Vegetarians per força

Roxana G. adopta mesures dràstiques a casa per resistir els embats de la crisi amb uns ingressos minvants

Viuen a les fosques i una olla de pasta alimenta 4 persones tot el dia

Foto per Julio Carbó

Abans de donar el cop de porta i tancar amb clau, Roxana G. abaixa l'interruptor general de la caixa de fusibles i talla el subministrament elèctric de soca-rel. El que seria un protocol reservat per a unes vacances o una escapada d'un pont festiu s'ha consolidat com una rutina per a aquesta dona de 44 anys cada vegada que surt del seu pis, a l'Hospitalet. Trist hàbit per a qui es veu en l'extrema necessitat de controlar «fins a l'últim cèntim» de tota partida imaginable en la desequilibrada balança fiscal de casa.

Roxana és pobra. Així se sap ella i així l'hi recorda cada ínfim detall de la seva realitat quotidiana. És la cara reconeixible del que les estadístiques oficials han convingut a anomenar col·lectius en risc d'exclusió social. No necessita que li expliquin què és la pobresa energètica una dona les dificultats de la qual no són arribar a final de mes, sinó apanyar-se-les per tirar endavant el dia de demà. Per a ella, per als seus dos fills, Gabriel i Jonathan, de 12 i 23 anys, i per al seu pare, Isaías, de 69. Quatre boques per alimentar, quatre cossos a mantenir temperats, quatre vides amb necessitats limitades als 310 euros que Serveis Socials concedeix al seu pare. O a la venda a veïns i coneguts de peces que adquireix en majoristes d'origen xinès. «Imagina't quin marge em queda. Com a màxim, 300 euros al mes. I només el lloguer ja se n'endú 500», exposa.

Pasta, pasta i pasta

Les contingències obliguen a un pragmatisme extrem que cobra forma en pràctiques cada vegada més innegociables, com el menú de plat únic. L'obligada versatilitat de l'àpat és tanta que no només ha d'arribar per al primer i el segon del dinar, sinó que, molt probablement, serà el repertori exclusiu per al sopar. «Faig servir les olles més grans per encendre el foc només una vegada al dia i gastar menys», justifica. I que els comensals no esperin un excés de creativitat: macarrons, espaguetis o potser raviolis, amb el seu inseparable tomàquet. Per trencar la rutina, sopes, truites i, si de cas, llenties, «però amb verdures, molt rara vegada hi ha trossos de carn», aclareix la Roxana. Pocs menús carnívors es permeten en aquesta casa, i si es donen el gran luxe, sol limitar-se a pollastre. Més prohibitiva es converteix la ingesta de peix, en dosis frugals i una vegada al mes, dues com a màxim, i només «si hi ha una oferta raonable». ¿Què entén per raonable?: «Fins a 2,5 euros el quilo», aclareix. Una altra vegada, el pressupost al cèntim. Ja ni recorda quan va ser l'última vegada que va veure la nevera de casa plena.

La dieta mediterrània en aquesta casa es limita a una coincidència geogràfica. «A l'escola em deien que el nen està molt gras; ja no ho fan, perquè saben com estem: si menja bocates o pastes és per necessitat: no hi ha res més», afegeix. També ella pateix aquestes carències, amb els «més de 30 quilos» que ha agafat en aquests tres últims anys, seqüeles dels seus ingressos minvants i del seu estat, depressiu i amb ansietat.

Aquests mateixos tres anys són els que han capgirat la seva situació personal i familiar. Sempre s'ha buscat la vida, des que als 6 anys repartia guisats de la seva mare al seu Uruguai natal. Però des que va arribar a Espanya, ara fa 20 anys, mai fins ara havia tingut problemes per guanyar-se la vida, encara que cobrés en negre i estigués mal pagada. «En l'última feina que vaig tenir netejava a casa d'una dona, però se'n va anar a una altra ciutat i no he aconseguit cap ocupació mínimament estable», diu.

Economia de guerrilla

Roxana pateix al pensar en el futur, sobretot pels seus fills. Es pregunta si deixarà de ser necessari que les dutxes del seu petit es limitin a les obligades a l'acabar les dues classes setmanals de gimnàstica. O quan deixaran d'estar a les fosques per casa amb la tele com a única font d'il·luminació i d'evasió. O quan el seu fill gran, també d'origen uruguaià, podrà conviure amb la seva dona, amb qui es va casar per obtenir el permís de residència. «Ella està amb la seva mare i ell s'ha de quedar amb nosaltres mentre no tinguin feina».

El seu pare també pateix la severa devaluació de la seva qualitat de vida: «Li diu a l'assistent social que ja no se sent útil, que per estar així preferiria morir-se», relata Roxana.

Cada vegada li sembla més utòpic que arribi un canvi per superar tantes dificultats, però no perd l'esperança mentre hi hagi «gent meravellosa» al seu voltant. Com els serveis socials i, sobretot, el pare José Murillo, de la parròquia de la Mare de Déu de la Llum. «Va aconseguir 1.800 euros en una setmana» per evitar el que hauria estat el seu segon desnonament en dos anys. També la proveeix de menjar cada 15 dies i abona alguna factura energètica quan colla el risc que li tallin el subministrament per impagament.

Solidaritat per no perdre del tot la fe en una justícia social, «que s'estan carregant els pocavergonyes dels polítics». «Posa que sóc molt fan dels jutges [Elpidio José] Silva i [Baltasar] Garzón. A veure si els deixen treballar perquè, si no, tot s'enfonsa», afirma, indignada.

Mentre el canvi no arriba, la Roxana mira de blindar els seus amb la seva economia de guerrilla. «És trist, però el meu petit no va saber qui són els Reis al col·le, l'hi vaig haver de dir jo perquè no em demani coses que no li podré comprar i després es desil·lusioni; perquè no m'ho posi encara més difícil», es lamenta.

Víctor Vargas Llamas

10/03/14

El Periodico.cat