Robats però no oblidats

   Sempre m’han fascinat els ulls tancats d’aquesta mare, amb el pit descobert, i el seu fill escoltant el batec del cor. És l’expressió pura de l’amor maternal. “La Maternitat”, una de les obres més carismàtiques de Gustave Klimt, evoca no només el lligam indissoluble entre la mare i el fill sinó l’habilitat del pintor per transmetre l’essència de viure. No és cap imatge en moviment però s’intueix que aquesta pintura inspira vida.

   Mirant fixament la iconografia, se’ns pot plantejar encara amb més fredor la venda de nadons a qualsevol preu. Centenars de persones a l’Estat espanyol han denunciat la “desaparició” del seu fill acabat de néixer als anys 60 i 70. Nadons que suposadament “morien” en el part, mares adoptives que simulaven l’embaràs amb un coixí, nens “a la carta” a canvi de 200.000 pessetes de l’època. Situacions colpidores que deixen entreveure els aspectes més foscos de la dictadura. El que començaria com una fórmula del franquisme per depurar Espanya dels “rojos” va acabar convertint-se en un negoci del règim amb el vistiplau dels mateixos que se senyaven quan passaven rosari. Una maquinària que s’havia allargat amb el beneplàcit de les autoritats com una forma de repressió dels vencedors als vençuts i que acabà amb una màfia que s’aprofitava de la vulnerabilitat de mares joves o madures, solteres i d’origen humil. Les xifres parlen de més de 30.000 casos.

   Aquesta pràctica s’ha de contextualitzar en un període dictatorial basat en la manca de llibertats i en un potent aparell policial i propagandístic. No hem d’oblidar que Franco es va presentar com l’home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i, a canvi, el dictador va concedir certs privilegis. En aquests intercanvis, hi va haver qui es va sentir amb suficient autoritat moral com per decidir sobre els vincles familiars de les persones i, el pitjor, marcar els seus destins. Van jugar com si fossin Déus.

   Després de conèixer la seqüència dels fets, ara l’obligació col•lectiva que tenim com a societat és que la notícia no es quedi com a denúncia periodística sinó que comenci una investigació judicial que situï els clars-obscurs d’una història que no hauria d’haver començat mai. La preocupació ha de ser reconstruir els historials dels nadons amb les seves famílies originals però, alhora, fer que hi hagi justícia. El temps ja no es pot recuperar. La família López-Martín de Vilafant que aquesta setmana explicaven a la premsa local la desaparició de la seva tercera filla, nascuda el 28 d’abril de 1963, és només un exemple proper que ens diu molt de la incertesa i de la desesperança però també de la voluntat decidida d’uns germans.

   Malgrat això, els juristes ja han anunciat públicament la poca viabilitat d’aquests fets, denunciats a la fiscalia general de l’Estat, perquè puguin prosperar en una investigació penal. Els principals obstacles jurídics són la prescripció dels presumptes delictes comesos i la impossibilitat d’aglutinar totes les denúncies en una sola causa.

   Tot i aquest posicionament hi ha qui creu que no hi ha prescripció perquè es tracta d’un delicte permanent. Per tant, podrien ser investigats i, fins i tot, se’ls podria considerar crims contra la humanitat. No es pot fer els ulls grossos davant la gravetat dels fets però, en canvi, podem recordar un cas on els papers de l’auca s’intercanvien.

   La maternitat d’Elna, la institució fundada l’any 1939 per l’infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, va permetre el naixement de 400 nens, fills de mares refugiades de la guerra civil espanyola que es trobaven en camps de concentració del sud-est de França. Un apunt que podria ser el contrapunt i la prova que tot i les adversitats de cada moment històric, hi ha qui sempre està disposat a recomposar la maternitat que ens evoca Gustave Klimt.

Anna Teixidor Colomer

Periodista i professora de geografia i història a l’IES Carles Rahola