Elogi de la discreció

En la societat de l’exhibicionisme, no hi ha res tan intrigant com la inhibició. Quan tothom despulla sentiments i creences, no hi ha res més provocatiu que el pudor. En l’era de l’striptease, no hi ha res tan estrany com vestir-se; i en l’era de l’striptease emocional, no hi ha res tan alliberador com la invisibilitat. Quan tothom tendeix a convertir la vida pròpia en espectacle públic, recuperar el sentit de la intimitat pot ser un programa revolucionari.

Des de fa uns mesos, l’assagista Pierre Zaoui està fent pensar els francesos. Reivindica la discreció i l’art de desaparèixer ( La discrétion. Les Grands Mots. 2013). Abanderant un valor que ara sembla anacrònic, Zaoui sosté que el comportament discret té com a objectiu abdicar de la voluntat personal d’imperar. Mentre tothom, a través dels diversos formats d’internet, puja al tren de gran velocitat de l’afirmació malaltissa del jo, Zaoui proposa cultivar una ecologia del jo fent cures de repòs al lent vagó del silenci. Es tracta de desaparèixer una mica no només per fer lloc als altres, sinó per tal de poder veure millor com apareixen els altres.

Zaoui busseja per la cara oculta de la modernitat hipermediàtica, dominada per l’obligació de la visibilitat i per la cursa de la celebritat. Tot empeny a exhibir-se, a comunicar els pensaments personals més íntims o secrets a tothom, siguin amics, coneguts, saludats o desconeguts. Oposant-se a aquesta pressió, Zaoui posa en valor la satisfacció de contenirse, la gràcia del retraïment, el deliciós descans de cedir la paraula als altres.

Si tothom, amb narcisisme galopant, pugna per vessar sobre els altres un diluvi d’imatges i paraules, Zaoui proposa aturar-se de tant en tant per practicar el plaer de callar, l’art d’eliminar l’esmalt personal, l’art de descolorir-se. Un art que ell compara amb “el benestar del nen a qui el mestre no crida a la pissarra i que pot quedar-se al fons de la classe i somiejar prop del radiador mentre contempla els companys”.

El terme prové del llatí discretio, que vol dir “separació, distinció, diferència”, és a dir: suspendre les formes de relació i de visibilitat convencionals. Zaoui no proposa una suspensió radical, una desaparició absoluta com la que s’autoimposa l’ermità que s’exilia del món, sinó una desaparició lleugera. Es tracta de contenir la necessitat d’aparèixer, de mostrar-se. La distància de la discreció no t’escindeix del món. Ben al contrari, et permet veure més bé el món. La discreció és un temps d’espera: atura el desig d’afirmar-se, de ser reconegut, de ser vist, admirat i estimat.

Segons Walter Benjamin, Baudelaire va fundar la discreció moderna. El discret contemporani observa l’exterior per desplegar-se interiorment. Qui fuig del món per anar al desert no és discret: al desert l’anonimat és impossible. És a la gran ciutat, enmig de la multitud, que podem experimentar el sabor de l’incògnit, el sentit d’allò que Baudelaire anomena la flânerie: el pensament erràtic, l’ociositat i el vagabundeig d’aquell que observa el món sense tocar-lo, sense necessitat d’imposar-s’hi.

Si la paraula de moda és selfie (autoretrat fotogràfic), la fotografia més suggestiva és la que fa l’smartphone quan està desconnectat: impedeix que tots sàpiguen què fas i on ets. Si tothom pugna per escriure el tuit més estrident, més sorprenent o enlluernador, al discret li agrada més aquest haiku de Matsuo Basho: “Contra la porta / fulles de te, caigudes / que el vent instiga”.

En el temps en què tothom està hiperconnectat, la paraula més suggestiva podria ser desconnexió. Comences tancant l’smartphone unes quantes hores al dia. No envies fotos de l’últim lloc que has visitat. Et feia gràcia que tothom sabés quina ciutat visites, avui que es festa, o a quina graellada de xai pasqual t’estàs cruspint amb els parents i amics, però no ho fas: recordes que aquells a qui escriuries també estan dinant. Desconnectes el telèfon no només quan treballes o menges, també per la satisfacció que obtens d’una estona de silenci, pel plaer de no parlar. El desconnectes, també, per pudor: per no bombardejar els altres. Tampoc no opines a cada instant sobre allò de què tothom discuteix tan obsessivament. Mentre tothom proclama el primer que li surt del cap davant de qualsevol notícia, sigui tràgica o còmica, sigui important o banal, tu deixes que el temps en maduri el pes i el sentit. Deixes que l’impacte d’aquella notícia faci camí i, generalment, acabes constatant que allò que semblava tan impactant només és un altre gra de sorra del desert.

Aprens a contenir la voluntat de treure el cap en la vida dels altres. Comences a comprendre que generar constantment tuits, watsaps, e-mails o penjades al Facebook és una pràctica intrusiva, una malaltissa afirmació del teu ego que implica, inevitablement, la violació del temps i l’espai privats. Fas que el món descansi de tu. Deixes espai per als missatges, idees o propostes dels altres. Reconeixho: proclamaves amb veu massa alta les teves opinions i exageraves els teus punts de vista marcant el pas sorollosament. Potser, doncs, que caminis de puntetes, sense fer tant de soroll. Potser que facis un pas enrere.

La discreció era una virtut antiga, però Zaoui la descriu com un factor imprescindible de la creativitat: “Per a Proust era un privilegi assistir a l’absència pròpia”. I una necessitat social: “La discreció és un gest polític”.

Antoni Puigverd

21/04/14

La Vanguardia