El dol no és una malaltia

La mort d’una persona estimada és de les experiències més impactants que pot viure el ser humà. La persona que ha patit la pèrdua es veurà immersa en un procés de dol, on les emocions seran molt intenses i fluctuants, i li serà molt difícil prendre decisions importants durant un període llarg de temps.

Les emocions generades per un dol no són un problema que requereixi solució. Són la resposta natural i normal a la pèrdua, que pot ser de diferent tipus: la provocada per la mort, per una la malaltia o per una discapacitat; la pèrdua de la llar, de les propietats o de la professió, o la pèrdua per trencaments com el matrimoni, les amistats o altres relacions emocionals, entre d’altres.

Si entenem el dol com un procés natural d’adaptació a la pèrdua que hem patit, les reaccions que apareixen també són normals i naturals. És normal sentir tristesa, ràbia, culpa i ansietat. És normal tenir sensacions físiques com ara un buit a l’estómac, una opressió al pit i al coll, hipersensibilitat al soroll, falta d’aire i falta d’energia. També és normal sentir incredulitat davant la pèrdua, o sentir-nos confusos, fins i tot és normal tenir al•lucinacions i sentiments de presència d’allò que hem perdut. Podem tenir moltes dificultats en concentrar-nos, oblits i tenir moltes preocupacions i obsessionar-nos en alguns temes. Tots aquests són símptomes normals en un procés de dol normal. Malgrat que siguin molt molestos, intensos i desagradables, no ens han d’espantar. El dol no és una malaltia. No estem malalts ni deprimits, estem en dol i necessitem que se’ns permeti estar-ho.

J. W. Worden (1991) ens parla del dol com un procés que requereix un esforç per part de la persona: acceptar la realitat de la pèrdua, treballar les emocions i el dolor que ens ha causat, adaptar-nos a un entorn on l’objecte o la persona perduts ja no hi són, i recol•locar emocionalment el que hem perdut i continuar vivint. Aquestes són tasques que cal fer en el treball de dol.

Permetre’ns sentir i donar sortida a les nostres emocions, tan intenses i canviants com són en un dol, ens ajudarà a avançar en aquest camí tant dur que és assumir una nova realitat: allò que tant estimàvem, o que tan important era per nosaltres, ja no hi és, i no tornarà. Saber que el que ens passa és normal i natural, que no estem malalts, malgrat ens trobem i ens sentim molt malament, ens ajudarà a no espantar-nos. No necessitem que ens mediquin per no sentir-nos tristos, per no plorar, estaríem lluitant contra natura, contra la necessitat d’expressar la nostra pena i la nostra tristesa.

Les persones que viuen un dol necessiten ser escoltades, enteses, no ser jutjades per la intensitat dels seus sentiments, ni per la manera d’expressar-los. Necessiten rebre suport continuat durant tot el procés, i necessiten trobar un significat a la seva pèrdua i poder reconstruir els seus valors personals i espirituals.

La incapacitat de la societat de donar resposta a les necessitats de les persones en dol fa que les demandes de suport cada vegada siguin més habituals en la pràctica d’acompanyament i tractament del dol. En un entorn on se’ns demana que no expressem el dolor i que resolguem el nostre dol de forma ràpida, el terapeuta té cura d’oferir un espai on aquestes necessitats quedin cobertes, i ajudar la persona a fer un bon treball de dol. També ha de poder avaluar quin risc té la persona, a la llarga, de fer un procés complicat (de vegades, el dol no transcorre normalment, i la persona pot experimentar reaccions que interfereixen i invaliden clarament el seu funcionament, fins al punt de necessitar ajuda especialitzada), i si és el cas, oferir el tractament terapèutic adequat.

Hellen Keller (1880-1968) deia: El que una vegada gaudim, mai ho perdem. Tot el que estimem profundament, es converteix en part de nosaltres mateixos.

Angèlica Giralt

Psicòloga clínica i psicoterapeuta

Especialista en dol i pèrdua