"Seria un boig si no tingués por"

L’eritreu Efrem Haile, de 21 anys, intentarà cada nit creuar el canal de la Mànega

Va creuar Etiòpia, el Sudan i el Mediterrani, i va arribar a Suïssa, on el seu germà li va donar roba, diners i un mòbil

Efrem Haile, al tren camí de Calais

A Eritrea no hi ha drets humans. Vull anar a Anglaterra per tenir una oportunitat”. Efrem Haile és una de les 137.000 persones que aquest any han arribat a les costes europees a la recerca d’una vida millor, però no li agrada parlar d’això. Va néixer a Degra, una petita ciutat al sud d’Asmara, fa 21 anys. És un jove educat i respectuós, li encanta jugar a voleibol i cuidar les cinc germanes petites. I aquesta nit serà un dels centenars de migrants que es jugaran la pell per creuar el canal de la Mànega.

L’Efrem viatja amb tren a Calais per reunir-se amb milers d’individus que dormen en un enorme campament a mitja hora a peu de l’estació, però ell encara no ho sap. No coneix ningú allà, ni tampoc ha pensat com aconseguirà pujar a un dels camions que entren a l’eurotúnel. Només ha sentit que hi ha molts problemes amb la policia i que un jove va morir fa poc.

“Esclar que tinc por, seria un boig si no en tingués”, confessa. Després d’una agradable conversa sobre la seva família, l’Efrem ja se sent còmode per parlar del seu periple, que narra a batzegades. Des d’Eritrea va creuar la frontera etíop amb altres migrants per entrar al Sudan del Sud, que va travessar en part caminant. Després va arribar a la riba de la Mediterrània a través del desert. “És el que més por em feia, saps? Per allà hi ronda l’Estat Islàmic. I ells són molt dolents amb els cristians”, explica.

L’Efrem és catòlic practicant i pensa que el seu viatge li està anant bé perquè Déu l’acompanya, però a la Mediterrània sentia que l’havia abandonat. Se li fa terrible recordar el període a la pastera: només explica que va tenir por de morir ofegat. “Ets entre la vida i la mort. Però vaig resar molt i això va ajudar”.

Segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Acnur), més de cinc mil eritreus travessen cada mes clandestinament les fronteres d’Etiòpia. Volen escapar del règim totalitari d’Isaias Afewerki, el primer i únic president de l’Eritrea independent creada el 1993 i que ha militaritzat la societat.

L’Efrem explica que els adolescents estan obligats a tenir un últim any d’educació que combina l’entrenament militar amb classes de tot tipus i que els divideix entre aptes i no aptes per estudiar. Els primers podran tenir una professió, segurament en una empresa estatal, mentre que la resta entrarà a l’exèrcit. Ell assegura que va ser la pitjor etapa de la seva vida. Els segrestos, abusos i empresonaments són una constant.

“En uns anys, la política canviarà i tots els eritreus tornarem. És un molt bon lloc per viure. Tenim una bona cultura i respectem molt la gent gran”, diu. De moment, és un país desolador que molts defineixen com la Corea del Nord africana i amb una de les pitjors situacions de drets humans. Per això la seva mare, de la qual no té notícies, entén que volgués escapar, encara que “es va enfadar molt al principi”. El seu pare va morir fa anys.

Després que la seva embarcació fos rescatada per una patrulla italiana, l’Efrem i alguns companys van travessar el país fins a entrar a Suïssa, la llar d’eritreus més gran a la diàspora. Un dels seus germans viu allà, amb “passaport i una casa”.

Ell va ser qui li va donar la roba que porta. També li va proporcionar un mòbil que utilitza de rellotge i uns quants diners. Quan li pregunto per què no es va quedar amb ell a Suïssa i va decidir tornar a jugar-se la vida a l’eurotúnel, s’estranya. “Hi ha massa eritreus allà, no tindria un futur. Al Regne Unit podré estudiar. El canvi del món passa per estudiar”, repeteix d’una tirada. A l’Efrem li encantava anar a l’escola i treia molt bones notes. Ara planeja establir-se en alguna ciutat propera a Londres, treballar del que pugui mentre perfecciona l’anglès, que parla amb fluïdesa, i aprendre mecànica.

Eritrea no està en guerra, però el seu president coqueteja amb la idea de tornar a un conflicte amb Etiòpia. Afewerki utilitza aquesta amenaça per justificar la falta d’una Constitució i que el Govern s’apropiï del destí dels eritreus des que tenen 16 anys, de vegades forçant-los a un règim militar indefinit. Per això, el 3% d’una població de sis milions d’ànimes decideix fugir a la recerca d’un destí millor.

Anna Buj

01/08/2015

La Vanguardia