La meva experiència de Capellà obrer i continuo estimant l'església

foto: Jordi Soler

Al Seminari a la dècada dels 50-60 del segle passat ens arribaven veus que a França hi havia capellans obrers que anaven a fabriques i tallers i que fins i tot hi havia un Seminari on es preparaven els que volien fer l’experiència del treball.

En grups de capellans joves es planteja la possibilitat de ser-ne i comencem a fer passos per fer-ho possible. Ho plantegem al bisbe que ens diu que ja s’ho pensarà.

La resposta episcopal no arriba i tips d’esperar tirem pel dret i amb una altre company decidim començar a treballar. Això era a principis dels 70.

Trobem feina en una fabriqueta que feia feines auxiliars del suro. Al cap d’uns mesos jo trobo feina en un taller de planxisteria com a pintor de cotxes.

Raons d’entrar al treball: tornar a la classe obrera de la que una formació burgesa al seminari me n’havia tret. El desig de sortir de la “casta” sacerdotal.

• guanyar-nos la vida, fer bullir l’olla com ho fa tothom: treballant i no dependre de l’aportació del sou del bisbat, fet en bona part per l’aportació de l’Estat.
• nova forma de fer de capella: la figura sacralitzada del capellà em molestava. Quan ja guanyava un sou que em permetia viure, vaig renunciar a la paga del bisbat(estat).

Només de posar els peus al taller es produeix la dessacralització del capellà; vestit amb el “mono de treball perdo de seguida la “categoria” de persona notable, esdevinc un simple obrer. I així passo treballant 35 anys. I als 65 m’he jubilat.

Abans a la catequesi ens deien que alguns sagraments imprimien “caràcter”. El treball és un Sagrament: marca per a tota la vida. És inesborrable.

VIVIM L’ESPIRITUALITAT DE DESERT I D’ENCARNACIÓ.

DESERT: l’horari és dur, la feina és pesada, fer d’aprenent a 30 anys és humiliant,. “Això durarà 4 dies ens fan arribar les corrosives critiques del integristes, en el bisbat ens ignoren,.....

Dels 5 bisbes que he tingut només un ha valorat la meva experiència,

El silenci, l’obscuritat del dia a dia, la grisor de la vida laboral, et fa preguntar si de veritat val la pena fer l’experiència del treball, havent deixat el treball “pastoral” com sovint ens sentim dir per veus malèvoles....

ENCARNACIÓ: La Fe és recerca de Déu i del seu Regne. I jo el trobo en el món obrer, en el món dels petits...

Dignitat obrera, classe obrera, consciència de classe obrera, cultura obrera... són frases que volen significar que ens hem “encarnat” en el món obrer, no anem al món del treball amb cap afany proselitista, sinó que “som mon obrer” amb plena consciència de classe obrera. No idealitzem el món obrer: la classe obrera és tan pecadora com tothom, ambiciosa, amb afany de diner, però és la meva classe.

Continuo estimant l'Església

M’estimo tan l’Església que em dol que estigui tan lluny del món obrer, que sigui rica i poderosa.

Em fa patir tant l’Església que la voldria diferent, més pròxima a l’Evangeli de Jesús, sóc dels que creuen que “una altra Església és possible”. Però cal treballar des dins.

Em molesta que el Papa viatgi com a cap d’Estat, que li atribueixin honors i lloances desmesurades, que sigui aclamat, exercint la “papolatria”

M’han fet fora dues vegades de la parròquia. Tot i això encara sóc del qui confien que un dia el bisbe em cridarà no per renyar-me sinó per interessar-se per la meva feina i les meves opcions.

Posats a somiar sóc del qui encara esperen que el Papa deixi de ser un jerarca i esdevingui un Pastor humil, que Papa i bisbes abandonin Vaticans i Vaticanets, siguin pobres de veritat i siguin la veu dels qui no tenen veu, somio una Església profètica que canti les 40 als rics i poderosos, i no els amanyagui i festegi.

Moltes vegades m’han preguntat: com és que continues en l’Església? La meva resposta és sempre la mateixa: perquè me l’estimo i la voldria diferent.

Són dels qui creuen que s’esdevindrà un Advent o una Quaresma en els que l’Església es convertirà, escoltarà la veu de l’Esperit que l’interpel•la-la, i serà lliure amb la llibertat que dóna la pobresa.

Hi ha grups escampats arreu que revisen la seva vida a la llum de l’Evangeli, que viuen una realitat eclesial diferent i són testimonis fidels del missatge cristià. Són una esperança de futur.

En les meves petites parròquies intento presentar la cara amable de l’Església. Faig el que puc per tal que a tots els creients els apassioni la figura de Jesús de Natzaret.

És tan bonic i gratificant ser pobre!!!! Per això poden dir tantes coses.!!! Un dia seran escoltats i construirem l’Església dels pobres

Tot està per fer i tot és possible, ens deia el poeta !!!

Mn Vicenç Fiol

Rector de Bellcaire d'Empordà