La renúncia és la base de la fortalesa i de la felicitat

Foto per Judit Fernàndez

Rafael Santandreu (Barcelona, 1969) és un dels psicòlegs més sol·licitats d'Espanya. Va estudiar a la Universitat de Barcelona, a la Universitat de Reading, al Regne Unit, i al Centro di Terapia Estrategia d'Arezzo, a Itàlia. El seu anterior llibre, ‘L'art de no amargar-se la vida' s'ha venut molt en molts països. Ara acaba de treure ‘Les ulleres de la felicitat' (Ed. Grijalbo). Part de la seva felicitat personal rau en ajudar els altres a ser més feliços.

Trobo que és un mal moment per parlar de felicitat...
No. Som a la millor època d'Occident. Tenim els més grans nivells de benestar de la història.

No hi ha motiu de queixa?
No. Ens queixem com a resultat d'una bogeria col·lectiva, o de la multitud, com deia Isaac Newton. És la pitjor de totes.
 
Llavors, el malestar social és degut a...
La terribilitis, la malaltia del segle XXI a tot Occident. La creença que qualsevol adversitat és terrible, quan no ho és.
 
Què li diu a la gent desanimada?
Que cuidi el seu diàleg intern. La fortalesa emocional, o la debilitat, depèn del que tu et dius. El meu consell és que es copiïn de persones que són fortes. Miri l'Stephen Hawking. A tothom que ho passa malament, els diria: “Es pot sortir del forat, perquè no hi ha altre forat més gran que aquell on jo visc, i sóc feliç.”

Els aturats es queixaran del que està dient...
L'únic que necessita el ser humà és l'aigua i el menjar del dia. I això a Espanya és gratuït: hi ha fonts gratuïtes i es llança el 40% del menjar cada dia.

Molts el titllaran d'immobilista.
La millor manera de canviar les coses és des de l'alegria i la fortalesa, no des de la queixa i la depressió... I molt menys des del cabreig i la violència.

D'on venen els problemes psicològics actuals?
De la societat, que predisposa a un diàleg intern erroni.

Quin és aquest diàleg erroni?
El de la superexigència. Mai havíem viscut en una societat tant exigent. Amb nosaltres mateixos i amb els altres. La societat ens empeny a superexigir-nos.

D'on ve la idea que la felicitat és tenir moltes coses?
Vivim en una societat en la qual el lema és: “com més, millor”. En tot. Sembla que els països que creixen més són els millors. Les empreses han de tenir beneficis cada any o sembla que decreixin. Però hi ha un problema.
 
Quin?
Que aquest “com més millor” també es refereix als aspectes immaterials. Hem de ser molt extrovertits, tenir molts amics, ser molt hàbils, molt simpàtics, molt cultes, tenir una parella que ens estimi molt, tenir una vida molt interessant. I de tot això, com més millor. És un error. La religió de la hiperproductivitat és antinatural i no funciona. Jo em declaro una persona que s'equivoca, un mediocre, però feliç. En l'únic en què vull destacar és en estimar la vida.
 
Per què costa tant ser feliç?
Per ser feliç no cal res. Només deixar de dir-te ximpleries.
 
Com recupero la felicitat?
Controlant la necesititis, una altra paraula que utilitzo jo. És normal tenir desitjos, però hem de vigilar de convertir-los en necessitats absolutes. Perquè tenim sempre a mà l'eina bàsica de la felicitat i l'harmonia.
 
Que és...
La renúncia. En la renúncia està la fortalesa. Si sóc capaç de renunciar a coses, les puc disfrutar. Si no sóc capaç, no les podré disfrutar; perquè llavors tindré molta por a perdre-les.
 
Treure's la por és difícil.
No. L'ésser humà es pot treure de sobre totes les pors. En realitat, és fàcil si saps com fer-ho.
 
I com és fa?
Adonant-te que pots ser feliç en qualsevol circumstància. Jo sé que seré feliç sempre, fins que em mori, passi el que passi.

Però això cal aprendre-ho...
És un procés que costa una mica. Els meus pacients han de fer hora i mitja de deures al dia! Però és el millor aprenentatge que es pot fer a la vida. I com la meva estimada Maria Luisa Merlo, l'actriu madrilenya, podrem dir: “Jo he aprés a ser feliç”.


Lluís Martínez
20/04/14
El Punt Avui