Els 3.000 cops

EL PASSAT Catalunya tenia abans de la crisi un total de 8.043 sensesostre, la majoria a Barcelona.

EL PRESENT Unes 900 persones dormen al carrer, i 2.100, en albergs o refugis temporals.

Foto per Laura Guerrero

Els números no tenen ànima. És fàcil posar cara i ulls a deu persones que passen gana. Però i a cent? I a mil? Penseu, per exemple, en aquesta xifra tan asèptica: 8.043. Costa d’imaginar el 8 amb dolor cervical i lumbar, el 0 amb depressió i ansietat, el 4 menjant només entrepans i el 3 amb més de tres trastorns de salut crònics. El Parlament va sol·licitar fa 13 anys a la Generalitat una estimació sobre el nombre de persones sense sostre a Catalunya, un col·lectiu on tots aquests mals i mancances són freqüents. El resultat va ser un higiènic 8.043, i tot això va ser el 2001, abans de la crisi que va convertir les execucions hipotecàries en execucions. Des d’aleshores, el problema ha crescut exponencialment.

Un estudi de referència, Qui 3.05 h dorm al carrer?, de Pedro Cabrera, María José Rubio i Jaume Blasco, calculava que la ciutat de Barcelona tenia el 2008 un total de 1.878 sensesostre. Persones sense casa, en diuen alguns, tot i que la casa és una altra cosa (“les habitacions caldejades, el dinar calent i els rostres amics”, com va dir Primo Levi). La llum és l’absència de foscor, però la salut no és només l’absència de malalties. L’ONU afirma que el dret a un habitatge i una feina dignes són indissolubles del dret a la salut. I si la salut no és només l’absència de malalties, els sensesostre no són només els qui dormen al ras. També els que viuen en pisos massificats, barraques, albergs o refugis. La Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar, impulsada per l’Ajuntament de Barcelona i integrada per 26 entitats i associacions molt respectades, com ara la fundació Arrels, calcula que els sensesostre de la ciutat ja són uns 3.000. És l’altra cara d’aquesta ciutat dels prodigis, que de vegades sembla estar encantada d’haver-se conegut, que discuteix si els visitants adinerats han de trobar o no les botigues tancades el diumenge i que assisteix sense parpellejar a congressos amb entrades d’entre 749 i 4.999 euros. Ho heu llegit bé: 4.999 euros costava el passi platinum del Mobile World Congress. La majoria dels participants en aquest altre esdeveniment de cada nit a Barcelona, el Homeless World Congress, dormen en albergs o residències temporals, dependents de recursos públics o privats. Això, els més afortunats. L’increment de places ha estat notable durant els últims anys, però és com provar de buidar el mar amb galledes d’aigua: unes 900 persones pernocten diàriament al ras.

Algunes associacions afirmen que els sensesostre encara són majoritàriament espanyols. D’altres asseguren que ja no tenen aquest trist honor. Dues de cada tres persones que atenen organitzacions benèfiques com el centre d’acolliment Assís són estrangeres. Nascuts aquí o no, és fàcil veure’ls. Tots enarboren una única bandera, la de la pobresa. Entre cartrons, en cotxes abandonats, portals, parcs, barraques i en campaments on es reuneixen i es protegeixen grups de fins a 12 integrants, com l’estació de Sants, el parc de la Ciutadella i el Parc de Recerca Biomèdica, al costat de l’hospital del Mar. També hi ha cada vegada més sensesostre en dormitoris automàtics.

Diverses entitats han ordenat que els caixers més afectats estiguin tancats a la nit. La misèria de debò no té res a veure amb visions idealitzades, com les que van donar alguns autors vuitcentistes dels clochards de París. Hi ha caixers que exigeixen una neteja extra l’endemà al matí. Però és hivern i fa fred, què es pot fer? L’ordre de tancament queda en mans dels empleats. Molts exigeixen l’anonimat abans de reconèixer que miren cap a una altra banda, “almenys mentre no ens ho exigeixin taxativament”. En un caixer prop de Sant Martí fins i totd deixen que tres centreeuropeus connectin a la xarxa elèctrica un radiodespertador.

Sucursals d’un mateix banc i separades per tot just uns carrers poden optar per decisions oposades. En una de l’Eixample es llegeix: “Per motius tècnics, aquest caixer romandrà temporalment fora de servei fora de l’horari d’obertura al públic”. Crida l’atenció que es repeteixi dues vegades la mateixa paraula. Fora, fora. Al carrer. “Allà hi dormia un home”, confirma el vigilant d’un bar de cambreres proper. No gaire lluny, tres persones s’aixopluguen en un caixer de la mateixa entitat. Tres persones en un caixer no és res insòlit, com saben els veïns de la rambla Guipúscoa o de la Gran Via. Hi ha una munió d’escenes tristes en aquest viatge al final de la nit, com reflecteixen les fotos d’aquestes pàgines. Indigents malalts. Amb crosses o, pitjor encara, en cadira de rodes. Qui sap quants. Almenys un, paraplègic, a la Barceloneta i un altre, a qui falta una cama, a la Sagrera.

Al carrer Urgell es refugia un senyor d’uns 60 anys. Per raons que no va voler explicar, durant unes nits especialment desagradables tota la roba d’abric que portava va consistir en un jersei espellifat, uns pantalons curts i uns mitjons de futbol. Reposava (parlar de dormir en aquestes circumstàncies és una crueltat) arrupit sobre un cartró, sense mantes. A la porta de la merceria María, al carrer València, cantonada Vilamarí, un home ha improvisat un llit amb un sofà recuperat de les escombraries. A l’aparador es llegeix una oferta: “Pijames, 9,95. Camises de dormir, 8,95”. En un caixer minúscul, molt a prop de la plaça Espanya, hi ha algú que descansa. En recordar aquest habitacle, d’1,5 metres per 1,5 metres, sempre il·luminat i tan petit que no deixa estirar les cames, cobra sentit el comentari d’un expert: “Al carrer gairebé ningú no dorm més de sis hores al dia. I ho fan a intervals i en condicions ambientals, tèrmiques i de seguretat penoses que afavoreixen molt poc el descans”. El 22 d’abril del 2008 el Parlament Europeu va adoptar la resolució P6TA(2008)0163, en què es comprometia a eradicar la xacra dels sensesostre “abans del 2015”. Aquesta promesa sembla avui un mal acudit. Falta menys d’un any i el cas de Barcelona no és excepcional: a la UE hi ha almenys 410.000 persones que dormen al carrer. I amb problemes greus d’allotjament, moltíssimes més.

No, els números no en tenen, d’ànima, i a més a més de vegades maregen. A dir veritat, aquest article es va gestar amb la sospita que els 3.000 sensesostre de Barcelona potser eren una dada benèvolament exagerada per moure a la solidaritat. Ara, després de descobrir que estudis municipals avalen la xifra, el dubte és si seran només 3.000. L’últim recompte oficial és del 2013 i les estadístiques no sempre serveixen en aquest terreny pantanós, amb més preguntes que respostes. Vicenç Ferrer, el nostre sant laic més gran, ho va resumir molt bé quan va dir que “la pobresa no s’ha d’entendre, sinó que s’ha de resoldre”.

Domingo Marchena

09/03/14

La Vanguardia