Ara tinc un negoci, ja no depenc del meu marit

També al poblet de Worja Washgula, a prop de Ziway, a la regió més gran del país, Oromia, les dones han pogut comprovar que la independència econòmica els reporta un pessic de llibertat. Encara que més a poc a poc del que seria desitjable, els drets de la dona fan les primeres passes. “Abans no tenia res de res, zero, ara tinc un ramat de nou animals i un petit negoci de compra i venda de gra”, relata en oromo Kebele Safayo, de 56 anys, a l’ombra d’un mango i envoltada de les companyes del grup d’estalvi i crèdit de Worja Washgula, una mena de banc que gestionen les seves 41 integrants.

Complicitat. Al centre, la Komiso, integrant del grup d’estalvi i crèdit. A la seva esquerra, la Barraku, que viu amb l’home que la va raptar. Les dues van ser mutilades de jovenetes

Oxfam Intermón (OI) ha donat suport a un total de 329 persones repartides en sis comunitats en considerar que donar poder a la dona és una de les claus per impulsar el progrés a Etiòpia. Són les autoritats locals les que seleccionen les candidates a integrar aquestes cooperatives de crèdit partint d’una sèrie de requisits: “Que no tinguin ramat ni un habitatge de qualitat i que pateixin inseguretat alimentària. També aquelles que han estat abandonades, amb els seus fills, per un marit polígam que se n’ha anat amb una esposa més jove”, relata Teshite Guye, el coordinador de SEDA (Selam Environmental Development Association), una de les contraparts d’OI a la zona de la vall del Rift, on s’han invertit prop de 77.000 euros.

El camí cap a la independència de Kebele Safayo va començar amb un crèdit de 1.500 birrs (uns 58 euros). “Vaig comprar 200 quilos de blat de moro i 200 més d’ordi durant l’època de la collita, que és quan va més barat, i vaig esperar que pugés el preu per vendre’l. Amb els diners sobrants vaig adquirir dues cabres, un mascle i una femella, que va criar diverses vegades. En vaig vendre algunes i amb els beneficis vaig comprar una vaca lletera, que ja ha parit dues vegades i que em dóna llet per al consum familiar. Ja no depenc del meu marit”. Abans d’un any ja havia tornat la totalitat dels 1.500 birrs, més un 3% d’interès, i en successives rondes va demanar tres crèdits més. Les coses li han anat bé i ara està engrescada amb les obres d’una casa nova on viurà amb el seu marit, un fill i quatre néts al seu càrrec.

Tots els projectes d’empoderament de la dona d’OI van acompanyats de cursos d’alfabetització i de campanyes per conscienciar-les a elles, i també a ells, sobre temes de gènere, de sida i de medi ambient. El repte és que es creguin que és el seu dret rebutjar i denunciar totes les formes d’agressió de què han estat víctimes durant anys, com la mutilació genital femenina. “Abans depenia per a tot del marit, que a més em castigava si considerava que arribava tard a casa després d’anar al mercat, ara puc reunir-me i xerrar amb les companyes del banc, ens donem suport les unes a les altres, som còmplices”, afegeix la Kebele.

“Aquí el rapte de dones era una pràctica habitual i encara s’obliga a casar-se noies de 15 anys”, alerta Komiso Tusa, de 30 anys i amb cinc fills.

Alguna dona d’aquest grup ha patit un rapte? Sí, i continuo vivint amb l’home que ho va fer, que a més em va violar i em va deixar embarassada. Per salvar l’honor de la meva família vaig haver de casar-m’hi. Jo tenia 16 anys, ell 25.

I ara? Això va passar fa temps, el 1978. Tinc onze fills amb ell.

Aquest és el testimoni de Halkane Genemp, de 52 anys, 26 dels quals els ha passat amb el seu botxí. “Què podia fer? Abans, si et raptaven i et deixaven embarassada, t’hi havies de casar, no tenies opció”, comenta resignada. Les coses han canviat: el 2005, el Codi Penal va introduir penes de presó per als delictes de rapte, violació fora del matrimoni, casaments forçats de nenes i tràfic de dones i menors.

Una vintena de dones assisteixen a la reunió convocada per OI un dissabte d’abril a la tarda. La Halkane no és l’única que ha passat per una experiència tan traumàtica. La Barraku, de 40 anys, explica que també va ser segrestada als 15 anys. “Vaig patir molt, no el coneixia de res, m’hi van casar per força. Ja m’hi he acostumat”. La Barraku comparteix marit, en cases separades, amb la Fate, de 28 anys. La Barraku té set fills; la Fate, tres.

Les reunions d’aquest grup d’estalvi i crèdit són una via d’esbarjo. Elles són les que estudien les peticions de crèdits i la quantitat que atorguen. La seva autoestima ha pujat; no en va, des del 2007 els fons del seu modest “banc” han ascendit fins als 100.000 birrs (3.800 euros); han après a llegir i s’han revelat com unes grans emprenedores. I el més important és que s’han empoderat en una societat extremadament masclista.

Radia Husseien està satisfeta amb els progressos de la seva vida laboral i personal. “Em llevo molt aviat per anar a comprar cereals, grans quantitats. Després vaig al mercat i els venc al detall, més cars. Ara he començat a fer el mateix amb cabres”, explica al costat de l’oficina que elles mateixes van construir i que aquesta tarda s’ha convertit en un improvisat berenador.

Komiso Tusa porta una de les especialitats de la zona, chiko, una espècie de pastís a base d’ordi, mantega i espècies, que ofereix als convidats, regat amb cafè i Mirinda. L’ordi forma part de la dieta etíop igual que el teff, un cereal sense gluten amb el qual es prepara el plat nacional, la injera, una pa molt fi, a l’estil d’una crepe, que acompanya guisats de carn, peix, llegums o verdures. Les amfitriones esperen que els forasters acabin de menjar per fer-ho elles després. Els nens s’acosten i intenten clavar la dent a la suculenta menja, però les mares els fan fora sense contemplacions. Quan els grans estiguin tips, els tocarà el torn als petits.

Entre mos i mos, la Komiso explica en què va invertir els crèdits que va rebre en quatre fases, de 1.500 birrs cada un. “El primer que vaig fer va ser portar aigua corrent al meu habitatge des del pou comunal, abans feia cada dia dos hores de cua a la font i després la carregava fins a casa. També vaig comprar un bou i juntament amb el que tenia ja vaig poder treballar la terra a ple rendiment amb la qual cosa vaig aconseguir duplicar la producció de cereals, uns 3.000 quilos l’any passat. Abans havia de llogar i compartir un animal amb una altra família”. La Komiso presumeix de ser una de les dones amb títol de propietat, un altre préstec el va destinar a adquirir 2.500 metres quadrats de terra. Però lamenta les salvatjades que li van fer en nom de la tradició: li van practicar l’ablació del clítoris i la van obligar a deixar l’escola als 16 anys per casar-se amb l’home elegit per la seva família.

“Però això era la tradició... Era el normal...”, deixen anar els homes que assisteixen com a espectadors a la reunió amb la intenció de restar importància a aquests fets. La Komiso replica: “El casament es va pactar quan jo només tenia dos anys, ni coneixia el meu marit. I sense cap mena de dubte jo no mutilaré les meves filles”.

Rosa Ma Bosch

21/04/14

La Vanguardia