Als 41 anys, Carmen Domingo va tornar a viure. Després de
17 anys convivint amb un maltractador, va sortir del cercle de la violència
masclista. "La meva vida era un infern", diu. El seu pas per la casa
d'acollida va ser clau. D'allà va sorgir l'associació Tamaia-Viure SenseViolència, on la Carmen ajuda altres dones que han passat per situacions
semblants. Ella és ara un referent per a aquestes noies. "Ens veuen a
nosaltres i veuen una sortida"
"Em
vaig casar als 24 anys molt enamorada i pensant que era per a tota la vida. Un
any després vaig quedar embarassada i quan estava de quatre o cinc mesos, el
meu marit va tenir una de les primeres explosions de violència. Em va donar una
empenta i em va llançar al passadís. «Ets una inútil, no saps fer res, estàs
grassa!», em va cridar. Em va fer molt de mal i en vaig parlar amb una amiga:
«Dona, és que devia estar nerviós, no hi donis importància», em va dir. Vaig
patir agressions verbals fins al moment que va néixer la meva filla. En saber
que era una nena, va trigar 24 hores a aparèixer a l'hospital perquè volia un
nen. Quan vam tornar a casa, va actuar com si res. Ignorava la criatura i
exigia la mateixa atenció que abans. Ell no ajudava en absolut i jo tenia més
pressió perquè tot estigués impecable. Després d'un temps que vam passar més o
menys normal, vaig tornar a quedar embarassada. Amb una nena de 22 mesos i a
punt de donar a llum, estava sempre sola perquè ell sortia cada nit. Era
addicte al joc i això li produïa un estat de nervis increïble. No li podies dir
res, qualsevol cosa era motiu de discussió".
"Al
principi, les agressions es distancien en el temps i et demana perdó. Penses
que ha estat un mal moment i que amb el temps reprendràs una relació normal.
Però les agressions són cada cop més freqüents, més fortes, i t'intimida. I el
que era esporàdic es converteix en una tensió contínua, perquè quan ell obre la
porta de casa no saps de quin humor estarà. Recordo una vegada que em va llançar
contra la banyera mentre banyava la nena. I llavors el que fas és no fer
soroll, intentar que els nens molestin el mínim possible, que tot estigui
perfecte. Però, tot i així, a vegades ells vénen de mal humor i provoquen la
situació".
"L'any
1985 decideixo que no puc més i que em vull separar. Quan ell rep la carta de
citació destrossa la casa i em diu que o retiro la demanda o em mata a mi i a
les nenes. Vaig agafar una depressió i ell va decidir que un fill m'aniria bé.
Vaig claudicar. Vaig tenir una altra filla i les agressions eren cada cop més
freqüents. La meva vida es va convertir en un infern. Fins que un dia, va donar
una pallissa a la meva filla gran i vaig decidir que allò era el final. No
podia viure 17 anys amb una persona que m'amenaçava i començar una segona part
en què amenacés les meves filles. Vaig decidir crear una estratègia per fugir i
em va apunyalar. Vaig fugir".
Casa
d'acollida, tornar a començar
"Amb
les meves filles entro a una casa d'acollida.És un procés dur i difícil. S'hi
arriba amb l'autoestima molt baixa, destrossada. Es treballa la no-violència,
l'autoestima i el sentiment de culpabilitat, perquè, malgrat tot el que ell ens
feia, em sentia culpable. Una de les coses que més valoro són aquells sis mesos
sense l'agressor a prop per poder-me recuperar emocionalment. Surts de la casa
quan ja tens la separació i la custòdia decidida. A partir d'aquí començo una
nova vida. Les meves filles tenien llavors 14, 12 i 3 anys. Treballo molt
-perquè ell mai ha passat una pensió-, però fem pinya i a poc a poc ens anem
relaxant i vivint millor".
"Quan
acabes una relació de maltractament que ha durat tant de temps, ets una persona
molt insegura i debilitada: s'han passat 17 anys dient-te que no serveixes per
a res. Jo treballava en un laboratori farmacèutic i ho vaig deixar en casar-me,
el 1975. Quan em vaig separar l'any 1991, em vaig treure el carnet de conduir i
vaig fer cursos d'auxiliar de clínica i de geriatria, una de les millor coses
que he fet, ja que ara tinc una professió. Un dels lemes de la casa d'acollida
és: «A la vida aconseguiré el que em proposi». I és cert. Pots trigar més o
menys, però si lluites ho aconsegueixes. Quan et separes, la societat segueix
culpabilitzant la dona, per molt malament que ho hagi passat. Algunes amigues
em deien: «És que totes hem d'aguantar». A les dones ens han educat per
aguantar. I va arribar un moment que vaig dir prou. Però el missatge que
t'arriba és que no pots deixar els teus fills sense un pare, però no és un
pare, és un monstre".
Mentora, un nou rol
"Ens
sentíem incompreses, bitxos raros, i tornàvem de visita a la casa d'acollida,
on sentíem que ens entenien. D'allà va sorgir la idea entre algunes dones i
educadores de formar l'associació Tamaia. Ens ha canviat les vides. Tamaia ens
ha servit per créixer, per sentir que tenim uns drets i per educar en el
respecte els nostres fills. Ara sóc mentora d'altres noies. Som el seu
referent. Són noies que arriben molt dèbils i pensen que és difícil sortir del
cercle de violència. Elles saben la nostra història i veuen que hi ha una
sortida. I molts cops jo em veig reflectida en elles. Veus l'evolució que fan i
no tenen res a veure amb qui eren quan van arribar, i això no té preu".
"Que
per què no em vaig separar abans? Si no ho vaig fer abans és perquè estava molt
minvada; en tenia prou sobrevivint. Estàs atemorida. Quan una dona pateix
maltractaments i no ho denuncia és per terror. Ho fa quan realment se sent
segura, perquè denuncies però tornes a casa i és imprevisible el que pot passar.
El cicle de la violència és tan dur que un en surt quan troba l'estratègia per
fer-ho. I, a més, tampoc hi ha tants recursos. Es necessiten més mitjans per
acompanyar les dones en aquest procés. No se les pot culpabilitzar".
"Ha estat
a la segona part de la meva vida que he començat a viure plenament, amb menys
pors i molt més segura. Ara estic molt bé. Sóc forta. Les meves tres filles han
estudiat i treballen i han arribat on són ara perquè en un moment determinat
vaig decidir trencar amb la violència. El millor que he fet ha estat separar-me
i ara poder ajudar altres dones a tenir la força i la convicció que, si vols,
pots".
Lara Bonilla
17/03/13
Ara.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies