L’altre dia em vaig decidir a veure una pel·lícula en DVD.
No miro massa la tele, però l’altre dia era una mica especial.
Normalment els voluntaris i persones que treballem dins o a prop de la part més dura de la vida, tenim com una mena de reflex instintiu: no mirem massa pel·lícules on parlin del mateix que nosaltres vivim dia a dia. La raó? Mantenir-nos sans, en equilibri.
Curiosament, d’entre les persones amb qui vaig veure-la, no n’hi ha cap que faci voluntariat, ni viuen cap mena de drama esfereïdor en la seva vida privada.
Durant el temps que vam passar plegats, vaig ser testimoni de l’impacte, de la tristesa i esperances que van viure tot veien els poètics relats d’aquesta finestra al món, el cinema.
El més curiós de tot plegat, va ser adonar-me’n que entre les seves emocions punyents i les meves, hi havia una gran diferència. Per ells, els personatges eren persones anònimes, injustícies que veuen per la tele... però per a mi, cada un dels personatges tenia nom propi.
Per a mi no eres drames llunyans.
Per a mi no n’eren d’anònims. Els veig cada dia a l’hospital.
Honestament crec que s’ha de ser molt valent per decidir viure a prop del que viu en soledat, del marginat, del malalt... dels que viuen la cara més fosca de la vida.
S’ha de ser molt valent per mirar dins el mar dels problemes, ja que un cop hi mires, la teva vida pren un nou sentit, una visió diferent. La vida ja no és senzilla.
És una evidència: la realitat és polièdrica.
Per tot això us vull agrair la vostra tasca, per la valentia amb la que us endinseu dins d’aquest mar de dificultats. Perquè ho feu amb humilitat, lògicament amb dificultats, amb generositat, però sobretot perquè esteu disposats a aprendre.
Ja sé que no us calen les gràcies, en teniu prou amb el que compartim plegats, perquè compartim coses úniques. Amb les persones amb qui compartim molts moments, als qui fem companyia.. ens donen tantes coses sense saber-ho, nosaltres aprenem tant sense adonar-nos-en. Són coses que no poden ser comprades ni apreses en un llibre. Són coses que tan sols una vida plena de dificultats i amb el cor ben ple poden donar-te: HUMANITAT.
Però insisteixo, gràcies a tothom: voluntariat, simpatitzants i amics, a tots i cadascú de vosaltres que ens deixeu compartir els vostres moments al'hospital.
El sol surt per tots i junts el fem més bell. Aquesta és la grandesa del ser humà.
Som un sol equip.
Gràcies.
P.S.: Per cert, me n’oblidava, la pel·lícula que vaig veure es diu “Biutiful”.
Ma Rosa Garriga. Responsable del Voluntariat de suport en la solitud
Olga Cruz Garriga. Voluntària i Responsable del Bloc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies