Les víctimes de violència de gènere que atén Creu Roja creixen un 28%

Creu Roja alerta de les dificultats de separades amb fills, dones que cuiden pares o malalts i ancianes soles

Les víctimes de violència de gènere i les dones en situació de precarietat que la Creu Roja atén a les comarques de Girona han augmentat l'últim any: un 28,42% pel que fa a les primeres i un 41,34%, les segones.

De fet, la presència femenina s'ha incrementat en tots els serveis adreçats als col·lectius més vulnerables, tal com ahir va advertir la directora d'Intervenció social de Creu Roja a Girona, Mercè Sánchez. La prova és que el 58,71% de les persones beneficiàries de l'entitat són dones.

L'últim any, el servei telefònic de Creu Roja per a l'atenció i la protecció a les víctimes de violència de gènere (Atempro) ha atès 285 dones, 81 més que el 2013. «Per sota d'aquestes dades -va remarcar Sánchez-, hi ha moltíssimes dones en situació de violència que no acaben de denunciar la situació».

Les usuàries del servei d'acollida i d'assessorament per a dones en situació de vulnerabilitat també van augmentar: de les 43 del 2013, s'ha passat a 104 el 2014. I el punt de trobada «Espai dona», que ofereix suport grupal en sessions setmanals d'una hora i mitja, segueix la mateixa línia ascendent -passant de 15 a 25 dones-.

Mercè Sánchez va explicar que «en els últims anys i en tots els nostres programes -com els d'ocupació o d'infància-, Creu Roja ha donat prioritat a les víctimes de violència masclista». Aquest tracte especial inclou el programa d'atenció a la població immigrant, amb la vista posada en «les dones, sobretot les més joves, que fan el pas i corren un risc, perquè es genera un conflicte amb la seva família i la seva comunitat» -va aclarir la directora d'Intervenció social-. A totes elles, l'organització ofereix un servei de suport psicosocial que, tal com va explicar Sánchez, les vol ajudar a «remuntar la situació i a obrir una nova etapa vital».

En general, de totes les persones que Creu Roja atén a Girona, més de la meitat són dones (58,71%), un fet que Sánchez va alertar que «no va a la baixa perquè les situacions de violència i de precarietat, pel que fa a les dones són les que són». En el cas de la violència domèstica, va reclamar «més recursos per lluitar contra aquesta xacra» i va denunciar que «augmenta perquè no acabem de ser operatius, ni de trobar les eines per eradicar-la». Sánchez va advertir que «moltes estan desprotegides, elles són les que han de marxar de casa i de la ciutat». Per exemplificar la situació, la directora d'Intervenció social de Creu Roja es va referir a un cas actual, al d'«un agressor que acaba de sortir de la presó i la dona -que no és de Girona, però s'hi ha desplaçat per seguretat- està preocupadíssima. Perquè, quan l'agressor està a la presó, elles tenen un temps de tranquil·litat, però després tornen a tenir molta por i aquesta no és gratuïta».

Pili Turon

29/07/2015

Diari de Girona

Si poséssim cara a la pobresa, seria una dona 

"El col·lectiu de dones viu una situació més complicada que els homes". Aquesta afirmació és de la directora d'Intervenció social de Creu Roja a Girona, Mercè Sánchez, qui es mostra segura que «si poséssim cara a la pobresa, seria una dona». Darrere d'aquestes paraules hi ha el coneixement dels sectors més desfavorits de la societat, entre els quals la responsable de Creu Roja assegura que «el perfil és majoritàriament femení». Un «perfil» que -d'acord amb les seves explicacions- inclou dones separades que disposen de recursos econòmics escassos i tenen la custòdia dels fills; dones que cuiden persones grans o que pateixen alguna discapacitat; dones que pateixen la violència dels seus marits o companys, homes que fins que no els ha afectat la crisi no havien mostrat comportaments violents; «dones amb càrregues familiars que els aboquen a la precarietat laboral, amb treballs parcials o temporals, a tenir menys ingressos i a viure situacions més precàries», va resumir Sánchez. El seu retrat del rostre femení de la precarietat es completa amb «les dones grans que estan soles i viuen de pensions de viudetat, dones que tota la vida han cuidat de fills o marits malalts i que ara cuiden néts, perquè els seus pares no poden pagar cangurs o activitats».

“És bo que els nens s’avorreixin perquè els obliga a buscar-se la vida”

Guillermo Bautista és doctor en pedagogia i professor de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya.

Gestionar les llargues vacances escolars dels fills és per a molts pares un autèntic maldecap. Què és millor per als nens? Com es pot compaginar amb els horaris laborals? D’opcions n’hi ha moltes: des d’anar a casals fins a passar per un campament, anar a estudiar algun idioma a l’estranger o optar perquè estiguin amb la família. Guillermo Bautista és doctor en pedagogia i professor de psicologia i ciències de l’educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Si els pares poden triar, què és millor: portar els fills a un casal o que estiguin amb la família?

La majoria de vegades els portem a un casal perquè treballem i, per tant, no podem ocupar-nos-en durant unes hores. Ara bé, hem de tenir en compte que durant tot l’any el temps dels nostres fills està molt programat i, per tant, és convenient trencar aquesta rutina durant l’estiu. Per tant, si tenim l’opció de triar, millor que estiguin amb la família o com a mínim hauríem de buscar un equilibri: que vagin una setmana o quinze dies al casal en lloc d’un mes, o durant el matí en comptes de tot el dia.

Com s’haurien d’organitzar els pares perquè siguin unes bones vacances?

Cal programar les coses. Ara bé, també és important que hi hagi un espai per a l’espontaneïtat. S’ha de donar temps al nen perquè s’avorreixi (per fer-ho ha d’estar lluny de la tele, el mòbil, la tauleta o l’ordinador) perquè l’obliga a buscar-se la vida i descobrir noves coses. Com més pautat és el joc, menys espai hi ha perquè desenvolupi la creativitat, i si els programem tot el dia els nens aniran com un robot.

És millor que decideixin les activitats els pares o s’ha de prioritzar el que volen els fills?

Com més gran sigui el nen més capacitat de decisió ha de tenir. Els hem de preguntar què volen fer perquè pot ser que tinguin ganes de realitzar activitats en les quals nosaltres no hàgim pensat. Però hem de tenir en compte una cosa: ens podem trobar que, tot i que els proposem alguna cosa encertada, no els agradi gaire. En aquest punt hem de tirar per la via dels fets consumats, perquè un cop l’estiguin fent segur que s’ho passaran bé i després ens ho agrairan.

S’ha de continuar amb les rutines habituals?

S’ha d’imposar el sentit comú. A l’hora de dinar, sopar o dormir es pot ser més flexible, però les altres rutines s’han de seguir fent, com endreçar les joguines o l’habitació, rentar-se les dents, dutxar-se o seure a taula durant els àpats amb la resta de la família. Han de tenir clar que les normes de convivència que es compleixen durant el curs també són vigents a l’estiu. El que tenen les rutines, però, és que quan es trenquen costa una mica tornar-les agafar. Per tant, quinze dies abans de tornar a l’escola s’hauria de recuperar l’horari habitual dels àpats i d’anar a dormir.

Un dels dilemes que més maldecaps porten als pares: deures, sí o no?

Els nens mai no han de deixar d’aprendre. Cal mantenir, doncs, l’hàbit d’aprendre (pensar, reflexionar o compartir) però trencar amb la manera sistemàtica de fer-ho, que, en molts casos, proposa l’escola. A l’estiu els nens poden aprendre amb la companyia dels pares i fer-ho amb altres activitats, com llegir els cartells durant una visita a un museu o escriure què comprarem al supermercat. El més important és que no ho visquin com un càstig o una amargura, perquè serà contraproduent i provocarà que rebutgin tot el que se’ls proposi.

Tenint en compte que es passen més hores junts, l’estiu és un bon moment per millorar la relació pares-fills?

El primer que han de tenir clar els pares és que estar amb els fills ha de ser sinònim de disfrutar i que l’estiu els permet una comunicació més relaxada amb ells perquè no hi ha la imposició dels horaris. Per tant, mai no s’ha d’acceptar un mal clima de convivència a casa i menys justificant-lo pel fet que siguin nens. El descontrol té contraindicacions i no és bo per a ningú.

Quina és la fórmula per aconseguir un clima relaxat?

A les famílies, a diferència de l’escola, hi ha el condicionant de la interacció afectiva amb els nens. La manera d’aconseguir-ho, però, és la mateixa: posar normes, no deixar que se les saltin i no acceptar determinades actituds. Alhora també se’ls ha de valorar els bons comportaments. És molta feina per als pares però al final és una inversió perquè aconseguirem que el clima durant les vacances sigui bo.

Quins són els errors més habituals que fan els pares a l’estiu?

Doncs el que més es repeteix és precisament acceptar un mal clima, i després no deixar que els fills facin activitats sols, que descobreixin coses que els poden agradar.

És bo per als nens que les vacances siguin tan llargues?

Seria millor que estiguessin més repartides perquè es podrien trencar més sovint les rutines i trobar espais de comunicació més intensos amb les famílies.

Elisabet Escriche

08/08/2015

Ara.cat

Les llars on hi viu una sola persona són majoria a Girona

• La capital gironina té més de 10.300 habitatges amb un sol membre, superant els 9.653 casos en què es viu en parella
• A l'altre extrem, n'hi ha més de 6.000 amb quatre integrants i 2.100 amb cinc

Una vista general de la ciutat de Girona des de la muralla de la ciutat cap a la part monumental de la capital gironina Foto: Lluís Serrat

Les llars amb una sola persona són majoria a la ciutat de Girona. Un estudi sobre el padró de la capital gironina revela que amb dades del mes d'abril del 2015, els habitatges on només hi vivia una persona són els més nombrosos, ja que és el cas de més de 10.330 habitatges de la capital.

Tenint en compte que a la ciutat s'hi comptabilitzen 36.946 domicilis, els habitatges en què només hi ha un resident representen un 27,9% del total. Dins d'aquest col·lectiu, les persones grans és un dels més habituals. Així l'estudi realitzat per la Unitat Municipal d'Anàlisis Territorial (UMAT) assenyala que a la ciutat hi ha 3.578 domicilis on hi viu una persona sola de més de 65 anys. Tot i això, la diferència entre la xifra total demostra que són moltes les persones en edat de treballar que en principi viuen soles en un habitatge.

El segon grup més nombrós són les llars amb dos components, que representen el 26,1% amb les 9.653 llars que s'han detectat amb aquestes característiques. L'increment de l'esperança de vida també fa que d'aquestes llars compatibilitzades n'hi hagi 2.299 amb una persona sola de més de 75 anys. A l'altre extrem també són significatives les llars amb múltiples habitants, com ho demostra que en més de 6.080 casos la llar té com a mínim quatre persones vivint-hi, que suposen un 16,5% del total d'habitatges. També és significatiu que en 2.100 casos més es comptabilitzin cinc membres a la llar. A partir d'aquí les xifres ja van molt a la baixa, però hi ha 867 llars amb sis habitants, 364 amb set inquilins o 217 amb vuit resident i, fins i tot, 101 amb nou components.

Mobilitat també interna

Els moviments migratoris són molt alts tots els anys, però la mobilitat també és molt alta dins del mateix municipi. Així durant l'any passat es van fer més de 3.100 canvis de residència de ciutadans que han canviat de pis on vivien. La població segueix creixent any rere any a Girona malgrat que la crisi econòmica ha frenat l'augment de població que va caracteritzar els anys de finals dels noranta i primers anys després del 2000. L'any 1991 hi havia 70.447 empadronats, mentre que al 2003 la xifra ja s'enfilava fins als 81.220. el creixement va seguir i al 2007 el nombre d'empadronats assolia els 92.568 i al 2011 superava els 97.000. Aquesta progressió però s'ha quedat frenada per la crisi. 

Dani Vilà

05/08/2015

El Punt Avui

Espiritualitat ecològica

Es tracta de reconciliar-nos amb la naturalesa, de reconèixer el lloc que ocupem en el gran univers

Laudato si' del papa Francesc s'ha de llegir amb calma. És un text clar i pedagògic, però per copsar el canvi de paradigma que sosté, requereix una lectura pausada, si pot ser enmig d'un jardí o d'un parc o en un entorn natural. No és una encíclica de despatx. És una perfecta lectura estival. Està inspirada en el Càntic de les criatures de sant Francesc d'Assís i tota ella reflecteix una mística de la naturalesa que condueix a la conversió ecològica, és a dir, a un nou mode d'interaccionar amb la Terra. Des de la seva publicació ençà, s'han fet córrer rius de tinta. La majoria de comentaristes i glossadors, catòlics i no catòlics, han subratllat l'oportunitat del to i el contingut de l'encíclica, però també hi ha hagut detractors. Els nostàlgics de l'antic paradigma, basat en un ús instrumental de la naturalesa i en una explotació indiscriminada dels seus recursos naturals, han criticat la visió franciscana del pontífex. No estan disposats a frenar la contaminació del planeta ni l'escalfament a què el sotmetem. 

També els defensors del biocentrisme, de la denominada deep ecology, han trobat el text massa tou, perquè haurien volgut una posició explícita sobre els drets dels animals i dels vegetals i també sobre el decreixement. En qualsevol cas, més enllà de la reacció periodística inicial, l'encíclica requereix una atenció i una lectura meditada, perquè no solament pretén influir en l'agenda ecològica mundial, sinó també en les actituds personals envers la naturalesa, en el mode com l'entenem i com ens hi relacionem. És un text global per a un món global que té problemes globals. Des de fa temps, una notable comunitat de pensadors reivindiquen una ètica mundial. És el cas de Hans Küng, també de Joseph Baptist Metz i de Leonardo Boff. Cadascun a la seva manera consideren que, en aquest món global, cal una regulació universal tant pel que fa als mercats, com pel que fa a la gestió del medi ambient. Som molt lluny, tant d'una cosa com de l'altra.

El Papa Francesc reitera la tesi que vivim en un món en xarxa, en un món integrat on tot és interdependent. També insisteix en la tesi que som part de la naturalesa, la part conscient i reflexiva, capaç de custodiar-la i protegir-la i també de prendre les decisions oportunes perquè hi hagi vida digna per a les generacions futures. M'ha colpit, especialment, el capítol sisè de l'encíclica, dedicat a l'espiritualitat ecològica. El papa exhorta a viure en comunió amb la naturalesa, a sentir-se part integrant del tot, a reconèixer el valor de la sobrietat, de l'austeritat, de la gratuïtat. La naturalesa no és una propietat, ni un camp energètic per explotar indefinidament. És creació, expressió del misteri invisible, un tot orgànic i jeràrquic que ens és donat per viure la història humana.

Aquesta espiritualitat ecològica, de profundes ressonàncies franciscanes, no és, però, un panteisme, ni tampoc una forma de religiositat natural. És una invitació a viure la nostra relació amb els éssers de la naturalesa d'una manera diferent de la que ha estat vigent des de la revolució industrial ençà. No es tracta de tornar a les cavernes, ni de maleir la tecnologia com la responsable de tots els mals; tampoc d'optar per un estil de vida primitiu i de bescantar el progrés científic, tecnològic i industrial. Del que es tracta és de reconciliar-nos amb la naturalesa, de reconèixer el lloc que ocupem en el gran univers i, sobretot, convertir-nos ecològicament, que significa entendre els deures que tenim de protecció, de cura i de custòdia de tot allò que ens ha estat donat. El papa, inspirat en Romano Guardini, Teilhard de Chardin i, de manera implícita, en Leonardo Boff, ens convida a auscultar els gemecs de la Terra i a no romandre sords, uns gemecs que no només fan els éssers vius, sinó els homes i dones més pobres del planeta que ens criden a fer d'aquest món una llar comuna, on tots hi puguem viure dignament.

Francesc Torralba

05/08/2015 

El Punt Avui

"Seria un boig si no tingués por"

L’eritreu Efrem Haile, de 21 anys, intentarà cada nit creuar el canal de la Mànega

Va creuar Etiòpia, el Sudan i el Mediterrani, i va arribar a Suïssa, on el seu germà li va donar roba, diners i un mòbil

Efrem Haile, al tren camí de Calais

A Eritrea no hi ha drets humans. Vull anar a Anglaterra per tenir una oportunitat”. Efrem Haile és una de les 137.000 persones que aquest any han arribat a les costes europees a la recerca d’una vida millor, però no li agrada parlar d’això. Va néixer a Degra, una petita ciutat al sud d’Asmara, fa 21 anys. És un jove educat i respectuós, li encanta jugar a voleibol i cuidar les cinc germanes petites. I aquesta nit serà un dels centenars de migrants que es jugaran la pell per creuar el canal de la Mànega.

L’Efrem viatja amb tren a Calais per reunir-se amb milers d’individus que dormen en un enorme campament a mitja hora a peu de l’estació, però ell encara no ho sap. No coneix ningú allà, ni tampoc ha pensat com aconseguirà pujar a un dels camions que entren a l’eurotúnel. Només ha sentit que hi ha molts problemes amb la policia i que un jove va morir fa poc.

“Esclar que tinc por, seria un boig si no en tingués”, confessa. Després d’una agradable conversa sobre la seva família, l’Efrem ja se sent còmode per parlar del seu periple, que narra a batzegades. Des d’Eritrea va creuar la frontera etíop amb altres migrants per entrar al Sudan del Sud, que va travessar en part caminant. Després va arribar a la riba de la Mediterrània a través del desert. “És el que més por em feia, saps? Per allà hi ronda l’Estat Islàmic. I ells són molt dolents amb els cristians”, explica.

L’Efrem és catòlic practicant i pensa que el seu viatge li està anant bé perquè Déu l’acompanya, però a la Mediterrània sentia que l’havia abandonat. Se li fa terrible recordar el període a la pastera: només explica que va tenir por de morir ofegat. “Ets entre la vida i la mort. Però vaig resar molt i això va ajudar”.

Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur), més de cinc mil eritreus travessen cada mes clandestinament les fronteres d’Etiòpia. Volen escapar del règim totalitari d’Isaias Afewerki, el primer i únic president de l’Eritrea independent creada el 1993 i que ha militaritzat la societat.

L’Efrem explica que els adolescents estan obligats a tenir un últim any d’educació que combina l’entrenament militar amb classes de tot tipus i que els divideix entre aptes i no aptes per estudiar. Els primers podran tenir una professió, segurament en una empresa estatal, mentre que la resta entrarà a l’exèrcit. Ell assegura que va ser la pitjor etapa de la seva vida. Els segrestos, abusos i empresonaments són una constant.

“En uns anys, la política canviarà i tots els eritreus tornarem. És un molt bon lloc per viure. Tenim una bona cultura i respectem molt la gent gran”, diu. De moment, és un país desolador que molts defineixen com la Corea del Nord africana i amb una de les pitjors situacions de drets humans. Per això la seva mare, de la qual no té notícies, entén que volgués escapar, encara que “es va enfadar molt al principi”. El seu pare va morir fa anys.

Després que la seva embarcació fos rescatada per una patrulla italiana, l’Efrem i alguns companys van travessar el país fins a entrar a Suïssa, la llar d’eritreus més gran a la diàspora. Un dels seus germans viu allà, amb “passaport i una casa”.

Ell va ser qui li va donar la roba que porta. També li va proporcionar un mòbil que utilitza de rellotge i uns quants diners. Quan li pregunto per què no es va quedar amb ell a Suïssa i va decidir tornar a jugar-se la vida a l’eurotúnel, s’estranya. “Hi ha massa eritreus allà, no tindria un futur. Al Regne Unit podré estudiar. El canvi del món passa per estudiar”, repeteix d’una tirada. A l’Efrem li encantava anar a l’escola i treia molt bones notes. Ara planeja establir-se en alguna ciutat propera a Londres, treballar del que pugui mentre perfecciona l’anglès, que parla amb fluïdesa, i aprendre mecànica.

Eritrea no està en guerra, però el seu president coqueteja amb la idea de tornar a un conflicte amb Etiòpia. Afewerki utilitza aquesta amenaça per justificar la falta d’una Constitució i que el Govern s’apropiï del destí dels eritreus des que tenen 16 anys, de vegades forçant-los a un règim militar indefinit. Per això, el 3% d’una població de sis milions d’ànimes decideix fugir a la recerca d’un destí millor.

Anna Buj

01/08/2015

La Vanguardia

Sobre la Pena de Mort

"La pena de mort és un signe peculiar de la barbàrie" (Victor Hugo)

Fa un mes, Justícia i Pau i ACAT de Girona vam fer un acte per reflexionar sobre la pena de mort. La darrera reforma del codi penal ha restablert la cadena perpètua, abolida per la Constitució de 1978, ara amb el nom de "presó permanent revisable" i el fet que massa sovint en publicacions o tertúlies hi ha qui demana el restabliment de la pena de mort, m'ha fet decidir a parlar-ne.

El 2014 es van executar 607 persones a 22 països. Però la manca d'informació fa creure que la xifra real és molt superior. La majoria de les execucions es van fer a la Xina, l'Iran, l'Aràbia Saudita, l'Iraq i els Estats Units. La Xina considera "secret d'estat" la informació sobre les execucions però, segons diu una ONG xinesa, poden haver estat 2.400 el 2013.

El 2013 les execucions van ser 778, molt superiors a les de 2014. Però cal tenir en compte que el 2013 hi va haver 1925 condemnes a mort a 57 països, mentre que el 2014 han estat 2.466 a 55 països. La causa de l'augment és, sobretot, la inestabilitat a Egipte i Nigèria.

A l'acte esmentat vam projectar la segona part del documental La espalda del mundo, de Javier Corcuera. Hi parla Thomas Miller que feia divuit anys que era al corredor de la mort i ja havia tingut onze dates d'execució. Sempre havia proclamat la seva innocència i el 2005 se li va concedir la revisió del procés. No he aconseguit saber el resultat de la revisió. També s'entrevista el capellà i altres funcionaris de la presó, que accepten les execucions amb una fredor escruixidora. Així mateix hi surten familiars de víctimes d'assassinat que voldrien que els culpables no fossin executats.

És interessant saber, com a prova que la pena de mort no és dissuasòria, que el Canadà la va abolir el 1976 i en 25 anys l'índex d'homicidis va disminuir més del 40%.

Chateuabriand deia: "la pena de mort només s'ha perpetuat com una espècie de crim legal". Crec que la pena de mort és una venjança legal, una reminiscència de la Llei del Talió. I en una societat civilitzada i majoritàriament cristiana la venjança no es pot permetre. Els qui ens diem cristians creiem que Déu no vol la pena de mort. Si resseguim els Evangelis veurem que Jesús rebutja sempre la violència i, per tant, la pena de mort. Recordem l'episodi de la dona adúltera que havia de ser apedregada (Jo 8,1-11).

La pena de mort és un càstig inhumà, venjatiu, que malgrat la legalitat que tenia es va aplicar, i s'aplica, moltes vegades injustament. Els gironins tenim viu el record de Carles Rahola, afusellat el març de 1939 a la tàpia del cementiri de Girona. La seva condemna es va justificar amb alguns articles que havia publicat al diari L'Autonomista. Va ser un cas clar de venjança dels vencedors de la Guerra Civil sobre els vençuts i d'injustícia legal. Rahola és l'autor del llibre La pena de mort a Girona sobre les execucions fetes a la ciutat els segles XVIII i XIX. Al final del llibre es referma en la seva oposició a aquesta pena i desitja que mai més no s'alci el patíbul al clos de la ciutat ni en cap altre lloc del món.

Són exemplars les paraules amb què Modest Prats va acabar una reflexió sobre aquesta pena inhumana: "Jo mateix ho puc dir. Sóc fill d'un home que fou condemnat i executat, quan jo només tenia tres mesos, i ell acabava de fer vint-i-cinc anys. Perquè voldria que ningú mai més no es trobés en aquesta circumstancia lluito per l'abolició de la pena de mort i per un país reconciliat, on no hi hagi venjances, ni odis; on no hi hagi esclaus i lliures, sinó igualtat i fraternitat. És la lluita de la victòria de la pau, és la conseqüència d'una fe que, sota l'impuls de l'Esperit, em porta a dir a Déu: Pare Nostre".

Tot i que a l'Estat espanyol la pena capital no és vigent, cal que tinguem plena consciència ètica del seu caràcter injust i venjatiu i que, mitjançant les campanyes de les ONG que s'hi han especialitzat, treballem activament per aturar les execucions anunciades i aconseguir que l'ONU proclami una moratòria en l'aplicació d'aquesta pena arreu del món.

Xavier Merino i Serra

03/08/2015

Diari de Girona

L'enamorament no resisteix a l'anàlisi, i odio ser-ne el botxí

Irvin Yalom, pioner de la psiquiatria existencial; protagonitza el film 'La cura de Yalom'

Tinc 83 anys: tracto pa­cients cada dia i faig te­ràpia de grup per conti­nuar creixent. Fa 67 anys que estic amb la meva dona, però tenim quatre fills divorciats: són altres temps. Conèi­xer els altres és conei­xe't a tu mateix. Encara temo la mort, però menys que abans de parlar-ho al grup.

Jo era fill d'uns immi­grants jueus que van obrir una botiga de queviures en un barri negre de Washing­ton i van tirar endavant. La ciutat estava tan segregada racialment i era tan violenta que em refugiava a la biblio­teca.

I va convertir la pobre­sa en oportunitat.

Un dia el meu pare va tenir un infart, i la meva mare me'n va do­nar la culpa. Jo estava angoi­xat, però el metge ens va confortar tant que, des d'aquell dia, vaig voler ser com ell. Em vaig especialit­zar en psiquiatria, perquè és un relat de l'existència des de la consciència, com la li­teratura. I em vaig psicoanalitzar, perquè era part de la nostra formació.

Li va servir de res?

No, perquè la psicoanalista m'escoltava, però no es rela­cionava amb mi. Aquelles hores se'm van fer intermi­nables, però així vaig apren­dre que la qualitat de la te­ràpia depèn de la qualitat de la relació entre el terapeuta i el pacient.

I es va fer pioner en te­ràpies de grup.

Només exi­gia dos requisits als grups que dinamitzava: sinceritat absoluta i que cap co­mentari de ningú no fos mai des­tructiu.

De què serveix mostrar que pateixes?

Vaig començar amb malalts terminals de càncer. A una pacient, que va arribar mori­bunda, semblava que no li im­portava la mort: "Però la meva fi­lla -ens repetia amb ràbia­ m'amarga els últims dies: no cui­da el gat ni el pis...". I repetia el mateix en cada sessió fins que un altre terminal la va interrompre: "Què coi dius -li va retreure- del menjar del gat, Evelyn? Que no és el més important de la teva vi­da, la teva filla?".

...

"No deixis aquest verí a la teva filla. Trenca el cicle d'odi, Evelyn. No et moris sense dir-li que l'estimes". Tots ho vam repetir, i l'Evelyn va ce­dir. Va ser el primer triomf del grup.

Una gran victòria.

Però el millor és que aquell dia un altre pacient ens va dir que era una pena que li ha­guessin hagut de diagnosticar un càncer per poder descobrir al grup què era la vida. Aquelles sessions ajudaven els meus malalts, però a mi també, a enfrontar-me als meus pro­pis problemes.

Què ha après exercint?

Que ca­dascú habita al seu propi món, per­ què ha tingut experiències úniques. I, per molt properes que estiguin dues persones, sempre les separarà tot el que no han viscut juntes.

L'amor seria la tensió per tancar aquesta distància insalvable?

L'amor és la tensió per brindar a l'altre algu­na cosa nova cada dia, i és molt dife­rent d'enamorar-se, una passió que només atén a ella mateixa mentre dura i que, si no es transforma en amor, s'acaba extingint.

Hi ha qui s'enamora sovint, però no arriba a estimar mai?

Hi ha perso­nes que no fan l'esforç d'aprofundir en elles mateixes i no s'arriben a co­nèixer mai. Utilitzen els altres per no trobar-se totes soles amb el seu propi buit.

I la vida és l'aprenentatge de la solitud.

La millor manera de conei­xe's un mateix és aprendre a conèi­xer els altres. I viceversa. Això és el que pretén la teràpia de grup.

L'amor és aprendre a coneixe's?

El que és paradoxal de l'amor és que la consciència del jo augmenta l'an­sietat. Quan el jo s'uneix a una altra persona, totes dues es deslliuren de l'ansietat, però perden la lucidesa.

Estar enamorat és una neurosi?

No m'agrada treballar amb enamo­rats, potser perquè els envejo i potser també perquè la psicoteràpia busca il.luminar la foscor, i, en canvi, l'enamorament es nodreix de misteri i ambigüitat, per això s'enfonsa quan s'analitza...

I...?

... I odio ser el botxí de l'amor.

Què distingeix la seva teràpia?

Em concentro en la meva relació amb el pacient fins a aconseguir que reprodueixi amb mi els problemes que té amb els altres.

Quin tipus de problemes?

M'he especialitzat a treballar l'angoixa existencial i he escrit alguns llibres.

Molt celebrats per la crítica.

Sim­plement parlo amb els pacients terro­ritzats per la mort i la solitud. Però no em limito, com els terapeutes convencionals, a neutralitzar els símpto­mes d'aquesta angoixa perquè pu­guin dormir o només per fer més su­portables el malestar i les disfun­cions.

Què fa, doncs?

Intento aprofun­dir amb els pacients en aquestes pors.

Què ens ensenya la por de morir?

Que està relacionada amb moltes al­ tres disfuncions si saps veure què hi ha al darrera.

Com la combat?

Crec que qualse­vol possibilitat de millorar requereix contemplar el pitjor en tota la seva intensitat.

Com es manifesta aquest pànic a la mort?

Sovint, amb desordres sexuals.

A vostè també li passa? A vostè també li passa?

Schopen­hauer comparava el poderós impuls sexual de la seva joventut amb el sol i consolava la seva vellesa dient que només l'ocàs permet a l'home veure les estrelles. I ara em passa a mi. In­tento acceptar que tot el que he viscut desapareixerà amb mi. La nostra consciència és un do preciós i terri­ble.

Preciós i terrible

Ja coneixia el predicament de Ya­lom i els seus llibres -autèntics su­pervendes- entre els professionals de la salut mental, però m'emociono veient aquest documental sobri i pro­fund, La cura de Yalom, que s'estrena a Espanya. I encara m'emociono més quan mantinc una llarga videoconferència amb ell des de Palo Alto, a ca­sa seva.

"La nostra consciència -em diu, i jo em continuo repetint, perquè cada vegada adquireix un nou sentit­ és un do preciós i terrible". També ho és enamorar-se en el misteri i l'ambi­güitat abans que la lucidesa de l'anà­lisi racional ens reveli la trampa de la passió... O millor després -tant de bo- que l'hàgim sabut convertir en el nostre amor de cada dia.

Lluís Amiguet

29/07/2015

La Vanguardia

Com mesurem la felicitat?

Conclusions de l’estudi sobre la felicitat dels infants al món: 

 Catalunya té infants més feliços a les zones rurals, perquè passen més hores jugant al carrer, en contacte amb la natura i els amics, mentre que els més infeliços del món són els de Sud-àfrica i Corea del Sud. Ho indica un estudi de la Fundació Jacobs

Descobrir un interès que apassioni fa feliç la canalla. Ho assegura Antonio Díaz, conegut com el Mago Pop (28, a punt dels 29 anys), que actua al Coliseum de Barcelona fins demà, 26 de juliol, on se’l podrà tornar a veure la primera quinzena de setembre. Per a ell tot va començar quan tenia quatre anys, quan va veure un espectacle de màgia que el va deixar fascinat. Uns mesos després, els Reis li portaven un llibre de màgia que va passar a devorar una vegada i una altra, i des de llavors va tenir clar que com millor s’ho passava era preparant trucs de màgia. “La música també em fa estar molt bé, i de fet sovint és escoltant-ne que se m’acudeixen els trucs per a l’espectacle”, explica.

Una formació d’art dramàtic a l’Institut del Teatre, on es va apuntar per aprendre eines que li permetessin posar-se davant del públic sense complexos -perquè, diu, és molt tímid- va acabar de perfilar el que ara és la seva professió vocacional. De fet, la seva màgia, amb trucs que capgiren tots els espectacles clàssics i tradicionals, demostra el que aquest jove nascut a Badia del Vallès sosté: la felicitat de trobar el que t’agrada.

Ja que parlem de passions, a Falset trobem el Pau Mestre Domènech (9 anys), que juga a la seva habitació. D’entrada, més que una habitació, sembla una casa de la festa major amb un llit a dins. El Pau sent devoció per la cultura popular, en tota la seva extensió, i la fomenta anant a veure les cercaviles de les poblacions de la comarca i encara de més enllà. Aquest estiu els pares l’han apuntat a un taller de fer capgrossos, a Navata, perquè la seva passió, tot i que té un punt contemplatiu i de documentació, és sobretot molt activa, perquè li agrada posar el cap dins d’un nan (capgròs) per submergir-se en un nou món, tal com faria un astronauta amb el seu vestit: així està a punt per a l’aventura. “Li fomentem l’atracció per la cultura popular perquè és la manera com el veiem més feliç, sense preocupacions que el destorbin”, afirma la mare, Marta Domènech, que afegeix que el Pau va rebre un diagnòstic mèdic d’Asperger l’abril de l’any passat.

La seva passió, la que el fa feliç, li augmenta l’autoestima, perquè en un nen amb Asperger “el perfil cognitiu és molt disharmònic, cosa que vol dir que a classe, per exemple, ell és al seu món; els companys el veuen diferent i ell mateix també s’hi sent”. En canvi, a Falset, amb els gegants, o a la seva habitació, on té alineats els gegants i nans que ell mateix ha construït, és en el món que domina. “Toca la gralla, la caixa i el timbal de diables”, continua explicant la mare. Fent-ho se sent integrat al món, a la població on viu, i és llavors “quan l’autoestima li puja perquè s’adona que tothom el respecta tal com és”. Al mateix taller de Navata on assisteix aquest estiu per construir nans no hi van criatures, perquè el curs està adreçat a adults, però a ell l’accepten, perquè saben que pot seguir les classes amb la facilitat d’una persona gran.

Fer vida al carrer

La Marta Domènech, mare del Pau i també de dues criatures més, destaca que vivint en un poble com Falset tot és més fàcil, tant per al seu fill petit, l’apassionat per la cultura popular, com per als altres dos. “Hi ha més contacte amb el carrer, amb les festes, amb els veïns, i tothom el coneix i l’acull”, explica.

La Fundació Jacobs acaba de fer públic un estudi, basat en la infància de quinze països, que analitza com valoren les criatures el seu benestar. L’originalitat de l’anàlisi, que la fa pionera, i que ha portat a terme la Universitat de Nova York, és que ha preguntat a les criatures què les fa sentir-se bé (felices) i què no, mitjançant l’ús de molts qüestionaris que copsaven com era la seva vida diària en tots els sentits (familiar, escolar, social). Els estats que han entrat en l’estudi són Noruega, Alemanya, Espanya, la Gran Bretanya, Turquia, Israel, Estònia, Romania, Algèria, Colòmbia, Etiòpia, el Nepal, Sud-àfrica, Polònia i Corea del Sud.

Les conclusions principals a què han arribat els autors de l’estudi són que, com més contacte tenen amb la natura i el carrer, més felices són les criatures. Així és en el cas dels infants que viuen a Romania i Colòmbia, que juguen més al carrer, i que també valoren molt positivament jugar amb els amics al carrer i a l’escola.

Sense preocupacions

A Catalunya, els infants més feliços viuen en zones rurals, i valoren més positivament la seva vida justament pels mateixos arguments que addueixen els de Romania i de Colòmbia, perquè passen hores jugant fora de quatre parets i amb més contacte amb la natura.

De fet, a tot el món els infants coincideixen a afirmar que, a mesura que creixen, com l’estudi s’ha afanyat a definir constantment, el benestar o la felicitat canvien, perquè comencen a amoïnar-se per altres temes que fins llavors no sospitaven. En el cas de les nenes, les estadístiques destaquen que a partir dels 10 anys es diferencien en preocupacions respecte dels nens de la mateixa edat, perquè passen a fixar-se en el seu físic i en la qualitat de les relacions que tenen amb les amigues habituals.

Entre moltes de les preguntes que feien a les criatures, que els servien per valorar el seu estat de benestar, hi havia la qüestió d’on dormien regularment. En tots els països regularment és a la mateixa llar. També se’ls preguntava amb qui vivien, si amb la mare o amb el pare. Per a la majoria dels països era amb la mare i el pare, amb casos d’excepcions com Espanya, en què un 80% dels entrevistats vivien amb la mare i el pare, i un 20% aproximadament només amb la mare. També els feien respondre a qüestionaris amb diverses opcions per analitzar el seu benestar, amb adjectius que s’acostessin al màxim a tal com se sentien, que eren del tipus “feliç”, “satisfet”, “relaxat”, “actiu”, “calmat” i “ple d’energia”.

Les frases per captar aquests sentiments eren: “La vida em va bé”; “La meva vida és correcta”; “Tinc una bona vida”; “Tinc el que vull en la vida” o “Les coses en la meva vida són excel·lents”. En canvi, les frases que intentaven copsar l’estat psicològic eren: “M’agrada com sóc”; “Sóc bo en les meves responsabilitats”; “La gent és força amable amb mi”; “Estic content amb la manera com passo el temps”; “Noto que actualment estic aprenent moltes coses”; “Sé cap on va la meva vida”, o “Sóc positiu amb el meu futur”. Els infants que van expressar menys benestar van ser els de Sud-àfrica i els de Corea del Sud.

Trinitat Gilbert

25/07/2015

Ara.cat

Voluntaris

"L'important, el que de veritat fa la vida més fàcil a milers de persones que ho estan passant malament, són aquests voluntaris que recullen menjar als supermercats"

Al supermercat em trobo amb un grup de voluntaris que estan recollint menjar per al Banc d'Aliments. Una senyora em demana oli, sucre, carn, i si és possible -afegeix baixant una mica la veu-, peix fresc: «Això estaria molt bé, senyor, hi ha gent que no ha provat el peix fresc des de fa segles». Em fixo en aquests voluntaris. A part de la senyora hi ha dues senyores més, i a més un senyor gran que deu ser un jubilat i tres joves -dues noies i un noi- que tot just ronden els vint anys. En total són set persones que perden una tarda de cap de setmana recollint menjar en un supermercat. Dic «perden» perquè suposo que aquestes persones fan la seva feina de voluntaris a hores lliures que podrien dedicar a estar a la platja o a llegir una revista de modes al costat de l'aire condicionat, però per a ells aquesta recollida d'aliments no és cap pèrdua de temps, sinó tot el contrari. I que consti que no és la primera vegada que veig els voluntaris del Banc d'Aliments. Des de fa un any o dos, els he vist en molts centres comercials, demanant menjar per a la gent que ho ha perdut tot o que tot just aconsegueix omplir la nevera amb un d'aquests sous miserables que ara es paguen per deu o dotze hores de treball.

De tota la gent que he tractat últimament, aquests voluntaris del Banc d'Aliments són les persones que més respecte m'han inspirat, juntament amb les adorables infermeres que ens atenien a la planta de cirurgia digestiva d'un hospital públic (aquests llocs exòtics que el Gran Wyoming i tots els cabdills del pensament «progressista» coneixen pels documentals de la 2, igual que la fauna del desert de Kalahari). A Espanya té molta fama ser activista o lluitador polític, i dotzenes de reeixides carreres polítiques recents s'han fet gràcies al prestigi guanyat per ser un «lluitador» o un «activista», però en canvi no tenim tradició de voluntariat, perquè aquí creiem que l'Estat i les seves moltes ramificacions -municipals o autonòmiques- s'ha d'encarregar de tots els problemes socials, ja que entre nosaltres la responsabilitat individual gairebé no compta. Molt pocs pares es presten, per exemple, a fer classes particulars als nens amb problemes o encarregar-se durant les vacances de la biblioteca del centre. I gairebé no es coneixen iniciatives de músics, cineastes o intel·lectuals que s'hagin dedicat a recollir fons per a la gent que ho està passant fatal (i en canvi, centenars de músics i intel·lectuals fan campanyes polítiques a favor de determinades formacions, gairebé sempre les mateixes que exigeixen a l'Estat que s'ocupi de tots els aspectes de la nostra existència).

I tot i així, malgrat la nostra mandra o el nostre desinterès, aquí hi ha els voluntaris del Banc d'Aliments, de la mateixa manera que hi ha milers de persones que es presten a col·laborar diàriament amb els menjadors socials, rentant plats o servint menjars, o que van a cuidar gent gran o persones sense llar. I el bo del cas és que aquests voluntaris ho fan sense cobrar ni un duro, o fins i tot perdent hores de treball o del seu temps lliure, a diferència de tants «activistes» i «lluitadors» que ho fan cobrant un sou petitet a costa d'una ONG o d'una subvenció d'algun organisme públic. Ada Colau, per exemple, era una heroica activista antidesnonaments, i un, que és molt ingenu, va començar a tenir-la en gran estima, fins que un bon dia va descobrir que l'heroica Ada cobrava 1.800 euros mensuals per fer la seva feina, gràcies a una subvenció de l'Ajuntament de Barcelona. És a dir, la de lluitar contra els desnonaments era una feina com qualsevol altra, molt digna, sí, però no més digne que la d'un lampista o un radiòleg, cosa que em va portar a preguntar-me si no seria molt més útil per evitar els desnonaments que l'ajuntament de Barcelona destinés tot aquests diners a les famílies afectades. Però aquesta mena de preguntes, per descomptat, són les que mai es fa ningú en aquest país nostre, no fos cas que el qualifiquin de seguida d'ogre neoliberal.

Però l'important, el que de veritat fa la vida més fàcil a milers de persones que ho estan passant malament, són aquests voluntaris que recullen menjar als supermercats. No es faran famosos, no es guanyaran fama d'heroics lluitadors, però aquí els tenim, demanant oli i carn -i si és possible també peix fresc- per a la gent que no té res o que ho ha perdut tot. Honor a ells.

Eduardo Jordá

28/07/2015

Diari de Girona

L'educació és l'arma que pot canviar el món

Vijay Singh, que va ser nen dels carrers de Bombai 

Tinc 23 anys. Vaig néixer a Bombai i encara hi visc. Sóc cuiner. Solter, sense fills. Política? Eliminar la pobresa de l'Índia! Creences? Sóc cristià i respecto totes les religions. M'agrada el futbol i sóc culer. Sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat des de Sonrisas de Bombay

Quin és el seu primer record?

La pobresa, no tenir res per menjar, amb el meu germà i els meus pares, emigrats del Nepal, pels carrers de Bombai. Devia tenir jo 4 anys ...  

I ara?

Sóc cuiner en un hotel de cinc estrelles de Bombai! Per a aquell nen aquesta possibilitat era igual a zero. Per això estic agraït.

A qui?

A Jaume Sanllorente, fundador de Somriures de Bombai. Gràcies a la seva obstinació sóc qui sóc i puc ser aquí parlant amb tu.

Com va ser la cosa?

Els meus pares, desesperats per la misèria, em van ingressar en un orfenat de Bombai. Ho recordo com un dia molt trist ...

No m'estranya.

Alhora, jo entenia que no els quedava altra sortida si volien veure sobreviure i rebre alguna educació.

Va tornar a veure els seus pares?

Venien tots els caps de setmana. Dissimulaven les seves penúries perquè no patís i sempre em portaven una mica de fruita ...

Com era la vida a l'orfenat?

Érem uns 40 nens, jugàvem, ens volíem. Un dia ens van dir que anaven a tancar-lo, que ens feien fora al carrer ... Coses de les lleis ... I llavors ...

Què?

S'emociona ... Va aparèixer Jaume. Un blanc, un europeu en viatge turístic. Somreia. Ens va dir que aprenia de les nostres somriures, la nostra alegria, que érem savis ... I va demostrar un lliurament que jo mai havia vist abans en ningú.

En què ho va veure?

Se'n va anar a Barcelona, ​​va vendre tot el que tenia i va tornar a Bombai per quedar-se amb nosaltres: va comprar l'orfenat i ens va cuidar.

Com va canviar l'orfenat amb l'arribada de Jaume?

Va atendre de veritat les nostres necessitats personals, va conrear els nostres somnis, ens va donar esperança. Un amiguet meu, Robinson, tenia les cames malaltes, gairebé no podia caminar. Jaume li va dir: "Tu ballaràs!".

I va ballar?

El va portar a l'hospital, li van operar, va caminar bé ... i va ballar! I tots amb ell. Ningú abans s'havia preocupat tant per nosaltres.

Què somnis tenia vostè?

M'agradava ajudar a la cuinera de l'orfenat a tallar tomàquets. Vaig aprendre a cuinar, vaig sortir amb 16 anys i vaig començar a en un restaurant xinès ...

Bravo!

Però volia estudiar cuina; els vaig dir als meus pares que volia ser un bon cuiner.

Què li van dir?

El curs de cuina era tan car que els meus pares van decidir dormir al carrer per estalviar i pagar-me'l. M'hi vaig negar. I em vaig atrevir a explicar-ho a Jaume ... Em va aconseguir una beca! Darrere de cada moment important de la meva vida ha estat Somriures de Bombai ...

I li va anar bé?

Vol provar el meu pollastre picant? Els meus bolets amb all i pebre? El meu plat de paneer, el formatge fresc de l'Índia? Unes llenties nepaleses? Qualsevol plat de menjar xinès? Estic encantat amb la meva feina, és un luxe!

I què tal se li dóna el menjar occidental?

N'aprenc a les cuines de l'hotel, on hi ha cuiners de totes les especialitats.

Què diuen els seus pares?

Estan molt orgullosos de mi al seu barri, i jo tinc la felicitat de donar-los millor vida amb el que ara guanyo treballant.

Quin és ara el seu somni?

Arribar a ser un xef molt bo i que em reconeguin en el món sencer, i un dia tenir un restaurant del que la gent surti dient: "Aquí hem menjat molt bé!".

A què ha vingut a Barcelona?

A celebrar els deu anys de Somriures de Bombai. I a seguir aprenent a ajudar: tindré més o menys diners ..., però sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat. D'aquesta ciutat va sortir la meva salvació.

Veig que porta una polsera del Barça ...

A l'orfenat jugàvem al futbol, ​​i sóc culer per culpa de Jaume: ell em va ensenyar que el Barça és el millor equip del món. Messi, quina meravella!

Què trobaré si viatjo a Bombai?

Una ciutat de vint milions de persones, gent molt rica i gent molt pobra: la meitat viu en l'extrema pobresa, sense aigua; hi ha milions de nens sense casa, sense menjar, prostituïts, sense escola i que somien cada dia amb poder estudiar ... La misèria fa que, per tres euros, una persona estigui disposada a matar el seu propi germà.

Què li ha semblat Barcelona?

Una ciutat bonica i molt relaxant: quin poc soroll de trànsit! Allà tothom toca el clàxon ... I em meravella una altra cosa de Barcelona: veure tantes noies caminant soles pel carrer. A Bombai no pot ser.

Tenen solució els mals de Bombai?

Confio que el Govern prendrà mesures.

Quin consell donaria al seu Govern?

Que anul·li l'actual llei que expulsa dels orfenats els nens si tenen pares fora ... Què volen, que els nens acabin prostituïts als carrers per les màfies? A l'orfenat poden formar-se, construir el seu futur: l'educació és l'arma més poderosa per canviar el món!

Víctor-M. Amela

28/07/2015

La Vanguardia