La política del càstig augmenta la drogoaddicció

Johann Hari, escriptor i periodista ("The New York Times", " The Guardian", "Le Monde"...)

Tinc 36 anys. Vaig néixer a Escòcia i visc entre Londres i Nova York. La meva vida sentimental és complicada. Em vaig llicenciar en Ciències Polítiques a Cambridge. Necessitem una democràcia més profunda en la societat i no hem ni començat a democratitzar la nostra cultura. Sóc ateu.

Quin és el seu record més primerenc sobre les drogues?

Tinc 3 anys, intento despertar una persona molt, molt pròxima que s’ha col·locat, però no ho aconsegueixo. Hi havia moltes persones addictes a la família, jo inclòs. Això em porta a investigar. Durant tres anys vaig viatjar a més d’una desena de països.

I què va entendre?

Que tot el que pensem sobre les drogues i sobre la manera com eradicar-les està equivocat. El tractament dominant és reprimir, avergonyir, aïllar, i això no funciona.

Són cent anys de guerra contra les drogues.

Billie Holiday va ser assetjada i assassinada pel seu fundador, Harry Anslinger, i aquesta història explica la dinàmica subjacent. No va ser perquè algú pensés racionalment que les drogues eren perilloses, sinó perquè hi havia la creença equivocada als EUA que els negres i els mexicans que consumien drogues atacaven els blancs.

Té un rerefons racista?

Va ser una guerra per esclafar altres grups ètnics. Anslinger va crear l’Oficina Federal de Narcòtics just quan s’acabava la llei seca. Volia que el departament continués funcionant, i odiava els negres i els addictes, malgrat que ell ho va acabar sent, però abans va estendre la seva política pel món.

Ironies del destí.

Quan es van prohibir les drogues el comerç va passar dels metges i farmàcies a bandes mafioses, i es va disparar la violència pel control del mercat. I hi ha dos desastres principals.

Endavant.

El més gran és l’efecte en els addictes. Tots tenim assumit que la causa de l’addicció és la substància: l’addicció a l’heroïna la provoca l’heroïna.

Sembla obvi, sí.

Bruce Alexander, expert en el tema, em va explicar que la idea de l’addicció que tenim ve d’una sèrie d’experiments que es van fer a començaments del segle XX: una rata pot triar entre aigua i aigua amb cocaïna o heroïna, que és la que escull fins que mor.

Sí, així entenem l’addicció.

Als anys seixanta el doctor Alexander va repetir l’experiment, però, en lloc d’una rata sola en una gàbia, va crear un parc per a rates en què tenia companyia, menjar, túnels –els encanten, els túnels– i les dues aigües, amb droga i sense. En aquest cas, les rates no trien l’aigua amb droga; la tasten, però sense sobredosi.

No s’han negat mai les causes socials.

Però hem seguit una política que ha empitjorat l'addicció. A Arizona, a la presó de dones drogoaddictes, les preses porten una samarreta groga que diu “Era una addicta”, i les obliguen a cavar tombes. Pensem que els hem de fer patir perquè deixin les drogues.

Res a veure amb el parc per a rates.

Quan entenem què ens diu aquest experiment veiem clarament que aquesta política del càstig i la denigració és la pitjor que podem seguir.

A Portugal han fet el contrari.

L’any 2000 tenien problemes greus, l’1% de la població era addicta a l’heroïna. Però van despenalitzar les drogues i van invertir tots els diners que es gastaven a reprimir a millorar la vida dels addictes.

Com?

Donant-los feina, és a dir, un motiu per llevar-se al matí, i tractament, de manera que els addictes a les drogues intravenoses van baixar un 50%. I avui Portugal és el país europeu amb el consum més baix. Això em va fer pensar en els addictes que hi havia en la meva vida.

I què va pensar?

Et diuen que has d’amenaçar-los, abandonar-los, i malgrat que és difícil intento fer tot el contrari: dir-los que els estimo tant si consumeixen com si no i intentar reforçar els vincles que m’hi uneixen. La desconnexió i l’aïllament són una de les principals causes de l’addicció.

Sovint la gent comença amb les drogues perquè les consumeixen els amics.

L’oficina de l’ONU que lluitava contra les drogues, l’organisme més gran del món, admet que el 90% dels consumidors de drogues il·legals no són addictes i no suposen cap perill, només el 10% es converteixen en addictes.

Perquè no els agrada la seva vida?

Sí, la gent que consumeix de manera compulsiva és perquè no suporta ser present en la seva vida. Canviar aquesta realitat és el que van fer a Portugal, i va funcionar. I és el motiu pel qual el model del càstig als EUA ha fracassat estrepitosament. És curiós veure que quan tots els països democràtics fan passos per allunyar-se d’aquest model, Espanya fa passos en el sentit contrari, com Rússia.

Ens falta el segon desastre.

Si prohibeixes les drogues estaran controlades pels criminals, que generen moltíssima violència. En els últims set anys, a la zona nord de Mèxic, 60.000 civils han mort en aquesta guerra, i això no té res a veure amb el consum de les drogues, sinó amb la prohibició.

Molta gent pensa que legalitzar les drogues ens portarà a l’anarquia.

La legalització és una manera d'establir ordre en aquesta violència anàrquica. Els Estats Units s'han gastat un bilió de dòlars en la lluita contra les drogues i no aconsegueixen ni mantenir la droga fora de les presons. Per això països conservadors com Suïssa la legalitzen, i amb molt bons resultats.

En la pròpia pell

El seu exnòvio heroïnòman i parents molt propers eren addictes a les drogues. Ell mateix ho era: “Prenia sense cap control pastilles per a la narcolèpsia, malgrat que no tinc aquesta malaltia, però em permetien escriure sense parar. M’hi vaig enganxar”. I així va començar una investigació periodística que va culminar en Tras el grito (Paidós), on analitza les conseqüències i causes de la guerra contra les drogues. “Un model basat a estigmatitzar no funciona, però un model basat a ajudar sí que funciona; per això Suïssa, un país molt conservador, ha decidit legalitzar les drogues, amb molt bon resultat”. Exposa entrevistes amb experts, sicaris, els amics que van sobreviure a Billie Holiday, recorre presons...

Ima Sanchís

14/08/2015

La Vanguardia