La veu d'Ota Benga

Pamela Newkirk reconstrueix al seu llibre la desventura del pigmeu que van exhibir en una gàbia al zoo del Bronx, al costat d'un orangutan.

Una fotografia "etnogràfica" d'Ota Benga, a l'estil africà, de les que es van difondre al seu dia

Ota Benga ha trobat la seva veu. Gairebé cent anys després de la seva mort -es va suïcidar d'un tret al cor el març del l916-, el pigmeu que va ser exhibit en una gàbia al zoo del Bronx de Nova York, com­partint captiveri amb l'orangutan Dohang, ha tingut l'oportunitat d'explicar la seva versió. Sense les trampes dels que es van aprofitar d'ell.

"Va ser una persona de valor que es va convertir en subjecte del pitjor tipus d'injustícia i inhumani­tat". Així ho defineix en una con­ versa Pamela Newkirk, escriptora i periodista afroamericana que du­rant quatre anys va investigar la desventurada vida d'aquest verita­ble petit gran home.

"Estic satisfeta de recuperar la seva veu. Al final s'impedeix que els que el van explotar tinguessin l'última paraula", diu Newkirk, que ha publicat el llibre Spectacle, the astonishing life of Ota Benga.

El meridional Samuel Verner, predicador, explorador i pretès científic, el va treure del Congo, de la vall de Kasai, en una època en què els nadius patien les atrocitats del rei Leopold de Bèlgica, amo i senyor d'aquesta colònia africana. Newkirk dedueix que, dues vega­des i contra la seva voluntat, Ver­ner va arrossegar la seva víctima amb diferents subterfugis.

Nega que l'amistat hi tingués cap paper determinant, com va procla­mar la versió oficial. Es va allunyar del seu negrer de seguida que en va tenir l'oportunitat.

El l904 el va mostrar, juntament amb altres nadius, a la fira mundial de Saint Louis (Missouri). Malgrat que en la seva narrativa, o en algu­nes, Verger va afirmar que va salvar Ota Benga de la tribu de ca­níbals dels Bashilele, que evident­ment se'l volien cruspir, a Saint Louis el va presentar amb la histò­ria a la inversa: va assegurar que era "l'únic caníbal genuí" que hi havia als Estats Units.

Després de tornar al Congo, el 1906 va tornar als EUA, aquesta ve­gada a la ciutat imperial i cosmopo­lita. "Volia fer alguna cosa sobre ra­cisme al segle XX i volia mirar al nord. Ja s'ha escrit molt del sud, de la seva agitació racial i la plaga dels linxaments"; explica l'autora.

"S'exhibeix cada tarda de setem­bre", prometia el cartell -excepte els diumenges, per no ferir la sensi­bilitat cristiana- amb què el zoo del Bronx va anunciar l'obertura de l'"exposició".

Va ser el8 de setembre del l906.

Feia quatre dècades que havia aca­bat legalment l'esclavitud. "Vol­dria posar aquest llibre en algun lloc on s'indiqués que aquesta és una història que ja està acabada, però no ho està; encara no s'ha aca­bat', assenyala Newkirk. La seva indagació revela la profunditat de les arrels dels prejudicis racials que encara persegueixen aquesta societat.

S'ha complert el primer aniver­sari de la mort de Michael Brown, el jove afroamericà desarmat que va morir a Ferguson (Missouri) per les bales d'un policia blanc. La seva defunció va provocar el naixement del moviment La Vida dels Negres Importa. Casos com el de Brown s'han reiterat aquests mesos.

"Avui -aclareix- encara n'hi ha moltes reminiscències. Alguns subratllen que Ota Benga és una metàfora del Black Lives Matter, ja que encara s'observa aquesta epi­dèmica situació amb les matances de negres desarmats, patim em­presonaments massius de negres i tenim més conflictes que qualsevol altre pais civilitzat'.

En aquell anunci del zoo es des­crivia l'involuntari protagonista: "El pigmeu africà, Ota Benga. Edat, 23 anys. Alçada, 1,4 metres. Pes, 46 quilos". Els novaiorquesos hi van responadre en massa per a vergonya de la comunitat afroamericana.

Líders religiosos i intel.lectuals, inclosos uns quants blancs, van demanar que se suspengués aquella terrible humiliació. "La nostra raça està molt castigada sense ne­cessitat d'exhibir un dels nostres amb les mones", va assenyalar un els reverends.

Cas omís. "És una mostra etno­lògica". va replicar William Tem­ple Hornaday, director de la institució, segons es recull en aquest volum. Savis de prestigioses uni­versitats, com Princeton o Har­vard, van avalar l"'alt ideal de la ci­vilització moderna".

L'objectiu era "només educa­tiu':, una justificació defensada per eminents intel·lectuals, incrustada en la ciència, la història, la política i la cultura popular.

The New York Times va reconèi­xer en un editorial que no entenia la polèmica. "Els pigmeus estan molt avall en l'escala humana, i el suggeriment que Ota Benga estaria més bé a l'escola que en una gàbia ignora que l'escola seria un lloc de tortura per a ell", deia l'article com a argument.

"Actualment veiem el mateix menyspreu pels negres que va ex­perimentar Ota Benga. És un símbol perquè la complicitat dels blancs d'aleshores encara existeix avui quan no es parla sense embuts contra la injustícia racial", postil.la Newkirk.

Quan se li demana si potser faltava informació, replica: "Això és ri­dícul. La meva àvia va néixer el 1900, a Nova York, tenia 6 anys quan el van exposar. Franz Boas, el distingit antropòleg de la Universitat de Colúmbia, va qualificar d'absurdes àquestes idees propagades per ments de l'elit".

Al final d'aquell setembre, quan la pressió va resultar insostenible i van alliberar Ota Benga, 220.000 ciutadans havien passat pel zoo, el doble que en les mateixes dates de l'any anterior.

La destinació següent la va tro­bar a Brooklyn, en un orfenat. El 1910, encara amb la il·lusió de tor­nar a la seva terra, el van acollir la vídua Mary Raves Alien i els seus set fills a Lynchburg (Virginia), on ja havia estat una temporada. Li deien Otto Bingo.

Sovint descalç, però vestit a la manera occidental, va captivar en el seu idioma congoenglish els nens amb les seves històries del bosc. Els va ensenyar a fer llances i a pescar-hi. Semblava feliç.

El pas del temps el va fer caure en la desesperació, afirma la biò­grafa. Va començar a fer fogueres. Ballava i cantava al voltant del foc. "Havia perdut l'esperança de tor­nar. Si li resultava difícil reunir els diners, la Guerra Mundial ho feia impossible".

Es va disparar un tret. En aquell moment, tots els que van defensar el captiveri "pel bé" d'Ota Benga, ho van negar. Només entrava a la gàbia per netejar-la.

"Els que en van abusar, o els seus còmplices -diu per concloure-, van sanejar el relat per ser més he­roics. Només havien passat deu anys, però no és nou. La història l'escriuen els que guanyen".

Francesc Peirón

30/08/2015

La Vanguardia