 |
| Helen Fix. Foto per Elisabeth Magre |
Helen Flix, psicóloga clínica i autora del llibre: Pares conscients, nens feliços', recomana als pares: coherència, diàleg i límits
“Cal recordar que mai ho farem bé encara que apliquem el millor manual”
Helen Flix, llicenciada en psicologia clínica i de la salut i amb estudis superiors de música, medicina i nutrició, ha publicat el llibre Padres conscientes, niños felices, amb consells pràctics perquè els progenitors puguin oferir als seus fills una educació de qualitat.
Per què els pares d'ara se senten culpables, per què tenen la impressió que no ho fan prou bé?
Perquè hem passat d'entendre el nen com un objecte que sortia bé o malament en funció de la sort o la genètica, on la vinculació no era d'amor sinó d'autoritat, a una idealització de la relació amb els fills. Ara els veiem com objectes que reflecteixen si nosaltres som bons o dolents.
I no és així? No seran d'una manera o una altra en funció de com els eduquem?
Tenim molta influència. Però els nens no són llibres en blanc, tenen sistemes de valors propis. I l'educació és més transdisciplinària. Hi intervenen els avis, els veïns, l'escola, la societat...
Entendre això ens hauria d'alliberar. Perquè entre el model autoritari i el complaent, amb falta de límits clars, hi deu haver alguna alternativa...
L'alternativa és la coherència. Si sóc una persona rígida que necessito moure'm des de l'autoritat, ho acceptaré, ho parlaré amb la parella i buscaré una escola que s'adapti a la nostra manera d'entendre el món. El nen creixerà amb límits clars i segurs. El problema és quan un progenitor és rígid i l'altre permissiu. Llavors no hi haurà coherència. Depenent de les característiques del nen, es decantarà cap a un dels dos models i rebutjarà l'altre. O jugarà amb els dos models per sentir-se còmode.
Per què són tan importants els límits?
Perquè sense límits, sense un mapa, ens perdem. És important tenir clares les regles del joc, encara que siguin equivocades. Si no les tenim, les acabem buscant posant-nos en perill o ens paralitzem per la por de no saber on són.
Com a terapeuta, enumeri tres consells bàsics.
El primer és recordar que mai ho farem bé encara que apliquem el millor manual del món. Tenir clar que no ho podem controlar tot, perquè l'art de la vida és aprendre a viure en la incertesa. El segon, saber demanar perdó. I el tercer, saber aprendre a donar responsabilitats. Perquè la responsabilitat els dóna autoestima, bàsica per moure's en la incertesa.
Com ho apliquem tot això en el nostre dia a dia?
Demanant als fills que col·laborin amb les tasques domèstiques. I si són molt petits, explicant-los un conte mentre esmorzen, escoltant-los... Això és la qualitat, que els nens s'adonin que el minut que estàs amb ells tenen tota la nostra atenció.
Sense crits, sense presses... Una mica incompatible amb l'estrès de la vida moderna...
No. Perds més temps cridant a un nen perquè faci una cosa que creant un clima de normalitat. Els crits bloquegen o enrabien. És més pràctic parlar amb una veu calmada i respectar el seu ritme.
V. Pérez
04/05/2015
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies