Llàgrimes a raig

Els humans acostumem a plorar per demanar ajuda, i tant pot ser un senyal de naufragi com de bajaneria

Daniel Craig; foto per Sam Taylor Johnson

Hi ha llocs on es plora millor que en d’altres, per això hi ha la imatge universal d’una dona, fins i tot un home, reclinant el cap a la finestreta d’un tren o un automòbil, com si al costat del vidre la tristesa trobés bona empara. De la mateixa manera que en moltes novel·les –no només en les dolentes– plou en començar un capítol, el plor, al cinema, acostuma a crear una càpsula d’intimitat i per això desarma els personatges sota la dutxa, on la seva pena sembla més protegida. Hi ha escenes immortals, n’hi ha prou amb recordar la sobreexplotada Esmorzar amb diamants, en què les llàgrimes corren sota la pluja aprofitant-se del paral·lelisme estètic entre el xàfec que amara i el llagrimall ardent. Es plora per horror i dolor, que solen anar de bracet, també per autocompassió –un sentiment que envileix– o per aquella mena de tristesa que buida el pit i et fa creure que ets la figura més petita del joc de matrioixques.

Els humans acostumem a plorar per demanar ajuda, i tant pot ser un senyal de naufragi com de bajaneria. El plor públic en els adults és considerat una anomalia, ja que una de les característiques hegemòniques de la maduresa és l’autocontrol. S’ha parlat i escrit molt sobre la masculinitat llagrimosa, d’una emotivitat que ha arribat a qüestionar la pròpia homenia, com si les llàgrimes pertanyessin per si mateixes a allò que ens fa defectuosos encara que encloguin no pocs interrogants, entre els quals la seva relació entre el sentiment i el decòrum. Llegeixo al New York Magazine un article revelador sobre per què plorem sota el raig a pressió que neteja i alleuja. El doctor Randolph Cornelius, expert en la psicologia de les emocions, afirma que els humans desenvolupem la capacitat de plorar a fi de transmetre missatges socials als de la nostra mateixa espècie. “Segons la meva opinió, el plor emocional, del qual només els éssers humans semblen ser capaços, ha evolucionat per assenyalar la nostra vulnerabilitat i sol·licitar ajuda”. Una cosa ben diferent és quan es plora sol, sota la dutxa, com una manera de demanar-se ajuda un mateix. Des de la privacitat que garanteixen un bany tancat i una mampara, fins a l’aïllament d’una aquosa insonorització, passant pel fet d’estar nus, sense cap màscara, podem arribar a connectar l’aixeta oberta amb l’alleujament que reclama la tristesa.

Curiosament, també amb l’alegria. Per què es canta amb empenta i pulmó sota el raig d’aigua que cau sobre el clatell i llisca pel rostre? Potser perquè també representa la promesa de felicitat, l’inici del dia amb l’esperança ensabonada. La dutxa, patrimoni íntim de la humanitat.

Joanna Bonet

06/05/2015

La Vanguardia