu està passant: «Què vol dir aquesta fletxeta cap amunt, doctor?» Si el seu metge és raonable i el que passa és que vostè pateix de 20 mil·ligrams més de colesterol del que marca el límit alt de la normalitat (per cert, cada vegada més baix), no passarà res. Potser li farà una recomanació dietètica.

Si el metge vol anar al fons de la qüestió, li repetirà una anàlisi més completa o, directament, li receptarà una pastilla diària. Vostè es troba bé però s’està acostant perillosament a la possibilitat d’estar malalt ¡Compte! Si el que ha succeït és que surt una mica més alt del normal un marcador tumoral que li han demanat sense que vostè ho sàpiga (i sense fonament científic), prepari’s. Amb compte si en lloc d’una fletxeta indiscreta li troben una ombra en una radiografia; el més probable és que li aconsellin un escàner o una ressonància magnètica, en les quals vostè té un 1%-3% de possibilitats que li detectin una anomalia anatòmica que desperti l’interès desmesurat del radiòleg i que potser el portarà a una exploració més cruenta com una biòpsia o una endoscòpia per si de cas… ¡Compte!

Ja sé que els rics es fan moltes revisions, però no hi guanyen res amb això. Més aviat al contrari: molts es tornen malalts imaginaris i víctimes de les revisions periòdiques amb les quals els centres privats fan negocis amb el per si de cas. Sé d’una jove de 42 anys que va perdre el seu tim innecessàriament –ja que li va ser obert l’estern de punta a punta– per si de cas tenia un tumor que no tenia (era un «tim gran», li van dir). A un altre no-pacient, un dermatòleg en precari li va biopsiar innecessàriament un hematoma en un dit que s’havia fet punxant-se amb un roser per si de cas fos un melanoma; 15 dies de baixa. Sé d’una altra no-pacient, de 72 anys perfectament portats, a qui després d’una revisió ginecològica, que no hauria d’haver-se fet, li van aconsellar una histerectomia i una cirurgia a la mama per un càncer mínim. La pobra va perdre innecessàriament la matriu després de dues intervencions per oblidar i va morir per culpa d’una quimioteràpia injustificable que li va clavar una oncòloga addicta als protocols.

Així que si vostè es troba bé, cuidi’s i no vagi al metge. Té un ínfima possibilitat de patir una malaltia greu, i en canvi corre el risc d’entrar en una espiral de violència d’anàlisis, radiografies i cirurgia innecessàries. L’hi diu un metge.

Antoni Sitges-Serra

11/09/2016

El Periódico

Els centres de menors tindran un expert en abusos sexuals

El govern contractarà aquest any 50 treballadors més per arribar a la ràtio d'un professional per cada 40 nens

Un educador va facilitar la troballa del lloc on es gravaven els vídeos pornogràfics

La consellera Dolors Bassa ahir, durant la compareixença en la comissió d'Afers Socials i Famílies del Parlament Foto: EP.

Els centres d'atenció a menors tutelats per la Generalitat disposaran d'un especialista a detectar i combatre casos d'abusos sexuals que mirarà d'evitar que es produeixin casos com els dels set menors tutelats per la direcció general d'Atenció a la Infància i l'Adolescència (DGAIA), que van ser uns de la vuitantena de víctimes d'una xarxa de pornografia infantil que va ser desmantellada el mes de juliol passat. En una compareixença a la comissió d'Afers Socials i Famílies, la consellera del ram, Dolors Bassa, va detallar les mesures que el govern ha pres per combatre l'abús de menors i l'actuació que havia seguit en aquest cas.

Bassa va explicar que els “delegats de protecció contra la victimització” seran professionals del mateix centre de menors que rebran formació específica (d'un mínim de cinquanta hores) per convertir-se en l'interlocutor intern i extern per a aquestes qüestions. Aquests professionals seran coneixedors de la legislació de menors, tindran formació en aspectes com ara la discapacitat i la violència masclista, i una gran “empatia” amb els nens i adolescents.

A banda de la implantació d'aquesta nova figura, el Departament de Treball, Afers Socials i Família contractarà aquest mateix any cinquanta nous professionals per als equips d'atenció a la infància i a l'adolescència (EAIA), que fan la feina de detecció i seguiment dels menors en situació de risc. El departament de Bassa preveu que n'hi hagi 91 més d'aquí a l'any 2019. Amb la cinquantena de nous professionals s'arribarà a la proporció d'un educador per cada quaranta menors tutelats per la Generalitat, que és la ràtio que dicta la llei d'atenció a la infància aprovada el 2010. L'oposició va retreure ahir a Bassa la falta de recursos.

Durant la compareixença parlamentària, la consellera va donar explicacions sobre l'actuació del govern en el cas de la xarxa de pederàstia. Segons va relatar Bassa, les sospites van començar el febrer del 2015 quan els Mossos van alertar un centre d'acollida d'Amposta que un menor tenia comportaments estranys. Tres mesos després, es va descobrir que tres joves del centre de Tortosa en fugien sovint i tenien quantitats de diners i droga que, pels seus ingressos, no es podien pagar. Un educador en va seguir els moviments, va aconseguir que un expliqués què passava i es va descobrir la casa on es gravaven els vídeos pornogràfics.

Des d'aleshores, el govern, que es personarà com a acusació particular en cas en ser-ne el responsable, ha activat tots els protocols per a aquests casos, ha creat una comissió interdepartamental per protegir els infants i ha proporcionat tractament psicològic als afectats.

LA XIFRA

91

professionals

més tindran els equips d'atenció a la infància i l'adolescència d'aquí a l'any 2019.

Retrets per no acusar els Maristes

La consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, va assegurar ahir que la Generalitat no s'ha presentat com a acusació particular enel cas de Joaquim Benítez, l'exprofessor d'educació física pederasta de l'escola dels Maristes de Sants-Les Corts, perquè les víctimes ja són majors d'edat i la fiscalia ja actua com a acusació popular. Alguns partits de l'oposició van retreure al departament de Bassa que no hagués fet com l'Ajuntament de Barcelona, que sí que s'ha presentat com a acusació popular, i li van recordar que ho hauria pogut fer adduint que es tracta d'un cas d'interès general. El diputat del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) Raül Moreno va demanar a la consellera si s'havien plantejat retirar el concert a aquest centre, mentre que la diputada de la CUP Gabriela Serra va recordar que els Maristes, que reben molts concerts de la Generalitat, van “encobrir” els fets.

Raül Garcia i Aranzueque

06/09/2016

El Punt Avui

Així són els assetjadors i els assetjats a les escoles

Qualsevol tret que faci diferent un noi és una excusa per a un agressor, observen els psicòlegs

Els experts animen els alumnes que són testimonis d'un cas de 'bullying' a denunciar-lo i a donar-li visibilitat

Quaranta anys d'escola en democràcia, amb un model de coeducació que va generalitzar les aules mixtes, amb l'acceptació més o menys majoritària que les orientacions sexuals són diverses i els joves encara segueixen anomenant "marica" el company que volen humiliar i "puta" la noia que volen desdenyar. “Totes dues són les contrafigures que tenen com a referència els adolescents en la construcció de la seva masculinitat i de la seva feminitat”, afirma el sociòleg Gerard Coll-Planas, professor de la Universitat de Vic (UVic-UCC) i coordinador de les jornades sobre “Perspectives 'trans' en l'àmbit educatiu”, celebrades el juliol passat.

Per a un xaval no hi ha res pitjor que ser tractat de marica. Per a elles, el més insultant és ser titllades de putes. I el ‘bullying’ és, en opinió de Coll-Planas, una expressió d'aquesta fase de construcció de la pròpia identitat, “una expressió que genera violència contra el que és diferent”. “No n'hi ha prou de fer-los una xerrada o d'organitzar un taller, entre altres raons, perquè el seu efecte acaba resultant mínim davant la quantitat de models i d'informacions que reben aquests nois diàriament”, objecta el sociòleg de la UVic. Es tracta, insisteix, d'un problema més complex, que no només es manifesta en forma d'homofòbia, “també de xenofòbia, de racisme, d'intolerància”.

El perfil de la víctima d'assetjament escolar parla de nens (sí, de nens, perquè el ‘bullying’ pot començar als vuit anys) amb una personalitat feble i insegura, amb una baixa autoestima –que pot ser conseqüència, d'altra banda, del mateix assetjament-, que desemboca en fracassos o dificultats escolars, en nivells alts d'ansietat i en una fòbia absoluta al col·legi. L'agressor els elegeix moltes vegades per les seves característiques físiques, perquè porten ulleres, perquè estan grassonets o pel seu color de cabells. Qualsevol tret que els faci diferents del grup és una excusa.

El suport del grup

“L'assetjador, que sol ser una persona que busca el reconeixement dels companys, aprofita aquestes diferències per caricaturitzar la víctima, ridiculitzar-la, perquè així li és més fàcil aconseguir el suport del grup, un grup que moltes vegades no té una escala de valors formada”, constata Ferran Barri, psicòleg clínic i psicopedagog i orientador en un institut de secundària. Els agressors, prossegueix Barri, “són hàbils manipuladors, moltes vegades nois amb problemes d'afectivitat en les seves famílies i que es reforcen fent coses que els fan sentir-se líders”.

Dos de cada tres estudiants que són testimonis d'un cas d'assetjament escolar prefereixen mirar cap a una altra banda i guardar silenci. “I aquesta és la primera conducta que s'ha de modificar”, afirma Ferran Resina, subinspector dels Mossos d’Esquadra i cap de la unitat central de Proximitat i Atenció al Ciutadà de la policia catalana. Resina considera que, igual que en el seu moment es va treballar per visibilitzar la violència masclista i denunciar-la, amb el ‘bullying’ s'ha de seguir una estratègia similar. “Els que han sigut testimonis d'un cas, els anomenats espectadors, han de fer un pas endavant”, els anima el policia, responsable de les xerrades que des del 2004 realitzen els Mossos a les escoles. Només en l'últim curs van assistir a aquestes sessions unes 120.000 persones, entre alumnes, pares i professors.

Perquè el ‘bullying’ (i ara més amb el ‘ciberbullying’ o assetjament a través d'internet i les xarxes socials) no caduca. “Deixa seqüeles, almenys des del punt de vista psicològic, que es mantenen durant anys”, adverteix Ferran Barri. Una d'elles, explica aquest associat del Col·legi de Psicologia de Catalunya, és que l'assetjador pot seguir sent una persona que reprodueix al llarg de la seva vida relacions de domini, fins al punt de poder arribar a ser un maltractador, mentre que la víctima “sol ser una persona amb dificultats per relacionar-se amb els altres, introvertida, perquè no ha sabut desenvolupar el seu propi patró de conducta social”. Això els converteix, per exemple, en persones amb problemes, fins i tot, per trobar una feina.

Maria Jesús Ibáñez

08/09/2016

El Periódico