ESQUERDES SOCIALS, ESQUERDES CULTURALS (a propòsit de Salt)

Vivim en un món en què els vincles que ens donaven seguretat (la família, més o menys extensa, el veïnat, la colla d’amics...) i que ens feien sentir part de la societat (l’empresa, la fàbrica, el sindicat, el club esportiu, el grup parroquial, l’associació de...) s’han debilitat extraordinàriament, de manera que molt sovint resta l’individu sol, lliure però desemparat, a vegades més abandonat que no pas independent. Algú podria pensar que aquesta és una visió parcial, que els mòbils, Internet, les múltiples xarxes socials (facebook, twitter...) i tota una constel•lació d’associacions, grups, entitats, ONG... ens mantenen permanentment connectats i vinculats –i és cert-, però el vincles consistents, els que de veritat integren i donen seguretat no són pas espasmòdics, ni puntuals, ni esporàdics, ni només virtuals, sinó que necessiten de la proximitat, d’una certa permanència, d’una complicitat que va més enllà dels interessos concrets, del sentiment i de la compassió, i fins i tot d’un fil immaterial, que alguns anomenen espiritual, d’altres ideològic i uns altres estètic o poètic...

Però la vida és molt dura sense vincles mínimament estables, sobretot quan es passa malament, quan s’està malalt, quan es perd la feina, quan es viu una desgràcia..., perquè els homes i les dones som fràgils i estem exposats i molt condicionats per les circumstàncies que ens toquen de viure, enormement vulnerables a les maltempsades que malauradament un dia o altre arriben. Per això, si s’han esvaït o dissolt els vincles socials clàssics, en busquem de nous i a poder ser sòlids, potents i de llarg recorregut com poden ser les religions, les identitats nacionals o, en un altre sentit, les identitats generacionals (l’adolescència, la joventut, la vellesa...), les sectes o les causes petites i parcials (la cooperació, l’ecologisme...).

És una mica per tot això que avui els conflictes, en les societats complexes, obertes, post-industrials i lliures, com la nostra, ja no es poden llegir només en clau social, sinó que cal llegir-los també en clau cultural. Tradicionalment, els conflictes s’han explicat per les desigualtats econòmiques, per les situacions de pobresa i marginació, per la discriminació, pel que des de l’esquerra es resumia parlant de l’enfrontament entre classes socials, pel que en termes menys connotats en podríem dir la insuportable constatació que no és veritat el que diuen les lleis, que tots els homes i dones som iguals, que els drets humans depenen de la capacitat econòmica, de la sang, de l’origen, del sexe, de l’edat... de manera que no és veritat que, en la pràctica, siguin universals. Aquests conflictes s’expressaven i resolien en clau política, en programes i reformes, en partits i líders que encarnaven els diversos interessos enfrontats.

Però ara aquesta explicació sociopolítica s’ha d’articular també amb una lectura cultural, que emfatitza les diversitats (religioses, d’edat, de gènere, ètniques, d’origen, de llengua...), perquè aquestes diferències són motors d’identificació i de mobilització i perquè, molt sovint, coincideixen les desigualtats socioeconòmiques amb les desigualtats per motius culturals, com es veu a casa nostra amb els immigrants estrangers i amb molts dels seus fills. Si és prou evident que ocupen la feixa de baix, que són, estadísticament parlant, els que pateixen més l’atur, els que viuen en habitatges en pitjors condicions i en barris més desfavorits, els que fracassen més a l’escola... també hem de reconèixer que són maltractats en aspectes vitals per a les seves vides: ni la religió islàmica, per exemple, rep el mateix tracte que la catòlica per part de les autoritats i de la societat; ni els seus drets polítics són reconeguts (no solament la majoria d’ells no poden exercir el dret a vot, sinó que molts d’ells són declarats irregulars perquè els falta algun document administratiu); ni, en tant que adolescents i joves, se senten escoltats, representats i entesos per la societat adulta.

Tenint presents aquestes claus interpretatives, podríem llegir els fets de Salt amb una nova mirada: estem davant d’un conflicte social (de desigualtat socioeconòmica, de pobresa), però també d’un conflicte cultural (d’adolescents i joves desesperançats i amb poques expectatives, d’adolescents i joves marroquins que se senten vigilats, maltractats, agredits –de paraula o amb la mirada-). I que gestionar aquesta situació voldrà dir fer polítiques en ambdues direccions (generar riquesa, atendre els desvalguts; però també reconèixer les diferències que tenen ple dret a ser reconegudes i donar veu i perspectiva a les generacions joves) i adreçades a la societat saltenca en la seva totalitat: els problemes afecten tots els ciutadans de Salt i són tots els que s’hi ha de sentir implicats i han de contribuir a resoldre’ls, i per fer-ho cal comptar amb els instruments, els canals i les estructures que ho facin possible. Torna a ser l’hora, doncs, de la política, de la bona política, la que escolta, la que dialoga i la que pren decisions i prioritza, la que reconeix i compta amb tota la ciutadania, independentment de les seves adscripcions particulars.

Xavier Besalú

Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  

Vicepresident de l’associació GRAMC