Mama Tunza, 'la mare que et cuida', acull i cria a 121 nens a Kènia, un país de 3,3 milions d'orfes.
Tinc 53 anys. Vaig néixer a Kakamega, al costat del llac Victòria, i visc a la falda dels turons de Ngong, a Kènia. Casada, vaig parir quatre fills i ara tinc 121. Dirigeixo el Centre per a Nens Mama Tunza a Nairobi. Crec en tot el que em doni forces per seguir endavant. Sóc animista i cristiana
Soc analfabeta, però en sé de la terra. Érem molt molt pobres i essent una nena m'en vaig anar a treballar a Nairobi.
De criada?
Sí, a casa d'una parella d'italians en la que vaig estar servint vint anys. Un primer de gener, a les onze de la nit, sortint de treballar, de camí a casa (quatre hores a pas lleuger), vaig veure en una muntanya d'escombraries una caixa de la qual apuntava un bracet ...
Un nadó?
El vaig netejar, el vaig vestir i el alimentar, i el vaig portar a la policia, que va voler detenir-me per tenir al nen tan maltractat. Vaig trigar hores per convèncer-los que l'havia trobat.
Es van quedar el nen?
Sí. Però a les quatre del matí em van trucar perquè me l'emportés: "Si no pot cuidar-lo, deixi'l on l'ha trobat". Al cap de dues setmanes un avi va recollir un altre nadó i me'l va portar. Els meus quatre fills i els veïns tenien cura d'ells mentre jo treballava. Però dos dies vaig arribar tard.
I els va explicar dels nadons.
Sí, i em van dir: "O els nadons o la feina". A Kenya les persones que et contracten s'encarreguen de guardar el sou. En vint anys de treball havia acumulat 1.000 euros, però no me'ls van donar. I llavors ...
Perdoni, com es diuen aquests italians?
Rita i John Corri. A partir d'aquí vaig decidir dedicar-me als nens abandonats que em portaven: havia corregut la veu. Els veïns m'ajudaven, em deixaven a la porta sacs d'arròs i llegums. Un dia vaig anar a fer les meves necessitats costat del rierol que hi ha en un petit bosc i vaig veure un babuí amb un nadó humà. Vaig aconseguir treure-li enganyant-lo amb menjar i vaig córrer.
Com estava el nen?
Era una crosta de sarna i ferides. El vaig rentar i el vaig portar a l'hospital. Com sabia que no m'atendrien, perquè a Kènia la sanitat és de pagament, vaig anar a veure el cap de l'hospital. Se'l van quedar, però al cap de tres hores em van trucar: "Si no pot fer-se càrrec, deixi'l on l'ha trobat".
Els metges també?!
Em van receptar els medicaments que podien guarir-lo, res més, i vaig anar per les cases dels rics i les farmàcies de Nairobi demanant caritat per poder comprar-los. Tenia dos anys i ja n'ha complert vuit. Li diuen Monito i amb ell ja eren 18 nens recollits.
A casa?
Sí, un descampat en un barri on l'esperança de vida dels nens no passa de cinc anys i la de les dones, de quaranta. Sense clavegueres i amb molta droga i delinqüència. Però la bona gent del barri em va ajudar: vàrem construir barracons i organitzar una escola on joves i adults que sabien llegir i escriure ensenyaven als petits. Però contínuament entraven a robar-me.
El 2007 kikuyus i luhyas es van enfrontar durant les eleccions.
Van morir 1.200 persones. La gent va fugir, també els meus veïns. Així que em vaig trobar amb gairebé 100 nens, sense menjar i sense cap tipus d'ajuda. Quan van tornar els primers turistes, al cap de sis mesos, un fotògraf va penjar a internet un reportatge sobre nosaltres. Una nena irlandesa amb un càncer terminal el va veure i li va demanar al seu pare que ajudés a aquesta senyora.
Una història increïble.
El pare i uns amics van anar a Kènia, van comprar un terreny a Ngong i van aixecar els barracons on vivim ara, una zona fèrtil on els nens poden córrer quan tornen de l'escola. Teníem aire lliure i llit per a tots, però el canvi va ser dur.
Sense l'ajuda dels veïns...
Sí, vivíem aïllats. Però vaig tornar a començar; vaig recórrer les granges de la zona i els vaig explicar la meva història. Vaig aconseguir diners per enviar als nens a l'escola. Després vaig trucar a la porta de les agències turístiques, i empreses com Kobo Safaris o Ecowildlife començar a col·laborar amb mi. Els dicto el necessari quan son els reis.
I què demana a la seva llista?
El millor regal és la matrícula de l'escola. I ens han portat un llit per a cada un, amb matalàs i llençols.
No en tenien?
Dormíem quatre a cada llitera i sense matalàs. Uns voluntaris ens han portat contenidors per emmagatzemar aigua, altres el camió cisterna setmanal. Altres paguen cada dilluns a l'hotel Serena de Nairobi perquè ens porti un camió de menjar. Jo no toco diners, rebo regals de la meva cistella d'imprescindibles per a la vida. I ja tinc quatre nens a la universitat!
Felicitats.
I també necessitem ordinadors i un professor d'informàtica. Gràcies al Govern de Navarra tenim autobús escolar. I una empresa madrilenya ens farà el camí perquè arribi a casa. I amb el premi Navarra Solidaritat obriré un pou.
Algú ha tornat a recollir a algun nen?
Vàrem trobar un nadó a l'estació i al cap de quatre anys la mare va tornar a per ell... Per fer-lo pidolar pels carrers de Nairobi? Vaig decidir adoptar-los a tots.
Ima Sanchís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies