Carmen Domingo: "He començat a viure plenament durant la segona part de la vida"

Als 41 anys, Carmen Domingo va tornar a viure. Després de 17 anys convivint amb un maltractador, va sortir del cercle de la violència masclista. "La meva vida era un infern", diu. El seu pas per la casa d'acollida va ser clau. D'allà va sorgir l'associació Tamaia-Viure SenseViolència, on la Carmen ajuda altres dones que han passat per situacions semblants. Ella és ara un referent per a aquestes noies. "Ens veuen a nosaltres i veuen una sortida"

Carmen Domingo | Jordi Pizarro

"Em vaig casar als 24 anys molt enamorada i pensant que era per a tota la vida. Un any després vaig quedar embarassada i quan estava de quatre o cinc mesos, el meu marit va tenir una de les primeres explosions de violència. Em va donar una empenta i em va llançar al passadís. «Ets una inútil, no saps fer res, estàs grassa!», em va cridar. Em va fer molt de mal i en vaig parlar amb una amiga: «Dona, és que devia estar nerviós, no hi donis importància», em va dir. Vaig patir agressions verbals fins al moment que va néixer la meva filla. En saber que era una nena, va trigar 24 hores a aparèixer a l'hospital perquè volia un nen. Quan vam tornar a casa, va actuar com si res. Ignorava la criatura i exigia la mateixa atenció que abans. Ell no ajudava en absolut i jo tenia més pressió perquè tot estigués impecable. Després d'un temps que vam passar més o menys normal, vaig tornar a quedar embarassada. Amb una nena de 22 mesos i a punt de donar a llum, estava sempre sola perquè ell sortia cada nit. Era addicte al joc i això li produïa un estat de nervis increïble. No li podies dir res, qualsevol cosa era motiu de discussió".

"Al principi, les agressions es distancien en el temps i et demana perdó. Penses que ha estat un mal moment i que amb el temps reprendràs una relació normal. Però les agressions són cada cop més freqüents, més fortes, i t'intimida. I el que era esporàdic es converteix en una tensió contínua, perquè quan ell obre la porta de casa no saps de quin humor estarà. Recordo una vegada que em va llançar contra la banyera mentre banyava la nena. I llavors el que fas és no fer soroll, intentar que els nens molestin el mínim possible, que tot estigui perfecte. Però, tot i així, a vegades ells vénen de mal humor i provoquen la situació".

"L'any 1985 decideixo que no puc més i que em vull separar. Quan ell rep la carta de citació destrossa la casa i em diu que o retiro la demanda o em mata a mi i a les nenes. Vaig agafar una depressió i ell va decidir que un fill m'aniria bé. Vaig claudicar. Vaig tenir una altra filla i les agressions eren cada cop més freqüents. La meva vida es va convertir en un infern. Fins que un dia, va donar una pallissa a la meva filla gran i vaig decidir que allò era el final. No podia viure 17 anys amb una persona que m'amenaçava i començar una segona part en què amenacés les meves filles. Vaig decidir crear una estratègia per fugir i em va apunyalar. Vaig fugir".

Casa d'acollida, tornar a començar

"Amb les meves filles entro a una casa d'acollida.És un procés dur i difícil. S'hi arriba amb l'autoestima molt baixa, destrossada. Es treballa la no-violència, l'autoestima i el sentiment de culpabilitat, perquè, malgrat tot el que ell ens feia, em sentia culpable. Una de les coses que més valoro són aquells sis mesos sense l'agressor a prop per poder-me recuperar emocionalment. Surts de la casa quan ja tens la separació i la custòdia decidida. A partir d'aquí començo una nova vida. Les meves filles tenien llavors 14, 12 i 3 anys. Treballo molt -perquè ell mai ha passat una pensió-, però fem pinya i a poc a poc ens anem relaxant i vivint millor".

"Quan acabes una relació de maltractament que ha durat tant de temps, ets una persona molt insegura i debilitada: s'han passat 17 anys dient-te que no serveixes per a res. Jo treballava en un laboratori farmacèutic i ho vaig deixar en casar-me, el 1975. Quan em vaig separar l'any 1991, em vaig treure el carnet de conduir i vaig fer cursos d'auxiliar de clínica i de geriatria, una de les millor coses que he fet, ja que ara tinc una professió. Un dels lemes de la casa d'acollida és: «A la vida aconseguiré el que em proposi». I és cert. Pots trigar més o menys, però si lluites ho aconsegueixes. Quan et separes, la societat segueix culpabilitzant la dona, per molt malament que ho hagi passat. Algunes amigues em deien: «És que totes hem d'aguantar». A les dones ens han educat per aguantar. I va arribar un moment que vaig dir prou. Però el missatge que t'arriba és que no pots deixar els teus fills sense un pare, però no és un pare, és un monstre".

Mentora, un nou rol

"Ens sentíem incompreses, bitxos raros, i tornàvem de visita a la casa d'acollida, on sentíem que ens entenien. D'allà va sorgir la idea entre algunes dones i educadores de formar l'associació Tamaia. Ens ha canviat les vides. Tamaia ens ha servit per créixer, per sentir que tenim uns drets i per educar en el respecte els nostres fills. Ara sóc mentora d'altres noies. Som el seu referent. Són noies que arriben molt dèbils i pensen que és difícil sortir del cercle de violència. Elles saben la nostra història i veuen que hi ha una sortida. I molts cops jo em veig reflectida en elles. Veus l'evolució que fan i no tenen res a veure amb qui eren quan van arribar, i això no té preu".

"Que per què no em vaig separar abans? Si no ho vaig fer abans és perquè estava molt minvada; en tenia prou sobrevivint. Estàs atemorida. Quan una dona pateix maltractaments i no ho denuncia és per terror. Ho fa quan realment se sent segura, perquè denuncies però tornes a casa i és imprevisible el que pot passar. El cicle de la violència és tan dur que un en surt quan troba l'estratègia per fer-ho. I, a més, tampoc hi ha tants recursos. Es necessiten més mitjans per acompanyar les dones en aquest procés. No se les pot culpabilitzar".

"Ha estat a la segona part de la meva vida que he començat a viure plenament, amb menys pors i molt més segura. Ara estic molt bé. Sóc forta. Les meves tres filles han estudiat i treballen i han arribat on són ara perquè en un moment determinat vaig decidir trencar amb la violència. El millor que he fet ha estat separar-me i ara poder ajudar altres dones a tenir la força i la convicció que, si vols, pots".

Lara Bonilla 
17/03/13 
Ara.cat