Des de darrera un taulell de Farmàcia

Petita reflexió sobre sanitat

Fa pocs dies Mn. Joaquim Casadevall em va donar a conèixer un bloc anomenat s'Arjau. Desprès d’explicar-me el seu significat, em va demanar que l'hi escrigués unes línees, si no recordo malament, sobre la "Sanitat actual" mirada des de l'òptica de la farmàcia.

Sempre he cregut que parlar d’avui sense tindre alguna referència del passat resulta presumptuós. D’on venim, quan parlem de l'atenció sanitària?... Bé, l'atenció sanitària moderna i el sistema de previsió social té el seu origen en la postguerra; més concretament a principis dels anys quaranta. El creador d'aquell sistema fou Girón de Velasco, ministre de treball, també anomenat el “León de Fuengirola” per la seva abundant melena. El sistema es basava en el sistema de previsió sanitària de l’Alemanya de Bismarck. Originalment fou creat per atendre les necessitat sanitàries de la classe treballadora, més precisament els treballadors per compte d' altri. Fou en aquells temps que es començà a crear el sistema hospitalari públic i els ambulatoris (que avui anomenem CAPs d'assistència primària). Alhora es concerta la assistència farmacèutica, originalment a Catalunya per la seva tradició, a càrrec de les mútues. Tot i tenint en comte que ja existien els hospitals comarcals, bàsicament dedicats a la beneficència, i que depenien de patronats locals (formats per representants de l'Església, Ajuntaments, Diputacions, etc.)

Tot això fou l'origen del nostre sistema sanitari actual, adaptant-se al llarg dels temps a la realitat social del moment i des del punt de vista de la qualitat assistencial als coneixements de l’època. Afortunadament ara, molt més avançats. Avui, tenim un sistema sanitari pràcticament universalitzat, tant des de l'assistència mèdica, com farmacèutica. El zenit del nostre sistema sanitari, des del punt de vista de la qualitat, el vam assolir a partir dels anys noranta. No és pretensiós dir que vàrem assolir un nivell de qualitat i cobertura assistencial per sobre de bastants països europeus. Encara que el nostre habitual derrotisme i descontentament endèmic, no ens deixés veure la realitat.

Avui, des del punt de vista de l'atenció farmacèutica, com estem i d’on venim? Doncs venim d’una postguerra on la farmàcia era bàsicament artesanal i tradicional, d'uns anys cinquanta on es començà a desenvolupar el medicament industrialitzat (cosa que va facilitar l'accés al medicament per una gran part de la població: per uns (els treballadors) de forma gratuïta i per als altres, a un preu raonable). Fou a mitjans dels anys seixanta que es va introduir el copagament per la classe treballadora (amb una quantitat molt modesta: 5 ptes) i fou als any setanta que dit copagament passà al que és ara: el quaranta per cent per la classe treballadora i gratuït pels jubilats. Actualment amb la crisis econòmica les coses estan canviant molt ràpidament. Per abaratir costos (ja que l’assistència s’està fent insostenible des del punt de vista econòmic) els estats estan introduint el medicament de baix cost anomenat: genèric. Aquest no és més que aquell medicament que ha perdut la propietat industrial el laboratori investigador.

El medicament d’alta especialització i d’elevat preu, com retrovirals, antineoplàsics, quimioteràpics, etc... s’estan restringint a la farmàcia hospitalària, amb la finalitat de reduir-ne el seu consum i per tant el cost va càrrec de l’administració. Avui tot i aquestes restriccions el cost continua essent tan elevat que el polítics comencen a parlar obertament de universalitzar el copagament a l’assistència sanitària, tant a l’atenció farmacèutica com l'hospitalària.

Hom pensa que això pot ser injust. Bé, tot és opinable, però si que és veritat que potser hauríem de valorar millor, a què i com destinem els recursos ja que no són inesgotables. Els polítics tendeixen a afalagar als ciutadans prometent-los més i millors prestacions sense parar-se a pensar, si això és possible sense comprometre la viabilitat del sistema. Avui això s’està demostrant impossible i irresponsable. Hem entrat en fallida del sistema sanitari, donat que d’un temps aquí no es pot pagar amb normalitat el seu cost. Això ens porta a un sistema injust que fa que existeixin diferències en les prestacions d’una a altra autonomia, depenen de la riquesa de cada una o de la ma foradada dels politics que la governen.

Hem d’acceptar el fet, que ja he dit abans, que el recursos econòmics son limitats i que cal optimitzar-los al màxim i això ens porta a exigir als administradors de els mateixos que ho facin responsablement i assenyadament, sense caure en el populisme fàcil.

El populisme, dóna lloc a grans injustícies; sol perjudicar a la majoria de ciutadans que aguanten amb el seus impostos el sistema, a canvi d’uns suposats beneficis que mai es plasmen en realitats o que només beneficien a minories influents de rellevància mediàtica.

Pensem-hi. Depèn de nosaltres que la qualitat i sostenibilitat del nostre sistema sanitari sigui possible. No podem esperar que allò tingut en temps de riquesa sigui mantingut en temps de pobresa, tot per no desemparar els que ni en temps de riquesa, ni en temps de pobresa mai han tingut res.

Josep Ma Xirgu i Badia
Farmacèutic