Amb els pares a la presó

Els fills de reclusos són les víctimes oblidades de la reclusió. Criatures que pateixen la condemna de viure sense la seva família sense tenir-ne cap culpa 

La filla de la Mònica i en Javier no sap que els seus pares són a la presó. “La vaig deixar amb la meva família quan tenia dos anys perquè no podia superar l’addicció a les drogues”, explica la Mònica, plorant, mentre reconeix que la troba molt a faltar. Ara la Laura ja en té nou i continua pensant que els seus pares són lluny treballant. Aquesta i altres confidències les fa la jove reclusa en els tallers per a mares i pares que organitza l’associació Niños sin Barreras a la presó de Can Brians 2. Aquesta entitat dóna suport als fills de pares presos, que estan condemnats a viure sense la seva família i a patir l’oblit de la societat sense tenir-ne cap culpa. Així els ho explica la Carme, una de les voluntàries d’aquestes sessions: “Els fills són les grans víctimes, pateixen la condemna d’estar separats dels pares, són els grans desconeguts de la societat, però vosaltres seguiu sent pares i teniu una responsabilitat”. La Míriam, l’altra voluntària, deixa clar als presos quina és la finalitat d’aquesta iniciativa: “No és un taller terapèutic. L’objectiu és avançar en la relació amb els vostres fills entenent com viuen ells aquesta situació”. Els vis-a-vis posen en relleu les dificultats de comunicació entre pares i fills. “El pare no se sap comunicar i els diem que els expliquin coses de quan eren petits per despertar el que tenen dins seu”, remarca l’Antonio, un altre voluntari, que sentencia que “són tallers per aprendre a fer de pares”.

Alguns no ho tenen fàcil. Com en Fede, que té quatre fills i no té contacte amb cap d’ells: “Consumir m’ha fet ficar la pota molts cops, han patit molt i jo he plorat molt. Els conec perquè els vaig buscar pel Facebook, però no els hauria reconegut perquè han canviat molt”. En Gerardo només parla amb el seu fill gran, que en té 22 i que el farà avi. Amb la petita, que ara ha fet deu anys, no. “La mare se’ls va emportar a Amèrica i a ella li ha prohibit parlar amb mi per telèfon”.

Després de projectar un vídeo en què presos francesos expliquen la seva experiència amb els seus fills, reconeixent els errors que han comès, la Carmen fa una crida a sincerar-se: “No poden créixer amb una mentida, el nen observa, els familiars parlen i al final tot se sap. El vincle que s’ha trencat s’ha de reconstruir perquè la canalla té dret a estar amb els seus pares, a conèixer-los”. L’Antonio revela que “hi ha pares que no volen que vinguin els seus fills, però és un dret del fill veure el pare”. “La mentida es pot convertir en un problema perquè es pensen que prefereixen treballar que veure’ls, creuen que s’han portat malament i que els castiguen”, afegeix. La Carmen subratlla en aquesta primera sessió que els fills són incondicionals per animar-los a fer el pas: “Ells no ens jutgen pel que hem fet sinó per l’esforç que estem fent, tot i que no vol dir que ho oblidin”.

El director de l’entitat, Elías Kastner, assenyala que el context en què han crescut els reclusos no hi ajuda: “La pobresa humana i cultural dels presos amb antecedents de maltractaments i abandonaments dificulta la connexió amb els fills. A ser pare se n’aprèn sent-ne i quan són detinguts perden aquesta possibilitat. Els tallers ofereixen l’espai per pensar què significa ser pare, després depèn de cadascú”.

Complicitat

Kastner és el fundador d’aquesta entitat, que es va crear el 2003 amb la voluntat d’oferir una casa d’acollida a les mares sense recursos que sortien de la presó. Dos anys després l’entitat va fer un gir de 180 graus: “M’adono que la situació dels fills és pitjor que la dels pares, que no hi ha cap organització a l’Estat que lluiti perquè tinguin una infància al màxim de normal, perquè estan condemnats sense estar-ho”. L’associació passa a anomenar-se com es diu ara, Niños sin Barreras, i se centra en els infants. La tasca principal és acompanyar els fills a les presons a veure els pares, exportant un projecte amb gran èxit a França i que el mateix Kastner portava a terme abans de venir a Catalunya: “Oferim voluntaris com a adults de referència que els recullen i els porten a la presó. No són xofers només, després de la visita d’una hora i mitja, en què també són presents, van a passejar, parlen i fan alguna activitat. Rellevem la figura paternal”.

Aquests acompanyaments es fan com a mínim un cop al mes i duren dos o tres anys, però es poden allargar més temps, i això fa que el vincle entre els voluntaris i la canalla sigui molt fort: “La relació és molt íntima, diferent de la que puguin tenir amb els funcionaris, perquè els voluntaris ho fan perquè ho senten”. És un servei que considera essencial malgrat que els obstacles són majúsculs: “Conservar el vincle familiar li permet mantenir la seva identitat, però a vegades el nen no vol o no és positiu per a ell, perquè hi ha mares o pares drogoaddictes o violents amb els quals es desaconsella la visita”.

Marina Portabella fa més de tres anys que porta tres nens petits a veure la seva mare a Brians 2: “Al pare, que també està pres, no els hi portem perquè viuen amb l’àvia i és ella qui els acompanya a veure’l”. Portabella confessa que “per a un nen tenir el pare a la presó és una vergonya, està molt estigmatitzat i no en parlen amb els amics, els diuen que és mort”. “En canvi, compartir aquest secret amb tu els fa ser còmplices, perquè no els jutges. La teva figura és molt amable per a ells, per als pares i per al centre, que t’ho agraeix perquè el comportament dels reclusos millora”, afegeix.

Amor incondicional

La majoria de reclusos volen restablir la relació amb els seus fills: “N’hi ha que es mostren reticents al fet que els vagin a veure, sobretot si els fills són grans, perquè han de reconèixer els seus errors. Però són una minoria, la pèrdua de llibertat és tan bèstia, estar incomunicat és tan dur, que ho demanen”. L’amor dels fills ho posa fàcil: “El nano no el veu com un delinqüent, sinó com el pare. Mai el jutgen, no m’he trobat cap fill que no hi vulgui anar”. Però quan es fan grans la cosa canvia: “Quan són adolescents ho porten pitjor, tenen ràbia perquè els han deixat sols i ho pateixen en silenci”. Les preguntes vénen després: “En el vis-a-vis no pregunten mai sobre el delicte, perquè no ho volen verbalitzar. És quan surten de la presó que els ho demanen”.

Carles Soler també és voluntari i fa sis anys que fa acompanyaments: “És una experiència molt enriquidora i els pares t’ho agraeixen perquè veuen que és una tasca voluntària i et respecten molt. El pare que visito ara, que és gitano, es refereix a mi com «el tío Carlos»”. El més complicat és saber gestionar les emocions dels nens: “Quan anem en cotxe cap a la presó estan molt contents, però quan acaba la sessió estan molt tristos per deixar el pare allà, i a la tornada s’adormen de la tensió emocional”.

També procuren que no els manipulin: “Mirem que no critiquin la mare o el pare, que no intentin influenciar-los”. Soler no és gaire optimista amb el futur d’aquests nens: “Viuen en un ambient de violència i alguns tenen molts familiars a la presó. Quan siguin grans veig complicat que surtin d’aquest cercle”. En qualsevol cas, defensa la seva tasca: “Cal fer-ho, però has d’estar preparat per al trencament. Te’ls estimes i t’estimen amb bogeria, però has de tenir clares les regles del joc”. Portabella creu que la falta de voluntaris obeeix al fet que “suposa una implicació emocional en un ambient hostil i no tothom hi està disposat”. Ells, però, continuaran trencant barreres.

Xavier Tedó

04/06/2016

Ara.cat