Les víctimes de violència de gènere que atén Creu Roja creixen un 28%

Creu Roja alerta de les dificultats de separades amb fills, dones que cuiden pares o malalts i ancianes soles

Les víctimes de violència de gènere i les dones en situació de precarietat que la Creu Roja atén a les comarques de Girona han augmentat l'últim any: un 28,42% pel que fa a les primeres i un 41,34%, les segones.

De fet, la presència femenina s'ha incrementat en tots els serveis adreçats als col·lectius més vulnerables, tal com ahir va advertir la directora d'Intervenció social de Creu Roja a Girona, Mercè Sánchez. La prova és que el 58,71% de les persones beneficiàries de l'entitat són dones.

L'últim any, el servei telefònic de Creu Roja per a l'atenció i la protecció a les víctimes de violència de gènere (Atempro) ha atès 285 dones, 81 més que el 2013. «Per sota d'aquestes dades -va remarcar Sánchez-, hi ha moltíssimes dones en situació de violència que no acaben de denunciar la situació».

Les usuàries del servei d'acollida i d'assessorament per a dones en situació de vulnerabilitat també van augmentar: de les 43 del 2013, s'ha passat a 104 el 2014. I el punt de trobada «Espai dona», que ofereix suport grupal en sessions setmanals d'una hora i mitja, segueix la mateixa línia ascendent -passant de 15 a 25 dones-.

Mercè Sánchez va explicar que «en els últims anys i en tots els nostres programes -com els d'ocupació o d'infància-, Creu Roja ha donat prioritat a les víctimes de violència masclista». Aquest tracte especial inclou el programa d'atenció a la població immigrant, amb la vista posada en «les dones, sobretot les més joves, que fan el pas i corren un risc, perquè es genera un conflicte amb la seva família i la seva comunitat» -va aclarir la directora d'Intervenció social-. A totes elles, l'organització ofereix un servei de suport psicosocial que, tal com va explicar Sánchez, les vol ajudar a «remuntar la situació i a obrir una nova etapa vital».

En general, de totes les persones que Creu Roja atén a Girona, més de la meitat són dones (58,71%), un fet que Sánchez va alertar que «no va a la baixa perquè les situacions de violència i de precarietat, pel que fa a les dones són les que són». En el cas de la violència domèstica, va reclamar «més recursos per lluitar contra aquesta xacra» i va denunciar que «augmenta perquè no acabem de ser operatius, ni de trobar les eines per eradicar-la». Sánchez va advertir que «moltes estan desprotegides, elles són les que han de marxar de casa i de la ciutat». Per exemplificar la situació, la directora d'Intervenció social de Creu Roja es va referir a un cas actual, al d'«un agressor que acaba de sortir de la presó i la dona -que no és de Girona, però s'hi ha desplaçat per seguretat- està preocupadíssima. Perquè, quan l'agressor està a la presó, elles tenen un temps de tranquil·litat, però després tornen a tenir molta por i aquesta no és gratuïta».

Pili Turon

29/07/2015

Diari de Girona

Si poséssim cara a la pobresa, seria una dona 

"El col·lectiu de dones viu una situació més complicada que els homes". Aquesta afirmació és de la directora d'Intervenció social de Creu Roja a Girona, Mercè Sánchez, qui es mostra segura que «si poséssim cara a la pobresa, seria una dona». Darrere d'aquestes paraules hi ha el coneixement dels sectors més desfavorits de la societat, entre els quals la responsable de Creu Roja assegura que «el perfil és majoritàriament femení». Un «perfil» que -d'acord amb les seves explicacions- inclou dones separades que disposen de recursos econòmics escassos i tenen la custòdia dels fills; dones que cuiden persones grans o que pateixen alguna discapacitat; dones que pateixen la violència dels seus marits o companys, homes que fins que no els ha afectat la crisi no havien mostrat comportaments violents; «dones amb càrregues familiars que els aboquen a la precarietat laboral, amb treballs parcials o temporals, a tenir menys ingressos i a viure situacions més precàries», va resumir Sánchez. El seu retrat del rostre femení de la precarietat es completa amb «les dones grans que estan soles i viuen de pensions de viudetat, dones que tota la vida han cuidat de fills o marits malalts i que ara cuiden néts, perquè els seus pares no poden pagar cangurs o activitats».