La medicina actual respecta la mort?

Per al cirurgià i professor de medicina a Harvard, Atul Gawande, aconseguir millorar vides requereix refrenar els imperatius de tipus purament mèdic

Els avenços tecnològics que experimentem en les últimes dècades estan capgirant les nostres percepcions i maneres d’enfrontar-nos als problemes, i un dels casos més evidents és el de la salut. Aquests canvis, sovint dràstics, depenen d’una eficiència tècnica tan emfatitzada que sovint hem oblidat que hi ha coses de la vida que mai podran ser modelades per aquesta tecnificació. De fet, pot passar tot el contrari, com es fa evident en el domini dels ecosistemes o els cultius: una exagerada intervenció tecnificada està provocant, a mitjà i llarg termini, més desequilibris i noves problemàtiques que beneficis. Una mentalitat que es veu a ella mateixa capaç de controlar-ho tot, malgrat una realitat que ens demostra constantment que no tenim aquests atributs, ens porta a una rigidesa molt poc equilibrada. En el camp de la salut el que a priori era el gran avenç per a la humanitat corre el perill d’anar-se convertint en una agressió continuada i una oposició irracional al cicle vital; en lloc de proporcionar millores, encara ho perjudica més tot.

Ser mortal: el que importa

Atul Gawande, cirurgià de Boston i professor a la Facultat de Medicina de la Universitat de Harvard, es mostra rotund en aquest aspecte: “Des de fa més de mig segle tractem els patiments de la malaltia, de l’envelliment i de la mortalitat com si fossin qüestions mèdiques. Ha sigut un experiment d’enginyeria social, que consisteix a posar el nostre destí en mans de persones a les quals valorem més per la seva destresa tècnica que per la seva comprensió de les necessitats humanes. Aquest experiment no ha donat un bon resultat. Si la seguretat i la protecció fossin les úniques coses que demanem a la vida potser pensaríem de manera diferent. Però com que aspirem a una vida que tingui valor i sentit, i al mateix temps se’ns neguen sistemàticament les condicions que potser ho farien possible, no hi ha una altra manera de qualificar el que ha fet la societat moderna”, conclou Gawande.

Ara es publica el seu llibre Ser mortal (editat per Galaxia Gutenberg), on el metge reflexiona, a partir de la seva experiència com a professional, sobre aquests aspectes fonamentals. La seva autocrítica és punyent: “La nostra resistència a examinar amb honestedat l’experiència d’envellir i morir ha incrementat el mal que infligim a les persones i els ha negat el consol bàsic que més necessiten. Com que ens falta una visió coherent de com la gent podria viure satisfactòriament fins al final, hem permès que el nostre destí acabi sent controlat pels imperatius de la medicina, de la tecnologia i de persones alienes a nosaltres”.

El llibre és un atractiu endinsament a través de testimonis, pacients i experiències en una professió que pateix d’excés intervencionista, sovint irrespectuós amb les persones. “Com a metge -continua Gawande- la teva competència et proporciona una sòlida sensació d’identitat. Per tant, no hi ha res més amenaçador per al que creus ser que un pacient amb un problema que no ets capaç de resoldre. Si el teu problema té solució nosaltres sabem exactament què s’ha de fer. Però, i si no en té? El fet que no hàgim aconseguit donar una resposta adient a aquesta pregunta resulta pertorbador i ha generat insensibilitat, falta d’humanitat i grans patiments”.

Etapa de transició

Aquesta crítica contundent que ens ofereix el doctor i professor és també fruit del nostre temps de transició, en el qual comencen a caure vells paradigmes (o no tan vells, ja que la majoria han nascut i s’han consolidat en l’últim segle), i sorgeixen alternatives que no neguen aquest llegat però sí que el miren amb una perspectiva més integral. Un període de preguntes i replantejaments a tots nivells, des de l’educació fins a la política, des de la religió fins a la salut, i en què la tònica dominant sembla decantar-se per unes posades en comú de les problemàtiques i les solucions més enllà de mers afanys lucratius o d’especialitzacions excloents, elitistes i de posicionaments tancats. Les anomenades “castes” van perdent pes per una posada en comú més incerta, però també amb una voluntat més respectuosa cap als processos de cadascú.

Respectar els naixements

Tot i que el llibre no ho esmenta, el procés que viu el món mèdic davant d’aquesta qüestió és el mateix que amb els naixements. La reclamació d’un part no medicalitzat i respectuós amb el cos de la mare i el nadó i la recuperació del paper de les llevadores o dels parts a casa està suposant una revolució en les maternitats i en els hospitals, de la mateixa manera que ho han de ser les cures pal·liatives o el valor de la geriatria. Gawande aposta serenament per aquests canvis i mostra exemples i estadístiques de com millora l’última etapa de la vida quan deixa de ser un problema exclusivament mèdic per esdevenir el que és en realitat: un final de cicle. 

El que proporcionen els pal·liatius i les llars d’ancians dignes, plenes de vida i no de mort (per exemple, amb presència d’horts i animals domèstics) és un respecte per la persona i els seus principals desitjos: morir a casa envoltada dels seus o en un entorn emocionalment càlid i efectiu. “Hem començat a rebutjar la versió institucionalitzada de l’envelliment i la mort -diu Gawande-, però encara no hem establert noves formes. En la visió dominant fins ara, vostè és el pacient i jo, el metge, em comprometo a intentar curar-lo, per molt improbable que sembli, per molt gran que sigui el patiment, el mal o el cost. Amb la nova fórmula intentem esbrinar conjuntament com afrontar la mortalitat i conservar l’essència d’una vida amb significat, amb les seves lleialtats i la seva individualitat. Estem recorrent una corba d’aprenentatge social, persona a persona”.

Dídac P. LAGARRIGA

28/05/2015

Ara.cat