Analfabets emocionals

El consum de tranquil·litzants puja perquè fracassem davant l’adversitat 

Segons les dades que el Ministeri de Sanitat va publicar el 2015, l’última dècada el consum de tranquil·litzants entre els joves s’ha duplicat. El 2005 un 5,1% dels joves entre 15 i 34 anys havien consumit aquest fàrmac alguna vegada, una xifra que el 2013 –any de les últimes dades que s’han fet públiques– s’havia més que doblat i havia arribat al 12,3%. Pel que fa al percentatge dels joves que n’havien pres una vegada al mes, era d’un 2,7% el 2005 i d’un 5,6% el 2013.

Però el consum d’aquestes substàncies també ha crescut entre la resta de la població. Les persones d’entre 15 i 64 anys que alguna vegada a la vida havien pres tranquil·litzants representaven un 7% de la població el 2005, mentre que el 2013 ja representaven un 20,1%. El percentatge dels que n’havien pres una vegada al mes era d’un 2,7% el 2005, mentre que el 2013 ja arribava a un 7,7%. Per sexes, les dones són les que en consumeixen més: un 25% n’ha pres alguna vegada a la vida, en contrast amb un 15% dels homes. 

Els experts pensen que per reduir la ingestió d'ansiolítics i depressius cal incidir en l'educació emocional de la població (Getty)

Segons Manuel Armayones, investigador i professor de Psicologia de la UOC, “una societat en crisi en què apareixen nous traumes, la precarització de les condicions de vida i de la sanitat pública, la de la felicitat i la falta d’alfabetització emocional de la població”contribueix, sens dubte, a l’excessiva medicalització de determinades situacions vitals.

Armayones entén que en alguns moments prendre ansiolítics pot ser necessari, però moltes vegades no hi ha cap motiu. “El dolor i el patiment són situacions que no sempre requereixen prendre pastilles, i, a més a més, no s’ha de confondre estar trist amb estar deprimit”, diu el psicòleg. I és que, a parer seu, també hi ha raons socioculturals per a l’hiperconsum actual de tranquil·litzants. D’una banda, “hi ha gent que, si no surt del metge amb una recepta per a un medicament, se sent com si no hi hagués anat”, diu Armayones. De l’altra, “la tendència a trobar solucions ràpides i la pressió sobre els metges, que tenen poc temps per avaluar i intervenir, poden estar provocant un augment de la prescripció de psicofàrmacs”, apunta.

Per Mireia Cabero, psicòloga experta en impuls de la cultura emocional, per frenar aquest increment del consum de tranquil·litzants cal que hi hagi una “educació emocional”. Per aquesta experta, a la societat –especialment als joves– no se l’ha educada per aprendre a conviure amb les adversitats de la vida i gestionar-les, sinó només per ser feliç i tenir èxit. “ Enviem el missatge que cal viure sense dolor i que per eliminar-lo es pot recórrer als tranquil·litzants”, diu Cabero. Segons la psicòloga, no naixem emocionalment intel·ligents, sinó que aprenem a desenvolupar com­petències emocionals a mesura que vivim. “En el cas dels joves, no els estem ensenyant a gestionar aquestes emocions que de vegades els porten a activitats destructives”, diu Cabero, que afegeix que “cada vegada hi ha més professors que demanen que els formem per proporcionar aquesta tipus d’habilitats als seus alumnes”. Per la seva banda, Armayones apunta que “els joves estan molt pressionats. Molts tenen una bona preparació, però tenen poques oportunitats d’incorporar-se amb un mínim de garanties al mercat laboral. Això els genera desesperança, tristesa o sensació d’inadequació al seu entorn”.

Per Josep Vilajoana, degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, hi ha massa tendència en els pares a sobreprotegir els fills: No “els portem als enterraments perquè no pateixin. Són nens, així, que el dia que tinguin un problema de debò no aguantaran”. A més a més, Vilajoana recorda que els nens assumeixen com a conductes pròpies i normals el que veuen que fan els seus pares, de manera que, si veuen que prenen tranquil·litzants habitualment en determinades situacions, ells quan es trobin en les mateixes, també en prendran”, diu el degà dels psicòlegs catalans.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és que en l’entorn laboral tampoc no es parla de salut emocional. “En les conferències sobre salut laboral només s’aborden els problemes físics que pot tenir un treballador, però no es parla mai dels trastorns psicològics, que també representen un cost eco­nòmic per a les empreses”, diu.

Segons tots aquests experts, per reduir el consum d’aquests medicaments hem d’assumir com a societat que hi haurà moments en què no serem feliços, però això és una cosa que no ens volem permetre. Vivim sota la mitocràcia de la felicitat, que es fomenta, per exemple, mitjançant les xarxes socials, “en què tothom és feliç i ensenya que bo que és el que menja i els llocs fantàstics que visita, cosa que afegeix molta pressió social per ser feliç”, explica Armayones. Per Cabero, vivim obsessionats per la felicitat perquè no la trobem. “Segurament som més feliços que no ens pensem i tenim una certa confusió sobre què és realment la felicitat, que no és res més que un estat de base, tot i que les coses no ens vagin bé del tot en tots els aspectes de la vida”, diu l’experta. “Llavors, com que ens sentim malament perquè no estem ensenyats a viure amb aquest tipus d’emocions, la solució fàcil passa per prendre’ns una pastilla”, afegeix Cabero.

Albert Molins Renter

21/02/2017

La Vanguardia