Els jocs

Quan parlem de jocs, sembla que ens referim bàsicament els de la mainada, o bé els que són considerats com entreteniment de la gent gran, i no es fa cap menció a la capacitat d’adaptació i socialització que comporten, així com també les múltiples formes en que es desenvolupen. Tot comença i acaba en competir, ja que d’alguna manera la selecció natural de les espècies, consisteix en demostrar-se més valent i més capacitat, en concret, per damunt dels altres.

Des del primers temps de la civilització, l’home va cercar la mecànica del joc, tan a nivell individual com col•lectiu i així van aparèixer els jocs de dames, escacs, els olímpics, etc. Fins i tot, parlaven ja dels jocs de guerra, per que tenien unes regles d’actuació, que per els dirigents, eren semblants a qualsevol competició. Per tan hem de deduir que són consubstancials a l’espècie humana.

Si ens mirem els infants és evident que jugar els motiva: reprodueixen situacions del seu entorn, els fa participatius i s’adapten en el món social que els envolta. Quan ens fem grans, seguim jugant d’altres maneres: esportives, socials, econòmiques. Al cap i la fi seguim jugant.

No és estrany doncs, que també es valori ara la possibilitat de continuar promovent entre la gent gran, diversos tipus de jocs d’entreteniment, per ajudar-los a mantenir la ment desperta, fer-los més participatius i mantenir la seva socialització i relació amb els altres, més activa. Això els permet no sentir-se sols, i evadir-se dels problemes personals, que els puguin angoixar o preocupar.

Probablement sigui una bona teràpia, perquè, com he dit abans, forma part de la nostre manera de ser i de fer. Anar a fer la partida, per molta gent gran, els hi crea uns mecanismes d’obligació i compromís, que els organitza, i els hi dona un sentit de responsabilitat en vers els altres. Això els allunya de sentir-se aïllats i troben un sentit en el que fan, i accepten la mecànica de pertinença al grup.

Un dels problemes, més angoixats dels jubilats, sigui probablement aquest desarrelament, que li comporta perdre el seu rol professional, perquè deixa de pertànyer a un entorn social, que d’una manera subtil i indirecte el margina a un compartiment estanc i el joc el retorna a l’idea de grup.

De tota manera, voldria fer una matisació, i és que cal distingir entre dos tipus de jocs:  

1. els que tenen unes normes que cal conèixer, per tenir possibilitats de competir amb èxit
2. els que són simplement d’atzar (rifes, bingos, etc.)

 Els primers suposen un esforç de comprensió, molts d’ells es juguen aparellats, permeten una participació activa en el seu desenvolupament i donen resposta als objectius que plantejava abans. Mentre que els altres, la participació és passiva i moltes vegades frustrant, per tant poc recomanables, per les persones que puguin ser propenses a la depressió o socialment inestables.

Al fet de jugar, sol donar unes emocions de satisfacció o de frustració, que indubtablement afecten l’estat anímic dels que hi participen; aquest motiu a sigut causa d’addiccions, i molts problemes personals.

La moderació ha de ser la base sobre el que s’ha de realitzar qualsevol activitat humana.

Josep Majó i Vila

Professor d’ensenyament i President del Centre Cívic Onyar-Montilivi