L´hospital Trueta tindrà un aparell d'hemodinàmica amb millor qualitat d'imatge

S'espera per a final d'any. Des del passat gener, el centre hospitalari ha atès 246 codis d'infart dels 268 activats

Actual equip d'hemodinàmica a l'Hospital  Trueta. ACN

L'Hospital Josep Trueta de Girona disposarà d'un nou aparell d'hemodinàmica d'aquí a pocs mesos. La previsió és que sigui una realitat a finals d'aquest any. El nou aparell permetrà millorar la qualitat d'imatge, reduir la irradiació, fer més proves als pacients i estarà connectat amb altres equipaments de l'hospital facilitant la visualització d'altres proves com ressonàncies magnètiques. L'actual aparell es va instal·lar l'any 2004 i durant aquest 2015 ha patit diverses averies, coincidint amb la posada en marxa del servei durant les 24 hores del dia. Des del gener, l'hospital gironí ha atès 246 codis infart, gran part d'ells durant la nit.

Fonts del centre hospitalari han donat a conèixer que disposaran d'un nou aparell d'hemodinàmica a finals d'any, un cop s'hagi resolt el concurs per a l'adquisició del nou equipament. En concret, durant aquest estiu s'han iniciat els tràmits per renovar el servei d'hemodinàmica del centre, aprovat per acord de Govern. Està previst que l'adjudicació es faci durant les pròximes setmanes.

L'actual aparell que hi ha a l'hospital data del 2004 i, en aquell moment, era un equip d'última generació. Tot i això, el nou equipament suposarà una gran millora ja que permetrà millorar la qualitat d'imatge de les proves, un fet que facilitarà els diagnòstics i els tractaments dels pacients. També irradiarà menys que l'actual aparell i estarà connectat amb altres equipaments de l'hospital. Això facilitarà la visualització de proves d'imatge realitzades amb altres aparells del Trueta com els TAC, les ressonàncies magnètiques o els ecògrafs. A més, permetrà aplicar altres tècniques terapèutiques per malalties del cor que no es feien fins ara a la Regió Sanitària de Girona com poden ser les valvuloplàsties.

En els últims anys, coincidint amb l'acabament de la seva útil estimada, l'aparell ha anat patint diverses avaries, la darrera s'ha produït aquest mateix mes d'agost. Uns problemes que han coincidit amb l'increment d'activitat de la màquina ja que l'octubre del 2012 es va ampliar l'horari de funcionament fins a les 20 hores i des del passat 16 de febrer del 2015, ara fa mig any, està disponible les 24 hores del dia per atendre tots els possibles infarts que succeeixin a la regió sanitària gironina.

Des del passat mes de gener, s'han atès 246 codis infart a l'Hospital Trueta dels 268 activats. Concretament, des de l'ampliació d'horari del passat febrer s'han atès 205 infarts, un 40% dels quals - 82 casos- s'han produït durant la nit. Des de l'Hospital Josep Trueta de Girona assenyalen que l'ampliació horària - que va arribar després de la polèmica per la defunció d'un home que havia patit un infart a les comarques tarragonines- té com objectiu millorar l'accessibilitat d'aquells pacients que han patit un infart de miocardi.

Una segona sala d'hemodinàmica, en cas de necessitat

Durant els passats anys, l'aparell d'hemodinàmica s'ha utilitzat per realitzar 1.300 proves diagnòstiques cada any i uns 670 tractaments (angioplàsties). Durant la instal·lació del nou aparell, s'habilitarà la sala de radiologia intervencionista del centre per poder realitzar les angioplàsties i així es podrà continuar atenent totes aquelles persones que pateixin infarts durant el temps que durin els treballs per col·locar el nou equip.

Al mateix temps, un cop entri en funcionament el nou equipament, el vell aparell no es deixarà aparcat sinó que continuarà funcionant i així el centre disposarà d'una segona sala d'hemodinàmica en cas de necessitat.

ACN

20/08/2015

Diari de Girona

Investiguen un tractament més ràpid per tractar la depressió

Científics de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques de Barcelona del CSIC i de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (Idibaps) treballen en un nou tractament “més ràpid i eficaç” per a la depressió. Els investigadors han utilitzat uns fàrmacs anomenats “oligonucleòtids inhibitoris”, que han dirigit cap a un tipus específic de neurones. Aquests fàrmacs són molècules formades per una seqüència curta d’ARN que bloquegen la transcripció del transportador de serotonina, la diana terapèutica d’altres antidepressius. En un estudi amb ratolins, s’han utilitzat aquests fàrmacs per inhibir el transportador de serotonina a l’interior de la cèl·lula, i no a nivell de la membrana cel·lular, com fan altres tractaments. D’aquesta manera, l’efecte s’accelera. Els resultats de la investigació s’han publicat a la revista Molecular Psychiatry.

Els investigadors han comparat en ratolins l’eficàcia d’aquest tractament amb la d’un antidepressiu convencional (la fluoxetina, coneguda com Prozac). “Els resultats mostren que amb només una setmana de tractament amb l’oligonucleòtid s’aconsegueix un efecte antidepressiu igual o superior a l’obtingut després de quatre setmanes de tractament amb fluoxetina”, explica Analía Bortolozzi, directora de la investigació amb Francesc Artigas.

Encara que la investigació amb aquest tractament està encara en fase preclínica, els científics afirmen que els resultats “mostren com les noves estratègies terapèutiques podrien permetre superar les limitacions dels fàrmacs actuals”, assenyalen en un comunicat. Un pacient triga entre sis i vuit setmanes a respondre a la medicació convencional, un període que els investigadors del CSIC i l’Idibaps consideren “massa llarg”.

GRAN INCIDÈNCIA: Un cost de 113.000 milions

La depressió és la patologia psiquiàtrica amb més repercussió socioeconòmica i requereix medicació i psicoteràpia per ser tractada. L’European Brain Council en calcula el cost anual a Europa en més de 113.000 milions d’euros. Té una gran incidència i el tractament és molt prolongat.

Redacció La Vanguardia

20/08/2015

Més de 530 sol·licituds en el primer any de les targetes sanitàries "Cuida'm"

Aquest sistema que s'ha implantat a la regió sanitària de Girona identifica les persones que pertanyen a col.lectius d'alta fragilitat

Aspecte d'una de les targetes sanitàries "Cuida'm"

La regió sanitària de Girona ha tramitat 534 targetes sanitàries Cuida'm el primer any d'implantació. Es tracta d'una tarja que identifica aquelles persones que pertanyen a col·lectius d'alta fragilitat relacional i que, per les seves característiques clíniques, necessiten una atenció més adequada a les seves circumstàncies. El desembre del 2012 el CatSalut va fer una prova pilot. A les comarques gironines es va implantar el juny de 2014. El projecte s'està estenent progressivament a la resta de centres de Catalunya i la previsió és que el 2015 es pugui sol·licitar arreu de Catalunya, segons fixen els objectius establerts en el Pla de Salut 2011-2015.

La sol·licitud de la nova targeta Cuida'm l'ha de fer el metge del pacient, que la sol·licita a petició pròpia o del representant o tutor. Un cop duta a terme la sol·licitud, el CatSalut en fa la tramitació i la lliura al pacient o representants o tutors.

D'acord amb el procediment establert pel CatSalut, poden disposar de la targeta Cuida'm les persones assegurades del CatSalut, de qualsevol edat amb diagnòstic de demència, discapacitat intel·lectual greu i profunda, discapacitat intel·lectual lleu o moderada amb trastorns de conducta, trastorns de l'espectre autista o dany cerebral.

La targeta Cuida'm permet que els professionals sanitaris puguin identificar, des del mateix moment d'accés als serveis de salut, les persones que requereixen aquesta atenció especial. També els assegura, entre altres beneficis, poder ser acompanyats pel familiar o cuidador, llevat que això pugui perjudicar o obstaculitzar l'aplicació dels tractaments mèdics.

ACN/DdG

15/08/2015

Diari de Girona

La generositat de mossèn Vicenç Fiol

El capellà, que havia format part del Fòrum Alsina i d'Àkan, mor a l'edat de 77 anys.

Mossèn Vicenç Fiol i Navarra. Foto: Aniol Resclosa

Mossèn Vicenç Fiol i Navarra va morir diumenge després d'una vida dedicada «als pobres i als febles». Fiol va ser cofundador del Fòrum Joan Alsina i va participar amb Justícia i Pau i l'associació Àkan, entre altres col·lectius. Sempre va combinar la seva tasca de voluntari amb la rectoria de les parròquies gironines per on va passar. Els últims anys, abans de jubilar-se, Fiol va ser el capellà d'Ullà, Albons, Bellcaire d'Empordà, Marenyà i la Tallada d'Empordà.

Discret, respectuós i generós. Són tres adjectius que es repeteixen quan es recorda mossèn Vicenç Fiol i Navarra, que va morir diumenge a l'edat de 77 anys. El capellà ha deixat empremta arreu on va passar. És el cas del Fòrum Alsina, del qual Fiol en va ser «un cofundador», tal com explica mossèn Lluís Costa. «Va estimular el Fòrum Joan Alsina i en va mantenir l'ànima», afegeix Costa, que subratlla que Fiol «sempre intervenia en la mesura que podia». A més, mossèn Ignasi Forcano posa de manifest que el capellà va formar part de «l'equip coordinador» del Fòrum.

Nascut a la Jonquera el 1938, Fiol també va participar en altres col·lectius, com l'associació Àkan. «Ha fet una feina de voluntari amb una fidelitat màxima», destaca Costa. A Àkan, Fiol ensenyava català. Ara bé, Costa detalla que les classes esdevenien «d'acompanyament». «Aquestes classes són un instrument per aconseguir un cert caliu familiar», relata Costa, que subratlla la capacitat «d'acolliment» de Fiol. «Els pobres i els febles van ser la seva autèntica obsessió», assegura Costa, al mateix temps que Forcano destaca «la seva entrega total i absoluta», a més de «la sinceritat i la valentia». «Va ser ferm amb les idees», conclou el capellà.

En aquesta línia, Forcano recorda que Fiol va ser «respectuós amb les persones i assequible per als que se li acostaven». «Si et puc ajudar, a disposar», defineix Forcano com un dels lemes de Fiol. El mossèn va ser ordenat prevere el 1961, després dels estudis eclesiàstics al Seminari de Girona. Entre altres parròquies, Fiol va passar per Tordera, Caldes de Malavella i Figueres. També per Palafrugell, Regencós, Esclanyà i, més recentment, Ullà, Albons, Bellcaire d'Empordà, Marenyà i la Tallada d'Empordà.

«Feia feina sense fer soroll», remarca Forcano, mentre que Costa subratlla que mai va buscar «protagonisme». «Simplement servir, sempre pensant en la resta», posa de manifest Costa. El mateix capellà destaca que Fiol va ser un «exemple heroic» que va donar «tot allò que tenia». En aquest sentit, Xavier Merino -membre de Justícia i Pau de Girona, com el mossèn- explica que Fiol va tenir «molta relació tant amb el món obrer i com el sindical». En paral·lel, Merino recorda que Fiol va ser una persona «profundament evangèlica, que va fugir de la línia ortodoxa de l'Església perquè considerava que no s'adaptava prou al que havia de ser».

«Procurava ser coherent amb allò que ell creia i predicava», afegeix Merino sobre Fiol, qui s'havia jubilat fa dos anys i des de llavors vivia a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla de Girona. «Mai va tenir un no per a ningú, sempre que anés d'acord amb la seva ideologia», conclou Merino, al mateix temps que Costa perfila Fiol de «generós» i com «el testimoni de la pobresa que abastava qualsevol de les possibilitats».

Pau Esparch

18/08/2015

Diari de Girona

El col.legi de Barcelona actuarà contra els metges antivacunes

• El president del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), Jaume Padrós, ha proposat la suspensió de l’exercici dels facultatius que avalin i promoguin els discursos antivacunes davant els seus pacients tenint en compte que “incompleixen” el codi deontològic del COMB. 
• Jaume Padrós diu que anar contra les vacunes no és compatible amb la ciència
• També ha demanat a Teresa Forcades que no contribueixi a desinformar els ciutadans

Padrós ha destacat que posicionar-se en contra de les vacunes és “incompatible” amb l’evidència científica, i comporta un component ideològic que ha de quedar al marge de la pràctica clínica. Entre les funcions del COMB destaquen les de vetllar pel codi deontològic i sancionar les males praxis dels seus col·legiats, per la qual cosa Padrós ha assegurat que l’ens “vetllarà per garantir el compliment del seu codi de bones pràctiques”.

El president del COMB ha destacat que el cas del nen de sis anys d’Olot (Garrotxa), que va morir per diftèria perquè no estava vacunat, ha evidenciat “una relaxació en matèria de vacunes, una cosa que s’ha de combatre perquè amb aquest assumpte no es pot jugar.”

Cal recordar que, el mes de juny d’aquest any, el COMB ja va emetre un comunicat de la seva junta de govern pel que fa, precisament, al cas del nen d’Olot que en aquells moments estava malalt de diftèria. En aquella ocasió, el COMB alertava que “en la presa de decisions sobre la vacunació sistemàtica dels fills hi ha una banalització creixent de la informació mèdica i de les evidències disponibles, alhora que hi ha una gran quantitat d’informació mancada de fonamentació científica”. A més, lamentava que aquesta situació havia portat determinats pares a “decidir no immunitzar els seus fills sota arguments diversos, la majoria falsos o mancats de base científica”, i afegia que a més aquestes decisions posaven en risc no només la salut dels seus propis fills, sinó que repercutien en la immunitat de grup deixant en “situació de vulnerabilitat” certs col·lectius que no poden beneficiar-se de la vacunació “perquè o bé pateixen malalties greus o reben tractaments que ho contraindiquen”.

En aquest mateix comunicat, la junta del COMB assenyalava que el convenciment sobre els beneficis de l’aplicació continuada de les vacunes resideix en “el coneixement científic i mèdic”com a base indispensable per a la presa de decisions clíniques, tant en l’àmbit assistencial com en l’àmbit de la salut pública i que aquest coneixement no es concep “com un dogma”, sinó sotmès al judici de la comunitat científica i mèdica en la recerca contínua de l’evidència més sòlida possible.

Finalment, el COMB recordava que el deure dels metges els obliga a ser lleials amb els seus pacients i a fer servir tots els mitjans necessaris i disponibles per preservar la seva salut, i sobretot no fer servir procediments, ni prescriure medicaments, ni fer recomanacions que no estiguin basades en l’evidència científica o en l’eficàcia clínica, encara que el Col·legi reconeix el dret dels pacients a rebutjar un tractament, sempre que no suposi un risc per a tercers.

En el cas de la vacunació sistemàtica, recordava el COMB, que cal tenir molt present que s’actua en un àmbit que és la protecció de la salut dels menors i que ells no participen de la decisió final. Segons Padrós, el COMB no ha rebut cap queixa en aquest sentit ni ha obert cap expedient a cap metge, però “si ho detectem, proposarem que se sancioni i fins i tot la suspensió de l’exercici, perquè és inadmissible i contravé el codi deontològic”.

De fet, ha admès que “algun metge hi deu haver dins del moviment antivacunes” dels més de 40.000 seguidors que té a Catalunya, i ha animat els ciutadans a alertar de qualsevol professional que incorri en mala praxi.

A més, ha instat Teresa Forcades a “posar en dubte les vacunes als fòrums científics, que és on s’ha de fer,” en comptes de posar en dubte la seva eficàcia i contribuir a desinformar els ciutadans amb les seves proclames.

Albert Molins Renter

17/08/2015

La Vanguardia

La política del càstig augmenta la drogoaddicció

Johann Hari, escriptor i periodista ("The New York Times", " The Guardian", "Le Monde"...)

Tinc 36 anys. Vaig néixer a Escòcia i visc entre Londres i Nova York. La meva vida sentimental és complicada. Em vaig llicenciar en Ciències Polítiques a Cambridge. Necessitem una democràcia més profunda en la societat i no hem ni començat a democratitzar la nostra cultura. Sóc ateu.

Quin és el seu record més primerenc sobre les drogues?

Tinc 3 anys, intento despertar una persona molt, molt pròxima que s’ha col·locat, però no ho aconsegueixo. Hi havia moltes persones addictes a la família, jo inclòs. Això em porta a investigar. Durant tres anys vaig viatjar a més d’una desena de països.

I què va entendre?

Que tot el que pensem sobre les drogues i sobre la manera com eradicar-les està equivocat. El tractament dominant és reprimir, avergonyir, aïllar, i això no funciona.

Són cent anys de guerra contra les drogues.

Billie Holiday va ser assetjada i assassinada pel seu fundador, Harry Anslinger, i aquesta història explica la dinàmica subjacent. No va ser perquè algú pensés racionalment que les drogues eren perilloses, sinó perquè hi havia la creença equivocada als EUA que els negres i els mexicans que consumien drogues atacaven els blancs.

Té un rerefons racista?

Va ser una guerra per esclafar altres grups ètnics. Anslinger va crear l’Oficina Federal de Narcòtics just quan s’acabava la llei seca. Volia que el departament continués funcionant, i odiava els negres i els addictes, malgrat que ell ho va acabar sent, però abans va estendre la seva política pel món.

Ironies del destí.

Quan es van prohibir les drogues el comerç va passar dels metges i farmàcies a bandes mafioses, i es va disparar la violència pel control del mercat. I hi ha dos desastres principals.

Endavant.

El més gran és l’efecte en els addictes. Tots tenim assumit que la causa de l’addicció és la substància: l’addicció a l’heroïna la provoca l’heroïna.

Sembla obvi, sí.

Bruce Alexander, expert en el tema, em va explicar que la idea de l’addicció que tenim ve d’una sèrie d’experiments que es van fer a començaments del segle XX: una rata pot triar entre aigua i aigua amb cocaïna o heroïna, que és la que escull fins que mor.

Sí, així entenem l’addicció.

Als anys seixanta el doctor Alexander va repetir l’experiment, però, en lloc d’una rata sola en una gàbia, va crear un parc per a rates en què tenia companyia, menjar, túnels –els encanten, els túnels– i les dues aigües, amb droga i sense. En aquest cas, les rates no trien l’aigua amb droga; la tasten, però sense sobredosi.

No s’han negat mai les causes socials.

Però hem seguit una política que ha empitjorat l'addicció. A Arizona, a la presó de dones drogoaddictes, les preses porten una samarreta groga que diu “Era una addicta”, i les obliguen a cavar tombes. Pensem que els hem de fer patir perquè deixin les drogues.

Res a veure amb el parc per a rates.

Quan entenem què ens diu aquest experiment veiem clarament que aquesta política del càstig i la denigració és la pitjor que podem seguir.

A Portugal han fet el contrari.

L’any 2000 tenien problemes greus, l’1% de la població era addicta a l’heroïna. Però van despenalitzar les drogues i van invertir tots els diners que es gastaven a reprimir a millorar la vida dels addictes.

Com?

Donant-los feina, és a dir, un motiu per llevar-se al matí, i tractament, de manera que els addictes a les drogues intravenoses van baixar un 50%. I avui Portugal és el país europeu amb el consum més baix. Això em va fer pensar en els addictes que hi havia en la meva vida.

I què va pensar?

Et diuen que has d’amenaçar-los, abandonar-los, i malgrat que és difícil intento fer tot el contrari: dir-los que els estimo tant si consumeixen com si no i intentar reforçar els vincles que m’hi uneixen. La desconnexió i l’aïllament són una de les principals causes de l’addicció.

Sovint la gent comença amb les drogues perquè les consumeixen els amics.

L’oficina de l’ONU que lluitava contra les drogues, l’organisme més gran del món, admet que el 90% dels consumidors de drogues il·legals no són addictes i no suposen cap perill, només el 10% es converteixen en addictes.

Perquè no els agrada la seva vida?

Sí, la gent que consumeix de manera compulsiva és perquè no suporta ser present en la seva vida. Canviar aquesta realitat és el que van fer a Portugal, i va funcionar. I és el motiu pel qual el model del càstig als EUA ha fracassat estrepitosament. És curiós veure que quan tots els països democràtics fan passos per allunyar-se d’aquest model, Espanya fa passos en el sentit contrari, com Rússia.

Ens falta el segon desastre.

Si prohibeixes les drogues estaran controlades pels criminals, que generen moltíssima violència. En els últims set anys, a la zona nord de Mèxic, 60.000 civils han mort en aquesta guerra, i això no té res a veure amb el consum de les drogues, sinó amb la prohibició.

Molta gent pensa que legalitzar les drogues ens portarà a l’anarquia.

La legalització és una manera d'establir ordre en aquesta violència anàrquica. Els Estats Units s'han gastat un bilió de dòlars en la lluita contra les drogues i no aconsegueixen ni mantenir la droga fora de les presons. Per això països conservadors com Suïssa la legalitzen, i amb molt bons resultats.

En la pròpia pell

El seu exnòvio heroïnòman i parents molt propers eren addictes a les drogues. Ell mateix ho era: “Prenia sense cap control pastilles per a la narcolèpsia, malgrat que no tinc aquesta malaltia, però em permetien escriure sense parar. M’hi vaig enganxar”. I així va començar una investigació periodística que va culminar en Tras el grito (Paidós), on analitza les conseqüències i causes de la guerra contra les drogues. “Un model basat a estigmatitzar no funciona, però un model basat a ajudar sí que funciona; per això Suïssa, un país molt conservador, ha decidit legalitzar les drogues, amb molt bon resultat”. Exposa entrevistes amb experts, sicaris, els amics que van sobreviure a Billie Holiday, recorre presons...

Ima Sanchís

14/08/2015

La Vanguardia

Senegalesos a Catalunya: més enllà del ‘top manta’

La mort d’un senegalès aquesta setmana a Salou en una operació contra el ‘top manta’ ha tornat obrir el debat sobre aquesta activitat. La majoria de persones que s’hi dediquen són del Senegal. El 2014 hi havia, oficialment, més de 20.000 senegalesos a Catalunya, però no tots es dedicaven a la venda ambulant. Quatre protagonistes expliquen la seva història i trenquen els estereotips que hi ha entorn del col·lectiu 

Ela Diaby: 

 “M’he arribat a penedir d’haver vingut”

L’Ela Diaby (23 anys) va arribar a Santa Coloma de Gramenet sense haver complert la majoria d’edat. Tenia clar que havia de deixar la seva família a la regió senegalesa de Tambacounda per triomfar a Catalunya en el món del futbol i després poder retornar als seus pares tot el que havien fet per ell. “La fama europea ens porta a tots a voler millorar la vida que tenim. Vaig pensar que si venia aquí tindria més sort per arribar més lluny”, explica amb una claredat aclaparadora. Les expectatives, però, van xocar de ple amb la realitat. “A vegades et preguntes on anirà a parar tot això i t’enfonses. Hi ha hagut moments en què ho he passat molt malament i m’he arribat a penedir d’haver vingut”, lamenta. Malgrat això, no ha abaixat els braços i ha fet tot el possible per aconseguir el seu somni, que amb el pas de del temps -i per una lesió- va passar de ser futbolista a haver de lluitar per aconseguir els papers i una feina. “Necessitava un contracte de treball per tenir els papers, però no hi havia feina per la crisi, i quan en trobava em demanaven els papers”. És un peix que es mossega la cua.

Per sort, va trobar feina en el negoci d’un amic, també senegalès. Però fins a aquell moment tot va ser molt dur per a ell. La seva fam per trobar feina i aprendre mai no va minvar. De fet, la seva actitud i la seva educació han sigut un element clau per créixer com a persona sense el suport familiar. Amb una humilitat constant, l’Ela fa tot el que està a les seves mans per tirar endavant. De seguida que va poder es va inscriure a l’escola d’adults, on va aprendre castellà i es va treure l’ESO. Després volia fer un grau mitjà d’electrònica, però no s’ho podia permetre. Amb l’anglès li passa el mateix, ja que es vol apuntar a una acadèmia però no la pot pagar. Per això mateix ha hagut de trobar una solució: a la biblioteca del seu barri s’hi deixa veure sovint, llegint sobre futbol, estudiant pel seu compte i buscant feina als diaris.

Abans d’ajudar el seu amic amb el negoci, feia petites feines per anar sortint del pas. Cobrant de tant en tant per carregar caixes o ajudar amb mudances. “És dur, però és millor tenir 20 euros amb una feina que et faci suar molt que robar una persona”, aclareix contundent. Agraeix tenir salut i diu que és el més important. No vol fer llàstima, vol fer-se valer per ell mateix i mai no rebutja consells. Quan té diners truca als seus pares, tot i que li costa molt: “Sempre em fan plorar. Em demanen com em va la vida i per què no torno al Senegal, que amb el seu amor tot anirà bé”. Sincer, obert i delicat, l’Ela sap que ha madurat aquests anys que fa que és a Santa Coloma, i amb 23 anys, amb el seu optimisme, malgrat tot, fa somriure la seva família.

Jadirata Balde: 

“Vull que els meus fills puguin decidir on volen viure”

“Jo no vaig viatjar a Europa per buscar feina, simplement anava a buscar el meu marit”. La Jadirata Balde, de 37 anys, va arribar a Barcelona amb només 16. Provenia de la regió de Casamance i a la capital catalana l’esperava el seu marit. En arribar, es va trobar els mateixos problemes que la majoria dels seus compatriotes: l’idioma i aconseguir els papers. Va viatjar a Barcelona amb un permís de reagrupament, de manera que se li concedia residir-hi, però no treballar. Un altre dels principals xocs que es va trobar va ser la falta de suport familiar. “Allà, quan et cases, te’n vas a casa del marit. Però tens familiars i persones pròximes. Aquí és tot a la inversa. Ets tu, el teu marit i ja no existeix res més”, lamenta. Si ha de dir el que li ha resultat més complicat, ho té clar: “Tenia 16 anys i era molt jove per pensar. Vinc de bastant lluny de la ciutat. Vaig arribar a Dakar i ja em pensava que era a Europa. Vaig sortir de la selva per arribar a un altre món”. Mai no va pensar que fos tan difícil i l’adaptació a una nova realitat va ser un escull que va trigar anys a superar. Després d’estar entre sis i set anys fent de mestressa de casa, a la Jadirata no li va quedar més remei que crear-se una nova realitat: “Em vaig separar. Tenia 23 anys, una nena de 3 i un nadó de 6 mesos... I espavila’t sola”, retrata amb emoció. Durant una temporada va haver de dormir en cases d’acollida. D’aquest moment, però, recorda les persones que més suport li han donat. “Són els segons pares dels meus fills”, comenta orgullosa.

La Jadirata va començar a estudiar per fer-se una nova vida. Els edificis, els cotxes i la modernitat d’un món tecnològicament i estructuralment més desenvolupat ja no li feien por. Per fer pujar la seva família ara treballa en una perruqueria del Raval, a tocar de la Rambla, no gaire lluny de casa. Aquesta feina li ha permès millorar la seva adaptació. De tota manera, lamenta que sempre hi ha persones que, fins que no els han agafat confiança i no veuen el que fan, rebutgen la gent com ella. “No me’n pendeixo perquè he arreglat alguna cosa de la meva vida, però vull tornar al Senegal”, explica. Les circumstàncies familiars l’hi han impedit: “Havia de criar els meus fills aquí”. “El meu somni és tornar allà d’on vinc”, recorda enyorada. De totes maneres, reflexiona que no vol que els seus fills hagin de passar el procés d’adaptació que va viure ella quan va venir a Barcelona. Vol que els seus fills, que han nascut aquí, puguin decidir on volen viure.

Mamadou Saliou: 

“Europa no és un paradís. És més dur que d’on véns”

“Vaig pensar que podia triomfar tranquil·lament al Barça perquè no sóc gaire alt, com els seus futbolistes”. Ho explica el Mamadou Saliou, de només 22 anys, mentre vigila el seu negoci al cor del Raval. Desconeixia una realitat no tan brillant com creia. “Europa no és un paradís. És més dur que d’on véns, sobretot si ets immigrant, amb totes les dificultats que et pots trobar”, lamenta. Relata que, en arribar amb 16 anys a Barcelona, li permetien residir, però no “sobreviure”. Com que no era major d’edat, podia passar per diversos centres de menors i tenia dret a documentació sense haver de tenir feina. En fer els 18 anys, n’havia de trobar per tenir els papers. Gràcies a la seva xarxa de contactes, que ha anat formant amb el seu carisma, va poder aconseguir una feina. Però res no va ser fàcil: “He hagut d’estar tres anys fent tot tipus de preparacions i cursos. I fins i tot coses que no m’han agradat. Vaig haver de dir que ja n’hi havia prou, perquè això és una mentida. No pots estar en una empresa fent bona feina, que et felicitin, però que quan se t’acabi el contracte ja preparin un altre jove per entrar al teu lloc. El treball en pràctiques és treball gratis”, critica. Per això mateix, després del desencant, va decidir emprendre altres vies. Al carrer Hospital número 12 hi ha Ben Bike -va crear l’empresa amb un altre soci-, un negoci de lloguer de bicicletes des d’on va guanyant diners per poder subsistir.

Rutes per l’altra Barcelona

També ha creat un projecte personal amb l’organització Diandé Àfrica. “El meu somni, ara, és tornar al meu país i ajudar qui més ho necessita. Escolaritzar nens i crear llocs de treball amb la construcció de l’escola que estem fent”, relata. A més del lloguer de bicicletes, Mamadou també organitza rutes turístiques per Barcelona. El seu objectiu, però, no és mostrar la Barcelona de la Sagrada Família, sinó endinsar-se per les zones amb dificultats i conscienciar la gent. Quan viatja al Senegal, el Mamadou també parla amb els nens de la regió per explicar-los la veritable realitat que es viu al continent europeu i que desconeixen.

En relació als estereotips, el Mamadou també es mostra crític: “Esclar que n’hi ha. Quan véns de fora, ets això: algú de fora. No és el mateix que jo prepari el meu currículum per portar a una empresa que no pas que el preparis tu. Ells primer llegiran el teu”, lamenta. Per posar-hi remei, el Mamadou creu necessària una mescla de cultures i sensibilització.

Michel DouDou: 

“Amb la dansa puc sobreviure, però no solucionar-ho tot”

“Aquí la gent no entén la vida que tenim al Senegal, igual que nosaltres no entenem la vida d’aquí, com la manera de viure de les famílies”. Aquesta anàlisi que fa el Michel Doudou, segons ell, es demostra a cada instant. Familiar, comprensiu i acollidor a casa seva, s’encarrega de cuidar el seu fill mentre explica la seva vida. Va créixer amb tota la família al Senegal, entre Thiès, M’bour i Dakar. Quan va venir a Barcelona, primer el 2003, i de manera definitiva el 2009, no comprenia l’ímpetu de la gent de voler viure independitzada. “Allà la casa sempre està animada. Si passa alguna cosa dolenta, sempre hi ha algú al teu costat. Aquí, aquesta connexió permanent amb els familiars ja no la tens”, explica. Ell no va venir per viure sol, sinó per poder ajudar, precisament, els seus i recórrer el camí que sempre ha volgut fer: “El meu somni era venir aquí, treballar i guanyar molt per després tornar al meu país”. El pas del temps, però, li va fer veure que no podia ser així.

Quan havia d’aconseguir els papers vivia sense calma: “T’ocupa tot el cap, no estàs tranquil, vas estressat. Així és com ho he viscut i no recomano a ningú viure sense tenir papers”, afirma. Per aconseguir-los es va casar amb una dona gallega que va conèixer al Senegal, mentre impartia un curs de dansa africana. La principal energia que el fa viure és, de fet, la dansa i l’art. “M’ajuda a tapar moltes coses, com la tristesa. Quan no estic bé vaig al curs de dansa, veig les meves alumnes, ballem, gaudim, i de sobte m’oblido de tot el que va malament”, explica. La dansa no només és un motor d’ajuda, sinó també un petit motor econòmic. Però sap que el problema és que l’art és difícil i que no es cobra gaire. “Amb la dansa puc sobreviure, però no puc solucionar-ho tot: tinc un lloguer, un fill i la família a l’Àfrica, que espera cada final de mes que enviï diners per sobreviure”. Són set a la família i només dos nois -al Senegal, la feina és majoritàriament per a homes.

Per poder ballar i sobreviure, el Michel necessita trobar una feina. Ha fet formació de cuina, però mai no ha tingut sort. La principal dificultat és trobar una feina estable que li permeti viatjar i no haver d’anul·lar els contractes signats per fer classes en diversos territoris. A més, els diners que guanya tampoc no són suficients per complir el seu somni: muntar una escola de dansa al Senegal, amb teatre, estudi de gravació i habitacions per allotjar gent. No perd l’entusiasme i assegura que “el millor record de viure aquí és tenir una família”.

Martí Gelabert

15/08/2015

Ara.cat

La pàtria d'en Teo

Diumenge passat, la família extensa es va reunir per conèixer en Teo, un menut de sis mesos que aquest hivern va néixer a Dusseldorf. Els seus pares són Darko, un arquitecte serbi que treballa a Alemanya, i la meva neboda Anna, d'Igualada, que també va anar a Alemanya després d'acabar el màster de Logística. La festa va girar, naturalment, al voltant del petit Teo, que té uns ullassos grisos, el cos menut i una pell tan blanca com la de la reina d'Anglaterra que apareix en Tirant lo Blanc (el coll, quan bevia, transparentava el trajecte del vi ). Aquest nen ja està aprenent tres llengües alhora. La seva mare li parla en català; el seu pare, en serbi; i, com que ells dos es relacionen en anglès, coneixerà aquesta llengua per osmosi. Quan vagi a la llar d'infants aprendrà alemany: quatre llengües d'una sola tongada! Mitjançant el serbi, tindrà fàcil accés al rus i altres llengües eslaves; i a través del català, a totes les romàniques. Són formidables les possibilitats de coneixement que el petit Teo té al seu abast pel simple fet d'haver nascut en aquestes circumstàncies. Paradoxalment, els seus pares no ho han tingut ni ho tenen gens fàcil.

Com que no trobaven feina als seus països, es van veure obligats a emigrar seguint una tendència general: Alemanya s'ha convertit no només en el castell de l'euro, sinó també en la destinació econòmica de molts dels nostres universitaris. Però Alemanya no és El orado. Sovint, la duresa que aquests joves troben és similar a la que han deixat, encara que a Alemanya hi ha, almenys, una perspectiva clara de futur, ja que el rigor econòmic alemany, la seva fiabilitat tecnològica i la severitat dels seus comptes, dóna confiança a inversors i compradors. D'altra banda, l'Estat alemany tracta bastant bé als nouvinguts, com, en general, tracten tots els estats europeus als immigrants (ja sé que pot semblar cínic escriure això ara, quan són tants els que queden bloquejats en el pas de Calais o s'ofeguen a la Mediterrània, però seria exageradament autopunitiu no reconèixer que, tot i les pors que ens impel·leixen a tancar fronteres, Europa és, de facto, una illa d'oportunitats per als que aconsegueixen arribar: potser no acull amb els braços oberts, però salva els nàufrags, els protegeix i acaba oferint-agafadors).

La vida dels nous ciutadans europeus com l'Anna i en Darko és, per tant, una barreja de dificultats i oportunitats. Si la nostra idea de pàtria era el resultat "de les cendres dels morts" (Lamartine), la generació d'en Darko i l'Anna està construint una nova pàtria amb els somriures dels seus fills. És la pàtria d'en Teo i de tots els nens que el programa Erasmus i altres intercanvis europeus han concebut. Seguint el camí obert -i brutalment segat- fa un segle pels jueus creadors de la idea d'Europa, la d'en Teo serà la primera generació europea de veritat.

Antoni Puigverd

12/08/2015

La Vanguardia

El dia del casament

Shozo Somekawa

En diuen un dia inoblidable, el més feliç de la vida. Els casaments formen part de la nostra existència quotidiana. Casar-se no és un tràmit més. Encara roman com un dels actes solemnes, en què ressona amb força el “per sempre”. Es pot fer en solitari o amb parafernàlia. Per l'Església o al jutjat. A la platja o sota l'aigua. Poseu “casament” en diverses llengües en un cercador i podreu estar tot el dia entretinguts. I aprendreu molt. Poques institucions occidentals han generat tants acudits i tanta literatura sarcàstica, romàntica i d'autoajuda.

‘Inoblidable' és exactament l'adjectiu per definir el casament d'una parella italiana a Òstia, el port de Roma. Aquesta setmana passada, el capellà que havia d'oficiar un enllaç, exasperat pel retard típic de la núvia, els va deixar plantats. En veure que l'assumpte s'allargava, en comptes de posar aquell somriure de comprensió al que ens tenen acostumats, va optar per un posat seriós, lleugerament irritat. I va dir que se n'anava. Literalment, es va treure la sotana, va deixar l'alba i va marxar. De la sagristia cap a un altre lloc. Tenia un altre compromís i no pensava perdre el temps. Va considerar que estava “perdent el temps”.

El mossèn escollit per segellar aquell amor per sempre va al·legar que ella “es feia esperar massa”. Hem vist pel·lícules, i sabem de casos en què al final ell, o ella, no es presenten a l'altar. Ara hi tenim una nova versió, i és el mossèn absent. En aquest cas, va pensar que això no era seriós i va marxar. Per sort dels contraents, a Itàlia encara surten mossens de sota les pedres, i un sacerdot amic es va oferir per celebrar l'enllaç, que va cloure sense més cobriments de cor. El prevere va decidir que un matrimoni no és digne de dur aquest nom si la núvia fa tard. El concepte clau és “fer tard”. Tot el contrari de la cultura popular, que considera que no hi ha casament si no hi ha retard. Però pensem-hi una mica. Si en un dels dies més importants de la vida ja es fa tard, què estem volent dir?

Fer esperar és una manca d'educació. Arribar tard és una declaració d'intencions en què implícitament donem a entendre que el nostre temps és més valuós que el de les persones que ens esperen. La núvia a l'altar, què està donant a entendre? Que el seu temps és més important que el del seu futur marit? La puntualitat, l'ordre, l'atenció als altres, la diligència, l'autodisciplina... són valors a la baixa. Ser puntual és una reivindicació d'educació i interès. I diu molt dels altres, de la seva credibilitat, lleialtat i serietat. Arribar tard es pot relacionar amb apatia, mandra i procrastinació. Estem rodejats de procrastinadors. Gent massa pagada d'ella mateixa que deu pensar que demà sempre arriba. Els procrastinadors tenen tendència a deixar per a més endavant tot el que considerem pesat o incòmode de fer. Arribar tard a un dels moments més importants de la vida –si es fa expressament– no és un gran valor per aplaudir. Hem interioritzat aquestes pràctiques i estem acostumats a tot. I no ens pensem que en països anomenats “civilitzats” no passa. La tònica es repeteix. I en casaments civils, també. No és un tema eclesiàstic. Hem acabat acceptant que hi ha ocasions en què es pot fer tard. Com també som condescendents i fem excepcions. Al final viurem en un estat d'excepció, perduts en les nostres excuses.

Tornant al matrimoni dels italians, que deuen ser ara en un creuer pel Mediterrani, en un safari, en una ciutat europea o en una ruta per la muntanya: per a un bon matrimoni, potser el que compta no és tant el dia de la festa ni que la núvia arribi tard com pregona la tradició popular. Ni com sigui el viatge o lluna de mel. El periodista estatunidenc McLaughin ho va formular bastant bé: per a un bon matrimoni, cal enamorar-se, moltes vegades, de la mateixa persona.

Míriam Díez Bosch

10/08/2015

El Punt Avui

Càrrec de confiança

"Em sorprèn que determinats càrrecs els anomenin "de confiança". 

Confiança de qui? Suposo que del polític del qual depèn. O potser no"

El passat diumenge 26 de juliol, Jordi Xargayó, director d'aquest diari, en la seva opinió dominical, sempre objectiva, mesurada, en poques paraules, en dades concretes, ben dirigides com un dard a la seva diana, ens parlava de «La disbauxa dels sous» fent referència als sous d'alcaldes i presidents de Consells Comarcals i Diputació i deia «que estan molt per sobre dels que es cobren al sector privat». Suposo que no va parlar dels «càrrecs de confiança» perquè encara no havien entrat en escena, tot i que s'emporten quantitats substancioses de l'erari públic.

Tanmateix no vull ficar-me en l'avaluació econòmica dels «càrrecs de confiança», tot i que mereixen una revisió crítica, sinó en la utilització plausible del concepte «càrrec de confiança». En la meva modesta opinió, utilitzar en aquests casos la paraula confiança és una manipulació o una perversió, intencionada o no, del que representa la confiança. La confiança, com la solidaritat o la llibertat, són intangibles que simbolitzen grans principis. Principis que si no s'encarnen o es concreten en accions reals i necessàries, esdevenen paraules buides que poden servir per emmascarar una realitat contrària al seu noble significat.

Sabem que la no confiança genera desconfiança. La desconfiança que senyoreja avui a les enquestes d'opinió en relació amb la política i els seus polítics. «La insatisfacció en la política» és la segona font de preocupació dels catalans, just al darrere de «l'atur i la precarietat laboral» (Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya). El mateix Centre, quan valora els nostres polítics, només aprova David Fernàndez (CUP) amb un 5,88, Alfred Bosch i Oriol Junqueras (ERC) amb un 5,25 i 5,05, respectivament. Tots els altres polítics suspenen.

La situació és greu. Sense confiança hi ha aluminosi a l'edifici institucional de la nostra democràcia. Veiem què ens diu la filòsofa barcelonina Victòria Camps: «La democràcia necessita una virtut: la confiança. Sense la seva construcció, no hi pot haver una autèntica democràcia».

És ben cert! La confiança és el lubrificant que fa funcionar tots els engranatges de les relacions socials, ja siguin de família, d'amistat, de negocis, diplomàtiques, laborals i especialment les relacions amb l'administració pública. En canvi la desconfiança actua com a jull que malmet tota relació social.

Per aquestes raons em sorprèn que determinats càrrecs els anomenin «de confiança». Confiança de qui? Suposo que del polític del qual depèn. O potser no. Potser només gaudeix de la confiança del partit. Amb aquesta confiança, no n'hi prou. Cal merèixer la confiança de la resta de gestors públics de l'àrea territorial on s'ubica, ja siguin polítics o funcionaris. La tenen?

Deixo la pregunta oberta. Per explicar-me millor, faig una analogia d'àmbit personal. A un amic, puc fer-li confiança i deixar-li les claus de casa meva, però si no és un entès en electricitat, no li deixaré intervenir el sistema elèctric de la meva llar. Així mateix puc dir que una persona pot gaudir de la confiança d'un partit o d'un polític, però això no és suficient per menar una funció pública que paguem entre tots.

Quan es tracta de «càrrecs», vol dir que els assignen una funció, una feina. Una feina en la qual han de demostrar competència. La competència és una de les potes que sustenta la confiança. Un professional genera confiança quan és competent en la seva feina. Són «competents els càrrecs de confiança» en la feina encarregada amb diners públics?

Analitzem les quatre potes que sustenten la confiança a la manera de «checklist», per veure en quina d'elles coixeja el «càrrec de confiança»:

• Integritat, o sigui una persona honesta, honrada i coherent, amb reputació de dir sempre la veritat.
• Bones intencions, que no intenta enganyar, ni protegir ningú, que no amaga falses intencions que perjudiquin la veritables finalitats de la seva feina.
• Competència. Bones referències per a la feina proposada. Acreditació d'experiència, coneixements i tècnica suficients, avaluats objectivament.
• Resultats. Presenta una trajectòria de bons resultats en les feines encomanades.

Qui pot acreditar aquests requisits, genera confiança al seu entorn. Si negligeix algun d'ells, escampa el virus de la desconfiança que emmalalteix el cos social.

Permeteu-me, una darrera interpel·lació. Si consentim nomenaments a dit per a la funció pública, en quin lloc deixem el mèrit i la igualtat d'oportunitats, en la construcció de la democràcia? Ho deixo a la palestra. Potser en un altre article en parlaré.

Pere Reixach

11/08/2015

Diari de Girona