La pàtria d'en Teo

Diumenge passat, la família extensa es va reunir per conèixer en Teo, un menut de sis mesos que aquest hivern va néixer a Dusseldorf. Els seus pares són Darko, un arquitecte serbi que treballa a Alemanya, i la meva neboda Anna, d'Igualada, que també va anar a Alemanya després d'acabar el màster de Logística. La festa va girar, naturalment, al voltant del petit Teo, que té uns ullassos grisos, el cos menut i una pell tan blanca com la de la reina d'Anglaterra que apareix en Tirant lo Blanc (el coll, quan bevia, transparentava el trajecte del vi ). Aquest nen ja està aprenent tres llengües alhora. La seva mare li parla en català; el seu pare, en serbi; i, com que ells dos es relacionen en anglès, coneixerà aquesta llengua per osmosi. Quan vagi a la llar d'infants aprendrà alemany: quatre llengües d'una sola tongada! Mitjançant el serbi, tindrà fàcil accés al rus i altres llengües eslaves; i a través del català, a totes les romàniques. Són formidables les possibilitats de coneixement que el petit Teo té al seu abast pel simple fet d'haver nascut en aquestes circumstàncies. Paradoxalment, els seus pares no ho han tingut ni ho tenen gens fàcil.

Com que no trobaven feina als seus països, es van veure obligats a emigrar seguint una tendència general: Alemanya s'ha convertit no només en el castell de l'euro, sinó també en la destinació econòmica de molts dels nostres universitaris. Però Alemanya no és El orado. Sovint, la duresa que aquests joves troben és similar a la que han deixat, encara que a Alemanya hi ha, almenys, una perspectiva clara de futur, ja que el rigor econòmic alemany, la seva fiabilitat tecnològica i la severitat dels seus comptes, dóna confiança a inversors i compradors. D'altra banda, l'Estat alemany tracta bastant bé als nouvinguts, com, en general, tracten tots els estats europeus als immigrants (ja sé que pot semblar cínic escriure això ara, quan són tants els que queden bloquejats en el pas de Calais o s'ofeguen a la Mediterrània, però seria exageradament autopunitiu no reconèixer que, tot i les pors que ens impel·leixen a tancar fronteres, Europa és, de facto, una illa d'oportunitats per als que aconsegueixen arribar: potser no acull amb els braços oberts, però salva els nàufrags, els protegeix i acaba oferint-agafadors).

La vida dels nous ciutadans europeus com l'Anna i en Darko és, per tant, una barreja de dificultats i oportunitats. Si la nostra idea de pàtria era el resultat "de les cendres dels morts" (Lamartine), la generació d'en Darko i l'Anna està construint una nova pàtria amb els somriures dels seus fills. És la pàtria d'en Teo i de tots els nens que el programa Erasmus i altres intercanvis europeus han concebut. Seguint el camí obert -i brutalment segat- fa un segle pels jueus creadors de la idea d'Europa, la d'en Teo serà la primera generació europea de veritat.

Antoni Puigverd

12/08/2015

La Vanguardia