Pobresa a Espanya

El balanç social de la llarga i dura crisi que ha viscut Espanya presenta resultats molt preocupants. En finalitzar el 2013, l’any previ a la recuperació iniciada el 2014, gairebé una tercera part dels ciutadans (29,2%) es trobava per sota del llindar de risc de pobresa o exclusió social enfront de la quarta part (26,1%) de tres anys abans (2010). Així ho indica l’Enquesta de Condicions de Vida feta pública ahir per l’Institut Nacional d’Estadística, amb dades homologables amb l’índex europeu de risc de pobresa (Arope).

Especialment dramàtic ha estat l’impacte de la crisi en els nens i els joves menors de setze anys, ja que un 35,4% d’ells viuen en una situació de risc de pobresa. En vista d’aquestes dades, és més urgent que mai que l’atenció a la infantesa i la joventut es converteixi en l’absoluta prioritat política, social i econòmica de totes les administracions i del conjunt de la societat. Això ha de ser així ineludiblement no només perquè els nens i els adolescents són els més indefensos davant la pobresa, sinó perquè de la cura, alimentació, atenció i educació depèn completament el futur del país.

La raó de l’augment del nombre de persones en risc de pobresa, que són aquelles que tenen guanys inferiors al 60% dels ingressos mitjans –llindar xifrat en 7.961 euros–, s’explica per l’intens augment de l’atur en aquells anys, que va pujar fins al 26% de la població activa, i l’acusat descens dels salaris i altres rendes. L’impacte de la crisi ha afectat amb especial cruesa els estrangers residents a Espanya de països no membres de la UE. Més de la meitat d’ells (54,4%) es troben per sota del llindar de risc de pobresa davant el 18,4% dels ciutadans espanyols. El país pateix una pobresa importada com a conseqüència de l’afluència d’immigració als anys d’expansió, que ha estat la principal afectada per l’atur.

La important devaluació interna patida per Espanya, tot i això, és la que ha permès guanyar competitivitat i començar a crear ocupació a partir del 2014, amb prop de mig milió més de llocs de treball. Així mateix, de cara al present any, els sindicats i les patronals han començat a pactar augments salarials que haurien de permetre la recuperació de poder adquisitiu. Però es trigarà diversos anys a generar la suficient millora d’ingressos personals i familiars que permetin compensar la pobresa provocada en els anys de crisi.

No és estrany, per tant, que la recuperació econòmica que indiquen les grans xifres macroeconòmiques que fa servir el Govern central, i que efectivament responen a la realitat, no sigui percebuda en la majoria de les butxaques dels ciutadans. El 2013, el 10% dels espanyols tenia retards en els pagaments de l’habitatge, el 16% tenia moltes dificultats per arribar a final de mes, el 42% admetia no poder afrontar despeses imprevistes i el 45% no es podia permetre anar de vacances.

Les dades de l’esmentada Enquesta de Condicions de Vida són prou eloqüents del descontentament social respecte al partit del Govern, malgrat que hagi reconduït cap al creixement l’economia espanyola, i expliquen el vot de càstig que ha tingut en les eleccions autonòmiques i municipals en benefici de l’esperança posada per un ampli sector de població en les formacions que prometen una atenció més gran cap als més desfavorits, on joves i nens, com hem dit, han de ser la màxima prioritat.

Editorial
27/05/2015
La Vanguardia