Mor el neuròleg Oliver Sacks als 82 anys

L'autor de 'L'home que va confondre la seva dona amb un barret' ha mort a conseqüència del càncer, segons publica el diari 'New York Times' 

El neuròleg Oliver Sacks en una fotografia de la seva web

Oliver Sacks, neuròleg i aclamat autor de 'bestsellers' com ' L'home que va confondre la seva dona amb un barret', ha mort aquest diumenge a la seva casa de Nova York, segons publica el 'New York Times'. Sacks va explorar les interioritats del funcionament del cervell i va utilitzar els trastorns dels seus pacients com a punt de partida per a meditacions eloqüents sobre la consciència i la condició humana. Sacks tenia 82 anys .

La causa de la mort ha estat el càncer, segons ha explicat Kate Edgar, la seva assistent personal des de fa molt de temps.

Oliver Sacks va anunciar al febrer, en un assaig d'opinió: La meva vida  al 'New York Times', que un melanoma als ulls se li havia estès al fetge i que es trobava en les últimes etapes d'un càncer terminal. L'article el va titular 'La meva vida'.

L'escriptor britànic recordava que fa nou anys ja va tenir un tumor a l'ull, i que ara tenia metàstasi al fetge. I afegia: " Ara depèn de mi escollir com viure els mesos que em queden. He de viure de la manera més rica, profunda i productiva que pugui", escrivia Sacks a l'article, en què citava les paraules que va escriure el filòsof David Hume quan va saber que tenia una malaltia terminal. "Noto, de sobte, una clara concentració i perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui essencial. M'he de concentrar en mi mateix, en la meva feina i en els meus amics", sentenciava.

Per acomiadar-se, confessava que no podia fingir que no tenia por, però que el sentiment predominant era la gratitud. " He estimat i m'han estimat. M'han donat molt i jo he donat una mica a canvi. He llegit i viatjat i pensat i escrit. He debatut amb el món, el debat especial dels escriptors i els lectors. Per sobre de tot, he estat un ésser conscient, un animal pensador, en aquest bonic planeta, i això per si sol ha estat un enorme privilegi i aventura".

Sacks era professor de neurologia de la New York University School of Medicine i autor de diversos llibres com 'Awakenings', que es va convertir en una pel·lícula protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro, o 'Musicofília'.

Ara.cat

30/08/2015 

La meva vida

Ara fa un mes creia que tenia bona salut, fins i tot una salut de ferro. Amb 81 anys, encara nedo més d’1,5 quilòmetres cada dia. Però la meva sort s’ha acabat: fa unes setmanes vaig saber que tinc múltiples metàstasis al fetge. Fa nou anys em van trobar un tumor poc comú en un ull, un melanoma ocular. Tot i que la radiació i el tractament amb làser que vaig seguir per eliminar el tumor em van fer perdre la visió de l’ull, aquest tipus de tumors només desenvolupen metàstasi en un nombre de casos molt reduït. Tinc la mala sort de formar part d’aquest 2%.

Em sento afortunat d’haver pogut gaudir de nou anys de bona salut i productivitat des que vaig ser diagnosticat per primera vegada, però ara estic a les portes de la mort. El càncer ocupa un terç del meu fetge i, tot i que el seu avanç pot ser alentit, no hi ha manera d’aturar el progrés d’aquest tipus de càncers.

Ara és cosa meva decidir què faig amb els mesos que em queden de vida. He de viure de la manera més plena, profunda i productiva que pugui. M’inspiren les paraules de David Hume, un dels meus filòsofs preferits, que, quan als 65 anys va saber que patia una malaltia mortal, va escriure una curta autobiografia en un sol dia d’abril del 1776. La va titular La meva vida.

“Confio a tenir una dissolució ràpida -va escriure-. La meva malaltia m’ha provocat molt poc dolor, i, cosa que és encara més estranya, no m’ha afectat l’ànim en cap moment, tot i la gran decadència física que he patit. Sento la passió de sempre quan estudio i l’alegria de sempre quan estic acompanyat”.

He tingut la sort de viure més enllà dels 80 anys, i els 15 anys de més de què he gaudit en comparació amb Hume han sigut molt intensos tant en el terreny de la feina com en el dels sentiments. Durant aquest temps he publicat cinc llibres i he acabat una autobiografia (força més llarga que les poques pàgines de Hume) que arribarà a les llibreries aquesta primavera, i tinc uns quants llibres més a punt d’acabar.

Hume deia: “Sóc… un home de tarannà tranquil, gens temperamental, amb un caràcter obert, social i alegre, capaç d’establir vincles afectius, poc donat a fer enemics, i de passions moderades”.

En aquest punt no coincideixo amb ell. Tot i que he pogut gaudir de relacions afectives i amistoses, i encara que no tinc enemics de debò, no puc dir (ni ho pot fer ningú que em conegui) que sóc una persona de caràcter tranquil. Ben al contrari, sóc un home apassionat, que s’entusiasma amb vehemència i que viu les seves passions amb una absoluta falta de moderació.

I, malgrat tot, hi ha una frase de l’assaig de Hume que trobo especialment adequada: “És difícil -va escriure- veure la vida amb més distància de la que jo sento en aquests moments”.

Els últims dies he pogut veure la meva pròpia vida com si em trobés en una posició molt elevada, en una mena de paisatge, i amb un profund sentit de connexió amb totes i cadascuna de les seves parts. Però això no vol dir que hi hagi renunciat, a la vida.

Ben al contrari, em sento intensament viu, i espero i desitjo que, en el temps que em queda, podré aprofundir les meves amistats, acomiadar-me dels que estimo, escriure més, viatjar si em sento amb forces, assolir nous nivells de coneixement i perspicàcia.

Aconseguir-ho requerirà audàcia, claredat i un discurs planer, intentar posar els meus afers amb el món en ordre. Però també em quedarà temps per passar-m’ho bé (fins i tot per fer una mica el ximple).

De sobte sento l’habilitat per concentrar-me en el que importa, per mirar les coses amb perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui essencial. M’he de centrar en mi mateix, en la meva feina, en els meus amics. No tornaré a mirar el programa d’actualitat NewsHour cada nit. No tornaré a parar atenció a la política o a les discussions sobre el canvi climàtic.

No és una qüestió d’indiferència, sinó de distància. Encara em preocupa molt la situació al Pròxim Orient, el canvi climàtic, la creixent desigualtat… però tot això ja no és cosa meva: són qüestions que afecten el futur. Em fa content trobar gent jove i amb talent, fins i tot la persona que després de fer-me una biòpsia va diagnosticar les meves metàstasis. Sento que el futur està en bones mans.

Durant els últims 10 anys he sigut cada vegada més conscient de com morien els membres de la meva generació. És una generació que desapareix, i cada mort l’he viscuda de manera abrupta, com si m’arrenquessin una part de mi. No hi haurà ningú com nosaltres un cop marxem, però ben mirat ningú no és com ningú, mai. Ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.

No puc negar que tinc por. Però el que més sento en aquests moments és gratitud. He estimat i m’han estimat; m’han donat molt i he donat una mica a canvi; he llegit i viatjat, he pensat i he escrit. He tingut una relació amb el món, la relació especial que mantenen escriptors i lectors.

Però sobretot he sigut un ésser sensible, un animal pensant en aquest bell planeta. I només això ja ha sigut un enorme privilegi i una aventura.

Oliver Sacks

19/02/2015