"M'ajupo al costat d'una violada perquè em noti a prop". Eugènia Alonso

Entrevista a Eugènia Alonso és treballadora social.  Alleuja el dolor de familiars de ferits i morts de nit a Urgències del Clínic.

Poques feines impliquen atendre i resoldre tantes coses imprevistes en tan poc temps i amb una càrrega emotiva tan forta. Eugènia Alonso (Barcelona, 1973) és treballadora social a Urgències de l'Hospital Clínic. La seva jornada comença a les 10 de la nit i s'acaba a les 8 del matí. És llavors, mentre gairebé tothom dorm, quan ella ha de buscar la identitat d'un ferit de trànsit indocumentat, avisar els seus familiars perquè hi vagin de seguida, consolar uns pares que acaben de perdre el seu fill...

                                                    

- Difícil això de comunicar una mort.

- Sí, perquè no saps com reaccionaran. Un metge és el que dóna la notícia als familiars i jo l'acompanyo. Els fem passar a un despatx. A vegades es desplomen a terra. Jo em trec els anells i les arracades per evitar fer-los mal si els he d'abraçar per consolar-los o agafar-los si es desplomen.

- I si a més se'ls ha de proposar que donin els òrgans...

- En aquest cas és el personal de coordinació de trasplantaments qui els ho proposa. És una sensació molt rara. S'ha de respectar el temps lent dels familiars per assumir el que ha passat i alhora s'ha d'anar molt ràpid per salvar els òrgans. I és molt dur, perquè ells em diuen: «¿I vostè, què faria?» Els contesto que la decisió serà encertada sigui quina sigui.

- Vostè també actua quan arriba el receptor d'aquests òrgans.

- Sí. Perquè tot va molt ràpid. Pot arribar una dona sola acompanyant el seu fill que es va a sotmetre al trasplantament. Tots dos acaben de venir de Galícia de matinada i jo he de procurar que ella pugui sopar i trobar un lloc on dormir.

- Alguna sorpresa imprevista?

- Un cop van arribar els pares d'un noi de 21 anys mort en accident. Els vaig acompanyar a veure'l. El pare negava amb el cap i vam pensar que li costava admetre-ho. Fins que va mussitar: «No és el meu fill». Era el cos d'un altre noi que li havia robat la moto. Els vaig demanar disculpes, encara que havia estat un error policial. La mare em va contestar alleujada: «No importa. Ara el meu fill és viu». Ara, sempre m'asseguro bé de la identitat.

- Una situació difícil.

- També ho són els casos de violència domèstica. I les agressions sexuals. Sempre porten aquí les víctimes perquè hi ha un protocol especial que inclou la intervenció del forense. Jo les tranquil·litzo. A vegades m'ajupo al seu costat perquè em sentin més a prop. O els agafo la mà. Procuro desculpabilitzar-les. I criden i ploren, perquè és molt gros. Però amb els nois encara és pitjor.

- Nois violats?

- N'hi ha menys casos, però la majoria no es denuncien. A mi em costa més posar-me en el seu lloc. Ells se senten avergonyits perquè no es van poder salvar dels seus agressors. Una vegada va venir un noi que passejava per la Diagonal. Des d'un cotxe li van preguntar per un carrer i a l'acostar-s'hi el van fer pujar per força.

- Moltes vegades aconsegueix l'impossible.

- Moltes vegades ingressa algú inconscient i no saps qui és. O només tens el seu nom, però no les dades de la seva família. I no s'ha d'oblidar que és de nit. Ara recorro fins i tot a Facebook per buscar informació dels seus coneguts i localitzar-los. Altres vegades arriba algú que parla ucraïnès. I m'avisen a mi.

- També parla diversos idiomes!

- No, què va. Només anglès i francès. Però utilitzo el telèfon de Sanitat Respon, des d'on localitzen un intèrpret i llavors fem una trucada a tres entre el metge, l'intèrpret i el familiar o el pacient.

- I no se li acumula la feina?

- Hi ha vegades que tinc una víctima de violació en una planta, un ferit per identificar en una altra, una família per informar al meu despatx... Per sort, som el millor equip del món. Infermeres, auxiliars, metges i administratius sempre donen un cop de mà. El Clínic és l'hospital que té més treballadors socials. A fora tothom sap que també hi som de nit. Si troben un indocumentat, ens el porten perquè ho investiguem.

- Com va triar una feina així?

- Vaig estudiar dos anys de psicologia i només vaig aprovar la part social. Un dia el meu avi va morir aquí al Clínic. La meva família encara recorda un senyor que els va acompanyar en tot moment i els va ajudar. Era el treballador social. Em vaig dir que volia ser com ell i treballar al Clínic. Vaig tocar mil portes fins a aconseguir un stage, nou mesos fent pràctiques sense cobrar. Ara aquell senyor que tant em va ensenyar, i que havia ajudat la meva família, és el meu company del torn de tarda. Quan jo entro a les 10 de la nit, ell em passa el relleu.

Óscar Hernández
El Periódico
Setembre de 2011

"No hi ha ni una sola raó per deixar fora del sacerdoci a la dona" Entrevista al Pare Àngel. Fundador de Missatgers de la Pau

Foto: Santi Burgos

Pare Ángel - així és com tothom coneix a Mossèn Ángel García Rodríguez, nascut a Mieres (Astúries) el 1937 - arriba amb un regal, un petit colom de marbre amb l'escut de Missatgers de la Pau al llom i un pensament del fundador en el pit: "Tan sols davant de Déu, d’un nen i d’un ancià hem de posar-nos de genolls". També porta obert el seu iPhone amb una última notícia d'agències. Ho ensenya com si li anés la fama en això. És el certificat de la Junta de Castella i Lleó de que tot estava en regla al centre d'acollida de nens amb discapacitats psicofísiques de Boecillo (Valladolid), on fa un mes una cuidadora va matar de matinada a Miguel Ángel (14 anys), Dáimer (9) i Daniel (3) asfixiant-los amb làmines i bosses de plàstic.

Li pregunto si coneixia als nois i es posa a plorar. El que ha passat a Boecillo és "una amargor immensa" per qui porta mig segle dedicat a millorar la vida dels nens. El 1961 va decidir canviar el tractament de “don” pel de pare, que és com l'anomenaven els nois de l'hospici d'Oviedo on era capellà.

 “Som una organització molt gran, amb 3.900 treballadors en nòmina, així doncs pot imaginar que disgusts n’he tingut molt i molt grans. Però la mort d’aquest tres nens... Jo era a Madrid, a casa i a les nou del matí el telèfon.. (plora, no pot parlar).

Pregunta.

Hi ha hagut crítiques.

Resposta.

Sí, les acusacions. El Govern de Castella i Lleó ha dit que tot estava en ordre, amb les revisions oficials de rigor. No és la primera vegada que diuen coses. Llavors, repassem el que hem fet gràcies a la societat. Tot el que fem. Si no és un bé, que vingui Déu i ho vegi. El 98% dels nostres treballadors són fixos, la immensa majoria dones, i cada any creixem amb uns dos-cents llocs de treball nous.

P. Reconegui que no sol mossegar-se la llengua.

R. Sé que sóc incòmode amb els bisbes, o amb els polítics. Sóc com sóc. El cardenal Javierre deia que al pare Ángel havia de deixar-lo perquè és com un profeta. I li vaig dir: "no, si us plau, que als profetes els van matar a tots". Reconec que a vegades dic als polítics coses que potser no els diu ningú, per exemple a Felipe González, o Aznar. Però també els vull com ningú perquè tots han fet coses molt bones. I saben que quan els dic alguna cosa, no ho dic amb ràbia.

P. De tots els diners que reben, quin percentatge procedeix de les administracions de l'Estat?

R. El 90%, com a poc. Però no ho anomeni subvencions, com a vegades es diu. Ho rebem perquè donem un servei. El món està més implicat en lo social no perquè siguin millors els polítics, que també, sinó perquè els ho exigeix ​​la societat. Ja no són possible els Gaddafi.

P. Vostè creu?

R. Si. Això segur.

P. Hi ha molts Gaddafi.

R. Perquè vénen del passat. Però ja no és possible un de nou. M’hi jugo un cafè.

P. No aposti. El 2006 vostè va apostar per a que Benet XVI admetria abans de cinc anys el sacerdoci femení, i ja veu.

R. Sóc a punt de guanyar.

P. Home, no. Aquest Papa va en la direcció contrària. En l'última reforma del diguem codi penal de l'Estat vaticà s'han endurit les penes per ordenar dones, gairebé al mateix que el delicte de pederàstia.

R. Sí, però allà hi ha un cardenal Martini i altres prelats i teòlegs que demanen el mateix que jo.

P. Són persones marginals, als quals Roma no fa cas. En l'episcopat espanyol no hi ha ni un sol bisbe partidari d'ordenar dones.

R. El que els bisbes diguin ... Viuen mirant a Roma, com deia el cardenal Tarancón.

P. Deia que els bisbes tenien torticolis de tant fer-ho. Però Roma és qui mana

R. Roma ha canviat. El Papa també va canviar quan ha arribat al càrrec. Però, sobretot, segueixo creient en l'Esperit Sant. En qualsevol moment el pot influir. Sé que el que dic molestarà com si estigués cometent un sacrilegi, però no hi ha ni una sola raó per deixar fora del sacerdoci a la dona.

P. La veritat és que el Papa li farà perdre l'aposta.

R. No crea. Està posant els peus a terra. No està dient ara el que va afirmar quan era cardenal. Per exemple, allò de la sida i els preservatius. Després ho van voler corregir, però ell va resoldre la disputa afirmant que va dir el que va voler dir. Ha estat valent.

P. Vostè acaba de tornar de Bolívia, ja ha anat a Somàlia, ha estat diverses vegades a Haití. Alguns indignats han cridat aquest agost que el Papa hauria d'anar a aquests llocs, en lloc de passejar-se entre rics i poderosos per Madrid. També ho demana vostè?

R. Ja l'hi he demanat. Jo m’escric amb el Papa, però no em contesta. L'últim que li he suplicat és que vagi a Somàlia. No crec que pogués resoldre res, però el testimoni seria impressionant.

P. No li sembla injust dir, com afirmen molts bisbes i fins i tot el Papa, que el Govern Zapatero és anticlerical i furibundament laïcista, o que aquí es va produir el segle passat la major persecució de la història contra els cristians?

R. Sí És injust. Ho he dit sempre. Aquest Govern ens ha donat totes les facilitats i ens ajuda igual que els anteriors. Assisteixo a les jornades de la família a la plaça Colón i moltes vegades pateixo. No estic afiliat ni el PSOE ni el PP, només estic afiliat a la meva Església. Però em sento ple de torbació perquè moltes de les coses que escolto no es perceben després al carrer.

Juan G. Bedoya - 2011.09.03

El País

Apendre a conviure; per la convivència i en contra de la xenofòbia. Comunicats des de Salt, Girona.

APRENDRE A CONVIURE

Des de les parròquies de Sant Cugat i Sant Jaume de Salt reiterem la nostra voluntat i el nostre esforç per a la bona convivència amb els nouvinguts, siguin de la religió que siguin.

Els nouvinguts formen part del nostre poble de Salt, amb els mateixos drets i deures que els saltencs de sempre. Ja no hi ha marxa enrere, volem conviure en la diversitat, seguint la recomanació de sant Pau: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Filipencs 4,5).

Demanem que la llibertat religiosa i el dret a tenir llocs on exercir-la legalment no sigui reduït o condicionat per interessos.

Rebutgem els enfrontaments inútils, atiats de vegades per persones externes al nostre poble. Ara és el moment d’aprendre a conviure i caminar junts cap a una societat de valors interculturals, tal com intentem treballar des de la Taula de Diàleg Interreligiós i des de tantes entitats, grups i associacions de Salt.

Volem conviure com a poble, en l’acostament mutu, el respecte i la interculturalitat.

Salt, 26 d’agost de 2011

Els responsables de les parròquies de Sant Cugat i Sant Jaume de Salt

PER LA CONVIVÈNCIA I EN CONTRA DE LA XENOFÒBIA

Justícia i Pau de Girona dóna  ple suport al comunicat “Aprendre a Conviure” de les parròquies de Sant Cugat i Sant Jaume de Salt i manifesta el seu compromís per la convivència i en contra de la xenofòbia.

Des de Justícia i Pau entitat que té per finalitat la promoció i defensa dels drets humans, la justícia social, la pau i la solidaritat, veiem amb preocupació els reiterats conflictes, sovint induïts, que tenen lloc a Salt.

Demanem que es respectin els drets de ciutadania de totes les persones que viuen a Salt i que no es faci cap mena de discriminació pel seu origen,  llengua,  religió o condició. Alhora que demanem que s’actuï amb celeritat envers tota expressió directa o indirecta de racisme o xenofòbia envers persones o col·lectius, ja que incrementa l’espiral de l’odi i la violència.

Així mateix demanem que es respecti el dret a la llibertat religiosa i que no es restringeixi el dret a tenir llocs on participar-ne comunitàriament. Amb l’únic condicionant del respecte als drets humans i a la convivència social.

Salt precisa d’un compromís social i polític per viure “en pau i bé” com es reclamava a principis d’any abans de les darreres eleccions municipals. Entenem que el que convé és que els saltencs i saltenques, sense interferències ni interessos partidistes, a partir de les seves entitats i associacions i a través de la participació en els espais i les accions del Pla de Ciutadania, la Taula de Diàleg Interreligiós i moltes altres iniciatives, continuïn vertebrant, com ja fan des de fa temps, el poble cohesionat que volen i necessiten ser.

Com recalca el comunicat de les parròquies de Salt “Ara és el moment d’aprendre a conviure i caminar junts cap a una societat de valors interculturals”. Des de Justícia i Pau, humilment, també hi volem contribuir.

Girona - Salt, 28 d’agost de 2011

Justícia i Pau  http://justiciaipau.entitatsgi.cat/

Saber escoltar; què és l’escolta activa?

Les relacions socials, la quantitat i qualitat de les nostres interaccions amb els altres, se situen entre els factors imprescindibles per al benestar emocional.

I a més, tota interrelació entre éssers humans s’inicia quan algú comunica quelcom i un altre atén.

Un parla i l’altre escolta.

Però d’escoltar, també se n’ha d’aprendre.

Escoltar és una competència essencial de tota persona, però més en l’acompanyant.

Rémi écoutant la mer
Edouard Boubat- 1995

Ara ja fa uns quants anys, els psicòlegs nord-americans Matthew McKay, Martha Davis I Patrick Fanning van escriure un magnífic tractat sobre comunicació que van publicar amb el títol de Messages: The Communication Skills Boock (Missatges: el llibre de les tècniques de comunicació).

Els autors afirmen que escoltar de veritat es basa en la intenció de fer una d’aquestes quatre coses:

 1. Entendre algú

 2. Gaudir amb algú

 3. Aprendre alguna cosa

 4. Ajudar o consolar

La clau per escoltar de debò és voler escoltar i posar-s’hi

Si t’esforces per concentrar-te i escoltar activament, la teva manera d’escoltar millora en pocs dies o setmanes.

Algunes persones tenen autèntiques dificultats per escoltar perquè disposen d’uns hàbits inadequats i comenten certs errors que dificulten l’escolta activa.

McKay, Davis i Fanning enumeren els següents errors o hàbits incorrectes:

 1. Comparar o comparar-se.

 2. Endevinar el que pensa l’altre. Fer suposicions.

 3. Estar preparant el comentari següent.

 4. Estar únicament interessat en algun tipus d’informació i desatendre la resta.

 5. Jutjar, etiquetar, prejutjar.

 6. Pensar en altres coses.

 7. Donar consells.

 8. Buscar desacords. Discutir.

 9. Tenir la raó. Fer els possibles per evitar equivocar-te.

10. Canviar de tema. Fer bromes per evitar l’altra.

11. Estar únicament pendent d’agradar a l’altra.

Per millorar l’habilitat eficaçment, suggereixen que se segueixen aquestes simples passes:

a)     Escoltar activament requereix implicar-se en la comunicació intentant aclarir i resumir el que diu l’altre, fent preguntes i retroalimentant-lo.

b)     Escoltar amb empatia implica intentar escoltar no només allò que ens diuen, sinó comprendre el que ens volen dir i tenir present el que poden sentir amb allò que ens comuniquen. Per això és fonamental disposar d’un mínim de control emocional. La capacitat d’escoltar disminueix naturalment quan algú està enfadat o té una actitud crítica o autocompasissiva.

c)     Escoltar amb la ment oberta implica alliberar-se de prejudicis i estar disposat a canviar d’opinió, sense por a no tenir la raó. És a dir, estar disposat a escoltar sense jutjar ni condemnar. Escoltar i prou.

Bibliografia:

Salmurri, Ferran (2004) Llibertat emocional. Edicions La Magrana, S.A.

Lola Márquez

Per nosaltres no són anònims

L’altre dia em vaig decidir a veure una pel·lícula en DVD.                                                                 

No miro massa la tele, però l’altre dia era una mica especial.

Normalment els voluntaris i persones que treballem dins o a prop de la part més dura de la  vida, tenim com una mena de reflex instintiu: no mirem massa pel·lícules on parlin del mateix que nosaltres vivim dia a dia. La raó? Mantenir-nos sans, en equilibri. 

Curiosament,  d’entre  les persones amb qui vaig veure-la, no n’hi ha cap que faci voluntariat, ni viuen cap mena de drama esfereïdor en la seva vida privada.                                                                                                        

Durant el temps que vam passar plegats, vaig  ser  testimoni de l’impacte, de la tristesa i esperances que van viure  tot veien els poètics relats d’aquesta finestra al món, el cinema.

El més curiós de tot plegat, va ser adonar-me’n que entre les seves emocions punyents i les meves, hi havia una gran diferència. Per ells, els personatges eren persones anònimes, injustícies que veuen per la tele... però per a mi, cada un dels personatges tenia nom propi.

Per a mi no eres drames llunyans.                                                                                                          

Per a mi no n’eren d’anònims. Els veig cada dia a l’hospital.

Honestament crec que s’ha de ser molt valent per decidir viure a prop del que viu en soledat, del marginat, del malalt... dels que viuen la cara més fosca de la vida.                                                 

S’ha de ser molt valent per mirar dins el mar dels problemes, ja que un cop hi mires, la teva vida pren un nou sentit, una visió diferent. La vida ja no és senzilla.                                                 

És una evidència: la realitat és polièdrica.

Per tot això us vull agrair la vostra tasca, per la valentia amb la que us endinseu dins d’aquest mar de dificultats. Perquè ho feu amb humilitat, lògicament amb dificultats, amb generositat, però sobretot perquè esteu disposats a aprendre.

Ja sé que no us calen les gràcies, en teniu prou amb el que compartim plegats, perquè compartim coses úniques. Amb les persones amb qui compartim molts moments, als qui fem companyia.. ens donen tantes coses sense saber-ho, nosaltres aprenem tant sense adonar-nos-en. Són coses que no poden ser comprades ni apreses en un llibre. Són coses que tan sols una vida plena de dificultats i amb el cor ben ple poden donar-te: HUMANITAT.

Però insisteixo, gràcies a tothom: voluntariat, simpatitzants i amics,  a tots i cadascú de vosaltres que ens deixeu compartir els vostres moments al'hospital.

El sol surt per tots i junts el fem més bell. Aquesta és la grandesa del ser humà.                       

Som un sol equip.

Gràcies.

P.S.: Per cert, me n’oblidava, la pel·lícula que vaig veure es diu “Biutiful”.

Ma Rosa Garriga. Responsable del Voluntariat de suport en la solitud

Olga Cruz Garriga. Voluntària i Responsable del Bloc

Quantes intel·ligències hi ha al cervell? Gardner a les escoles catalanes.

L'excusa o la lamentació de "no sóc intel·ligent" no val. Ho diu el psicòleg Howard Gardner, que va revolucionar l'educació en anunciar que tenim 8 intel·ligències

Marta Bausells _ 14/08/2011

No tenim una intel·ligència sinó, com a mínim, vuit. Aquesta és la teoria principal de Howard Gardner, el psicòleg que va revolucionar el model educatiu en trencar amb la idea que la intel·ligència és una habilitat com una altra que cadascú té en més o menys quantitat.

Aquest professor de la Universitat de Harvard, guanyador del premi Príncep d'Astúries de ciències socials 2011, va desenvolupar la teoria de les intel·ligències múltiples. Segons defensa Gardner, cada persona té vuit habilitats cognoscitives diferents i interrelacionades sense que n'hi hagi cap de superior a les altres. Són les següents: lingüística, logicomatemàtica, cineticocorporal (o física), musical, naturalista (o científica), interpersonal (capacitat d'empatitzar amb els altres), intrapersonal (capacitat de comprendre's a un mateix), i espacial (alguns la consideren una subcategoria, a cavall entre la logicomatemàtica i la física).

La teoria va canviar el món educatiu dels Estats Units, i en general del món occidental als anys 80. En paraules del jurat del Premi, la seva investigació és decisiva perquè "agafa en consideració les potencialitats innates de cada individu". El pedagog i mestre Daniel Gabarró explica que Garner -així com altres corrents de la psicologia, com l'anomenada programació neurolingüística- va canviar la concepció de la intel·ligència. Abans s'entenia com a lineal, com la capacitat de resoldre problemes i prou, però "també és la capacitat de generar nous problemes, d'entendre i preguntar-se coses sobre la realitat", diu. La realitat és múltiple i, per tant, permet múltiples intel·ligències, diferents maneres d'entendre-la.

Els tests d'intel·ligència que es feien fins llavors, diu Gabarró, eren molt "eurocèntrics" o occidentals: "Et podia sortir un resultat molt alt, però en una selva et moriries al cap de dos dies". Eren criteris acadèmics que no tenien en compte altres tipus d'intel·ligència, com la capacitat d'adaptar-se al medi.

Gardner a les escoles catalanes

Es va acabar l'excusa o la lamentació de "no sóc intel·ligent", lligada a la idea d'una intel·ligència "única, innata, invariable i quantificable", explica el pedagog. "Ara se sap que es pot desenvolupar, que és educable". Però la gran contribució de Gardner va ser l'aplicació de la teoria a les escoles: es tracta d'ajudar l'alumnat a aprendre a relacionar-se amb el món d'una manera més flexible, és a dir, utilitzar al màxim les vuit capacitats. En un entorn econòmic, social i històric cada cop més canviant, això els pot ajudar a adaptar-se millor, remarca Gabarró.

No consisteix, però, a fer un estudi de les intel·ligències de cada nen, perquè tots les han de desenvolupar totes. "En una classe de música tots necessiten desenvolupar la musical, però potser n'hi ha que hi apliquen la matemàtica", diu Gabarró. Els mestres han de ser formats per identificar els tipus d'intel·ligència i com s'apliquen en cada matèria.

A Catalunya apliquen els principis de Gardner algunes escoles -tant públiques com concertades i privades-, però són un percentatge encara baix del total -al voltant d'un 3%, segons els càlculs del pedagog-. "No està incorporat en el saber dels mestres com a col·lectiu" malgrat que la idea és coneguda, apunta. "Tothom sap que hi ha diverses intel·ligències, però no què implica per a les matemàtiques o l'educació física".

L’escola personalitzada" o aprendre després de pensar

Howard Gardner (Scranton, EUA, 1943)  es va doctorar en filosofia a la Universitat de Harvard el 1971. Des de l'any següent hi presideix i codirigeix un dels seus projectes insígnia, el Projecte Zero, que estudia els processos d'aprenentatge de nens i adults. El seu model d’ "escola intel·ligent" treballa sota el principi que l'aprenentatge és una conseqüència de l'acte de pensar i de l'ús actiu i flexible del coneixement. Els resultats d'aquesta investigació s'han aplicat principalment a escoles públiques dels Estats Units i en especial a centres on estudien alumnes provinents de famílies amb pocs recursos econòmics i socials. Aquest psicòleg de fama internacional és avui catedràtic de cognició i educació John H. & Elisabeth A. Hobbs de l'Escola Superior d'Educació de Harvard, on també és professor de psicologia. Ha escrit 25 llibres que s'han traduït a 28 idiomes. Paidós, que l'edita en castellà i que li ha dedicat una col·lecció pròpia, publicarà a l'octubre el seu últim treball: ‘Verdad, belleza y bondad. La enseñanza de las virtudes en el siglo XXI.’

Compromès socialment i èticament amb l'educació, el canvi radical del concepte d'intel·ligència va més enllà̀ de definicions: les vuit intel·ligències no tenen un valor intrínsec, segons ell, sinó que, depenent de com les utilitzem en la societat, se'ls dóna un valor moral o un altre. L'educació personalitzada –basada en el fet que els sistemes educatius es prenguin seriosament les diferències entre les persones– no ha de tractar com a llestos o tontos els estudiants "en termes de quina de les seves intel·ligències és la més forta, sinó usar això̀ perquè puguin entendre el món", afirma Gardner.

Font: Ara.cat

L'Ablació; què és? Protocol d'actuació. Gràcies als Mossos d'Esquadra.

Protocol dels Mossos d'Esquadra Protocol d’actuacions per prevenir la mutilació genital femenina: cliqueu aquí sisplau

´Legalment la tortura està eradicada però al final hi ha tortura legal, perquè es consent´

Begonya Roman va ser convidada per l'entitat Justícia i Pau a pronunciar a la Casa de Cultura de Girona la conferència "Ètica i perdó", que s'emmarcava en el Dia Internacional de Suport a les Víctimes de la Tortura. I de tortura precisament és del que parla aquí. 

El progressista Obama va justificar la tortura fa poc, ja que així es va aconseguir matar Bin Laden.

En el seu discurs polític va canviar la legitimitat per l'efectivitat, perquè així li interessava. Això és jugar a fer trampes amb la moral i amb l'ètica.

I si amb la tortura s'evita la mort d'innocents?

Aquesta és la típica justificació de la tortura. Però és que no es pot garantir a ciència exacta sense un judici just, que efectivament hi hauria innocents que moririen. Els delictes són fets que s'han comès, no que potser es cometrien. La tortura no està justificada en cap cas, ni per apressar Bin Laden.

Karl Jung deia que l'home sa no en tortura d'altres, que en general és un torturat qui es converteix en torturador.

No hi estic d'acord, tenim massa tendència a patologitzar la maldat. És molt fàcil explicar el mal amb l'existència d'alguna patologia mental, però em sembla una explicació poc consistent. El més normal és que sigui fruit d'una acció de llibertat.

Parlant d'ètica i perdó: vostè perdonaria a qui l'ha torturat?

El perdó té un component racional i un altre de visceral. Per això costa tan poc dir "et perdono" i costa tant perdonar. O sigui que, des del punt de vista d'una persona que no no ha sigut torturada li dic que s'hauria de poder perdonar, no només per raons ètiques sinó també terapèutiques. Ara bé, algú que ha patit la tortura en si mateix o en la seva família potser no podria perdonar. És allò que es diu el perdó impossible.

No pocs torturadors han sigut jurídicament perdonats, especialment a Sud-amèrica.

Perdonar no ha de significar oblidar. Oblidar és negar una veritat, i qui ha patit tortura necessita reconciliar-se amb el seu passat. El que reivindica la víctima és la veritat.

La pena de mort és una tortura?

Per mi és clarament una forma de tortura. Inclús la llarga espera dels condemnats -per exemple als Estats Units- forma part de la tortura.

Bé, al cap i a la fi la tortura forma part de la història del cristianisme.

Aquí no hi ha ningú lliure de culpa... ni de practicar tortura (riu). La tortura física -n'hi ha de més sibil·lines- és part de la història de la humanitat. En moltes coses estem com a l'edat mitjana, miri la mort de Bin Laden, totalment il·legítima ja que no va haver-hi judici. Va ser només un escarni.

Una bufetada a comissaria també és tortura?

Home, és un atemptat contra la integritat física. I hi ha el factor humiliació, que és el que busca la tortura més enllà del dany físic.

Hi ha algun país on no es torturi?

M'agradaria pensar que sí. Però sóc honesta: legalment la tortura està eradicada arreu, però hi ha una permissivitat i al final acaba havent-hi tortura legal, perquè es consent.

Font: aquí 

Albert Soler
2 de juliol de 2011
Diari de Girona

S’ha fet molta feina (Els Pins_Blanes)

1r premi del Concurs d'AFIC - Alfonso Revaliente



   Aquest mes de juny s’han celebrat els 50 anys de l’entrega de les claus d’un grup de 224 habitatges de protecció oficial, anomenat Ntra. Sra. del Vilar, al barri dels Pins de Blanes. Aquest grup va ser construït per la Obra Sindical del Hogar, que projectava i dirigia la construcció d’habitatges en zones de fort increment demogràfic i que anaven destinats, principalment, a la població obrera que, en el cas dels Pins, era bàsicament immigrant. Altres exemples a la província de Girona són el grup de Sant Narcís i de Sant Daniel a Girona, de Ntra. Sra del Remei a Olot, o Ntra. Sra. dels Turers a Banyoles. Popularment, aquests grups es coneixen com a cases barates.

   Normalment aquests grups es construïen als afores de les poblacions, per reduir-ne el seu cost, ja que els terrenys s’expropiaven a uns preus realment baixos. En el nostre cas, a aquesta distància física s’hi va afegir la distància institucional que feia que les autoritats del poble ignoressin durant molts anys les necessitats (socials, culturals, i d’infraestructura) del barri. Moltes d’aquestes mancances van ser superades gràcies al paper de la parròquia del barri, que va coordinar i desenvolupar tota una sèrie d’activitats encaminades a obtenir una cohesió social i una identitat pròpia que va ser l’admiració de molts i l’enveja d’alguns que contraposaven el dinamisme dels Pins a l’estancament d’altres zones més conservadores i fidels a lo establert pel règim i les seves autoritats. Totes aquestes activitats es van fer conjuntament amb molta gent compromesa, amb principis, incansable i amb molta valentia. Tothom, des de les seves possibilitats, va aportar el seu gra de sorra per tirar endavant un barri que, en molts casos, ho ha fet de manera autodidacta i amb poc ajut de qui el podia donar.

   Sens dubte, aquest dinamisme va ser afavorit pel canvi profund en l’església amb l’acabament del Concili Vaticà II, a finals de 1965, que tanta gent a nivell jeràrquic de l’església ha llençat a l’oblit durant tot aquest temps. Els canvis es van orientar tant a nivell organitzatiu, com d’implicació social, com per l’ús de la llengua del poble en la litúrgia i altres actes, i en el marc del Concili Vaticà II, l’obertura de la parròquia a les activitats democràtiques va accentuar molt el compromís social de la parròquia. Així varen permetre que als locals socials s’hi fessin trobades i conferències de signe divers, que no eren ben vistes per una dictadura que torpedinava i desacreditava qualsevol organització política o sindical que lluités per la llibertat. Aquests dies de celebració, hem recordat algunes d’aquestes activitats, entre les que destacaríem les conferències de diferent temàtica social (relació pares-fills, la família, l’educació dels fills, el matrimoni, el divorci, ) a càrrec entre d’altres de personalitats com el bisbe Jubany o el psiquiatre Lluis Folch i Camarasa; també hem recordat les sessions de cineclub organitzades per l’Agrupació Juvenil de la Parròquia de temes d’actualitat de l’època com les drogues, la delinqüència juvenil o l’alliberament de l’home amb una assistència mitjana de més de 700 joves, o els cursos de matèries tan diverses com corte y confección, brodat a màquina, francès, cuina o mecanografia, o l‘escola nocturna que va funcionar els primers anys.

   Les mancances en serveis socials van fer que la parròquia s’impliqués en la gestió d’un parvulari infantil que va estar actiu fins a finals dels 80, o en la organització d’un Casal d’Estiu amb la col•laboració activa dels Maristes de Malgrat de Mar, i de les monges del Cor de Maria i de les Hermanas de San José (tothom recorda la dedicació de la Dolores i la Pilar, que aquests dies s’han desplaçat des de Córdoba per acompanyar-nos en aquesta celebració). Però el que més petjada va deixar va ser la reconstrucció d’una casa de colònies a Santa Ceclina, al terme de Caldes de Malavella, l’any 1973; el paper de l’Agrupació Parroquial de Pares de Família va ser cabdal per a organitzar diferents camps de treball (el primer amb l’assistència d’unes 180 persones) i per assumir un dèficit econòmic que poc a poc es va anar superant, per oferir a tots els seus associats un servei de colònies pels infants que es va fer fins a principis dels 90.

   A nivell cultural tothom reconeix la excel•lent organització per organitzar els Jocs Florals de la Joventut durant 15 anys, en els que participaren autors de renom actual com Vicenç Villatoro, David Jou i Pere Fons. Aquests Jocs Florals formaven part de les festes del barri (primer anomenades de la Sagrada Família, i posteriorment de Primavera, nom que es manté a l’actualitat), que també van ser promogudes des de la parròquia.

   També destaquem el compromís social amb el món obrer; en aquest sentit, la parròquia va acollir altres grups que desenvolupaven la seva activitat sindical i política en la clandestinitat. El fet més conegut és el tancament a l’església dels Pins d’uns 300 vaguistes de Safa. L’acció marca un cert canvi de rumb en el Blanes de postguerra, especialment pel que fa a la vertebració del sindicalisme clandestí i democràtic. Lentament, els jurats d’empresa previstos en les lleis franquistes deixaren pas als sindicats democràtics i als comitès d’empresa.

    La pàgina 4 del Full Parroquial es va convertir en el butlletí del barri, havent de superar la censura pròpia de l’època. Llegint-los avui, és de valorar la valentia amb que es van afrontar problemes socials i com es plantejaven reflexions, sempre des d’una òptica cristiana però a la vegada molt pragmàtica, sobre fets que principalment afectaven a la família i al món obrer.

Tots aquests fets van fer que molta gent de fora del barri s’impliqués en el moviment eucarístic i parroquial, i molts d’ells mantenen encara aquest vincle; això és una clara mostra de feina ben feta, de molta feina molt ben feta.

   El que ha quedat de tots aquests anys han estat uns valors que avui dia semblen molt difícils d’implantar: el valor del compromís, de l’esforç, de la generositat i, un altre no menys important, la recerca del bé de la comunitat per damunt dels interessos individuals. I, sens dubte, la parròquia ha estat la catapulta de tots aquests valors.

   Hi ha una dita que diu que “no es tracta d’afegir anys a la nostra vida, sino d’afegir vida als nostres anys”, i sens dubte, aquells primers anys van estar plens de vida, sempre al voltant de la Parròquia, sembrant una llavor per poder-ne obtenir un fruit més endavant, potser per ells mateixos, potser pels seus fills... els deuria ser molt gratificant poder veure com anava agafant cos la idea de comunitat i de barri que pretenien, sense aspirar a grans coses, sense ostentacions, sense elevades pretensions... simplement una cosa tan natural com la de gaudir tots plegats d’unes condicions bàsiques per a una qualitat de vida digna.

   Per aquest motiu, valorem, reconeixem i agraïm el paper de la parròquia exercint el paper social i religiós que s’espera d’una església dins d’una comunitat, per damunt de la ideologia política i religiosa dels seus habitants, cohesionant a gent de manera de pensar ben diferent però que, més enllà d’això, estava unida per un be comú: el nostre barri. Ens agradaria que aquest exemple s’estengués a tots els nivells jeràrquics de l’església, i que la distància entre l’església propera al poble i les altes institucions desaparegués; si fos així, estem convençuts que la desafecció actual envers a l’església com a institució es reduiria sensiblement.

Finalment, volem donar les gràcies a tots els mossens que han passat per la parròquia per donar vida al barri, i esperem celebrar molt anys més amb tots ells.

La Junta de la Comunitat de Propietaris Nostra Senyora del Vilar – Els Pins (Blanes)