Quelcom de farmàcies

A partir del dia 1 de novembre es va fer efectiva la enèsima modificació de les condicions de prescripció i dispensació dels medicaments a càrrec del Sistema Nacional de Salut ( a casa nostra l’I.C.S.). Vegeu, en dotze o tretze anys, s’ha baixat 19 vegades el preu dels medicaments, d’elles, quatre vegades mitjançant RDL, tres reduccions del P.V.P, 14 canvis en el preu de referència, quatre reduccions del marge i els corresponents endarreriments en el pagament de la factura de medicaments per part de l’administració.

Avui com estem? Tenim en el medicament tres preus a considerar el P.V.P. que fixa l’estat en el moment d’autoritzar el medicament, un preu de referència que fou el preu que no tenia que superar el medicament genèric per ser acceptat i ara el preu menor ( que ha deixat sense efecte el preu de referència ) i que es el preu màxim que accepta l’administració.  Altre aspecte a considerar es el canvi en la forma de prescripció: el metge nomes podrà prescriure un medicament per el nom del seu principi actiu.

Com en tot el que fa l’administració i ha excepcions i una molt curiosa; “excepcionalment” el metge pot prescriure una denominació “comercial” (medicament de marca) en cas de “necessitat terapèutica” encara que tingui un “preu superior al menor”. Dic que es curiosa aquesta excepció donat quès carrega la filosofia de l’existència del medicament genèric, o es que la prescripció d’un genèric no es fa per necessitats terapèutiques?

Arribats aquí no cal dir que tot això s’ha fet, al llarg d’aquest anys, per reduir -com fos- la factura dels medicament de prescripció ambulatòria.  Val a dir que de ben poc ha servit donat que: a part de foragitar la gran industria multinacional del medicament, d’arruïnar l’industria del medicament catalana, de reduir a la mínima expressió l’I+D, d’enfonsar l’economia de no poques farmàcies, d’augmentar el nombre de parats tan a l’industria com a la Oficina de Farmàcia ( a Catalunya l’últim any mes de 2000 empleats d’Oficina de Farmàcia ) i la aparició de manca d’alguns medicaments, alguns de molta importància terapèutica, no ha servit per sanejar el números de l’I.C.S. La mostra es que s’ha tingut que retallar els sous del personal sanitari (metges, infermeria auxiliars etc.), deixar de pagar les Oficines de Farmàcia, reduir l’activitat dels centres hospitalaris, tancament d’ambulatoris i serveis d’urgència etc., etc., etc....

No cal dir que segurament alguns d’aquest serveis i empreses privades creades amb capital públic,  s’havien de reduir o tancar, puig mai s’haurien d’haver creat o posat en servei, donat que nomes eren fruit de l’ambició desbocada d’alguns politics irresponsables. I al mot “ambició” podeu donar-l’hi  tots els sentits i accepcions de la paraula, ben segur que encerteu.

Tot això com afecta a l’usuari? Al comú de la ciutadania poc assenyada l’hi pot semblar que el mal d’uns pocs  els pot beneficiar, res mes lluny de la realitat. Un bon sistema sanitari com hem gaudit fins fa pocs anys es car, molt car, tot hi que sigui gestionat amb eficiència, racionalitat i molta cura. La disbauxa del tot per tots s’ha acabat. Els preus del medicament, no ens enganyem, no pot esser tan baix, però tampoc tan alts com els de última generació, s’haurà de trobar el punt mitjà; l’usuari intel·ligent sap que el preu dels medicaments, a mitja termini, l’hi pujarà i la aportació a pagar tan per el medicament com per l’atenció sanitària, diguin el que diguin el politics, també. Mentre estem amb crisi la majoria de pacients hauran de consumir medicament duna qualitat difícil de definir ja que si el metge, a la seva discreció, pot prescriure medicaments de marca encara que estiguin per sobre del preu menor ja hem direu que tinc que pensar; alguns els qualifiquen com a medicaments “brossa”, jo no me atreveix-ho a tant.

Una altra qüestió digne de esser considerada es la famosa i mal anomenada “recepta electrònica” que tan cara ens  costa al ciutadans i als farmacèutics. Es una de les causes mes severes de errors de medicació en persones de edat avançada que no estan sota la supervisió d’un familiar directa o a càrrec d’un assistent social; resulta indescriptible el poder de gasto per l’administració i confusió que crea en aquestes persones. Els continus canvis de noms, presentacions, formes galèniques, equivocada planificació en el temps etc. Tampoc  he sentit a cap metge que accepti que se l’hi hagi reduït la carga de prescripció i deu ser veritat quan s’ha autoritzat al personal d’infermeria a prescriure medicaments per malalties diguem-li banals per lliurar de feina rutinària al metge. I no parlem dels repetits problemes que es donen molt sovint durant l’acte de dispensació, talls de comunicació amb els serveis centrals de l’I.C.S., caigudes o saturació dels servidor, prescripcions que superen el preus fixats menors, falta de validació a temps entre altres innumerables incidències que ens trobem en el dia a dia i que afecten directament a l’usuari. Aquest es el pobre resultat que sobte quan es governa de cara a la galeria i no pel be del ciutadà.

Per acabar voldria fer esment de com, poc a poc, s’han anat retirant del canal de dispensació habitual, l’Oficina de Farmàcia, una sèrie de medicaments importants, però això si de preu alt, amb l’excusa de salvaguardar la salut o evitar el mal us d’aquest medicament. En refereixo als medicaments de us hospitalari, diagnòstic hospitalari o de prescripció limitada als especialistes; uns no es poden prescriure fora de l’àmbit hospitalari i els altres nomes en condicions molt especials. Aquestes limitacions i condicionants a la prescripció per part d’un facultatiu, d’aquets medicaments, es una de les mostres mes palpables del cinisme de l’administració al coartar la llibertat del metge tot posant en dubte la seva capacitat, tan de diagnosticar com de prescriure. Digueu-me si no es fantàstic que una persona que ha cursat uns estudis universitaris d’alta qualificació, com es medicina, que l’ Universitat l’hi dona un “Títol” i per tant l’hi reconeix coneixements i facultats suficients per diagnosticar i prescriure la medicació adient a un malalt. Però si aquest “títol” toca la butxaca de l’administració aquesta no l’hi reconeix capacitat i lo que es mes greu, la responsabilitat suficient per decidir prescriure o no dits medicaments; això ha de estar ens mans d’uns especialistes i serveis de farmàcia hospitalària que no estan fàcilment a l’abast del malat. Això, sense embuts, es una forma de limitar al màxim l’ús d’uns medicaments que resulten massa cars a l’administració. Apliquis el mateix a la Farmàcia i als seus titulars.

Be, fins aquí he arribat. Com deia mes amunt – s’ha acabat el tot per a tots – Per el camí hem anat perdent moltes coses al llarg dels anys, unes poc importants i altres massa importants com les que fan referència al benestar i la salut. Esteu segurs que serà molt difícil i costos recuperar, si mes no, una part del que hem perdut.

Josep Ma Xirgu i Badía

Farmacèutic