Vijay Singh, que va ser nen dels carrers de Bombai
Tinc 23 anys. Vaig néixer a Bombai i encara hi visc. Sóc cuiner. Solter, sense fills. Política? Eliminar la pobresa de l'Índia! Creences? Sóc cristià i respecto totes les religions. M'agrada el futbol i sóc culer. Sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat des de Sonrisas de Bombay
Quin és el seu primer record?
La pobresa, no tenir res per menjar, amb el meu germà i els meus pares, emigrats del Nepal, pels carrers de Bombai. Devia tenir jo 4 anys ...
I ara?
Sóc cuiner en un hotel de cinc estrelles de Bombai! Per a aquell nen aquesta possibilitat era igual a zero. Per això estic agraït.
A qui?
A Jaume Sanllorente, fundador de Somriures de Bombai. Gràcies a la seva obstinació sóc qui sóc i puc ser aquí parlant amb tu.
Com va ser la cosa?
Els meus pares, desesperats per la misèria, em van ingressar en un orfenat de Bombai. Ho recordo com un dia molt trist ...
No m'estranya.
Alhora, jo entenia que no els quedava altra sortida si volien veure sobreviure i rebre alguna educació.
Va tornar a veure els seus pares?
Venien tots els caps de setmana. Dissimulaven les seves penúries perquè no patís i sempre em portaven una mica de fruita ...
Com era la vida a l'orfenat?
Érem uns 40 nens, jugàvem, ens volíem. Un dia ens van dir que anaven a tancar-lo, que ens feien fora al carrer ... Coses de les lleis ... I llavors ...
Què?
S'emociona ... Va aparèixer Jaume. Un blanc, un europeu en viatge turístic. Somreia. Ens va dir que aprenia de les nostres somriures, la nostra alegria, que érem savis ... I va demostrar un lliurament que jo mai havia vist abans en ningú.
En què ho va veure?
Se'n va anar a Barcelona, va vendre tot el que tenia i va tornar a Bombai per quedar-se amb nosaltres: va comprar l'orfenat i ens va cuidar.
Com va canviar l'orfenat amb l'arribada de Jaume?
Va atendre de veritat les nostres necessitats personals, va conrear els nostres somnis, ens va donar esperança. Un amiguet meu, Robinson, tenia les cames malaltes, gairebé no podia caminar. Jaume li va dir: "Tu ballaràs!".
I va ballar?
El va portar a l'hospital, li van operar, va caminar bé ... i va ballar! I tots amb ell. Ningú abans s'havia preocupat tant per nosaltres.
Què somnis tenia vostè?
M'agradava ajudar a la cuinera de l'orfenat a tallar tomàquets. Vaig aprendre a cuinar, vaig sortir amb 16 anys i vaig començar a en un restaurant xinès ...
Bravo!
Però volia estudiar cuina; els vaig dir als meus pares que volia ser un bon cuiner.
Què li van dir?
El curs de cuina era tan car que els meus pares van decidir dormir al carrer per estalviar i pagar-me'l. M'hi vaig negar. I em vaig atrevir a explicar-ho a Jaume ... Em va aconseguir una beca! Darrere de cada moment important de la meva vida ha estat Somriures de Bombai ...
I li va anar bé?
Vol provar el meu pollastre picant? Els meus bolets amb all i pebre? El meu plat de paneer, el formatge fresc de l'Índia? Unes llenties nepaleses? Qualsevol plat de menjar xinès? Estic encantat amb la meva feina, és un luxe!
I què tal se li dóna el menjar occidental?
N'aprenc a les cuines de l'hotel, on hi ha cuiners de totes les especialitats.
Què diuen els seus pares?
Estan molt orgullosos de mi al seu barri, i jo tinc la felicitat de donar-los millor vida amb el que ara guanyo treballant.
Quin és ara el seu somni?
Arribar a ser un xef molt bo i que em reconeguin en el món sencer, i un dia tenir un restaurant del que la gent surti dient: "Aquí hem menjat molt bé!".
A què ha vingut a Barcelona?
A celebrar els deu anys de Somriures de Bombai. I a seguir aprenent a ajudar: tindré més o menys diners ..., però sempre ajudaré a qui pugui, com a mi m'han ajudat. D'aquesta ciutat va sortir la meva salvació.
Veig que porta una polsera del Barça ...
A l'orfenat jugàvem al futbol, i sóc culer per culpa de Jaume: ell em va ensenyar que el Barça és el millor equip del món. Messi, quina meravella!
Què trobaré si viatjo a Bombai?
Una ciutat de vint milions de persones, gent molt rica i gent molt pobra: la meitat viu en l'extrema pobresa, sense aigua; hi ha milions de nens sense casa, sense menjar, prostituïts, sense escola i que somien cada dia amb poder estudiar ... La misèria fa que, per tres euros, una persona estigui disposada a matar el seu propi germà.
Què li ha semblat Barcelona?
Una ciutat bonica i molt relaxant: quin poc soroll de trànsit! Allà tothom toca el clàxon ... I em meravella una altra cosa de Barcelona: veure tantes noies caminant soles pel carrer. A Bombai no pot ser.
Tenen solució els mals de Bombai?
Confio que el Govern prendrà mesures.
Quin consell donaria al seu Govern?
Que anul·li l'actual llei que expulsa dels orfenats els nens si tenen pares fora ... Què volen, que els nens acabin prostituïts als carrers per les màfies? A l'orfenat poden formar-se, construir el seu futur: l'educació és l'arma més poderosa per canviar el món!
Víctor-M. Amela
28/07/2015
La Vanguardia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies