No som conscients que les xarxes socials són un negoci

Foto per Josep Losada

Preocupat per les exigències del seu fill amb els mòbils i les xarxes socials, el periodista Jordi Romañach va decidir escriure un llibre per posar sobre la taula els perills de fer servir les noves tecnologies sense consciència. Com molt bé diu el subtítol del llibre ‘Dieta digital' (de Plataforma Editorial), cal “aixecar la vista de la pantalla i recuperar el control de la nostra vida”.

Es pot anar en contra de les noves tecnologies?

No, és clar. No puc dir que estic en contra de Skype, per exemple, si és evident que ajuda a posar en contacte gent que viu distanciada. No puc estar en contra d'un sistema que em permet comprar les entrades de teatre des de casa. No puc estar en contra d'un sistema que em dóna informació a l'instant... Però és evident que, a banda del gran benefici que aporten les noves tecnologies, aquestes van molt més enllà. Jo ataco, sobretot, l'ús que es fa de les xarxes socials, i un vessant d'internet que és aquesta mena de gran germà supervisor, en què el concepte de la privacitat desapareix i no en som conscients.

Per això vostè insisteix molt en la petjada digital.

És una petjada que no s'esborra mai. Expliquem la nostra vida amb un clic i tot el que diem i tot el que pengem queda per sempre.

És molt crític amb la idolatria a les empreses tecnològiques.

Perquè són negocis que els seus clients han deïficat. Em neguiteja quan els seguidors d'un d'aquests negocis, que s'han convertit en fans, em vol fer creure que aquests negocis són eines de transformació social i que tenen objectius i finalitats socials. I no són només això: són negocis! Per això sovint critico Twitter. No estic en contra que la gent piuli, només faltaria... Però la gent piula sovint per vanitat i ego.

I al Faceboook...

La gent acaba penjant-hi coses per exhibir-se. I el més greu és que hi ha pares que no deixen que els seus fills surtin al calendari escolar i en canvi pengen les seves fotos al Facebook i hi expliquen tot el que fan. O encara pitjor: els deixen tenir Facebook. Amb les xarxes socials es banalitza tot, la gent perd el contacte amb la gent real i viu virtualment. I una altra cosa: és com si la gent a cada instant volgués viure en un altre lloc. Hi ha dues persones fent un cafè: l'una està amb el Whatsapp, l'altra, amb el Twitter. No es parlen. Una parella mira una posta de sol i en comptes de disfrutar-la fan fotos per penjar-les al Twitter perquè tothom sàpiga que estan mirant aquella posta de sol. Però si no la veuen!!! Una altra: una persona que tot el que fa ho explica. I a mi què m'importa?

Un nen no pot tenir Facebook?

És clar que no. El Facebook està prohibit fins als 13 anys, però en canvi hi ha nens de 10 que ja en tenen i, sovint, potenciat pels mateixos pares. Això és un gran perill.

Els infants són vulnerables.

Els nens estan exposats a la difamació, i les eines per fer-hi front són molt complicades. No sabem si tot això és el principi d'una era o el final d'una altra.

En quin sentit?

Ens creiem que tot això de Google, Facebook, Twitter... és el principi d'una era, però potser és el final. Hi ha qui pensa que totes aquestes xarxes s'aniran reconvertint i transformant i arribarà un moment que la privacitat serà un luxe i, per força, tot haurà de canviar... Hem vist l'exemple d'Instagram, la xarxa social per compartir fotografies. Els seus creadors deien que era una manera de fomentar la creativitat, el talent... i, què ha passat? Que era un negoci i l'han venut a Facebook per mil milions de dòlars. 

I per què paga Facebook? 

Doncs per fer diners, naturalment, perquè és un negoci. El problema és que la gent no és conscient que són negocis.

No en som conscients, i per això jo parlo de dieta. La dieta no vol dir deixar de menjar. Vol dir menjar sa. I fer dieta preventiva.

Els nostres fills són nadius digitals.

Justifiquem que són nadius digitals i diem: “Això és el que hi ha”, i no fem el que hem de fer, que és controlar-los i posar-los límits. Educar-los. I pot ser que aquesta actitud de molts pares tan generalitzada faci que més endavant els nostres fills hagin de pagar un peatge massa alt. No se sabran concentrar, potser viuran aïllats, perdran facultats lectores. I serà culpa nostra.

Mireia Rourera

16/02/2013

El Punt Avui